Categoría: General

Davant la publicació durant la setmana passada per diferents mitjans de comunicació comarcals d’una comunicació de la CUP de Sitges, en la que es llença, sense cap mena de fonament, una acusació de presumpte relació de la meva persona amb una empresa concessionària d’un servei públic a Sitges, em veig en la necessitat d’aclarir els aspectes següents:

Primer: el nom de l’empresa amb la se’m relaciona és absolutament desconegut per a mi, fins el moment en que el veig publicat en el comunicat de la CUP.

Segon: no tinc constància de conèixer cap persona relacionada, propietària o treballadora, d’aquesta empresa.

Tercer: la fotografia que difon la CUP està realitzada en un dels molts actes públics, que com a Diputat, realitzo a diferents municipis de Catalunya, i en la que sovint em demanen una fotografia, motiu pel qual la mateixa no té cap mena de fi comercial. La CUP “creu” que la persona que apareix a la fotografia és el màxim responsable de l’empresa, jo, ho desconec completament.

Un cop aclarits aquests aspectes des de l’àmbit personal, considero adequades dues reflexions addicionals:

La militància a les Noves Generacions o al Partit Popular no inhabilita ningú per treballar a cap empresa, i qui cregui que així és, té un greu problema de tarannà democràtic.

Sorprèn que un partit com la CUP, amb representació a l’Ajuntament de Sitges, i que per tant té accés a tots els mitjans de control de l’acció del Govern municipal, llenci insinuacions, no a partir de proves, sinó de creences, suposicions, hipòtesis i de falses premisses. Si tenen proves de cap mena d’actuació irregular, vagin immediatament al Jutjat de guàrdia.

Per acabar, és precisament amb actituds com la de la CUP en aquest comunicat, amb el que es desprestigia la política.

Este artículo ha sido publicado en El Mundo, edición del dia 17 de febrero de 2013

 

Decía Aristóteles que la ética persigue alcanzar la felicidad del hombre, mientras que el objetivo de la  política es alcanzar la felicidad de un conjunto social, así concluía que la ética es una parte de la política y debe supeditarse a ella. Contemporáneo de Aristóteles en la Grecia antigua, Demóstenes, brillante orador y político, fue condenado por aceptar un soborno. Es la corrupción una tergiversación del concepto individualista de la ética, tan antigua como la propia existencia del hombre, y por supuesto, anterior a la propia política.

Sin duda, los casos de corrupción que en múltiples formatos, se nos aparecen de forma incesante, no hacen más que mellar la ya maltrecha credibilidad de los que, hemos optado por ejercer la política como medio para alcanzar el objetivo aristotélico, y extender la creencia de que el principal interés de aquellos que nos dedicamos a ella, lo hacemos con el único objetivo de beneficiarnos de ella. Nada más lejos de la realidad.

Sin ánimo de minimizar el asunto, la corrupción política es cometida por el 1% de los políticos, probablemente ni más ni menos que en otras ocupaciones, si bien es cierto que actuar en beneficio propio con los recursos públicos, que no solo son de alguien, si no que son fruto del esfuerzo de los ciudadanos, resulta completamente reprobable y muy poco ético. Pero hay más, en la medida en que nos escandalizamos con razón, ante el conocimiento de comportamientos corruptos, se produce una deslegitimación del poder político, el cual, por cierto no es más que un poder público.

Es decir, no solo nos enfrentamos a los múltiples problemas de corrupción, si no que nos enfrentamos a una paulatina deslegitimación de los poderes democráticamente elegidos, y por lo tanto debemos ser capaces de abordar la recuperación de la legitimidad perdida. Cierto es también que la grave situación de crisis económica y financiera que vivimos y que afecta a millones de ciudadanos durante ya, demasiados años, está contribuyendo a incrementar la desconfianza en la política, y la verdad es que comportamientos, como el órdago independentista de CiU en Catalunya, producen no solo frustración si no mayor desconfianza, y es que otra forma, eso sí más sibilina, de corrupción, ahora del Estado de derecho, es prometer un paraíso que no existe.

La persecución y represión de la corrupción son necesarias para que todos sepamos que el que la hace, la paga, y en ello debemos esforzarnos en reformar la legislación para mejorar los mecanismos de transparencia de lo público, que hagan más difíciles los actos corruptos, pero más allá de la actividad legislativa, debemos invocar el compromiso de los que nos dedicamos a la cosa pública, con los conceptos aristotélicos de ética y política, no como caminos hacia la felicidad material, si no como camino hacia la actitud recta del hombre: solo así, seremos capaces de recuperar la legitimidad democrática que, como pueblo, necesitamos.

Si ja sé, que ara fa dies que no actualitzo el bloc, però no és ben be per què me n’hagi oblida’t, si no que vaig força atrafegat, i estic utilitzant altres eines més «ràpides» com ara el twitter.

Estic utilitzant també una altre eina, que el Manel Ibarz m’ha ajudat a descobrir, i que és el «scoop.it». Consisteix en recopilar articles que es publiquen en altres webs i que realment serveix per dir moltes coses, això sí, sense dir-les tú, per què són altres que les diuen i les publiquen.

Doncs això, us animo a seguir aquest recopilatori, que també he titulat com aquest bloc: scoop.it/nonomeslletres

No admeto reclamacions, si hi ha coses que no us agraden les traslladeu directament als seus autors, però també podeu pensar que potser allò del que estaveu convençuts, no és tal com pensaveu.

En qualsevol cas, no cal tenir por a descobrir que potser estàvem equivocats.

No es que vulgui parlar dels problemes de la ramaderia, si no que del que es tracta de casar adequadament les ofertes de treball públic, i és que a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú s’està vivint una certa polèmica entorn a una determinada contractació, i a la disposició de la titulació adequada per part de la persona que va merèixer la plaça segons el Tribunal, i el segon aspirant que en va quedar exclòs.

No pretenc ara ventilar públicament ni noms de persones, ni el nom de la plaça, per què no pretenc fer qüestió d’un cas particular i concret, però si que vull reflexionar entorn a com moltes administracions públiques convoquen oposicions. No és una qüestió nova, si no que ve de lluny, i cada vegada que he tingut oportunitat de donar el meu parer, ho he fet; altra cosa és que no m’hagin fet cas.

Quan surt una convocatòria d’una plaça per una tasca concreta, sol acompanyar la convocatòria uns requisits de titulació per a la plaça en concret sempre que sigui necessari. Per exemple per una plaça de conserge no es demana cap titulació; per una plaça d’administratiu, una formació en la matèria; o per una plaça d’enginyer tècnic, doncs la corresponent titulació. Fins aquí cap problema, tot normal.

El problema és que es sol afegir a la convocatòria que la titulació pot ser aquella o superior, i fins i tot que en cas de disposar d’altres titulacions o formació serà considerat un mèrit, i no dubto que disposar d’una formació superior pugui ser considerat un mèrit, però hem de ser conscients que això ens comportarà algun problema. Per exemple, si un llicenciat en dret o un enginyer opta a una plaça de conserge, té més probabilitats d’obtenir-la que altres candidats que no tenen aquesta formació, ni la necessiten per exercir les tasques de la plaça a la que opten. Les conseqüències poden ser que persones, que poden tenir altres sortides professionals assoleixen places adreçades a persones que segurament tenen menys sortides.

I no és que un enginyer no pugui ocupar una plaça de conserge, si no que els estudis d’enginyeria no poden ser considerats un mèrit per ocupar una plaça de conserge. O els estudis d’arquitectura, no poden ser considerats un mèrit per ocupar una plaça d’administratiu. O una llicenciatura en filologia, no pot considerar un mèrit per ocupar una plaça d’informador. Ja que d’aquesta manera estem limitant la possibilitat d’accedir a aquestes places a persones que tenen menys sortides professionals que els anteriors.

Crec molt sincerament que ens hauríem de replantejar les condicions per a la provisió de places a l’Administració, ja que d’aquesta manera no estem optimitzant les oportunitats que donem als ciutadans.

Permeteu-me que repeteixi que les titulacions i les places esmentades en aquest article són inventades i no responen en cap cas a casos reals, encara que sí a casos similars.

Comencem el dilluns amb una tensa reunió de la permanent del partit per valorar els resultats. Havíem perdut les eleccions, encara que hem pujat cinc escons a tota Espanya: un a Catalunya, tot i que poden acabar sent dos, el resultat del PSOE, sobretot a Catalunya, ha estat magnífic (per a ells, es clar).

Haurem d’analitzar els resultats al detall, però a priori, el resultat a Catalunya no és dolent, hi ha hagut un lleuger increment del suport, però l’increment del partit socialista és encara més impressionant. A Vilanova, no hem aconseguit incrementar, i ens quedem pràcticament al mateix nivell que fa quatre anys.

Ara toca intentar tornar a la normalitat: avui mateix, Ple a l’Ajuntament, i dimecres al Parlament amb dues intervencions: una sobre la llei de garantia del subministrament elèctric, que presumptament haurà d’evitar qualsevol altra apagada com la de l’estiu passat a Barcelona; i la pregunta al Govern, sobre les fuites d’aigua, que ja han estat objecte d’un post anterior.

Fins ara no ho havia comentat, potser per què no havia tingut gaire temps ni de pensar-hi, però també m’he de posar al dia dels treballs de la UOC, on faig un parell d’assignatures de ciències empresarials, sense més pretensions que la d’ampliar coneixements. Ara toca màrqueting i comptabilitat financera, a més d’un curs d’anglès.

Darrer dia de campanya, enrere queden setmanes i setmanes de treball, de reunions, de discussions, d’opinions, d’esforç. Destacable des de dimarts: la impressionant repercussió mediàtica de la cita de Rajoy de la sanció a l’establiment de Manel Nevot; el míting de dimecres amb un pavelló, el de l’Hospitalet Nord, ple a vessar; les estrelles del míting, Rodrigo Rato, Manel Nevot i la nena de Rajoy; dijous, assisteixo a un debat a 8tv al programa del Jordi Gonzalez, amb la Montse Nebrera i el Miquel Gimenez; avui tertúlia al Canal Blau, i les segones repercussions a l’establiment del Manel Nevot, els brètols de sempre, ja li han pintat els vidres i l’empit de l’entrada a l’establiment (foto). 

Però el més gruixut, ha arribat a les 13:30: ETA entre en campanya i assassina un exregidor socialista a Mondragón. ETA necessita protagonisme, sempre necessita protagonisme, sempre necessita condicionar la política espanyola. Si no ho fes així, no tindria raó de ser. Tant de bo no tingués raó de ser, pel simple motiu que les accions no tinguessin absolutament cap mena de transcendència. Tant de bo, en la època de les tecnologies de la informació i de la comunicació, les accions de ETA, del terrorisme en general, no tinguessin cap mena de transcendència.  

No és així, no pot ser així: a la societat moderna la informació és vital, i la informació ens condiciona. No pot ser d’altra manera: saber és poder. De qualsevol manera, altres serien les circumstàncies, si el missatge que haguessin rebut els terroristes fora el de, esteu condemnats al fracàs més estrepitós. Però no ha estat així, se’ls ha donat esperances d’aconseguir els objectius polítics que desitgen, i persisteixen amb macabra tossuderia en l’intent de trencar la convivència al nostre país. Doncs han de saber que la violència no té lloc a la nostra societat. Sense matisos.

Ahir a la nit, va tenir lloc el segon debat entre Rajoy i Zapatero. La experiència de la setmana anterior ha servit per a perfeccionar missatges, i corregir la imatge. Els mitjans no diuen que hi hagi hagut un guanyador clar, més enllà que cada un ha donat per guanyador el que representa la seva respectiva tendència. Jo crec que una altra vegada Rajoy ha estat més convincent que Zapatero, però es clar, que ho digui jo, no té cap mèrit.

La novetat del debat, i notícia a la majoria de mitjans, ha estat la interpel·lació de Rajoy a Zapatero, sobre una sanció de la Generalitat de Catalunya per un rètol en castellà en l’establiment d’un empresari vilanoví, simpatitzant del PP. N’era conscient, sabia que Rajoy duia entre tota la paperassa aquella sanció, li havíem fet arribar, i el cap de setmana, el Manel Nevot, ens havia autoritzat a usar-ho si ho consideràvem necessari.

No sé si a hores d’ara se n’haurà empenedit: a partir de que s’acabés el debat, va començar a rebre trucades de mitjans de comunicació, i la veritat és que m’he despertat sentint-lo en directe a RAC1 (per cert Jordi Basté, el Sr. Nevot no és anticatalà per que hagi denunciat que l’han sancionat per tenir el rètol en castellà, en tot cas, és valent per denunciar el que és una injustícia). Tot el dia ha estat rebent televisions, ràdios i periodistes, ha estat la estrella per un trist motiu, del dia i dels mitjans.

Aquest matí, la nostra candidata la Dolors Nadal, junt amb el President Daniel Sirera han fet roda de premsa a l’aeroport. He patit. El lloc que varem triar, era arriscat i a primera hora del matí he anat a l’aeroport per intentar trobar una alternativa. Cap alternativa m’ha convençut. A més, al risc del soroll dels avions aterrant per damunt els nostres caps, calia afegir-li el fort vent que bufava, i una sensible baixada de la temperatura, que amb el vent es deixava sentir al cos. Finalment, la roda de premsa ha sortit bé, no sé si demà en patirem les conseqüències en forma de refredats. Ja us ho explicaré.

Per cert, Francesca, gracias por las fotos.

Divendres, es va produir el debat a cinc, entre els candidats de Barcelona al Congrés. En aquesta ocasió he tingut la oportunitat de veure’l d’una forma una mica diferent a com ho he fet habitualment. Es podria dir, que el vaig poder veure en directe al camp, com si d’un partit de futbol es tractés.

No és que estigués al plató, si no que estàvem en uns camerinos que TV3 ens havien preparat als equips dels diferents candidats per anar seguint el debat. Tots, en cinc habitacles adjacents només separats per unes mampares de vidre, amb uns entrepans i unes begudes per anar matant el cuc.

L’ambient, doncs això, semblant al d’un partit de futbol, quan el teu candidat acaba una intervenció brillant, o li clava una puya al seu principal rival: crits i aplaudiments. Quan el debat va cap a aquell territori que havies previst i pel que havies preparat una resposta contundent: ay, ay, … ara, ja veuràs la que t’espera.

La realitat és que va ser un debat un tant atípic: al candidat de CiU se’l notava molt tocat, i la preocupació era evident en el seu equip, per cert que de la C, no hi vaig veure ningú; la nostra candidata, amb un fil de veu que evidència el gran esforç que està realitzant, i … i el moderador, el Josep Cuní, que no desaprofitava la oportunitat per esdevenir la estrella de l’espectacle.

Com a anècdota, us puc explicar que els diferents partits, no varem necessitar la mediació de ningú de TV3, per a repartir-nos l’espai a les escales exteriors d’emergència, durant la publicitat, per a fer una cigarreta.

Perplexitat, és la paraula adequada que defineix l’estat en el que ens quedat aquells que coneixem una mica al respecte de les polítiques de l’aigua a Catalunya. Resulta incomprensible, encara que políticament segur que té una justificació que no entén ningú, com en plena sequera, i davant mesures excepcionals, com la dels “barcos botijos” (batejats així pel polèmic i poc comprés Xavi Garcia Albiol) ens trobem, com per sorpresa, amb l’anunci de fuites d’aigua en un tram concret de fins a només 11 milions de litres diaris. Repeteixo, 11 milions de litres diaris. 

La indignació arriba a nivells suprems, quan sabem que l’administració hidràulica de Catalunya, coneixia ja aquesta circumstància des de feia 3 anys, i no ha estat fins aquesta setmana, que s’ha fet llum sobre el pastel, que s’han començat a adoptar mesures excepcionals per tal d’intentar recuperar, que no reparar les fuites, part de l’aigua malbaratada. 650.000 dosificadors d’aigua, es van repartir fa unes poques setmanes entre els ciutadans, per què, en nom de la nova cultura de l’aigua, els catalans estalviem aigua. Doncs n’hi ha per engegar-los a “dida”, i per retornar-els-hi els dosificadors. 

Som conscients, que aquells que per particularitats pròpies de cada municipi, tenen aforaments en lloc de comptadors, de què els serveix el seu estalvi d’aigua? Som conscients, que aquells que tenint comptador, paguen un mínim d’aigua encara que no la consumeixin (o l’estalviïn), de que els serveix el seu estalvi d’aigua? Aquesta és la nova cultura de l’aigua? La de la insolidaritat territorial? La dels “barcos botijos”? La de les fuites? La de, apretat tu el cinturó, que jo vaig tirant de veta? 

Doncs, que es posin la nova cultura de l’aigua on els hi càpiga, però mentrestant, si us plau, els incompetents que pleguin.

La imatge que il·lustra aquest post, és una obra fotogràfica de Javier Sardà. Aquesta obra forma part de l’exposició HDOSO, que us recomano. Clique-ho la imatge per més informació.

S’acostuma a dir, que les campanyes electorals suposen un dispendi important de recursos, que no té proporcionalitat amb els resultats que s’obtenen. Es a dir, es gasten molts diners, efectivament masses, pel volum de vots que s’acaben decidint durant aquest període, i és cert.

Ara bé, tenim al davant un clar exemple del per què serveixen les campanyes electorals, atès que la situació que reflecteixen les enquestes és d’empat tècnic (es a dir la diferència de vot estimat entre els dos principals partits, és inferior al marge d’error de la pròpia enquesta). Davant aquesta situació, els vots que es decideixen en els darrers dies poden resultar decisius per decantar la balança cap un costat o cap a l’altre.

Aquí rau també la importància dels debats “cara a cara” entre els dos únics possibles Presidents, i és que un mal debat pot també acabar sent decisiu. No passem per alt, que el debat del dilluns, va ser seguit per tretze milions d’espanyols: uns per veure com el seu candidat preferit respon a les seves expectatives, altres però, per informar-se i prendre una decisió. A Espanya, en tenim un exemple, el de l’any 93, on el doble debat entre Felipe Gonzalez i José Mª Aznar, va ser decisiu a favor del primer, gràcies a la victòria en el segon debat, ja que el primer va ser guanyat per José Mª Aznar.

Respecte del debat del dilluns, he de dir, que considero que la victòria argumental va ser aclaparadora de Mariano Rajoy, mentre que reconec que la posada en escena, va ser fluixa, i que això fa que el balanç global potser estigui més igualat. En qualsevol cas, aquesta lectura lliga perfectament, amb la imatge de façana sense continguts del candidat socialista.

Finalment, serà interessant veure i analitzar el segon debat, on, de ben segur els respectius equips hauran analitzat tots els detalls d’aquest primer, per intentar guanyar el segon i possiblement, encara que no necessariament, el definitiu.