L’endemà

Article publicat al PuntAvui

L’endemà serà el moment d’acomiadar degudament els que ja no hi seran. Serà el moment de retrobar-nos, d’abraçar-nos i de refer les nostres vides, individualment, familiarment, però també com a societat. Els reptes seran enormes des del punt de vista econòmic, que vol dir, sobretot, social. L’endemà d’aquest malson serà llarg, molt llarg, però necessitem fixar fites properes que ens facin treballar a tots en una mateixa direcció i recuperar, així, el futur i l’esperança.

Hem de procurar la recuperació dels milers d’empreses i més llocs de treball que han quedat en stand by. Els governs tindrem l’obligació de facilitar-ho però, com que malauradament no serà possible en tots els casos, serà imprescindible acompanyar aquelles persones que no aconsegueixen recuperar la situació anterior, sense oblidar aquells que encara no s’havien refet de la crisi iniciada el 2008.

Serà imprescindible repensar i redimensionar el paper de les administracions per fer-ho possible, i no serà fàcil, perquè els recursos continuaran sent limitats, i condicionats a la marxa de la mateixa economia. Per això, serà important reforçar l’economia per reconstruir una societat del benestar que no deixi ningú enrere en uns moments de tanta incertesa i fragilitat.

Haurem d’agrair l’atenció i la dedicació de tots aquells que, amb forces precarietats, ens han cuidat durant aquestes llargues setmanes, i no em refereixo a agraïments personals o materials, que també, sinó a recuperar una dimensió adequada dels serveis sanitaris que permeti atendre de manera raonable les necessitats de salut de la nostra societat. Així serà necessària una reordenació de les prioritats pressupostàries, posant la sanitat davant de les qüestions més ideològiques.

Hem de prestar més atenció a la nostra gent gran, i això vol dir ser més vigilants i exigents amb les condicions de vida que li procurem, quan més necessita, requereix i reclama silenciosament el nostre ajut. Mai més hauria de sentir-se abandonada, ni seleccionada a les portes dels hospitals per culpa de les febleses de l’edat. De què ens serveix, doncs, tenir una de les esperances de vida més altes del planeta? De què ens serveix l’endemà, si no el podem garantir amb dignitat?

Aquesta crisi sanitària ens deixa també altres lliçons: la pandèmia de grip de fa 100 anys es va globalitzar pels moviments de les tropes arreu del planeta en defensa de fronteres. Avui, en canvi, han estat els moviments lliures de les persones per un planeta sense gairebé fronteres. I s’està demostrant que les úniques fronteres que ens permeten defensar-nos d’aquestes pandèmies no són altres que les de casa nostra, en el sentit més literal i individual del terme. També aquesta absència de fronteres ha de permetre trobar la manera més eficaç i ràpida de combatre aquest o altres virus que ens pugui amenaçar el futur, perquè, una vegada més, es posa en relleu la importància de la recerca i la col·laboració entre aquells que s’hi dediquen, cosa que l’absència de fronteres també facilita.

Finalment, més d’hora que tard, tornarem a ser cridats a les urnes per escollir un nou govern. Aquest haurà de tenir molt clares aquestes prioritats. Haurà de saber elevar-se per sobre dels interessos partidistes i deixar de banda aquelles retòriques que divideixen la societat i que, per tant, la fan més feble i vulnerable. Tant de bo no haguéssim patit aquests greus moments de tristesa i soledat, però aprofitem el confinament per reflexionar i extreure les millors lliçons perquè, l’endemà, tota la societat sigui més solidària i més forta.

Política d’habitatge II

Modificació del decret d’habitatge, si aquell era un despropòsit, ara ho és encara més! Mentre 135.000 families esperen pacientment al registre de sol·licitants d’habitatge social, es prioritza la ocupació d’habitatges.

El pitjor: el PSC reconeix la inconstitucionalitat, però el Govern del PSOE no ho recorre al TC.

 

Solos ante la presión fiscal

Artículo publicado en ABC

Esta semana la patronal catalana Fomento de Trabajo, ha lanzado la campaña “Por una fiscalidad de progreso” que denuncia el constante incremento de la presión fiscal que sufrimos los catalanes y sus consecuencias en forma de menor competitividad y menores oportunidades de atracción de inversiones y de talento, que repercute sobre el crecimiento de la economía, y por lo tanto sobre el bienestar de los catalanes.

Celebramos ésta iniciativa, y lo hacemos porque compartimos en gran parte el planteamiento, pero sobretodo porque hace ya algunos años que, con escasa suerte, estamos denunciando esta situación, pero también aportando propuestas para corregirla.

Solo hace falta echar un vistazo al estudio sobre la fiscalidad en las comunidades españolas que anualmente publica el Consejo General de Economistas de España, para darse cuenta de lo maltratados que estamos los catalanes, pero lo estamos por decisiones del Govern de la Generalitat y del Parlament de Catalunya que no es que no bajen los impuestos, sino que los incrementan constantemente, al margen de inventarse nuevas figuras impositivas. Sólo un par de ejemplos: los catalanes con rentas inferiores a 30.000€, que son el 80% de los contribuyentes, somos los españoles más castigados con el IRPF gracias al tramo autonómico que se aplica; también soportamos quince impuestos propios, dieciséis cuando se apruebe la próxima Ley de presupuestos, mientras que la segunda comunidad con más impuestos propios tiene ocho.

El Partido Popular de Catalunya somos sensibles a esta situación y sobre todo a sus efectos sobre los maltrechos bolsillos de los catalanes, por eso a inicios del año pasado presentamos lo que llamamos la “revolución fiscal” que no es más que un conjunto de medidas, concretamente seis proposiciones de ley, para corregir esta situación, que pasan por reducir el IRPF a rentas inferiores a 30.000€, reducir los impuestos de sucesiones y patrimonio, reducir la imposición por adquisición de vivienda, hasta suprimir cinco de los quince impuestos propios exclusivos de los catalanes. Se trata de dinamizar la economía para generar crecimiento y mejorar el bienestar de los ciudadanos, a través de la generación de ocupación.

Pero cuando hemos llevado estas iniciativas al Parlament, ya sea por discrepancia o por tacticismo partidista, el Partido Popular nos quedamos solos denunciando esta situación y proponiendo medidas para corregirla, por eso ver que, un agente social de primer orden como es Fomento, va en la misma línea, al menos reconforta.

Pressupost de salut

Esmena a la totalitat al pressupost 2020 del Departament de Salut: ni és suficient, ni aborda els principals problemes.

Per exemple, els 824.000 catalans que estan en llistes d’espera.

Debat totalitat pressupostos 2020

Després d’un any i mig, el Govern ha aprovat el primer, i últim pressupost.

Disciplinats i obedients amb els objectius d’estabilitat pressupostària de Montoro, que no de Montero.

Gasten més, però segueixen gastant malament!

Rèplica:

 

Lo que oculta el secesionismo

Artículo publicado en ABC

Los primeros años de proceso secesionista sirvieron al Gobierno de la Generalitat para centrifugar la responsabilidad de los recortes por la crisis. Ahora, que vamos dejando atrás los efectos de aquella, y apartando el árbol del proceso para ver el bosque de la política, observamos con preocupación cómo se avanza hacia una socialización, que socava principios básicos de las libertades individuales.

 

Que los hijos no son de los padres, no fue un desliz de la Ministra de Educación sino una auténtica declaración de intenciones. Así lo interpreta el Consejero de Educación de la Generalitat que se propone expulsar la escuela concertada del sistema público de enseñanza laminando así las libertades de los padres en éste ámbito, con la aquiescencia de los posconvergentes que antaño lo defendieron, hasta que llegó el proceso.

 

Otro ejemplo lo tenemos en el decreto de vivienda recientemente aprobado por el Parlamento, no sólo votado por, como no, los posconvergentes sino incluso propuesto por un consejero del mismo partido: regulación, limitación de precios, expropiaciones o legitimación de la ocupación mediante la concesión de derechos, son medidas, que no solo no sirven para abordar el evidente problema del derecho a la vivienda, sino que aniquilan otros derechos, incluso las iniciativas de inversión privada que deberían contribuir en la resolución del problema, como, por otro lado, hemos visto que se ha producido en la Barcelona de Colau, con la consiguientes consecuencias sobre la oferta y la creación de puestos de trabajo.

 

Sin duda, políticas de socialización ineficaces, requieren ingentes cantidades de recursos, y en ello también está el Gobierno cuya política fiscal parece no tener freno a la hora de crear nuevas figuras impositivas: bebidas con azúcar, postes de electricidad y de telecomunicaciones, aterrizaje de aviones, atraque de cruceros, poseer un vehículo; o elevando el IRPF o sucesiones, repito, con la complicidad de posconvergentes sin más ideología que la identidad.

 

Hace años que la política catalana se balancea en el eje identitario lo cual es problemático como estamos viviendo, pero como sociedad, no nos podemos permitir abandonar el eje ideológico cuyo sesgo está comportando la pérdida de libertades individuales.

Moció sobre indústria

Els Comuns que ara donen suport al Govern, i estan al Govern d’Espanya, fan una proposta sobre indústria, però quina diferència respecte de quan eren oposició, ara ja tampoc parlar ni de derogar la reforma laboral del PP.

Salari de referència català

Posicionament davant la proposta d’establir un salari mínim de referència català, i un salari mínim a Catalunya diferent del de la resta d’España.

La realitat és que té més inconvenients que avantatges.