Democràcia a sang freda: la mort del catalanisme?

democraciasangfreda.jpgAquest vespre he acabat de llegir el llibre de David Madí, director de les campanyes electorals d’Artur Mas. És un llibre interessant, que entra bé, i crec que permet conèixer a profunditat la Convergència postpujolista.

El llibre té dues grans parts clarament diferenciades: la primera en la que l’autor descriu les vivències de l’arribada al poder del relleu generacional de Convergència, mentre que la segona consisteix en la descripció de les línies ideològiques, i de la concepció de Catalunya de l’autor.

Respecte de la primera de les parts, són força interessants les descripcions que l’autor fa de les campanyes electorals a modus de diari, però he de dir, que l’autor destil·la la prepotència de considerar-se, tant el propi autor com el seu candidat, els millors per damunt de totes les coses. És una mena de justificació, del perquè essent els millors, s’han vist incapaços de formar govern en les dues darreres cites electorals catalanes. Sincerament, crec que la política en general, està mancada d’humilitat, i d’autocrítica, i aquest llibre, n’és un exemple clar.

Respecte de la segona part, he de dir que m’ha sorprès el grau de coincidència amb la concepció de la societat que s’expressa, arribant a superar, fins i tot, arguments dels dit “políticament correctes”, és d’agrair la sinceritat, en tots els sentits, també en el que exposa la seva idea del que hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya, deixa clares moltes coses respecte del catalanisme que proposa, i que evidentment no comparteixo.

Dos consideracions més: dona la impressió que la conseqüència de que els millors no governen Catalunya és el que anomena “la dolça decadència de Catalunya”. Si bé és cert que difícilment els escàndols en que s’ha vist immersa Catalunya, fruit de les peculiaritats dels líders del tripartit 1.0, es poguessin repetir, sota un govern d’un altre color polític, no és menys cert, que la situació que viu Catalunya, no és absolutament aliena a Convergència i Unió, no només al govern, si no també a la oposició.

Finalment, constato amb tristor com s’està malbaratant el terme “catalanisme”. D’una concepció oberta i integradora de Catalunya, dintre d’Espanya, expressada a finals del XIX per Víctor Balaguer, o durant el primer terç del XX, per Francesc Cambó, a una concepció tancada i excloent, expressada ara per l’autor, però ja apropiada indegudament, pel tripartit 1.0, a finals del 2003. Per què n’hi diuen catalanisme, si volen dir nacionalisme?. És la mort del catalanisme ben entès?.

Permeteu-me que humilment, reivindiqui el catalanisme, per aquells que creiem que Catalunya, té un paper important en el conjunt d’Espanya, i que Espanya es pot liderar des de Catalunya, sense estrips innecessaris.

Doctora Chacón

Si hi ha una cosa que detesto de les persones, sense cap mena de dubte, són les mentires, i en aquest camp em dona la impressió que alguns socialistes hi estan abonats. Ja sé que la mentida és transversal, i per tant, professar una ideologia o altra no significa a priori ser més o menys propens a la mentida, però sí és cert, que d’acord amb l’escala de valors d’una o altra de les persones que formen les forces polítiques pot ser més freqüent trobar-les a un lloc que a altre.

La candidata pija del PSC, també Ministra, no només ha estat enxampada amb “xuletes” a la mà en una entrevista televisada, el que demostra el poc convenciment que té sobre el que diu, si no que a més en el seu currículum, ha fet constar un doctorat que no té. Per si això no fora suficient el PSC s’ha afanyat a desmentir que això fos cert. Doble mentida, la de la candidata, i la del secretari d’organització. Aquí teniu la prova:

http://www.e-noticies.com/actualitat/carme-chac%f3n-va-inflar-el-curr%edculum-amb-un-doctorat-34801.html

La honestedat de les persones, descriu el grau de confiança que es pot tenir en elles, en l’àmbit personal, però també en el professional. Un polític, pot tenir bones o dolentes qualitats per exercir la política, pot ser brillant o fosc, pot ser eficaç o no, pot ser bon gestor o no, pot ser bon orador o no, pot estar molt preparat o no, però el que cal exigir a un polític que administra i gestiona bens comuns, és honestedat, cosa que la senyora Chacón demostra no ser.

Pitjor que no saber, és no voler saber

Ja fa uns quants mesos, masses, que els principals indicadors econòmics espanyols, encara que també catalans, no presenten evolucions com per tirar coets. Les advertències sobre la desacceleració econòmica arriben d’arreu, i el que acostumen a fer els governs sensats, és adoptar mesures. Les mesures poden ser encertades o no; el risc de governar, és que cal prendre decisions, i a vegades poden ser equivocades.

En qualsevol cas, el risc es torna certesa, si les decisions no s’adopten.
Aquesta mateixa setmana, s’acumulen dades que corroboren que alguna cosa es mou en l’àmbit econòmic: creixement de la inflació el mes de rebaixes; creixement de l’atur; creixement de la desconfiança en la situació econòmica; o la caiguda dels mercats borsaris, són la prova de la evidència. Diuen que és possible que es tracti d’una crisi de confiança, més que de confiança, potser fruit de la incertitud: de la incertitud del mercat nord americà, però també de la incertitud sobre com s’abordarà la crisi a la Unió Europea de la moneda única.
El darrer baròmetre del CIS, indica que el 80% de la població considera que la situació econòmica és entre molt dolenta i regular. El problema està en que el Govern sencer es deu trobar entre el 20% restant. Una cosa és no saber, i una altre molt diferent i pitjor, és no voler saber: i aquest és el cas del President ZP.

Benvinguda

No és el primer blog del que disposo, a l’altre, que mantinc, hi continuaré penjant els articles que periodicament escric per alguns mitjans, però he considerat necessari obrir aquest nou blog, amb l’objectiu de compartir reflexions, potser més íntimes i més personals. Quina paradoxa, cercar intimitat a la xarxa.

Precisament «nonomeslletres» vol ser més que articles, vol ser pensament, vol ser idees, vol ser compartir, vol ser el que, el que qui ho vulgui llegir cregui que és.

No pretenc ni agradar, ni irritar, només pretenc expressar alguna cosa més que lletres.

Benvinguts.

En campanya en paper couché

Qui ho havia de dir, després d’una legislatura convulsa i polèmica, el PSC s’ha decidit a fer una campanya de “glamour”. Primer, ha estat un perfum, quines propietats per cert, rebel·len llur estat d’ànim (herbes per afavorir els bons sentiments, per aplacar la irritació i la ansietat, per combatre la fatiga emocional, el nerviosisme i la depressió, entre d’altres propietats), ara ens obsequien amb un souvenir d’aquells que recorden, no sé si amb enyorança, la època de les dictadures comunistes de l’est d’Europa, les matriosques.

La veritat, és que si haguessin dedicat la meitat de la imaginació que hi posen a les campanyes electorals, alhora de governar potser les coses anirien millor a Espanya, però també a Catalunya. Així en lloc d’obsequiar-nos amb productes i imatges més pròpies del paper couché, i de histories roses, casament i embaràs inclosos, podrien oferir arguments més sòlids, per exemple, per facilitar l’accés a l’habitatge, o per explicar per què no es fa el quart cinturó, o per què en lloc de fer infraestructures, el que volen és eliminar-ne, reduint carrils a les autovies, o per què no han instat la il·legalització d’ANV i del PCTV en quatre anys i ho fan ara a correcuita.
El glamour podrà agradar o no, però el que és segur és que no serveix per què el país progressi, ni per resoldre els problemes dels ciutadans, i molt menys és una recepta adequada per resoldre la crisi econòmica, ara el que cal, són les idees clares, ni que sigui amb paper reciclat.

La fragància delatadora

Quan s’apropen unes eleccions, el manual de capçalera d’estratègia política indica que cal cridar l’atenció d’una manera o altra, per tal de reclamar l’atenció dels ciutadans cap a una determinada formació política, és el que s’acostuma a anomenar “entrar en campanya”. No descriuré aquí quines ha estat o estant sent aquestes eines en aquesta o altres campanyes electorals, el lector s’hi pot entretenir intentant-ho esbrinar, però sí que em vull aturar analitzant la més recent d’aquestes accions: la del PSC.

Agradarà més o menys, però ha complert la seva funció: la presentació de la fragància del PSC, ha centrat l’atenció de propis i estranys, i ha merescut portades, bromes, i comentaris de cafè. Ha estat una acció que uns diran encertada, altres que banalitza la política, però ha centrat l’atenció. Cal afegir que aquestes actuacions per “entrar en campanya” solen tenir per subjecte algun argument polític, cosa que sembla no succeir en aquest cas. Bé, dic sembla, per què la lectura política, la trobem en la composició de la fragància presentada i les virtuts de cada un dels seus components.
Els socialistes no han tingut cap recança en publicitar les virtuts de cada un dels components de la seva nova fragància, i la veritat és que resulten reveladores: aromes de gran ajuda en casos de tensió nerviosa, insomni i depressió (rosa de Damasc), afavoreix les relacions humanes i els bons sentiments (palissandre), aplaca els estat d’ànims negatius com la irritació i la ansietat (Ylang Ylang), contribueix a la claredat d’idees (Guaiac), combat la fatiga intel•lectual (nou moscada), afavoreix la consciència sobre un mateix i sobre la relació amb el món (sàndal), útil en problemes nerviosos i emocionals, ansietat i depressió (gerani olorós), combat la fatiga mental (romaní), ajuda a despertat la consciència (te blanc), ajuda a prendre decisions i a planejar el futur (bergamota), eficaç en casos de pèrdua d’atenció i memòria (alfàbrega), i així fins a un total de disset components, de virtuts similars a les ja descrites.
Vaja, vaja, resulta que la fragància no és més que un reflex de l’estat anímic del PSC, i pretén ser un remei eficaç davant tot un grapat de problemes, que se’ls deu haver manifestar davant les properes eleccions generals. Que no pateixin, que si el Govern els provoca tots aquests maldecaps, nosaltres els podem donar un cop de mà, ajudant-los a deixar el Govern, com a mínim es sentiran més alleugerats: ells, però també la resta de ciutadans.

Política de destral

La meva capacitat de sorpresa no té límits: quan encara no feia ni 24 hores que s’havia fet pública la incorporació de l’expresident d’Endesa a la candidatura del Partit Popular per Madrid, des de Catalunya, tot l’aparell mediàtic i polític (amb honroses excepcions), aquell que conforma el virtual oasi català, ha carregat, i de valent contra Manuel Pizarro i el Partit Popular.

Crec no errar en el convenciment, que de fet, tant s’hi fa, que el candidat es digui Pizarro, o “perico de los palotes”, pel simple fet d’acceptar ser candidat pel Partit Popular, ja és culpable de tots el mals de Catalunya, i és la constatació de que el Partit Popular vol governar contra Catalunya i el catalans: a aquest nivell arriba el sofert victimisme nacionalista, ja sigui convergent o socialista, que deu trobar-se tant absent de valors propis que requereix dels aliens per autoafirmar-se per contraposició. Sí que n’és de pobre la bossa dels arguments, que cal recórrer a la desqualificació constant i permanent.
De fet, la meva sorpresa, és que aquestes reaccions encara em sorprenguin, després d’anys en els que la política de la destral ha estat practicada, contínua i contundentment contra el Partit Popular, no sé de que em sorprenc. Reconec que crec en la llibertat de pensament, i en la llibertat d’opció política, i no dic que altres no hi creguin, simplement que no la respecten, i això ja comença a fer pudor, pot ser per això, algú ha cregut necessari crear un ambientador polític.
Pot ser en el fons, aquestes reaccions evidencien el convenciment de qui les formula, de que el Partit Popular guanyarem les properes eleccions, i és que alguns, estan convençuts que contra el Partit Popular viuran millor.

Mistaken news

Vagi per endavant que no tinc estudis de periodisme, i que aquesta és una professió que respecto moltíssim, però m’ha sorprès i molt, com, molts mitjans de comunicació, recullen la presentació del vídeo “Sí, digui’m”, que ahir va presentar el President del PPC, Daniel Sirera: els titulars, resen que el PPC torna a obrir el debat sobre la llengua. És possible que aquesta sigui la lectura d’aquells que no volen entendre el que realment denúncia el vídeo, i que bàsicament és, que a les escoles públiques i concertades de Catalunya, és més fàcil estudiar en anglès que no, en castellà: res a dir, sobre l’ensenyament de l’anglès, és bo i necessari que així sigui, però no pot ser normal que per estudiar en castellà, llengua oficial de Catalunya, s’hagi de ser ric. Ric sí, per què només es pot estudiar en aquesta llengua oficial de Catalunya, a les escoles privades, com per exemple, a la que el President de la Generalitat du els seus fills. Doncs bé, només volem que aquest privilegi del que gaudeix el President Montilla, pugui ser compartit, amb llibertat d’opció, per tots els ciutadans de Catalunya, digueu-me progre, però és així com ho penso.

Sí obrir el debat de la llengua, s’interpreta en el sentit que el PPC, creiem que no s’estan fent bé les coses en aquest sentit, rés a dir, però sí s’interpreta com el trencament del silenci, entorn a un debat sensible que molesta a algunes forces polítiques, malament, perquè en primer lloc, mai hi hagut silenci per part del PPC, i la sensibilitat no és un estat d’ànim del que uns gaudeixen i altres no, si no que és comú a tots els ciutadans de Catalunya, també a aquells que, lliurement, volen la opció d’educar el seus fills en qualsevol de les dues llengües oficials de Catalunya, com ara el President de la Generalitat.

Si a València es censura, que es fa a Catalunya?

Airades han estat les reaccions del Govern de la Generalitat catalana, pel tancament de les emissions de TV3 a la Comunitat Valenciana, però em dona més la impressió d’allò de ser capaços de veure la palla a l’ull aliè, abans que la biga al propi.

Hi ha dos visions de l’assumpte, em limitaré a l’estrictament legal, tot i que la visió del sentit comú pot tenir també el seu interès. La televisió digital terrestre s’emet pel domini públic radioelèctric, el qual és limitat, i per tant requereix d’una concessió per a ser usat. Qui atorga aquestes concessions és el Govern de l’Estat, i concretament el Ministeri d’Indústria. A la Generalitat Valenciana, igual que a la de Catalunya, els correspon la inspecció i el control de les condicions d’ús del domini públic radioelèctric, i és en ús d’aquestes competències que la Generalitat Valenciana, tanca la emissió d’un repetidor d’un operador que usa l’espai radioelèctric, sense disposar de la concessió necessària.
Però no cal anar a València per que la Generalitat catalana ho entengui, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el passat 21 de novembre, va instar el Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a què actuessin contra aquelles televisions locals que a Catalunya, continuen emeten i no disposen de la concessió corresponent. Aleshores com es pot entendre que critiquin el que fan a València, que és el mateix que ells fan a Catalunya? Per què del que passa a València, en diuen censura, i del que fan a Catalunya, en diuen compliment de la legalitat? Per què aquestes dues vares de mesurar?

Em permeto afegir a les qüestions anteriors, per què el Govern de Catalunya té més interès en què es vegi TV3 a València, a les Balears o a la França Sud (més que rés per dur la contrària) que a la mateixa Catalunya? No sé si és crosta o no, però segur que aquells catalans, que viuen a Catalunya, i no poden veure la TV que paguen, ho entenen encara menys que nosaltres.

Ferran, has necessitat quatre anys?

M’ha sobtat a aquestes alçades, la reacció airada del PSC, i per què no, la repercussió mediàtica de la mateixa, a propòsit de la crítica cap als mitjans de comunicació PÚBLICS de la Generalitat de Catalunya. Però si m’ha sobtat, no és per què no la comparteixi, que ho faig quasi completament, si no per què en els darrers quatre anys, la situació ha estat exactament la mateixa i rés no ha canviat.

Jo mateix des de les primeres comissions de control, bromejava molt en serio sobre aquell eslògan que deia “la teva”, quan hauria d’haver dit “la seva”, advertint que TVC, no és la televisió nacional de Catalunya, si no que és la televisió nacionalista de Catalunya, o més recentment quan hem afirmat que la televisió de Catalunya, havia de ser, en tots els aspectes, tant plural, com els mateixos ciutadans de Catalunya, que la paguem.

Aquesta realitat, no és més que la conseqüència de pensar que “crear un imaginari col•lectiu”, és una entelèquia, en lloc d’un objectiu nacionalista, o que la “visió catalana de les notícies”, és donar una notícia en català, enlloc de donar la visió nacionalista de la notícia.

El mateix dia que els socialistes representaven el paper d’enfadats davant el director general, per cert, del mateix partit, el mateix director general argüia que sí els membres del PPC no érem convidats a programes d’entreteniment com els membres d’altres partits, era per que teníem posicionaments diferents dels altres: tota una mostra de respecte pel pluralisme de la societat.
He dit bé: representar el paper d’enfadats, per què en el fons el debat no és el tracte que rep o no el PSC, si no la disputa per la Presidència del proper Consell de Govern, d’acord amb la nova llei, que vol ERC, peti qui peti, i el PSC no vol cedir, i és que en el fons la nova llei ha volgut canviar-ho tot, per què rés no canviï.