Categoría: General

Publicado el

Fidel a Fidel

fidel.jpgSi bé mai m’havia preocupat, més enllà de l’anècdota, la situació política a la illa de Cuba, que d’altra banda és ben senzilla (mana el Comandante i punt), des que vaig tenir la oportunitat de visitar-la amb motiu de l’agermanament de Vilanova amb Matanzas, em preocupa tot allò que allà hi succeeix, per què té quelcom que no deixa indiferent: no sé si és el clima, l’amabilitat de la gent (fins i tot els del Partido, amb els seus recels inclosos), la música, la decadent arquitectura o el temps que no passa, però Cuba, especialment La Havana, és d’aquells llocs que enamoren, i que ningú li busqui interpretacions més enllà.

Doncs aquest diumenge, Cuba ha perdut la oportunitat d’iniciar una transició a la recerca d’un major benestar dels seus ciutadans, a la recerca de majors cotes de llibertat, a la recerca d’un major grau d’obertura a l’exterior, a la recerca d’una modernitat, que els permetés millores econòmiques i socials.

Possibilitats en tenen i moltes, altra cosa és que els engranatges de la Revolución, vulguin tenir un mínim de disponibilitat per que això succeeixi. Cal tenir present també, que els principis totalitaris que inspiren la Revolución, són els mateixos que inspiren règims com els “bolivarianos” de Venezuela o Bolívia, i el paper de liderat, fins i tot de relleu generacional, que representa l’Hugo Chávez a la zona, és el garant del manteniment del sistema. La decisió de que el relleu al Comandante Fidel, sigui el germà Raul, no és cap sorpresa, és el més fidel a Fidel, i al que ell representa. S’esvaeix, al menys en uns pocs anys, cap esperança de canvis.

La foto que adjunto, va ser presa durant el viatge al despatx de l’Alcalde de Matanzas, i m’acompanyen dos regidors de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Publicado el

De «mani» contra el traçat de la C-15

canyellesc151.jpgSóc poc donat a anar a manifestacions, però avui era necessari, i aquest matí, abans d’acompanyar els companys del PP d’Olivella, en la Paella Popular que han organitzat, hem anat de “mani”, una “mani” un tant particular. L’objecte de la reivindicació és la disconformitat amb el traçat proposat pel Govern de la Generalitat, per la nova autovia entre Vilanova i Vilafranca, al seu pas per Canyelles.

Mira que els tripartits, en qualsevol de les seves versions, des de la 1.0, fins a la 2.0 actual, són primmirats en això de les autovies. Doncs ho són a tot arreu, menys en aquest cas a Canyelles, on hi pretenen fer una barbaritat. El cert, és que la solució que menys impacte causaria, seria desdoblar el traçat actual, però el Govern s’ha entestat en fer-ne un de nou, travessant el Puigmontgrós.

La solució que ara es proposa, i que ja es proposava en les primeres al·legacions al projecte, és un desplaçament del traçat que permetria varis trams soterrats, i d’aquesta manera un menor impacte sobre el territori, i sobre Canyelles. He de dir que en aquest tema, el nostre regidor del PP de Canyelles, el Dani Vidal, ha estat des del primer moment encertat en tots els plantejaments que ens ha fet.

Que té de particular la “mani”? Doncs que hi érem tots. Tots els alcaldes de la comarca (cinc del PSC i un d’IC), i totes les forces polítiques. Tots plegats manifestant-nos, al costat de la plataforma cívica que s’ha creat, contra el projecte del Govern de la Generalitat. I és que no dona la impressió que el Govern tingui la més mínima intenció de rectificar, pels fets sí, però també aquesta és la impressió que en vaig treure d’una breu conversa amb el Conseller Nadal, als passadissos del Parlament, fa uns pocs dies.

Desitjo molt sincerament que el Govern rectifiqui, per què si no el mal que faran a aquest poble serà molt important. Des de les meves humils responsabilitats, poden comptar amb el meu suport i el del meu partit, no només a la comarca, si no també a les institucions de Catalunya. No tothom pot dir el mateix.

Publicado el

Camí de les eleccions: una altra setmana

Hem complert una nova setmana, d’aquesta llarga i diferent cita electoral. Llarga i diferent per que en el meu cas concret l’abordo amb noves responsabilitats al partit, i a diferència d’autonòmiques i municipals, no sóc candidat, encara que les pateixo tant o més, que si ho fos.

Vaig començar la setmana amb una visita al Club Siglo XXI de Madrid, on el nostre President, Daniel Sirera, s’estrenava en aquest, tant prestigiós com antiquat club. Això d’antiquat no ho dic en sentit pejoratiu, si no que és la sensació que vaig tenir en comprovar el fòrum on es desenvolupà la conferència, i el posterior asterix.jpgàpat. El President va passar la prova amb nota, posant de relleu aquella fermesa que tant agrada a la capital, i que tant alarma a la classe política catalana.

Comissions al Parlament, preparació de les agendes de campanya, i reunions de caire municipal, tant a l’Ajuntament com al partit, donen lloc a un cap de setmana relativament familiar. Dic relativament, perquè tot i poder anar al cinema a veure “Astèrix en els jocs olímpics” amb la Cristina, el Marc i el Pau, i veure com incomprensiblement l’Espanyol, perdia un altre partit a casa, ara amb el Sevilla, he hagut de preparar uns documents per un acte de la nostra candidata al Congrés, preparar una intervenció al Ple del Parlament sobre el Projecte de llei de seguretat industrial, i preparar algun document més.

Nou llibre. També aquesta setmana he encetat, sense preses, una nova lectura, “Un mundo sin fin” de Ken Follet, del mateix estil, ni que sigui un parell de segles més tard, que “Los pilares de la tierra”, i la veritat és que els primers capítols són dels que enganxen. El darrer llibre que vaig llegir d’aquestes característiques, va ser durant l’estiu, “La Catedral del Mar”, i em va deixar un molt bon regust. D’aquesta lectura, espero, a més de continuar coneixent com vivien els nostres avantpassats, desconnectar diàriament uns minuts dels problemes quotidians de la feina, i la família.

En fi, estem en forma per encetar una nova setmana, que políticament està marcada per les enquestes que s’han fet públiques des de divendres, en la línia del que comentava al post anterior, i el repte de Zapatero a Mas, per què digui amb qui pactarà després de les eleccions.

Publicado el

Benvinguda

No és el primer blog del que disposo, a l’altre, que mantinc, hi continuaré penjant els articles que periodicament escric per alguns mitjans, però he considerat necessari obrir aquest nou blog, amb l’objectiu de compartir reflexions, potser més íntimes i més personals. Quina paradoxa, cercar intimitat a la xarxa.

Precisament «nonomeslletres» vol ser més que articles, vol ser pensament, vol ser idees, vol ser compartir, vol ser el que, el que qui ho vulgui llegir cregui que és.

No pretenc ni agradar, ni irritar, només pretenc expressar alguna cosa més que lletres.

Benvinguts.

Publicado el

Si a València es censura, que es fa a Catalunya?

Airades han estat les reaccions del Govern de la Generalitat catalana, pel tancament de les emissions de TV3 a la Comunitat Valenciana, però em dona més la impressió d’allò de ser capaços de veure la palla a l’ull aliè, abans que la biga al propi.

Hi ha dos visions de l’assumpte, em limitaré a l’estrictament legal, tot i que la visió del sentit comú pot tenir també el seu interès. La televisió digital terrestre s’emet pel domini públic radioelèctric, el qual és limitat, i per tant requereix d’una concessió per a ser usat. Qui atorga aquestes concessions és el Govern de l’Estat, i concretament el Ministeri d’Indústria. A la Generalitat Valenciana, igual que a la de Catalunya, els correspon la inspecció i el control de les condicions d’ús del domini públic radioelèctric, i és en ús d’aquestes competències que la Generalitat Valenciana, tanca la emissió d’un repetidor d’un operador que usa l’espai radioelèctric, sense disposar de la concessió necessària.
Però no cal anar a València per que la Generalitat catalana ho entengui, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el passat 21 de novembre, va instar el Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a què actuessin contra aquelles televisions locals que a Catalunya, continuen emeten i no disposen de la concessió corresponent. Aleshores com es pot entendre que critiquin el que fan a València, que és el mateix que ells fan a Catalunya? Per què del que passa a València, en diuen censura, i del que fan a Catalunya, en diuen compliment de la legalitat? Per què aquestes dues vares de mesurar?

Em permeto afegir a les qüestions anteriors, per què el Govern de Catalunya té més interès en què es vegi TV3 a València, a les Balears o a la França Sud (més que rés per dur la contrària) que a la mateixa Catalunya? No sé si és crosta o no, però segur que aquells catalans, que viuen a Catalunya, i no poden veure la TV que paguen, ho entenen encara menys que nosaltres.

Publicado el

L’ànima nacional.

Definitivament Convergència i Unió té un problema, i és que des que està fora del Govern de la Generalitat, necessita protagonisme, un protagonisme que des de fora del Govern és difícil d’assolir, però que CiU necessita per mostrar-se necessari i útil a si mateix. Primer va ser el 29 de setembre de 2005, el dia de l’acord de l’Estatut al Parlament, després va ser el 21 de gener de 2006, el dia que Mas pacta amb Zapatero un altre Estatut a la Moncloa. No va ser suficient, no va poder formar Govern després de les eleccions, i ara l’invent de la casa del catalanisme.

No crec que l’escenificació que va tenir lloc ahir, anés adreçada a ningú més que als seus, per demostrar el lideratge del seu partit, i si realment anava adreçat a algú més, va errar. I va errar, perquè ha donat més la impressió que estàvem davant d’un intent de Pacte del Tinell 2, un pacte explícitament excloent d’una part de la societat catalana, però també implícitament: el catalanisme propugnat pel Tinell, o per Mas ahir, és un catalanisme de pensament únic, molt diferent de la Catalunya plural i real.
La construcció de Catalunya, com si Catalunya fos quelcom que cal reinventar; l’aposta pel dret a decidir, com si els catalans no decidíssim cada vegada que hi ha eleccions, o el Govern de la Generalitat no tingués cap competència per prendre decisions; o que el catalanisme s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació, com si aquest fos el problema dels catalans; no és més que un nou intent per guanyar un suport electoral que ha perdut per l’eix nacionalista, però ni és, ni pot considerar-se una aposta aglutinadora de res més que no sigui el nacionalisme que confon la part amb el tot, que confon CiU amb Catalunya.
Afortunadament, Catalunya és plural, i té moltes ànimes.