L’endemà

Article publicat al PuntAvui

L’endemà serà el moment d’acomiadar degudament els que ja no hi seran. Serà el moment de retrobar-nos, d’abraçar-nos i de refer les nostres vides, individualment, familiarment, però també com a societat. Els reptes seran enormes des del punt de vista econòmic, que vol dir, sobretot, social. L’endemà d’aquest malson serà llarg, molt llarg, però necessitem fixar fites properes que ens facin treballar a tots en una mateixa direcció i recuperar, així, el futur i l’esperança.

Hem de procurar la recuperació dels milers d’empreses i més llocs de treball que han quedat en stand by. Els governs tindrem l’obligació de facilitar-ho però, com que malauradament no serà possible en tots els casos, serà imprescindible acompanyar aquelles persones que no aconsegueixen recuperar la situació anterior, sense oblidar aquells que encara no s’havien refet de la crisi iniciada el 2008.

Serà imprescindible repensar i redimensionar el paper de les administracions per fer-ho possible, i no serà fàcil, perquè els recursos continuaran sent limitats, i condicionats a la marxa de la mateixa economia. Per això, serà important reforçar l’economia per reconstruir una societat del benestar que no deixi ningú enrere en uns moments de tanta incertesa i fragilitat.

Haurem d’agrair l’atenció i la dedicació de tots aquells que, amb forces precarietats, ens han cuidat durant aquestes llargues setmanes, i no em refereixo a agraïments personals o materials, que també, sinó a recuperar una dimensió adequada dels serveis sanitaris que permeti atendre de manera raonable les necessitats de salut de la nostra societat. Així serà necessària una reordenació de les prioritats pressupostàries, posant la sanitat davant de les qüestions més ideològiques.

Hem de prestar més atenció a la nostra gent gran, i això vol dir ser més vigilants i exigents amb les condicions de vida que li procurem, quan més necessita, requereix i reclama silenciosament el nostre ajut. Mai més hauria de sentir-se abandonada, ni seleccionada a les portes dels hospitals per culpa de les febleses de l’edat. De què ens serveix, doncs, tenir una de les esperances de vida més altes del planeta? De què ens serveix l’endemà, si no el podem garantir amb dignitat?

Aquesta crisi sanitària ens deixa també altres lliçons: la pandèmia de grip de fa 100 anys es va globalitzar pels moviments de les tropes arreu del planeta en defensa de fronteres. Avui, en canvi, han estat els moviments lliures de les persones per un planeta sense gairebé fronteres. I s’està demostrant que les úniques fronteres que ens permeten defensar-nos d’aquestes pandèmies no són altres que les de casa nostra, en el sentit més literal i individual del terme. També aquesta absència de fronteres ha de permetre trobar la manera més eficaç i ràpida de combatre aquest o altres virus que ens pugui amenaçar el futur, perquè, una vegada més, es posa en relleu la importància de la recerca i la col·laboració entre aquells que s’hi dediquen, cosa que l’absència de fronteres també facilita.

Finalment, més d’hora que tard, tornarem a ser cridats a les urnes per escollir un nou govern. Aquest haurà de tenir molt clares aquestes prioritats. Haurà de saber elevar-se per sobre dels interessos partidistes i deixar de banda aquelles retòriques que divideixen la societat i que, per tant, la fan més feble i vulnerable. Tant de bo no haguéssim patit aquests greus moments de tristesa i soledat, però aprofitem el confinament per reflexionar i extreure les millors lliçons perquè, l’endemà, tota la societat sigui més solidària i més forta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *