Govern a les fosques.

Sembla impressionant que després del caos, en què s’ha trobat la ciutat de Barcelona durant aquesta setmana, el Govern de la Generalitat hagi estat tant a l’ombra de la foscor com la majoria de ciutadans afectats. No s’ha estat a la alçada de les circumstàncies, els ciutadans no mereixen que el seu Govern, es limiti a espolsar-se puces de sobre i a escampar culpes a uns i altres, i de passada, doncs si se li pot donar la culpa al PP, també. Mentrestant els ciutadans a les fosques, i l’exèrcit, els mossos i la policia local, intentant posar ordre, enmig del caos.

Les inversions, o millor dit la seva manca, tornen a estar en boca dels polítics, sobretot d’aquells polítics que s’han passat tres anys discutint del sexe dels àngels. No està de més recordar que aquelles grans infraestructures que s’estant fent a Catalunya, són aquelles decidides encara pel darrer Govern del Partit Popular. Ni el PSOE, ni el tripartit a Catalunya, han estat capaços d’impulsar noves infraestructures, per evitar la pèrdua de competitivitat de Catalunya. De fet, no han estat capaços de posar-se d’acord, ni sobre quines infraestructures cal abordar.

No resulta fàcil exigir, en aquest cas, les empreses que facin les inversions necessàries, al mateix temps que se li posen tot tipus de traves, per evitar que les facin. Segur que cal exigir responsabilitats a qui les tingui, però també cal exigir-les a l’Administració: per no haver detectat la fragilitat de la xarxa elèctrica, per no haver-se adonat de l’abast de la situació, per no haver respost amb immediatesa amb tots els mitjans a la seva disposició.

De fet, des de que el tripartit és al Govern de la Generalitat, mai no té cap responsabilitat de rés: ni del Carmel, ni del caos a l’Aeroport de Barcelona, ni del deficient serveis de rodalies, ni de l’apagada de Barcelona. Ja va sent hora, que el govern surti de la foscor en la que es troba, abans la mediocritat no contamini Catalunya.

Pa ???? !!!!

Ja ho sabia, feia dies que ho sabia, ahir era dia de notes, notes de tot: selectivitat, escola, etc… El que no m’esperava era arribar a casa i haver-me de sentir la bronca, sí, sí, la bronca que em va arriar la meva dona. El motiu, les notes del Marc. No, no és que les notes fossin dolentes (o sí ?), suposo que tampoc eren massa bones (o sí ?), aquest és el problema: no hi ha qui entengui les notes del nen. Jo, tampoc: PA !!!! ????.

Tot un curs patint, sofrint amb els controls, repassant divisions i multiplicacions, estudiant les comarques de Catalunya, les parts del cos, amenaçant el nen que si no estudia, no hi ha futbol, ni Polònia els dijous…, i al final: PA. Progressa Adequadament, d’acord. Però sap dividir o no ?, sap geografia o no ?. En sap molt, o en sap poc ?. No tinc ni idea: PA. La culpa, meva.

Com que la meva feina és fer lleis, la culpa de que els pares no entenguem les notes dels nens, és dels que fem les lleis: doncs és veritat. Però les lleis, no les fem els que estem a la oposició, les fan els que estan al Govern i sovint, molt sovint, massa sovint, els que estan al Govern, no permeten que els que estem a la oposició, fem lleis. De fet, per això, uns són Govern, i altres oposició. De fet, per això del PA, quan el PP érem al Govern, varem canviar aquesta llei: per què els pares, entenguéssim les notes dels nostres fills; entre moltes altres coses, es clar.

La conclusió, la llei, mereix un NM. Sí, sí, un NM. Necessita Millorar, i molt. Però per això haurem de tornar al Govern: continuarem treballant per fer-ho possible.

Per cert, parlant de notes: a la selectivitat han de posar els números tradicionals, els de tota la vida, per que si no, no compliria la seva funció, la de seleccionar. Ara bé, no es pot afirmar que si la nota mitjana de llengua catalana és inferior a la de llengua castellana, saben més català que castellà. Són del mateix nivell les proves de català, que les de castellà, per poder comparar les notes ?. L’any passat, una de les matèries que van obtenir millor mitjana va ser el francès: els alumnes catalans saben més francès, que castellà o català ? Em temo que no.

No m’ho puc creure!

Em sembla impressionant que després del que fa poc més d’un any li va succeir a l’Alba, ara es repeteixi la mateixa història i amb els mateixos errors, a la Clàudia. És del tot incomprensible com poden haver-hi pares, que infringeixin tals mals als seus indefensos fills.

És més incomprensible encara, que tornin a fallar tots els mecanismes de l’Administració, alhora de protegir els més febles, els nens, desprès de l’experiència de l’Alba. M’és indiferent qui mana o deixa de manar, m’és indiferent que uns i altres s’espolsin les puces de sobre, m’és indiferent qui en pot tenir la responsabilitat: tots en tenim la responsabilitat, això no pot tornar a succeir mai més, cal que tothom s’hi impliqui, cal que tots ens hi impliquem. Cal exigir explicacions, però sobretot cal exigir mesures urgents, les que siguin, per evitar que mai més, es pugui tornar a produir cap cas semblant, per la incompetència de l’Administració.

No pot ser aquesta una d’aquelles circumstàncies, desgraciada circumstància, que justifiquen que més important que, qui té les competències en no sé què, és, que qui les tingui sigui competent en el seu exercici. Aquests casos són demostració de incompetència. Ja cal que ens apliquem, sobretot aquells que ens dediquem a això de la política, si no som capaços de resoldre aquestes situacions, no podem ser capaços de demanar als ciutadans que confiïn en nosaltres. Qui s’estranya encara, de la baixa participació en les eleccions ?

Adéu Saura!

Reconec que a aquestes alçades insistir en la dimissió del Conseller Saura, és repetitiu, redundant, i fins i tot cansat, però per dignitat, crec sincerament, que ja hauria d’haver plegat, o el President l’hauria d’haver cessat.

Saura, és Conseller de Interior, Relacions Institucionals i Participació. Resulta com a mínim anecdòtic ( o no !), que quan a Catalunya tenim un Conseller de Participació, i es gasten uns diners públics gens menyspreables en participació, assolim les cotes més baixes de participació en el referèndum de l’Estatut, en les eleccions al Parlament, i en les eleccions municipals. Pot ser també és anecdòtic (o no !) que en aquestes darreres eleccions municipals, el Conseller de Participació, cridés a la abstenció, això sí, d’aquells que no l’havien de votar a ell: absolutament coherent.

Com a Conseller d’Interior, el que els partits de la oposició en demanem la dimissió pot semblar trivial, és a dir, com que estem a la oposició, la nostra obligació és demanar dimissions, però la realitat és que en escassos sis mesos, ha aconseguit una manifestació convocada per tots els sindicats dels Mossos, demanant també la seva dimissió. Però això no és el pitjor, ha aconseguit desacreditar els Mossos, fins el punt de que la imatge del cos ha quedat malmesa, dificultant enormement l’exercici de les seves funcions en benefici del conjunt de la societat.

Queden les Relacions Institucionals. Què més ha de passar, per que se n’adoni, o li facin adonar-se, que l’ha vessada? Al final els ciutadans ens quedem amb la sensació de que aquí no passa rés. I la realitat és que aquí no passa res.

Vigilants, vigilats!

Ja comencem a entendre que és la seguretat d’esquerres: aquella que s’encarrega de garantir la seguretat dels presumptes delinqüents. Aquestes són les prioritats del Conseller més estrellat (sembla haver-hi una competició entre Huguet i Saura) de les darreres setmanes, al que sembla ser, no li preocupa massa la manca dels mossos necessaris per garantir un desplegament adequat a les necessitats de seguretat dels ciutadans, i en canvi si li preocupa que la policia tingui una nova imatge “progre” i de “bon rotllo”, i per això quan se’ls envia a “protegir” una mani d’okupes se’ls prohibeix que hi vagin amb casc.

Desplegament de mitjans, sí; objectiu, les comissaries de mossos; propòsit, vigilar què s’hi cou; conclusió, càmeres de vigilància. Recordeu qui estava en contra de la instal·lació de càmeres de vigilància a la via pública, per garantir la seguretat dels ciutadans ?. Doncs sí, el mateix que ara n’instal·la a dojo per les comissaries de mossos, per garantir la seguretat dels presumptes. Per sí això fos poc, ens garanteix un programa setmanal, amb imatges seleccionades.

Sense cap mena de dubte, cal castigar qualsevol agent de l’autoritat que s’extralimiti en les seves funcions, però d’això a fer-ne escarni públic, hi va un tros, segurament el suficient per distingir una veritable política de seguretat, del que sembla ser un cúmul de despropòsits per desprestigiar aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans.

Tot i que hi podem trobar certes similituds, això, ni s’ho imaginava George Orwell, a 1984: vigilants, vigilats. Quina sorpresa ens depararà el tripartit la setmana que ve ?

Parlem dels problemes dels ciutadans.

Ja fa temps que els ciutadans acusen els polítics de parlar d’allò que potser ens interessa a nosaltres mateixos, i deixar de banda els veritables problemes dels ciutadans. Això es posa de manifest en les llistes que solen oferir les enquestes oficials d’opinió, en les què els polítics constituïm també un dels problemes de la nostra societat, transformant-se, desprès, aquesta situació, amb una baixa participació en les cites electorals.

Doncs des del Partit Popular volem trencar aquesta tendència, volem parlar dels problemes de la gent, i aquests ens diuen, sovint, que, en la immigració, hi veuen un problema preocupant, entre d’altres, com ara l’habitatge o la seguretat.

La immigració és necessària al nostre país, i també és bona per als països d’origen dels immigrants. Sovint es recorda la similitud entre el fenomen migratori que es va donar a Espanya, durant els anys seixanta i setanta, cap a França i Alemanya, però s’ignora que la permanència en aquests països es limitava a la durada dels contractes de treball: es tractava del model segregacionista, que, per cert, avui ningú no comparteix.

S’ignora, sovint, que la forma d’arribada dels immigrants al nostre país, en condiciona la seva integració: és molt més senzill integrar a la nostra societat, aquells que vénen a treballar, o aquells que vénen per un reagrupament familiar, que aquells que arriben pagant un dineral a les màfies, per arribar en condicions infrahumanes, a la recerca d’una vida millor. I són aquests darrers, els que generen majors problemes, els que tenen més barreres a la integració, els que consumeixen una major part dels ajuts socials de les nostres institucions, i als que, sovint, els costa més acceptar els valors de la societat que els acull.

Per a resoldre els problemes dels ciutadans, en primer lloc, cal prendre consciència que existeixen, només així serem capaços de tractar-los.

De nou Hospital, res de res.

Fa uns dies el candidat socialista a l’alcaldia de Vilanova feia aquesta contundent declaració en la seva presentació com candidat:

“Vilanova i la Geltrú necessita un nou hospital amb tots els ets i uts. De nova planta i amb tots els serveis. Hi esmerçaré totes les meves energies. Serem ferms en aquesta reivindicació, perquè és de justícia.”

Dies abans havien venut que el punt estrella del seu prgrama sería la construcció d’un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.

La Consellera de Sanitat va negar el passat 3 de maig, aquesta promessa electoral dels socialistes, amb aquestes afirmacions en su parlamentària:

“Tenim dues estructures hospitalàries que pretenem que acabi essent gestionades per un únic ens de gestió i portar més serveis a l’Hospital de Vilanova”, va explicar Marina Geli.

Per tant queda molt clar que el Govern de la Generalitat recent estrenat no té cap intenció de construir cap nou hospital a la nostra ciutat, deixant en evidència als socialistes locals i al seu candidat. Novament els socialistes de Vilanova venen fum.

El canvi necessari.

El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, afrontem les eleccions municipals del proper 27 de maig, amb un objectiu clar: volem un canvi en la política municipal. I ho volem així, per molts motius, el primer per la asfixia política que significa el tripartit a Vilanova, a Catalunya, i un Partit Socialista completament desorientat a Espanya. Però més enllà d’arguments simplement polítics, n’hi ha de ciutat: cal un canvi en el tractament de la seguretat, cal un canvi en les polítiques de immigració, cal un canvi en la política d’habitatge, cal un canvi en la política econòmica, tant de gestió, com de promoció, cal un canvi en la política urbanística, cal un canvi en les obres públiques, cal un canvi en la sensibilitat vers el patrimoni cultural, cal un canvi …

Cal un canvi vers la sensibilitat cap a les persones, i aquest és el principal motiu que ens mou, i ens il·lusiona a presentar-nos a aquestes eleccions: les persones. Per què en definitiva la ciutat, és on ens relacionem, convivim i treballem les persones, i no sempre des del govern municipal hi ha hagut la sensibilitat necessària cap a les persones: la seguretat, és per garantir la llibertat de les persones; les polítiques d’immigració, són per garantir la integració real a la nostra societat de les persones; l’habitatge és per a les persones; els impostos els paguem les persones; el treball és la garantia de benestar de les persones; l’urbanisme dissenya la ciutat de les persones; el patrimoni cultural és per al gaudi de les persones.

Tanmateix en uns moments en els que es qüestiona àmpliament la relació entre la política i la resta de ciutadans, el Partit Popular i la Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, hem arribat a un acord, mitjançant el qual concorrem conjuntament a aquestes eleccions municipals. En primer lloc per que ambdós entitats creiem en les possibilitats del casc antic de la nostra ciutat, i que requereix una atenció especial per a la seva rehabilitació, allunyats de grans operacions urbanístiques, i sense que això sigui incompatible en propiciar un creixement ordenat de la ciutat.

Les persones som el subjecte principal de les propostes que us fem amb tota sinceritat, per què creiem que el govern de la nostra ciutat ha de canviar, i s’ha d’orientar cap a les persones: és necessari. El Partit Popular i l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, ens agradaria poder gaudir de la vostra confiança.

TV3 a València.

Em sembla força bé que TV3 es vegi a València i a les Balears, igual que em semblaria força bé que IB3 i Canal 9 es veiessin a Catalunya, ara bé, ni una cosa ni l’altre ha de significar ignorar la legalitat, i aquesta exigeix una concessió administrativa per a poder usar l’espectre radioelèctric en una freqüència determinada per a emetre televisió. D’entrada, no veig cap motiu pel qual TV3 o qualsevol altre emissora hagi de quedar exempta de la concessió exigida a qualsevol altra televisió, i menys ara, que, després de bastants anys amb un escampall de televisions locals, s’hi posa una mica d’ordre. El respecte a la legalitat és per a tothom, i els primers, les pròpies administracions.

D’altra banda, tampoc trobo massa encertat que el Govern de Catalunya destini recursos per a mantenir les emissions digitals de TV3 a la Comunitat Valenciana, mentre que a Catalunya hi ha encara una part important de catalans i catalanes, que, pagant els seus impostos, no poden veure encara les emissions digitals de TV3, que, en una part molt important, és finançada precisament amb els impostos dels catalans.

Tampoc fou massa encertat que el Govern de la Generalitat, el 2005, atorgués una subvenció a una empresa privada, mesos abans que tinguessin lloc els concursos d’ajudicació de televisió digital, dels quals aquesta empresa, n’ optava a tres concessions locals i una autonòmica. Més sorprenent és que, entre els accionistes, s’hi trobaven destacats dirigents del Partit Socialista, d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista, com, per exemple, el mateix Joan Ignasi Pla.

Després de tot, voleu dir que darrera d’aquesta immersió valenciana, no hi ha quelcom més ?

Unitat?

La veritat és que els discursos del President de la Generalitat, de tres anys cap aquí, aixequen força expectació. Primer, Maragall, per veure quina de nova en deia, ara Montilla, per veure què diu. I és que Montilla, com és sabut, no parla massa, almenys al Parlament, i fins i tot, fora. Per això, quan anuncia una conferència, ni que sigui a Madrid, tothom n’ està pendent.

Ara reclama unitat, davant una hipotètica, del que en diuen “retallada de l’Estatut”, que, en realitat, serà, quan sigui, una “sentència del Tribunal Constitucional”, que tampoc està escrit enlloc en quin sentit serà. Però a quina unitat és refereix? A la mateixa que va predicar per a aprovar l’Estatut del 30 de setembre ? o a la unitat de Zapatero i Mas, respecte del Estatut de la Moncloa ?, la unitat del 36% de catalans que van votar l’Estatut ? la unitat, davant què ? És que no s’ha cansat de dir i repetir que el nou Estatut és constitucional ? quin temor hi ha a una sentència del Tribunal Constitucional ? Per què els catalans hem d’estar units, per exigir allò que no tots compartim ? Per què la pluralitat que alguns exigeixen a Espanya, no la respecten a Catalunya ?

Respecte per les institucions, respecte per les regles del joc de les què ens hem dotat nosaltres mateixos: lleialtat institucional, però de la autèntica. Això és el que manca a la política catalana en els darrers anys. I el Tribunal Constitucional, que digui el que hagi de dir, i ens agradarà o no, però ho respectarem, nosaltres ho respectarem, és la base de la democràcia.