Resacon en Tailandia

A la vista que la primera part, Resacon en las Vegas, va ser un èxit per la originalitat i per la hilaritat de les situacions, s’acaba d’estrenar la versió d’aquest estiu com a suposada continuació de la primera entrega. Dic suposada per què en definitiva aquesta versió no és més que una repetició, un restyling que en diuen en el sector de l’automòbil, en el que es repeteix amb exactitud l’argument, això sí en un escenari diferent.

Si no fora per què és estiu i s’agraeixen pel·lícules més o menys distretes que fan riure, encara que masses vegades es recorre a arguments ordinaris, la pel·lícula seria completament prescindible. Ara bé amb les calors d’aquesta setmana, la pel·lícula permet passar l’estona fresquets al cinema.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

The Karate Kid.

Mai no m’han agradat això de les arts marcials, de fet dec ser dels pocs de la meva generació que no deuria veure la primera entrega de Karate Kid, i per tant tampoc la segona, ni la tercera, ni la cuarta. No em pregunteu pels protagonistes d’aquelles pel·lícules per què hauria dit que Bruce Lee o David Carradine, i cap d’aquests noms em surten en les recerques que acabo de fer al google. Per tant de cultura d’arts marcials, rés de rés.

Aquesta però sí que m’ha tocat anar a veure-la: així m’ho van demanar els fills, però tampoc negaré que el trailer em va cridar l’atenció. I m’ha agradat. Permeteu-me però que comenci expressant el dubte i el però: el dubte, per què se’n diu Karate Kid, si el que fan, segons diuen no per què ho hagi reconegut, és Kung Fu?; el però, té algun altre mèrit Jaden Smith que ser el fill del productor anomenat Will Smith?

Dit això, la pel·lícula està bé i reflecteix el valor d’alguns valors que sovint es trobem a faltar, no només en moltes polítiques, si no també en molts indrets: disciplina, tenacitat, actitud. “Si la vida et tomba, et pots aixecar o no” es repeteix vàries vegades, i expressa el positivisme de les coses i la necessitat de superació que ens duu a les persones a assolir èxits personals.

“Guanyar o perdre? És més important guanyar-se el respecte dels demés” és una altre de les expressions emprada i repetida, tot i que al final el que té importància és guanyar, ara bé cal interpretar que la victòria (que per cert es veu a venir des del primer minut de la història) és fruit dels valors i de l’èxit de la seva aplicació.

Finalment, m’ha cridat molt l’atenció una fotografia molt ben cuidada, que sembla fruit d’una campanya turística de la Xina. Es combinen les imatges d’un Beijing comunista de formigó amb imatges del Beijing olímpic, i amb altres espectaculars imatges de la Gran Muralla, i altres indrets tant paradisíacs com inaccessibles.

En definitiva una pel·lícula que entreté, diverteix i imprimeix valors, cosa que no és massa fàcil de trobar a les pantalles.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

Salt.

Versión moderna de “Los niños del Brasil”, pero fuera de tiempo. El Mengele que pretendía crear nuevos pequeños Hitlers de la década de los 70, ha sido sustituido en esta por un Maquiavelo ruso, que a partir de niños, crea infiltrados durmientes en Estados Unidos.

La acción se sitúa durante la guerra fría y la ya clásica amenaza nuclear entre ambos bloques, lo que permite afirmar la extemporaneidad de la película, si bien ahora a quien se amenaza es a los árabes con el objetivo de que se rebelen contra los norteamericanos, como si necesitaran excusas. Probablemente lo que le da una cierta actualidad a la película, es el concepto de agentes durmientes, lo que también termina convirtiéndose en clave en el desarrollo del argumento.

Magnífica la protagonista principal, Angelina Jolie en su papel de rubia agente de la CIA primero, y de morena agente rusa después.

Es una película que no aporta absolutamente nada nuevo, más allá que entretenimiento que era precisamente lo que buscábamos cuando nos acercamos al cine. Des de este punto de visto es absolutamente recomendable.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

Los mercenarios.

El cartell poques vegades sol donar tanta informació sobre la pel·lícula que anuncia com en aquest cas. Sylvester Stallone, Mike Rourke, Bruce Willis, etc… sota la direcció del mateix Stallone, és fàcilment imaginable que és una pel·licula de pim, pam, pum. I certament que no té més, potser es podrien haver currat una mica més l’argument que acaba resultant molt simple, si bé el cert és que segurament l’argument de la pel·lícula és el de menys, ja que predominen les bufetades que és allò veritablement central. Potser la única curiositat és el cameo del Governador de California Arnold Schwarzenegger tot i que no surt al cartell. Absolutament prescindible.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

Origen

Sembla que Leonardo Di Caprio s’ha aficionat a pel·lícules que compliquen la vida a l’espectador, thriller psicològic en diuen. Després de la magnífica “Shutter Island” d’Scorsese en la que com espectador et crees una opinió de la situació i et poses al costat del protagonista, acabes tenint dubtes de si el que veus és la realitzat o la ficció del protagonista, i per tant si la teva posició és encertada o errada.

Ara, Origen, repeteix un argument amb moltes similituds a “Shutter Island”, mai no saps ben be què és realitat i què és somni, i obliga a l’espectador que veu la pel·lícula des del principi (qui arribi cinc minuts tard, probablement no entendrà rés) a mantenir la tensió d’ubicar-se en els diferents nivells dels somnis dels protagonistes, però també a destriar el que és realitat del que no ho és. És una pel·lícula d’aquelles que exigeixen la màxima atenció per part de l’espectador, que no et pots distreure ni un segon, i tot i això, costa seguir alguna de les escenes.

Sense cap mena de dubte no és una pel·lícula d’aquelles per passar l’estona durant l’estiu com ara “Noche y dia” o “Niños grandes”, si no que té una vocació més cinèfila que les anteriors. Sense cap mena de dubta és un film molt recomenable.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

Sherlock Holmes

Molt interessant i atípica versió del personatge de Sir Athur Conan Doyle, que ens torna a recrear el Londres en ebullició industrial de finals del segle XIX.

Trenca estereotips, tot començant pels mateixos personatges que encarnen el famós detectiu, i el seu flamant ajudant, el Dr. Watson. Amb tocs humorístics puntuals i perfectament calculats, el film ens endinsa en una trama que pren alguna traça de qualsevol de les misterioses obres actuals de Dan Brown, amb ritus, i ordres secretes incloses, si bé potser només com a excusa, per a presentar avanços científics impropis del segle XIX.

Sense cap mena de dubte, una de les millors pel·lícules del moment, que escapa al que podríem esperar d’una revisió moderna de les capacitats deductives del detectiu, i que ens aporta un nova i interessant visió cinematogràfica del personatge de ficció.

Amb aquestes notes que sense cap altra ambició que compartir l’experiència cinematogràfica del cap de setmana, permeteu-me que recordi un amic traspassat el passat divendres 25, el Josep Maria, empresari vilanoví del cinema, que ens ha deixat sobtada i prematurament.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

Up in the air.

No crec que sigui la gran pel·lícula de l’any, i segur que no superarà Avatar en espectadors, però és una pel·lícula diferent, com diferent he vist la sala per primera vegada en molts anys sense nens i amb moltes menys crispetes que habitualment. Es clar que la hora també hi feia.

Comèdia amb missatge, per a fans de George Clooney que es desenvolupa a estones potser una mica lenta, convida a la reflexió, i ens mostra per a què serveixen aquells llibres de motivació i lideratge per a executius, que solen inundar les prestatgeries de les llibreries dels aeroports.

Centrat en les peculiaritats d’un estil de vida i dels objectius materialistes de les targetes exclusives, es van resolen les diferents situacions per les que travessa el protagonista, fins el desenllaç final, on s’evidencia el valor d’allò intangible, i fins i tot d’allò recomanat.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

Avatar 3D

Després de varis intents, avui hem aconseguit per fi un parell d’entrades per veure en 3D (imatge estereoscòpica, per dir les coses pel seu nom) la superproducció de l’any (passat) i la més taquillera pel·lícula del mes (també passat) que prometia grans emocions.

Pel que fa a l’argument, poques novetats: a la conquesta d’un nou planeta, ara Pandora, i els seus recursos, i la clàssica lluita amb els també clàssics indígenes alienígenes. Magnífiques, això sí, les imatges dels presumptes espais naturals del planeta, probablement realçades per l’efecte estereoscòpic. Poca cosa més a dir sobre l’argument que té més aviat poc d’interessant. Ara bé, tampoc cal que ens enganyem, és una pel·lícula distreta que entretén, la qual cosa és apropiada per aquests dies festius, i pot ser per això és explicable la gran expectació que ha aixecat.

Pel que fa a les imatges 3D, i la nova tecnologia que ha de revolucionar el mon del cinema i la televisió, em fa la impressió que encara haurem d’esperar. Si bé es nota una millora, pot ser notable, respecte d’altres intents d’implantar aquestes imatges més realistes, no em dona la impressió que estiguem davant la tecnologia definitiva, ni molt menys davant la tecnologia que podria permetre’n la popularització amb noves televisions per a ús domèstic, com sembla ser que és la raó última d’aquesta superproducció cinematogràfica.

En fi, que si teniu interès en entretenir-vos una bona estona, veien unes boniques imatges i escenes naturals i exòtiques, que probablement a la realitat no existeixin, Avatar és una bona opció.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

District 9

District9Sense cap mena de dubtes, que quan algú vol anar al cinema desitjaria anar a veure alguna pel·lícula, que, almenys d’entrada, li cridés com a mínim l’atenció. Amb aquesta afirmació reconec que no he anat massa predisposat a visionar aquest film, però sempre pots esperar una sorpresa, com, en el seu dia va ser “El laberinto del Fauno”, del qual no n’esperava rés de bo i em va sorprendre molt positivament, amés amb una molt bona interpretació del vilanoví Sergi López. En qualsevol cas, els desitjos dels fills sempre s’acaben imposant als somnis dels pares.

 

No és el cas, District 9, probablement, és una bona pel·lícula, fins al punt que el format de documental, pot arribar a confondre sobre la veracitat dels fets, que evidentment no tenen rés de veraços, però el cert és que els efectes, són bons. No s’escapa de ser una pel·lícula més d’al·lienígenes. El format, però, confon, i la història t’introdueix en el tema, quasi com si fora verídic, i pateixes com si en fossis el protagonista.

 

Acaba sent una pel·lícula distreta, i per tant compleix l’objectiu, de permetre un aïllament de la vida real, allò que esperes de qualsevol moment d’oci, i més si tenim en compte, que sembla que l’apujada d’impostos que ha aprovat avui el Govern, ha arribat ja al cinema anticipadament. No encara,  a les crispetes que continuen sent tant cares com abans, i probablement, menys que demà.

 

El protagonista passa de lluitar contra els al·lienígenes des d’un perfil molt baix, que acaba convertint-se en un d’ells amb tota mena d’invents, més propis de qualsevol altre segle, que no pas l’actual.

 

Tant se fa. Els clàssics al·lienígenes que pretenen distreure’ns una estona, sense massa encert, al marge del format, tipus documental que és el que marca la diferència.

 

Prescindible.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page

Angeles y demonios

angeles-y-demoniosPolèmica versió cinematogràfica de la, per a mi, millor obra de Dan Brown, autor del Código Da Vinci. Certament, aquesta darrera va significar el salt a la fama de l’escriptor, i és una bona obra, al marge de les consideracions religioses, o potser més aviat científiques, que calgui fer.

 

El llibre Angeles y Demonios, per a mi va resultar encara millor que el Código Da Vinci, probablement per les circumstàncies del moment en que el vaig llegir: a finals de l’any 2005, recent produïda la successió de Joan Pau II, per Benet XVI, i pocs mesos després d’un viatge a Roma.

 

El llibre, i la pel·lícula en menor grau, permeten conèixer algunes de les tradicions del procés d’elecció del nou Papa, i d’altra banda, visualitzar llocs, la majoria de visita obligada, de la Roma cristiana.

 

A pesar de tot, es tracta bàsicament d’un thriller, quin argument principal és la fe, i el possible antagonisme que, històricament ha enfrontat la ciència i la religió. Tret d’això, que és una realitat història, a la pel·lícula, no he trobat motius de polèmica, ja que tracta alguns temes escabrosos de forma molt més light que el llibre, el qual és mostra més punyent amb l’esglèsia catòlica en alguns aspectes.

 

La revenja dels científics, “il·luminati” es materialitza amb el segrest dels quatre “preferiti”, i la clàssica lluita contra el rellotge que amenaça de destruir la seu del cristianisme: el Vatica`. Això sí, no amb una bomba clàssica, si no amb un nou descobriment científic: la antimatèria.

 

En qualsevol cas, crec que el llibre aporta detalls molt més interessants, que probablement en la pel·lícula passant desapercebuts, o simplement no hi són.

¡Comparteix!Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInEmail this to someonePrint this page