Més seguretat.

Quan aquest article vegi la llum, haurà tingut lloc ja, el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra ciutat i a la nostra comarca, i s’haurà esvaït el misteri més ben guardat dels darrers mesos, i que no és més que quants efectius es desplegaran efectivament a la nostra ciutat.

Coneixent les polèmiques que han envoltat els darrers desplegaments, a Barcelona ciutat, o al Vallès Occidental, on després del desplegament, es va produir un replegament, per la senzilla raó que no hi ha efectius suficients, per cobrir les àrees ja desplegades, no seria d’estranyar, que es produís a la nostra comarca quelcom similar, a jutjar pel misteri. Ni preguntes parlamentaries, ni el propi Govern Municipal, han estat capaços de conèixer amb anticipació el nombre d’efectius que, a dia d’avui, ja es deuen estar encarregant de la nostra seguretat.

A aquesta circumstància hi afegim que la plantilla local de la nostra ciutat, ha anat minvat, des de l’any 2001, des dels 117 efectius als 98 actuals, en una proporció clarament inversa a la de la població, i tot plegat, ens porta a preocupar-nos, si la nostra ciutat, disposarà de suficients agents com per garantir la seguretat.

Així ho hem plantejat el Partit Popular a l’Ajuntament, amb la flexibilitat necessària, com per, sense sobredimensionar la plantilla de la Policia Local, aquesta retorni als nivells de l’any 2001, en un termini de dos anys, i amb les necessàries revisions, tot i que la població ha crescut i força des d’aleshores. Ara és el moment, a punt d’encetar el debat dels pressupostos municipals per l’any 2008, qualsevol increment de plantilla, s’ha de preveure ara.

Sabem i coneixem dels esforços dels agents per intentar donar un bon servei a la ciutadania, sabem i coneixem la quantitat d’hores extraordinàries que realitzen (més de 14.000 l’any 2006), però també sabem i coneixem que l’increment de la plantilla és imprescindible, per mantenir els nivells de seguretat de la nostra ciutat.

El Govern Municipal, però, prefereix mirar cap a un altre costat. Tot i que el regidor de seguretat ciutadana (que coincideix amb el d’Hisenda), va anunciar la voluntat d’incrementar la plantilla de policia local, a l’hora de la veritat se’n desdiu, i es posa el barret de regidor d’Hisenda, per intentar justificar, la suficiència de la plantilla, i la confiança en el desplegament dels Mossos.

El Grup Municipal del Partit Popular, continuarem treballant, per tal que la nostra ciutat disposi dels mitjans necessaris per garantir la seguretat a la nostra ciutat, a pesar del regidor de seguretat ciutadana, i a pesar del regidor d’hisenda, i continuarem exigint els efectius necessaris per que això sigui possible.

No podem passar per alt, que si bé aquests dies s’ha produït el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra comarca, als que desitgem sort i èxits, també s’ha posat fi a les responsabilitats que en matèria de seguretat ciutadana, exercien fins ara el Cos de la Policia Nacional (a la nostra ciutat) i la Guàrdia Civil (a la resta de la comarca), als quals volem manifestar públicament el nostre més sincer agraïment pels serveis prestats.

Quin ridicul!

Confesso que sóc més de ciències que no pas de lletres, i que això de Frankfurt, sempre m’ha quedat una mica lluny, però el temps, i sobretot els esdeveniments, mi han allunyat encara més.
Polèmica, llarga polèmica, sobre si els autors que havien d’acudir a la Fira del Llibre, contra el sentit comú, ho havien de ser en català, o havien de ser representatius de la cultura catalana, és a dir, en català i en castellà, com sembla que volia el director de la Fira. Ara, la inauguració de la Fira, i desembarc polític i mediàtic, fonamentalment públic (o sigui pagat amb diners de tots, escrivim en català o en castellà), m’ha donat més la sensació d’allò de l’elefant a la xatarreria que no d’un esdeveniment cultural de ressò mundial.
Al circ muntat, només hi faltaven els aprenents de nacionalistes, amb la seva particular campanya de “difusió cultural” com és “Catalonia is not Spain”, que deu formar part dels actes commemoratius de refundació de casa seva, vaja de CDC.
Enmig de tot aquest fregat, els autors: als que hi són, els desitjo la millor de les sorts, que la necessiten, i als que no hi són també, però amb una dosi d’esperança, per què els catalans, continuarem llegint el que ens doni la gana, en català o en castellà, i els alemanys de Frankfurt potser només llegiran aquells que es tradueixin al seu idioma, i que seran sens dubte els millors, ja siguin els originals en català o en castellà.
Trigaré a anar a Frankfurt, per ara em queda massa lluny. Per una altre vegada, si us plau, ridículs, els justets.

El dilema Catalunya-Espanya: el bomber heroi.

Durant el debat de política general, mantingut al Parlament la setmana passada, em va cridar l’atenció que el President Montilla apel·lés als parlamentaris a superar el dilema Catalunya-Espanya.

Vull dir, que comparteixo plenament aquesta afirmació, però no des d’avui, si no que ja fa temps que crec que l’estat de grunyiment constant en què viu instal·lada una part dels polítics catalans a la recerca de greuges per justificar els propis fracassos, no és bo pel propi progrés de la societat. I això, a alguns, ens diferencia del President Montilla: ell ho expressa ara, després que els darrers anys, ell i el propi PSC, s’han dedicat a atiar el dilema Catalunya-Espanya per interès propi: no és just cremar un bosc per després aparèixer com el bomber heroi.
Reveladora és, però, la rèplica del Sr. Mas, en el sentit que la superació del dilema Catalunya-Espanya, significa la mort política de Catalunya. En primer lloc, posa en evidència la pràctica nacionalista de confondre reiteradament el tot amb la part, és a dir, Catalunya amb CiU. Amb aquest matís important ja es pot, i cal interpretar, que amb la superació del dilema Catalunya-Espanya, qui és mort és el nacionalisme: sense greuges, sense victimismes, sense una Espanya a qui grunyir constantment, el nacionalisme perd el seu discurs. Discurs que els darrers anys ha caracteritzat també els bombers herois del PSC.

El PPC critica el «retard» que pateix Catalunya en infraestructures.

El diputat del PPC en el Parlament de Catalunya, Santi Rodríguez, ha criticat “el retard” que pateix Catalunya en matèria d’infraestructures. Pel diputat Popular “en aquest últims anys hem retrocedit, perquè s’han paralitzat projectes importats pel desenvolupament econòmic i energètic de Catalunya”.
Pel diputat Popular “els desacords del tripartit ha provocat la paralització de projectes importats pel desenvolupament econòmic de Catalunya”, com els accessos ferroviaris a la nova terminal de mercaderies del Port de Barcelona, el quart cinturó, el Túnel de Bracons, el tercer carril a l’AP-7, la línia ferroviària Barcelona – Puigcerdà, desdoblament de la N-II, la B-40 o la paralització de les instal•lacions d’energia eòlica.
Tanmateix, Santi Rodríguez també ha manifestat que després de la reunió del Ministre Solbes amb el Conseller Castells “coneixem el percentatge d’inversió que tindrem, però no sabem a quins projectes aniran destinats perquè ni per part del Govern ni de la Generalitat hi ha cap nou projecte».
En opinió de Santi Rodríguez “estem començant a assistir a una ‘subhasta’ entre els membres del Govern, a propòsit de quins projectes s’han de finançar, mentre Carod Rovira vol suprimir peatges, Nadal, vol construir noves línies de ferrocarrils”. Pel diputat Popular “aquesta no és forma de prioritzar les infraestructures catalanes”.
Finalment Santi Rodríguez ha lamentat “la paràlisis” que està patint Catalunya en matèria d’infraestructures amb el tripartit català. Per aquest motiu ha instat al Govern a “incrementar substancialment les inversions en infraestructures i definir un calendari d’actuació, per millorar la qualitat de vida dels catalans i per no tenir que patir més les situacions viscudes en els últims mesos”.

Tripartit III: un pacte de cadires.

Ens ho temíem, fins i tot, crec que ho sabíem, necessitàvem però que el Govern, el nou Govern, o la tercera edició del tripartit vilanoví, ho posés en evidència. Han estat varis mesos, abans de les eleccions municipals, de promeses, de bones paraules, de bones intencions, d’idees. Que n’ha quedat de tot això després de les eleccions del 27 de maig? Rés més que un pacte, un pacte per mantenir-se en el Govern, amb la comoditat d’una majoria absoluta, un pacte per reubicar, aquells que haguessin pogut quedar despenjats.

Davant l’obscurantisme del pacte tripartit, pel que fa a la acció de govern del nou tripartit, el Partit Popular, varem optar per presentar un total de 59 preguntes el passat 30 de juliol, per conèixer quines eren les intencions en diversos temes de ciutat pendents, o sobre els quals durant la campanya electoral, els diversos partits que formen el Govern Municipal, s’havien posicionat de forma diferent. El resultat, és que tot i haver un pacte, no hi ha un pacte programàtic, no hi ha un pacte per la ciutat, no hi ha un programa de govern, hi ha un pacte pels càrrecs, hi ha un pacte per les cadires.

Efectivament, les nostres preguntes, han estat respostes amb un lacònic, “ja ho definirem en el Pla de Mandat”. S’imaginen l’èxit que pot tenir alguna força política presentant-se a les eleccions dient: votin-nos, i després quant tinguem la cadira ja pensarem què fem? Doncs la situació és molt semblant, només amb una diferència: els càrrecs ja han estat repartits.

Després (alguns només la primera setmana) ens lamentem que un 50% dels ciutadans no ha anat a votar: tant els dona, no creuen ni en la política, ni els polítics: estan decebuts. I els que tenen la responsabilitat del Govern, actuen tot pensant: ja ens va bé, si voleu, d’aquí a quatre anys ja anireu a votar.

La política i els polítics, no poden ser una plaga que haguem de suportar amb resignació; la política i els polítics, són necessaris per dirigir les nostres institucions, però els ciutadans i ciutadanes heu, ens heu d’exigir que complim amb el vostre encàrrec, i amb els nostres compromisos, si no aquells que s’instal·len al poder, només tenen per únic objectiu mantenir-se en el poder, i s’acostumen a oblidar l’encàrrec rebut de la ciutadania, fins i tot, alguns poden pensar que només, fent veure cada quatre anys que a la ciutat es fan coses, ja n’hi prou per tornar-se a instal·lar quatre anys més.

Aquesta ni és, ni pot ser una batalla perduda, defugiu del clàssic, perniciós i interessat: tots els polítics són iguals, per què no és així. Actuem en conseqüència, si uns ho fan malament, o senzillament no ho fan, altres. La participació i la alternança és la base del sistema democràtic: l’únic dels sistemes, que permet als ciutadans dir la seva.

Fi d’agost tormentós.

El que avui ens deixa ha estat un agost un tant atípic, per molts motius, començant pel propi temps: després d’un hivern extraordinàriament suau, i apropiat per fer del debat de l’escalfament global del planeta i del canvi climàtic, el centre de l’atenció ciutadana, aquest agost, menys calorós que d’altres, ens demostra que pot ser l’escalfament global no hagi estat la causa d’un suau hivern, si no que és un efecte a mig termini, i no per això menys important, però que en definitiva no és poden avaluar els efectes del canvi climàtic, pel fet que un dia, o un hivern, o un agost, faci més o menys calor del que sol ser tradicional.

El temps és però, una anècdota comparat amb el que ens ha deparat aquest mes, en el que dona la impressió que per una conjunció malèfica dels astres, tot ha fallat: la electricitat a Barcelona (i en menor mesura, a Vilanova); el servei de rodalies continua entestat en fer la guitza als usuaris; un aeroport en el que en el millor dels casos es perden les maletes; setanta cinc quilometres de caravana a l’autopista. Evidentment la culpa de tot plegat és del PP, i dels astres que no deuen ser d’esquerres, i dels ciutadans que se’ls acut en ple mes d’agost viatjar ja sigui amb avió o per carretera, o dels que per anar a treballar han d’agafar el servei de rodalies.

El debat sobre les infraestructures catalanes ha centrat el debat polític de l’estiu, i ha posat en evidència, la incapacitat més absoluta per part dels governants catalans de posar fil a l’agulla per resoldre els problemes que tenim a sobre: que si l’Estatut, que les competències, que la independència, que més peatges. Rés de tot això, serveix per aliviar els soferts ciutadans de les penes que pateixen. No està de més recordar que, més de tres anys després del primer tripartit, i després del govern ZP, a Catalunya, no s’ha projectat encara cap nova infraestructura que vingui a reparar la presumpta manca d’inversions dels governs del PP a Catalunya.

També a la nostra ciutat, hem viscut el debat dels okupes: que ara desallotjo, que ara negocio, que ara cau la casa, que ara torno a desallotjar, demostrant una manca absoluta de decisió per complir i per fer complir, no només la legalitat, si no les pròpies decisions del tripartit local. Un altre exemple el tenim en el sopar de l’Assemblea de Joves, que és desautoritzat (ens interessarem pels motius de la desautorització) però després és tolerat: en què quedem?

Gràcies Josep!

Han passat onze anys des de que et vas incorporar al projecte del Partit Popular per la porta gran, com a Ministre d’Indústria del primer govern Aznar, davant la incredulitat de propis -alguns menys- i estranys, respecte de la teva identificació amb el projecte popular. El temps i els fets, ho han anat demostrant. Per la via, potser més fàcil, a la vista d’un militant de base: Ministre portaveu del Govern, Ministre d’Assumptes Exteriors, Ministre de Ciència i Tecnologia; i també per la difícil: cap de llista per Barcelona a les eleccions generals, President del Partit Popular de Catalunya, i dues vegades candidat a la Presidència de la Generalitat.

Has trepitjat moquetes, però també has trepitjat pedres; has sentit alabances, però també has sentit escridassades, algunes també, masses, a la teva pròpia ciutat; jo mateix he tingut la oportunitat de compartir amb tu, alguna d’aquestes ingrates situacions –fa menys d’un any, a la festa Major de Gràcia, et culpaven, ni més ni menys que d’haver provocat la Guerra Civil, sí, la del 36-. Ningú no podrà dir, i si ho fa menteix, que no t’has deixat la pell en les diferents tasques que has anat realitzant.

Com a cap de llista a les eleccions generals, el Partit Popular de Catalunya varem aconseguir el millor resultat de la nostra història; sé perfectament que no t’agrada atribuir-te aquell resultat a un mèrit personal, com cap altre resultat electoral és mèrit personal de ningú, si no de tots i cada un dels ciutadans que, en cada moment confien en el projecte del Partit Popular de Catalunya. De totes maneres, no està de més recordar que aquell resultat es va donar sota la teva direcció.

Has deixat empremta. Has deixat empremta al Govern, per tots i cada un dels ministeris pels que has passat; has deixat empremta al Parlament de Catalunya; has deixat empremta al Partit Popular, i particularment al Partit Popular de Catalunya. Has deixat empremta a la teva ciutat: la casa del Marquès de Castrofuerte, el Centre Tecnològic, i els primers estudis pel soterrament i desviament de la via del ferrocarril, en són exemples prou fefaents, i que, com bé saps, sovint hem d’anar recordant si no volem que altres s’atribueixin mèrits que no tenen.

No et puc recriminar rés, conec aquelles circumstàncies que t’han dut a prendre la decisió que has pres, i ho entenc. Ara però, cegats per la immediatesa, seria injust no dir, que Espanya, Catalunya i el Partit Popular, perdem un gran polític; que has fet quelcom més del que molts s’esperaven: dedicar una part important de la teva vida personal, familiar i professional al servei públic, al servei d’Espanya i Catalunya, al servei del projecte del Partit Popular per a Espanya, i per a Catalunya, que són projectes perfectament compatibles, com estic convençut que continuarem defensant des del Partit Popular de Catalunya, sota la direcció del nou President, Daniel Sirera.

Ara et sentiràs de tot: els adversaris, et feliciten per la decisió, i t’alaben com mai ho havien fet, després d’onze anys de crítiques, algunes –masses- ferotges, forma part de la seva satisfacció pel que, els pot significar de petita victòria; els propis, segurament de forma injusta, et recriminaran no sé què. Tot plegat, no són més que petites misèries, que no fan justícia al que suposa d’esforç el servei públic, al nivell que sigui.

Des de la humilitat, la senzillesa, potser la ingenuïtat, però segur que des de la honestedat, que sovint m’agrada reivindicar, com a ciutadà, com a vilanoví, i com a militant del Partit Popular de Catalunya, no puc dir-te rés més que gràcies: gràcies Josep.

Govern a les fosques.

Sembla impressionant que després del caos, en què s’ha trobat la ciutat de Barcelona durant aquesta setmana, el Govern de la Generalitat hagi estat tant a l’ombra de la foscor com la majoria de ciutadans afectats. No s’ha estat a la alçada de les circumstàncies, els ciutadans no mereixen que el seu Govern, es limiti a espolsar-se puces de sobre i a escampar culpes a uns i altres, i de passada, doncs si se li pot donar la culpa al PP, també. Mentrestant els ciutadans a les fosques, i l’exèrcit, els mossos i la policia local, intentant posar ordre, enmig del caos.

Les inversions, o millor dit la seva manca, tornen a estar en boca dels polítics, sobretot d’aquells polítics que s’han passat tres anys discutint del sexe dels àngels. No està de més recordar que aquelles grans infraestructures que s’estant fent a Catalunya, són aquelles decidides encara pel darrer Govern del Partit Popular. Ni el PSOE, ni el tripartit a Catalunya, han estat capaços d’impulsar noves infraestructures, per evitar la pèrdua de competitivitat de Catalunya. De fet, no han estat capaços de posar-se d’acord, ni sobre quines infraestructures cal abordar.

No resulta fàcil exigir, en aquest cas, les empreses que facin les inversions necessàries, al mateix temps que se li posen tot tipus de traves, per evitar que les facin. Segur que cal exigir responsabilitats a qui les tingui, però també cal exigir-les a l’Administració: per no haver detectat la fragilitat de la xarxa elèctrica, per no haver-se adonat de l’abast de la situació, per no haver respost amb immediatesa amb tots els mitjans a la seva disposició.

De fet, des de que el tripartit és al Govern de la Generalitat, mai no té cap responsabilitat de rés: ni del Carmel, ni del caos a l’Aeroport de Barcelona, ni del deficient serveis de rodalies, ni de l’apagada de Barcelona. Ja va sent hora, que el govern surti de la foscor en la que es troba, abans la mediocritat no contamini Catalunya.

Pa ???? !!!!

Ja ho sabia, feia dies que ho sabia, ahir era dia de notes, notes de tot: selectivitat, escola, etc… El que no m’esperava era arribar a casa i haver-me de sentir la bronca, sí, sí, la bronca que em va arriar la meva dona. El motiu, les notes del Marc. No, no és que les notes fossin dolentes (o sí ?), suposo que tampoc eren massa bones (o sí ?), aquest és el problema: no hi ha qui entengui les notes del nen. Jo, tampoc: PA !!!! ????.

Tot un curs patint, sofrint amb els controls, repassant divisions i multiplicacions, estudiant les comarques de Catalunya, les parts del cos, amenaçant el nen que si no estudia, no hi ha futbol, ni Polònia els dijous…, i al final: PA. Progressa Adequadament, d’acord. Però sap dividir o no ?, sap geografia o no ?. En sap molt, o en sap poc ?. No tinc ni idea: PA. La culpa, meva.

Com que la meva feina és fer lleis, la culpa de que els pares no entenguem les notes dels nens, és dels que fem les lleis: doncs és veritat. Però les lleis, no les fem els que estem a la oposició, les fan els que estan al Govern i sovint, molt sovint, massa sovint, els que estan al Govern, no permeten que els que estem a la oposició, fem lleis. De fet, per això, uns són Govern, i altres oposició. De fet, per això del PA, quan el PP érem al Govern, varem canviar aquesta llei: per què els pares, entenguéssim les notes dels nostres fills; entre moltes altres coses, es clar.

La conclusió, la llei, mereix un NM. Sí, sí, un NM. Necessita Millorar, i molt. Però per això haurem de tornar al Govern: continuarem treballant per fer-ho possible.

Per cert, parlant de notes: a la selectivitat han de posar els números tradicionals, els de tota la vida, per que si no, no compliria la seva funció, la de seleccionar. Ara bé, no es pot afirmar que si la nota mitjana de llengua catalana és inferior a la de llengua castellana, saben més català que castellà. Són del mateix nivell les proves de català, que les de castellà, per poder comparar les notes ?. L’any passat, una de les matèries que van obtenir millor mitjana va ser el francès: els alumnes catalans saben més francès, que castellà o català ? Em temo que no.

No m’ho puc creure!

Em sembla impressionant que després del que fa poc més d’un any li va succeir a l’Alba, ara es repeteixi la mateixa història i amb els mateixos errors, a la Clàudia. És del tot incomprensible com poden haver-hi pares, que infringeixin tals mals als seus indefensos fills.

És més incomprensible encara, que tornin a fallar tots els mecanismes de l’Administració, alhora de protegir els més febles, els nens, desprès de l’experiència de l’Alba. M’és indiferent qui mana o deixa de manar, m’és indiferent que uns i altres s’espolsin les puces de sobre, m’és indiferent qui en pot tenir la responsabilitat: tots en tenim la responsabilitat, això no pot tornar a succeir mai més, cal que tothom s’hi impliqui, cal que tots ens hi impliquem. Cal exigir explicacions, però sobretot cal exigir mesures urgents, les que siguin, per evitar que mai més, es pugui tornar a produir cap cas semblant, per la incompetència de l’Administració.

No pot ser aquesta una d’aquelles circumstàncies, desgraciada circumstància, que justifiquen que més important que, qui té les competències en no sé què, és, que qui les tingui sigui competent en el seu exercici. Aquests casos són demostració de incompetència. Ja cal que ens apliquem, sobretot aquells que ens dediquem a això de la política, si no som capaços de resoldre aquestes situacions, no podem ser capaços de demanar als ciutadans que confiïn en nosaltres. Qui s’estranya encara, de la baixa participació en les eleccions ?