El PPC advierte de que el crecimiento catalán no se está basando en el conocimiento.

El diputado del PP catalán Santi Rodríguez admitió hoy el crecimiento de la economía catalana pero advirtió de que “no está basado” en el conocimiento, que es lo que permitirá ser competitivos en el futuro. Durante su interpelación parlamentaria al conseller de Economía y Finanzas, Antoni Castells, Rodríguez consideró que el crecimiento de la economía catalana está “aún muy basada en la fuerza del trabajo en vez de la fuerza del conocimiento”, y lamentó que el Govern haya “segregado” las competencias del antiguo DURSI, que unificaba las políticas de Sociedad del Conocimiento.

Rodríguez destacó especialmente la necesidad de formación continua, cuyas cifras consideró “muy poco esperanzadoras”. También pidió potenciar el aprendizaje de inglés. De hecho, recordó que el líder del PP catalán, Josep Piqué, ya dijo este martes al presidente catalán, durante la reunión que mantuvieron, que la educación es uno de los pilares a abordar para la competividad. El diputado también constató el descenso de matriculaciones en carreras técnicas y en carreras relacionadas con las nuevas tecnologías, como Telecomunicaciones, y también alertó de que la aspiración de “buena parte” de los jóvenes es ser funcionarios.
Además, echó de menos un “criterio sostenido” de los gobiernos catalanes sucesivos sobre políticas de investigación, para que haya continuidad en las líneas que se impulsan. Tampoco vio previsión de nuevos proyectos en infraestructuras de investigación, aunque admitió que sí se han hecho hasta hace poco importantes equipamientos. Por otra parte, Rodríguez reprochó a Castells que dé “importancia relativa” a los bajos crecimientos de productividad, que en concreto “se pierde” en el sector industrial, lo que destacó por el valor añadido que implica. Aun así, admitió que el conjunto de la productividad catalana crece “modestamente” en otros sectores. Santi Rodríguez reconoció un “esfuerzo” del primer tripartito para el acuerdo sobre la competitividad de la economía catalana, pero preguntó qué “propósitos” tiene el Govern ahora con ese acuerdo: seguir con él tal como está o modificarlo para mejorar la competitividad. De hecho, reclamó que se evalúe y se plantee si necesita ser puesto al día.
Aludió a infraestructuras de transporte, energéticas y de telecomunicaciones, muchas de las cuales están “previstas” en el acuerdo estratégico pero que, según él, “no han avanzado suficientemente”. Además, recordó las 77 medidas de mejora de la calidad ambiental anunciadas por el conseller Francesc Baltasar, y el “compromiso de modificar” la ley de intervención integral de la administración ambiental, con “incidencia” en la economía productiva

Seguretat d’esquerres?

La darrera ocurrència del flamant conseller d’Interior, en la seva compareixença davant el Parlament, ha estat oferir un consens a les forces parlamentàries al voltant de la seguretat. D’entrada, això ja és positiu, ja que significa dues coses: una, el conseller reconeix, ni que sigui implícitament, que la seguretat és realment un problema important a Catalunya; i dues, no té ni idea de com abordar el problema.

De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s’entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d’esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l’anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d’esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m’ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d’esquerres, és d’entrada negar la voluntat del consens demanat.

Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s’ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d’Esquadra, sense que l’Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d’un altre, amb els problemes consegüents.

Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d’esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l’any. Tot plegat ho veig una mica gris.

La incompareixença del Govern.

És normal que quan s’inicia una legislatura els consellers sorgits d’un nou Govern, compareguin davant el Parlament, per tal d’exposar les seves línies d’actuació i prioritats als capdavant del seu corresponent Departament. Doncs bé, els consellers del nou Govern tripartit pretenen comparèixer al Parlament des d’abans d’ahir, que ho va fer el Conseller del poti-poti fins a finals del mes de març, d’acord amb un calendari presentat al Parlament.

La primera sensació és què o bé s’ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l’agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l’objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d’un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.

Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l’inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l’objectiu primer és el protagonisme i l’acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l’anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.

La deriva de Zapatero.

Me n’he estat força, de criticar o opinar sobre l’actitud de Zapatero i el PSOE, després de l’atemptat del passat 30 de desembre: davant la desgràcia, cal que tots hi posem sentit comú, però tot té un límit, i ahir aquest límit es va superar. De fet, el límit ja es va superar el passat 29 de desembre, però ahir es va repetir: que el president del Govern qualifiqui un atemptat terrorista com a “tràgic accident”, i ho faci per segona vegada en menys de quinze dies, i ho faci després que hi hagi hagut dues víctimes mortals, no té més qualificatiu possible que el d’inepte, si més no lingüísticament parlant.

Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d’inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l’explosió d’un vehicle carregat amb centenars de quilos d’explosius, en l’aparcament d’un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.

Ara bé, cal demanar-se si les paraules d’ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d’intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.

La repartidora capritxosa de diners.

No és cap novetat que la Generalitat de Catalunya subvencioni entitats de fora de Catalunya, concretament dels virtuals Països Catalans, per intentar fomentar sentiments catalanistes en aquells indrets. Fa anys que es ve fent, i es continua fent, i ho continuem criticant. Periòdicament, al Diari Oficial apareixen les subvencions atorgades a aquestes entitats, i em costa entendre la compatibilitat entre la reivindicació de millor finançament i el finançament d’entitats alienes a Catalunya. Posem exemples.

És realment necessari que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 100.000 euros l’Ajuntament de Perpinyà? Que n’han de dir aquells ajuntaments catalans que no han pogut accedir a cap subvenció de la Generalitat perquè s’han esgotat els recursos ?

És necessari, o ètic, que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 50.000 euros una empresa privada audiovisual que opta a diverses concessions de canals de televisió a la Comunitat Valenciana? Ho és, si tenim en compte que entre els accionistes d’aquesta empresa hi ha destacats dirigents polítics, representants del tripartit valencià. Què n’han de dir les empreses audiovisuals catalanes que estan fent un esforç econòmic important per oferir televisió local a Catalunya?

És necessari que TV3 patrocini un equip de rugbi de Perpinyà al mateix temps que nega patrocinis a modestos clubs esportius catalans, entre ells la mateixa Santboiana?

Doncs al Partit Popular de Catalunya no estem d’acord amb aquesta política de repartidora capritxosa de diners, i ho continuarem criticant.

Amb la CCRTV, comencem malament.

Aquesta setmana, ha saltat a l’opinió pública la voluntat compartida de tots els Grups Parlamentaris d’independitzar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Aquesta voluntat heretada ja de la legislatura anterior, s’ha materialitzat tant en la Junta de Portaveus com amb una reunió dels diferents grups amb el conseller Tresserras.

Però la legislatura anterior ja va començar malament: si la voluntat del Govern era independitzar la CCRTV del Govern, com és que es nomena un director general tan vinculat al PSC ?

I ara continuem malament. Les afirmacions que fa Joan Ferran en l’article se sobre, en el qual atribueix el “mèrit” de la nova llei i la voluntat de cercar solucions al tancament de Ràdio 4 i de TVE a Sant Cugat als governs d’esquerres, és tot un despropòsit. En primer lloc, pot ser sí que la nova llei de la CCRTV podria aprovar-se sense consens, però la manca de consens en la llei garanteix el bloqueig dels nomenaments en el Parlament, i per tant la inutilitat de la llei. I en segon lloc, si avui tenim la patata calenta del tancament de Ràdio 4 i el desmuntatge del circuit català de RTVE a Catalunya, és precisament gràcies a les decisions d’un Govern d’esquerres, el Govern del seu partit, el PSOE.

Sobren lliçons de savoire faire de governs d’esquerres, i manca un xic d’humilitat.

Continuitat del govern “partit x tres”

Un cop conegut i nomenat el nou Govern, hi ha elements suficients per pensar que es tracta d’un nou Govern “partit x tres”, dels que hem tingut a Catalunya en els darrers tres anys. Primer: els consellers continuen essent “nomenats” per l’aparell dels partits. Així ho hem pogut constatar veient com els consellers d’ERC o d’ICV eren coneguts amb anterioritat als del PSC, ja que els respectius partits ho havien filtrat, a diferència dels del PSC, que ho van saber menys de 24 hores abans que el president signés els decrets de nomenament.

Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d’Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.

Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l’eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.

Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l’erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.

Interconnexió: ara no, ara si, ara no…

Tot apunta a que la reedició del nou Govern “partit per tres” que es prepara per a la setmana que ve no té remei: continuaran els malentesos i les contradiccions constants entre els diferents partits del Govern. De fet, tot i que encara no està ni investit el nou president de la Generalitat, ja han començat: mentre uns, el PSC, diuen que cal la interconnexió elèctrica amb França, els altres, ERC i ICV-EUA, es manifesten tot dient que ni és necessària, ni la volen, i que en tot cas ja repartiran espelmes, o si fa falta ja empenyeran l’AVE, i, mentrestant, la casa sense escombrar.

Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d’una vegada per totes els problemes dels ciutadans.

Cal també, però, que les decisions s’adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d’allò nostre, ja en parlarem un altre dia.

La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s’enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.

Què més ha de passar a Catalunya?

Desprès de tres anys de desgovern, reconegut per gairebé tothom, ja siguin partidaris dels partits del Govern, o dels de l’oposició, hom podia pensar que darrera d’un procés electoral, el d’abans d’ahir, els responsables dels despropòsits i les malifetes patirien un càstig electoral més sever.

Doncs bé, tot i que PSC i ERC n’han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l’oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l’increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.

Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d’Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure’ns de l’escena política a garrotades; poca utilitat se’ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.

La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?

En campanya, no hi ha drets?

No puc negar que la sentencia del TSJC, m’ha deixat encara més perplex, que la pròpia decisió de la Consellera d’interior d’intentar prohibir una manifestació de treballadors.
La “compatibilització del dret de manifestació amb la puresa del procés electoral”, sembla ser l’origen del conflicte, en una sentència que ve a autoritzar la suspensió de drets constitucionals, per tal de garantir “el dret d’accés als càrrecs públics en igualtat de condicions”. Dret aquest que potser l’hauríem de fer valdre més sovint, sobretot els qui abordem processos electorals des de l’oposició, i encara més especialment aquells qui suportem manifestacions i altres coses de forma excessivament sovintejada.
El que més sobte, però de tota aquesta histèria, perdó, història, és que sigui una Consellera socialista, en teoria defensors dels treballadors, que segons la sentència exerceix “d’empleadora”, i que per cert també és candidata pel PSC, la que recorri als tribunals per tal d’evitar que els treballadors exerceixin un dret constitucional, com és el de la manifestació, simplement per què no li agrada que se li pugi criticar la seva gestió.
Posats a garantir el dret d’accés als càrrecs públics en igualtat de condicions, potser hauria de ser incompatible ser Consellera i candidata a l’hora.