Competencias e incompetencia

Artículo publicado en ABC

Suele ser habitual en el relato nacionalista desviar la atención de lo prioritario hacia lo secundario introduciendo el debate sobre la titularidad de las competencias en vez de intentar ejercerlas con competencia.

Es en este sentido en el que hay que valorar que el Gobierno de Torra se pase el día a la greña con el Gobierno de España –auténtica seña de identidad del nacionalismo- no para reivindicar tal o cual política, sino simplemente para reivindicar la titularidad de la competencia, porque por el simple hecho de ser independentistas, lo hubieran hecho mejor. Para ellos es evidente que en una Catalunya independiente habrían menos fallecidos y menos contagiados, no porque se hubieran hecho mejores políticas, sino porque serían sus políticas independentistas, que por definición deben ser superiores.

Siguen explicando lo que habrían hecho ellos quince días antes, cuando por cierto, teniendo las competencias no lo hicieron, en vez de explicar qué van a hacer quince días después para lo que ahora sí tienen competencias.

Y hoy lo que nos debe preocupar es como abordamos el futuro inmediato recuperando las políticas sanitarias que, durante los años de crecimiento, no quisieron recuperar o como fortalecemos las políticas industriales, turísticas y comerciales para intentar recuperar al menos, parte del terreno perdido.

Mejor política social, impulso de la economía y menos proceso independentista, deberían ser los principios básicos que guiaran cualquier foro, mesa o acuerdos entre partidos para dar respuestas a los problemas que acuciarán nuestra sociedad una vez superada la emergencia sanitaria. Pero mucho nos tememos que no vaya a ser así, ya que la naturaleza del nacionalismo consiste en aprovechar las debilidades en su propio beneficio, y ellos, más que los problemas de la sociedad catalana, ven oportunidades para conseguir sus objetivos.

Conviene recordar la fábula de la rana y el escorpión, en la que cuando la rana ayuda al escorpión a cruzar el rio y se hunden juntos por la picada del escorpión, este responde: “es mi naturaleza”.

El debate no debe ser sobre la cantidad de competencias que tienen unas u otras administraciones, sino cuan competentes somos ejerciéndolas.

Pressupostos 2020: més política social, impuls de l’economia i menys procés

Debat en ple confinament dels pressupostos 2020, ja desfasats.

El panorama és desolador, i si els pressupostos no donaven respostes a la situació inicial, en la d’avui encara menys.

Els pressupostos s’haurien d’orientar a més política social, impulsar la economia i menys procés.

És fals que els pressupostos permetin gastar 3.000 milions més que el 2017, per què ja el 2019, amb pròrroga, en van gastar 3.600 més.

Rèplica:

 

L’endemà

Article publicat al PuntAvui

L’endemà serà el moment d’acomiadar degudament els que ja no hi seran. Serà el moment de retrobar-nos, d’abraçar-nos i de refer les nostres vides, individualment, familiarment, però també com a societat. Els reptes seran enormes des del punt de vista econòmic, que vol dir, sobretot, social. L’endemà d’aquest malson serà llarg, molt llarg, però necessitem fixar fites properes que ens facin treballar a tots en una mateixa direcció i recuperar, així, el futur i l’esperança.

Hem de procurar la recuperació dels milers d’empreses i més llocs de treball que han quedat en stand by. Els governs tindrem l’obligació de facilitar-ho però, com que malauradament no serà possible en tots els casos, serà imprescindible acompanyar aquelles persones que no aconsegueixen recuperar la situació anterior, sense oblidar aquells que encara no s’havien refet de la crisi iniciada el 2008.

Serà imprescindible repensar i redimensionar el paper de les administracions per fer-ho possible, i no serà fàcil, perquè els recursos continuaran sent limitats, i condicionats a la marxa de la mateixa economia. Per això, serà important reforçar l’economia per reconstruir una societat del benestar que no deixi ningú enrere en uns moments de tanta incertesa i fragilitat.

Haurem d’agrair l’atenció i la dedicació de tots aquells que, amb forces precarietats, ens han cuidat durant aquestes llargues setmanes, i no em refereixo a agraïments personals o materials, que també, sinó a recuperar una dimensió adequada dels serveis sanitaris que permeti atendre de manera raonable les necessitats de salut de la nostra societat. Així serà necessària una reordenació de les prioritats pressupostàries, posant la sanitat davant de les qüestions més ideològiques.

Hem de prestar més atenció a la nostra gent gran, i això vol dir ser més vigilants i exigents amb les condicions de vida que li procurem, quan més necessita, requereix i reclama silenciosament el nostre ajut. Mai més hauria de sentir-se abandonada, ni seleccionada a les portes dels hospitals per culpa de les febleses de l’edat. De què ens serveix, doncs, tenir una de les esperances de vida més altes del planeta? De què ens serveix l’endemà, si no el podem garantir amb dignitat?

Aquesta crisi sanitària ens deixa també altres lliçons: la pandèmia de grip de fa 100 anys es va globalitzar pels moviments de les tropes arreu del planeta en defensa de fronteres. Avui, en canvi, han estat els moviments lliures de les persones per un planeta sense gairebé fronteres. I s’està demostrant que les úniques fronteres que ens permeten defensar-nos d’aquestes pandèmies no són altres que les de casa nostra, en el sentit més literal i individual del terme. També aquesta absència de fronteres ha de permetre trobar la manera més eficaç i ràpida de combatre aquest o altres virus que ens pugui amenaçar el futur, perquè, una vegada més, es posa en relleu la importància de la recerca i la col·laboració entre aquells que s’hi dediquen, cosa que l’absència de fronteres també facilita.

Finalment, més d’hora que tard, tornarem a ser cridats a les urnes per escollir un nou govern. Aquest haurà de tenir molt clares aquestes prioritats. Haurà de saber elevar-se per sobre dels interessos partidistes i deixar de banda aquelles retòriques que divideixen la societat i que, per tant, la fan més feble i vulnerable. Tant de bo no haguéssim patit aquests greus moments de tristesa i soledat, però aprofitem el confinament per reflexionar i extreure les millors lliçons perquè, l’endemà, tota la societat sigui més solidària i més forta.

Política d’habitatge II

Modificació del decret d’habitatge, si aquell era un despropòsit, ara ho és encara més! Mentre 135.000 families esperen pacientment al registre de sol·licitants d’habitatge social, es prioritza la ocupació d’habitatges.

El pitjor: el PSC reconeix la inconstitucionalitat, però el Govern del PSOE no ho recorre al TC.

 

Solos ante la presión fiscal

Artículo publicado en ABC

Esta semana la patronal catalana Fomento de Trabajo, ha lanzado la campaña “Por una fiscalidad de progreso” que denuncia el constante incremento de la presión fiscal que sufrimos los catalanes y sus consecuencias en forma de menor competitividad y menores oportunidades de atracción de inversiones y de talento, que repercute sobre el crecimiento de la economía, y por lo tanto sobre el bienestar de los catalanes.

Celebramos ésta iniciativa, y lo hacemos porque compartimos en gran parte el planteamiento, pero sobretodo porque hace ya algunos años que, con escasa suerte, estamos denunciando esta situación, pero también aportando propuestas para corregirla.

Solo hace falta echar un vistazo al estudio sobre la fiscalidad en las comunidades españolas que anualmente publica el Consejo General de Economistas de España, para darse cuenta de lo maltratados que estamos los catalanes, pero lo estamos por decisiones del Govern de la Generalitat y del Parlament de Catalunya que no es que no bajen los impuestos, sino que los incrementan constantemente, al margen de inventarse nuevas figuras impositivas. Sólo un par de ejemplos: los catalanes con rentas inferiores a 30.000€, que son el 80% de los contribuyentes, somos los españoles más castigados con el IRPF gracias al tramo autonómico que se aplica; también soportamos quince impuestos propios, dieciséis cuando se apruebe la próxima Ley de presupuestos, mientras que la segunda comunidad con más impuestos propios tiene ocho.

El Partido Popular de Catalunya somos sensibles a esta situación y sobre todo a sus efectos sobre los maltrechos bolsillos de los catalanes, por eso a inicios del año pasado presentamos lo que llamamos la “revolución fiscal” que no es más que un conjunto de medidas, concretamente seis proposiciones de ley, para corregir esta situación, que pasan por reducir el IRPF a rentas inferiores a 30.000€, reducir los impuestos de sucesiones y patrimonio, reducir la imposición por adquisición de vivienda, hasta suprimir cinco de los quince impuestos propios exclusivos de los catalanes. Se trata de dinamizar la economía para generar crecimiento y mejorar el bienestar de los ciudadanos, a través de la generación de ocupación.

Pero cuando hemos llevado estas iniciativas al Parlament, ya sea por discrepancia o por tacticismo partidista, el Partido Popular nos quedamos solos denunciando esta situación y proponiendo medidas para corregirla, por eso ver que, un agente social de primer orden como es Fomento, va en la misma línea, al menos reconforta.