Política de calçotada.

L’espectacle que hem reviscut aquesta setmana, recorda les millors èpoques del defenestrat tripartit I de l’expresident Maragall. Han trigat gairebé tres mesos de silencis, però a escassos dos mesos de les eleccions municipals, no s’han pogut reprimir i s’han deixat anar. La veritat però és que a CiU no li ha anat malament, ja que havia plantejat un Ple al Parlament, per parlar del desenvolupament de l’Estatut, qüestió que preocupa, per exemple, cada dia als milers d’usuaris de rodalies de RENFE que no saben si arribaran a l’hora al treball o a la universitat (entenguis la ironia, que després hi ha comentaris que es pensen que va en serio). Així doncs, si no hagués estat per la declaracions d’un dels consellers més breus de la història en una calçotada dominical, hagués estat un Ple d’allò més avorrit: vaja d’aquells del parlar per parlar.

Al final però, ha acabat sent un Ple dels del parlar per parlar, doncs s’ha canviat el desenvolupament de l’Estatut, per l’autodeterminació, qüestió que com se sap és tema de conversa d’innombrables sobretaules familiars. Em sorprèn la capacitat dels nacionalistes en competir per veure qui és més independentista que qui. És una cursa esbojarrada que no porta més enllà de donar una deplorable imatge als ciutadans que no acaben d’entendre de què parlem els polítics, per què al final, ens fan parlar a tots del mateix.

Zapatero, creu que un cafè val 80 cèntims, si li demanéssim el mateix a alguns polítics catalans, ens dirien que ZP estava errat, que en realitat el preu d’un cafè és de 51 cèntims (al bar del Parlament), en canvi si surts al carrer, te n’adonés ràpidament que per menys d’un euro no pots prendre cap cafè. Aquest deu ser el problema de molts polítics, parlen massa amb polítics i poc amb la resta de ciutadans.

Paritat per c… llei!!!

Ahir es va aprovar definitivament al Congrés la llei de la Igualtat, que, entre d’altres qüestions, exigeix a les empreses que els seus Consells d’Administració siguin paritaris, i que l’Administració adjudiqui els contractes a empreses, que Consells siguin paritaris, i que a les llistes electorals siguin també paritàries.

És cert que a la nostra societat les dones es troben sovint en una situació de desavantatge respecte dels homes. Ho posen en evidència xifres com ara la taxa d’atur (6,06% d’homes, 11,36% de dones), o el fet que, segons l’Agència Tributària, les dones guanyen una mitjana d’un 30% menys que els homes. Per tant, sembla lògic que, des del poder polític, s’adoptin mesures per tal de conduir la situació cap a la igualtat real mitjançant mesures de foment, d’incentiu i d’impuls de polítiques, per tal que les dones accedeixin al mercat laboral o polític en igualtat de condicions que els homes.

La llei aprovada ahir, posa de manifest la incapacitat del Govern d’impulsar polítiques d’igualtat, i opta per imposar la igualtat per llei. Cap favor li fa aquesta llei a les dones, ni als mateixos homes, en aplicar la llei, sempre hi haurà la sospita de si aquest o aquella ocupen un lloc en una candidatura o en un Consell d’Administració, pels seus propis mèrits o per c… aplicació de la llei.

Montilla i la lleialtat institucional.

No sé si em sorprèn que el President de la Generalitat en la conferència de “celebració” dels 100 primers dies del tripartit 2 que va tenir lloc ahir, es contradigués de forma flagrant i es quedés tant panxo. De fet, la capacitat d’alguns polítics (sobretot d’esquerres) de dir una cosa i a continuació dir la contraria, no només és esgarrifosa, si no que a sobre alguns els aplaudeixen.
Quina és la contradicció? Doncs afirmar que digui el que digui el Tribunal Constitucional respecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ell farà el que diu l’Estatut, ara això sí, amb lleialtat institucional (?!). Però, de quina lleialtat institucional parla?, de quina institució parla?. No és pot menystenir les institucions que tenen per finalitat garantir l’Estat de Dret, d’aquesta manera, per què el que se’n resenteix és el propi Estat de Dret.
Del PP és podrà dir el que sigui, però el nostre respecte cap a les institucions i cap a les seves decisions és total: ens agradin o no. Per què no s’hi val a respectar les institucions quan creiem que aquestes juguen al nostre favor i a criticar-les o desobeir-les quan creiem que ho fan en contra. Cal que respectem les regles del joc, que d’altre banda, ens hem posat nosaltres mateixos, d’altra manera el camí és equivocat, ni que sigui amb una suposada lleialtat institucional.

El que cal és incentivar el català.

Discrepo i molt de la política de sancions als establiments quins rètols estan només en castellà, bé ja sé que tècnicament és sanciona a aquells establiments quins rètols no estan en català, però el resultat final és que es sanciona a aquells que estan en castellà. I el castellà és idioma oficial a Catalunya.

Però més enllà que el castellà sigui idioma oficial, el que no conec és cap país del món que es sancioni els establiments comercials, per l’idioma en que s’expressen llurs rètols. Soc partidari de la llibertat: llibertat en la retolació, i llibertat d’anar a un o altre establiment. Les sancions i el sistema de denúncia em sembla més propi d’altres règims que no d’un règim basat, teòricament, en les llibertats. La persecució per l’idioma emprat, que ja hem conegut a Catalunya, en altres temps, no pot ser el sistema per fomentar l’ús del català, ans al contrari, provoca reaccions en contra i rebuig.

En els darrers anys, s’han incrementat i molt, les denúncies i les sancions, emparades per una llei, que cal canviar quan abans millor, ja que quan més temps passa, més rebuig provoca. Cal fomentar l’ús del català, hi estem d’acord: canviem la llei i fomentem en positiu l’ús del català, però deixem als ciutadans, la llibertat necessària, per que rotulin llurs establiments en l’idioma que vulguin, sigui o no oficial a Catalunya.

Què n’hem de fer de la Renfe?

Ja fa massa temps que duren els despropòsits amb què RENFE o ADIF obsequien els seus usuaris habituals, fonamentalment a la línia C2, la que uneix Barcelona amb Sant Vicenç per Vilanova i la Geltrú. Es pot anar a Brussel·les, com ha fet en Montilla, a dir que la culpa és del PP (de fet, el PP tenim l’estranya virtut que, no estant a cap Govern, tenim la culpa de tot), o es pot dir que la culpa és dels “centralistes de Madrid”, i que si a Catalunya tinguéssim la competència de Rodalies, els viatgers no passarien les calamitats que estant passant ara.

Precisament, aquesta és la raó dels problemes, la competència, o més ben dit, la incompetència per intentar compatibilitzar una obra important i complicada com és la del AVE, amb una xarxa, la de Rodalies, que fins fa ben poc permetia que milers de ciutadans ens poguéssim moure d’una forma còmoda, però també “sostenible”, sense gaires incidències. No sé ben bé quina ha de ser la solució, no en sóc cap expert, però no es poden escatimar recursos per evitar que continuï aquesta situació, i aquesta ha de ser la instrucció del poder polític cap als òrgans de decisió d’ADIF i de RENFE, estiguin a Madrid o a Barcelona.

No és compatible el bloqueig d’infraestructures de transports que pateix Catalunya amb els darrers governs tripartits, amb l’exigència de l’adopció de mesures mediambientals, amb un molt deficient servei de transport públic. Algú se n’ha de sentir responsable, algú ha de prendre mesures urgents i immediates: ara per ara la situació és “insostenible”.

Converses de café.

Ahir, mentre feia l’enèsim tallat del mati, vaig sentir com el quiosquer de la cantonada li explicava al cambrer com li havien estirat el moneder a una clienta. El cambrer li respongué que la situació s’està tornant insostenible, i que la solució passa per la composició plural de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.

La notícia que CiU fa ja tres anys que no governa no és noticia, perquè ja és prou conegut: per tothom, menys pels mateixos dirigents de CiU. Sembla que no se’n saben avenir, no només que ja no governen la Generalitat, sinó que ha tornat a haver-hi eleccions, i les han tornat a perdre davant el tripartit. Òbviament, ni pretenc, ni puc, ni vull donar lliçons d’estratègia, però que CiU -potser només CDC- i els seus màxims dirigents continuïn obsessionats amb el poder, em fa pensar que hi pot haver tripartit per uns quants anys.

No entenc, com el quiosquer, que la màxima preocupació del presumpte cap de l’oposició al Parlament sigui que CiU no forma part de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. No em fa la impressió que aquesta sigui la màxima preocupació dels catalans. I això em preocupa, perquè mentre CiU continuï sense rumb o amb un rumb equivocat, s’allunya la possibilitat de tombar el tripartit.

Ja va sent hora que comencin a preocupar-se dels problemes dels ciutadans. Aquest, i no un altre, és l’objectiu de la jornada de treball que sobre seguretat fem avui i demà el PP a Barcelona.

El PPC advierte de que el crecimiento catalán no se está basando en el conocimiento.

El diputado del PP catalán Santi Rodríguez admitió hoy el crecimiento de la economía catalana pero advirtió de que “no está basado” en el conocimiento, que es lo que permitirá ser competitivos en el futuro. Durante su interpelación parlamentaria al conseller de Economía y Finanzas, Antoni Castells, Rodríguez consideró que el crecimiento de la economía catalana está “aún muy basada en la fuerza del trabajo en vez de la fuerza del conocimiento”, y lamentó que el Govern haya “segregado” las competencias del antiguo DURSI, que unificaba las políticas de Sociedad del Conocimiento.

Rodríguez destacó especialmente la necesidad de formación continua, cuyas cifras consideró “muy poco esperanzadoras”. También pidió potenciar el aprendizaje de inglés. De hecho, recordó que el líder del PP catalán, Josep Piqué, ya dijo este martes al presidente catalán, durante la reunión que mantuvieron, que la educación es uno de los pilares a abordar para la competividad. El diputado también constató el descenso de matriculaciones en carreras técnicas y en carreras relacionadas con las nuevas tecnologías, como Telecomunicaciones, y también alertó de que la aspiración de “buena parte” de los jóvenes es ser funcionarios.
Además, echó de menos un “criterio sostenido” de los gobiernos catalanes sucesivos sobre políticas de investigación, para que haya continuidad en las líneas que se impulsan. Tampoco vio previsión de nuevos proyectos en infraestructuras de investigación, aunque admitió que sí se han hecho hasta hace poco importantes equipamientos. Por otra parte, Rodríguez reprochó a Castells que dé “importancia relativa” a los bajos crecimientos de productividad, que en concreto “se pierde” en el sector industrial, lo que destacó por el valor añadido que implica. Aun así, admitió que el conjunto de la productividad catalana crece “modestamente” en otros sectores. Santi Rodríguez reconoció un “esfuerzo” del primer tripartito para el acuerdo sobre la competitividad de la economía catalana, pero preguntó qué “propósitos” tiene el Govern ahora con ese acuerdo: seguir con él tal como está o modificarlo para mejorar la competitividad. De hecho, reclamó que se evalúe y se plantee si necesita ser puesto al día.
Aludió a infraestructuras de transporte, energéticas y de telecomunicaciones, muchas de las cuales están “previstas” en el acuerdo estratégico pero que, según él, “no han avanzado suficientemente”. Además, recordó las 77 medidas de mejora de la calidad ambiental anunciadas por el conseller Francesc Baltasar, y el “compromiso de modificar” la ley de intervención integral de la administración ambiental, con “incidencia” en la economía productiva

Seguretat d’esquerres?

La darrera ocurrència del flamant conseller d’Interior, en la seva compareixença davant el Parlament, ha estat oferir un consens a les forces parlamentàries al voltant de la seguretat. D’entrada, això ja és positiu, ja que significa dues coses: una, el conseller reconeix, ni que sigui implícitament, que la seguretat és realment un problema important a Catalunya; i dues, no té ni idea de com abordar el problema.

De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s’entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d’esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l’anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d’esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m’ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d’esquerres, és d’entrada negar la voluntat del consens demanat.

Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s’ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d’Esquadra, sense que l’Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d’un altre, amb els problemes consegüents.

Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d’esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l’any. Tot plegat ho veig una mica gris.

La incompareixença del Govern.

És normal que quan s’inicia una legislatura els consellers sorgits d’un nou Govern, compareguin davant el Parlament, per tal d’exposar les seves línies d’actuació i prioritats als capdavant del seu corresponent Departament. Doncs bé, els consellers del nou Govern tripartit pretenen comparèixer al Parlament des d’abans d’ahir, que ho va fer el Conseller del poti-poti fins a finals del mes de març, d’acord amb un calendari presentat al Parlament.

La primera sensació és què o bé s’ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l’agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l’objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d’un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.

Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l’inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l’objectiu primer és el protagonisme i l’acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l’anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.

La deriva de Zapatero.

Me n’he estat força, de criticar o opinar sobre l’actitud de Zapatero i el PSOE, després de l’atemptat del passat 30 de desembre: davant la desgràcia, cal que tots hi posem sentit comú, però tot té un límit, i ahir aquest límit es va superar. De fet, el límit ja es va superar el passat 29 de desembre, però ahir es va repetir: que el president del Govern qualifiqui un atemptat terrorista com a “tràgic accident”, i ho faci per segona vegada en menys de quinze dies, i ho faci després que hi hagi hagut dues víctimes mortals, no té més qualificatiu possible que el d’inepte, si més no lingüísticament parlant.

Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d’inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l’explosió d’un vehicle carregat amb centenars de quilos d’explosius, en l’aparcament d’un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.

Ara bé, cal demanar-se si les paraules d’ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d’intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.