El mundo al revés.

Este artículo ha sido publicado en La Razón.

Nunca acerté a ver con la misma simpatía y gracejo que mostraba alegremente una parte de la opinión publicada, el movimiento reivindicativo de todavía no sé qué, de los acampados. Es más, a medida que pasaba el tiempo la sensación de que el control era de los anti todo de siempre se acentuaba, al igual que la desconfianza en la situación creada al menos en alguna de las plazas catalanas.

No tengo la más mínima duda de la existencia de gente de buena fe en el movimiento, como tampoco tengo la más mínima duda de que la mala idea de la encerrona con que obsequiaron ayer al mundo, no fue casual sino más bien meditada, quizás no por todos pero sí por los anti todo.

Aún y las precauciones tomadas y las instrucciones seguidas, tropecé inmediatamente con los intolerantes que vaciaron de sus bocas toda clase de improperios, de sus cuerpos toda clase de empujones y provocaciones, de sus botellas toda el agua sobre mi cabeza y mi cuerpo, quizás ya tembloroso, ante la dificultad de enfrentarme solo y ante la sorpresa de transeúntes y comerciantes, conseguí zafarme de una quincena de energúmenos, que por cierto intentaron sin éxito sustraerme la cartera con mi trabajo. ¿Trabajo? ¿Será trabajo lo que querrán? No, solo la bronca por la bronca.

Mojado y deambulante por calles desconocidas tropecé con otro Ilustre de provincias con quien terminamos siendo rescatados por la guardia urbana y trasladados a una comisaria, para ser trasladados escondidos en un furgón policial hasta el recinto parlamentario. El mundo al revés, los parlamentarios amontonados en los furgones policiales y los bárbaros a su libre albedrio por las calles intimidando a diestro y siniestro, solo por, trabajar en el Parlament, o parece un parlamentario.

No sentí que me humillaran, sentí como estaban humillando a todos los catalanes que el noviembre pasado también manifestaron sus ideas, y lo hicieron con su voto.

No som herois, només ciutadans.

Segur que alguns espereu un post en el que faci referència als fets d’ahir al Parlament. No sé si defraudaré ningú, però no serà així, bé almenys directament. Ho deixo per més endavant, probablement aquesta mateixa setmana, però aquí us deixo unes reflexions que, sobretot ahir 15-J, van aflorar amb més intensitat.

És evident que de tot hi ha a la “vinya del Senyor”, però pretendre que els que en dediquem a la política formen part d’una classe social específica és simptomàtic de que no s’acaba d’entendre el significat de la democràcia.

Es clar que entre els que ens dediquem a la política hi ha de tot, es clar que hi ha gent deshonesta, es clar que n’hi ha que s’aprofiten de la política en benefici propi. Algú em pot citar una, només una, professió o treball, en la que entre el seu col·lectiu no hi hagi cap ni un aprofitat?

Coneixem jutges deshonestos, coneixem policies deshonestos, coneixem comerciants deshonestos, coneixem mossos de mercat deshonestos. Són els col·lectius deshonestos? No, ho són els individus, igual que en el col·lectiu dels que ens dediquem a la política, només que en aquest cas l’escàndol és més important per que es traeix la confiança dels ciutadans expressada mitjançant el vot.

Encara més, els que ens dediquem a la política i ho fem com a càrrecs electes tenim les nostres professions a les que molts aspirem tornar exercir, i d’altres potser no ho podran fer, precisament pel temps dedicat a la vida política: vostè permetria que l’intervingués un cirurgià que fa vuit anys que no exerceix?

Els que durant un etapa de la nostra vida ens dediquem a la vida política, ni som, ni pretenem ser herois, som ciutadans com qualsevol altre que pot estar llegint aquest article, que, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, en un  moment donat hem cregut que podíem retornar a la societat, els coneixements que aquesta ens va donar.

La política però, té en la democràcia un avantatge, i és que som els propis ciutadans els que amb nostre vot decidim qui, o qui no, ens representarà, i segur que essent el sistema d’elecció molt millorable, és molt millor que qualsevol altre en el que hi ha qui, sense cap mena de consulta o vot, s’atribueix per la força la representativitat d’una ciutadania captiva.

Què n’ès d’injusta la vida.

Avui més que mai, lamento haver d’escriure aquestes ratlles. Deixo de banda altres circumstàncies que envolten aquesta campanya electoral i sobre les quals vull posicionar-me, avui però és un dia trist.

Sabem des de que naixem que el que ens espera és la mort, així és la paradoxa de la vida: la mort no és més que una conseqüència de la vida. Que injust que és, com si la vida en sí mateixa no estigués plena d’injustícies.

Ahir ens va deixar sobtadament el Jaume Ramón Mateu, era el número 4 de la nostra candidatura, i estàvem convençuts que en aquesta ocasió el Jaume podia arribar a ser regidor de la seva ciutat.

El número però, és una circumstància del moment. El Jaume era un idealista, estava convençut que des de l’acció política es podia fer la vida menys injusta, estava convençut que des de l’acció política es podien millorar les condicions dels seus vilatans. Així ho va creure l’any 2003 quan des de l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova va impulsar una candidatura independent, que tot i no treure regidors, va assolir un important nombre de vots.

El 2007 va considerar que la millor forma de defensar allò en que creia era formar part ell, i diferents membres de l’Associació de la candidatura del Partit Popular. Tenia un objectiu per la zona de Cap de Creu, però sobretot tenia una visió del que s’havia i es podia fer a Vilanova i la Geltrú. Tot i que el resultat d’aquelles eleccions no va ser l’esperat quantitativament, si que ho va ser qualitativament: durant la legislatura municipal que ha acabat, s’ha aixecat la llosa que pesava sobre Cap de Creu, i s’ha rehabilitat el Nucli Antic i això el feia, ens feia sentir orgullosos de defensar coses que creiem justes.

Amb la crisi, va ser ell qui amb la seva insistència característica ens va fer veure que a Vilanova i la Geltrú, teníem una oportunitat en el sector turístic. Obstinat, va aconseguir que organitzéssim una jornada sobre el turisme, que va tenir lloc l’octubre passat, amb una molt bona participació. Ara estava molt satisfet i orgullós de que el tema central d’aquesta campanya electoral, siguin les oportunitats turístiques de la nostra ciutat.

Però la vida és plena d’injustícies fins a la mateixa mort, i ara ens deixat, però segur que la seva obstinació en millorar la ciutat i fer la vida una mica més justa seguirà molt present en tots els que l’hem conegut en aquesta vessant política que no és més que un reflex de la personal.

Jaume Ramón, descansa en pau.

Diari de campanya (III)

Dia 5 de campanya, queden 12 dies per les eleccions.

Dia intens, al matí he hagut d’acompanyar al Marc a que li treguin el guix que li van haver de posar per trencar-se un metacarpià (sembla he pensat que ja li podien haver posats noms més senzills als ossos), i després a corre cuita a preparar la roda de premsa, i a preparar l’acte de presentació del programa de la tarda.

Doncs això al matí roda de premsa a la Plaça del Port, per presentar les propostes del PP de Vilanova i la Geltrú pel rellançament de l’activitat turística a la ciutat. Aquest torna a ser un exemple de lideratge, el lideratge que el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, exerceix des de fa anys en la política municipal: desqualificació del Cap de Creu, rehabilitació del nucli, cobriment del torrent de la Pastera a baix a mar i ara el debat entorn el turisme, són accions que hem anat encetant des del Partit Popular durant els darrers anys.

Entre una cosa i l’altre a la seu, un bon nombre de col·laboradors fent de tot, trucant gent per l’acte de la tarda, preparant la presentació, preparant altres actes per aquesta setmana, ensobrant candidatures, etc… ritme de campanya, vaja.

I al vespre, l’acte de presentació de programa, el Centre Cívic de Sant Joan ple a vessar (val a dir, que no ens han permès la totalitat de la sala, per què l’altre part estava ocupada), i … expectació, parlaven els candidats i entre ells tres joves que em fan rememorar altres temps.

Carlos Remacha, 21 anys, estudiant, President de Noves Generacions de Vilanova i la Geltrú, candidat número 6, i que ha fet el seu primer míting, m’ha recordat el primer que vaig jo: amb 19 anys, estudiant, President de Noves Generacions de Vilanova i la Geltrú, i candidat número 6. La seva intervenció m’ha semblat molt més assenyada que la meva d’aquelles èpoques.

Francis Alvarez, 31 anys, perruquer i candidat número 3; Carme Rodríguez, 29 anys, advocada i candidat número 2. M’han recordat la primera vegada que em vaig presentar com a cap de llista l’any 1995 amb 31 anys. Regidors, seran regidors, i a fi de bé que seran molt bons regidors del Partit Popular d’aquí a ben pocs dies.

Tot plegat et fa pensar que, tot i que em considero jove (segur que alguns ja no m’hi veuen tant com fa 16 anys), tenim relleus preparats i amb projecció, però el que avui és més important és que tenim joves disposats a sacrificar una part important del seu temps d’oci en servir a la societat, i això és de valorar.

Doncs això, moltes gràcies!

PD: Avui ha estat un escrit massa llarg des de perspectives personals, demà us parlaré d’algunes de les propostes que hem llençat avui.

Fins aviat mare.

Aquest any, els camells dels Reis d’Orient del pessebre de casa no han fet la boja cursa que cada any s’enceta el mateix dia de Nadal de punta a punta del moble sobre el qual, cada any, amb la il·lusió de les festes muntem a casa. Era ja el 4 de gener i els camells restaven impassibles en la mateixa posició del dia Nadal. Ni el Pau ni el Marc s’havien adonat, amb el deliri que acostumen a mostrar quan s’acosta la diada de Reis, fins el mateix vespre del 5 de gener que els Reis estaven encara lluny del nen Jesús, al que tu mateixa ens vas ensenyar a adorar.

Era tot un símptoma, pot ser inconscient, de que aquest Nadal hi havia alguna cosa que no rutllava bé, i ben cert que era mama, prou be que ho saps. Has marxat, el Pare t’ha cridat amb el papa, i amb els teus germans i germanes i amb els teus pares a qui tant vas estimar, com ens vas ensenyar a estimar a nosaltres.

Era la Nit Bona que escrivia un tweet, aliè a l’esdevenir, que a la taula que compartíem amb tu amb felicitat hi havia forats. Ho feia pensant en el pare, sense saber que seria la última nit que compartiríem a casa amb la teva companyia, tot i la teva forta feblesa. Era la Nit Bona quina paradoxa.

La vida n’és plena de paradoxes: la mort que tant plorem no deixa de ser una conseqüència de la mateixa vida, del miracle de la vida, però mai no ens resignem a pensar que arriba el moment, no voldríem que arribés mai.

Mare en aquest moment seguim camins diferents, però no tinguis cap dubte que aviat els nostres camins tornaran a ajuntar-se i aleshores el seguirem junts, amb els qui hem estimat i estimem durant la vida, però aleshores ja serà per sempre més. Fins aviat mare.

Disculpes!

No, no he abandonat el bloc, ni les ganes de compartir coses amb tots vosaltres, simplement, primer m’he col·lapsat de feina, i després m’he pres un descans. Reconec que aquesta situació m’ha angoixat: tenir moltes coses per dir, per explicar o només compartir, però no trobar el moment, sense una urgència pel davant, per compartir-ho m’ha provocat un cert malestar.

A tall d’exemple només us diré que durant el mes anterior a les eleccions he participat a 10 debats organitzats per diferents entitats, he assistit a 25 convocatòries de mitjans de comunicacions en alguns dels quals també hem tingut debats electorals, i he assistit a 16 actes organitzats per entitats, tot això al marge dels actes i activitats del partit.

També soc conscient que l’èxit o el fracàs d’un bloc és la constància, i durant unes quantes setmanes he trencat aquesta regla d’or dels blocs. Hi torno. Però necessàriament he de fixar un punt de partida, i aquest el situaré en el 29 de novembre. Què, per què? Doncs per què he observat que aquest dia hi va haver una important quantitat d’accessos a aquest bloc, segurament cercant reaccions al resultat de les eleccions del dia abans.

Molts us heu preocupat per la meva posició en la candidatura, certament el número 12 per Barcelona, era un fita difícil. Us agraeixo molt sincerament les moltes mostres de suport, igualment que les moltes més felicitacions per haver sortit escollit en aquesta posició que potser per alguns semblava impossible (incrèduls!), però us he dir que a mi només em semblava difícil.

A molts us he explicat que entenia perfectament la posició que he ocupat a la candidatura que rés té a veure amb que s’apreciï més o menys el treball que durant dues legislatures he pogut desenvolupar al Parlament. La posició tenia més a veure amb la conjuntura del moment i hagués pogut ser pitjor, i en aquest sentit permeteu que recordi que uns quants companys d’aquestes dues darreres legislatures, no han tingut lloc a la candidatura, i no serà per què no s’ho mereixessin.

Quant la Presidenta em va comunicar que em proposava a la posició 12 de la candidatura, li vaig prometre que sortiria escollit, segurament per la satisfacció personal, però els que em coneixeu sabeu de la meva satisfacció per haver obtingut el 12è escó per Barcelona, és que el Partit Popular de Catalunya hem trencat el nostre sostre i hem obtingut un molt bon resultat.

Però encara tenim camí per recórrer i el vull recórrer, des de la posició 12 o aportant idees o només enganxant cartells; el que és veritablement important és el projecte.

Ara, la vista fixada a les eleccions municipals, sobre tot a les de Vilanova i la Geltrú, però sobretot la vista fixada als problemes dels ciutadans, que són els autèntics destinataris del projecte del Partit Popular.

Moltes gràcies!!

En l’exercici de l’activitat política hi ha moments dolents, però també hi ha molts moments bons i d’entre els bons, aquells en què hi ha qui explícitament reconeix un treball. Si a més, és un col·lectiu i és el col·lectiu al que pertanys, al menys jo em ruboritzo.

No és falsa modèstia però crec que els que ens dediquem a l’activitat política a temps complert, encara que no sé si en el meu cas per gaire temps, no necessitem reconeixements, més enllà de vots, que sempre són necessaris. Fem la nostra feina, fem el que el que està al nostre abast, per fer una societat més lliure i més justa, i moltes vegades els èxits dels petits passos es celebren en la més estricta intimitat, sense més reconeixement que la satisfacció personal.

El Col·legi d’Enginyers Tècnics de Telecomunicacions del qual sempre m’ha enorgullit formar part, m’ha considerat mereixedor d’una placa de reconeixement, cosa que em satisfà alhora que em ruboritza, per la contribució en la creació del col·legi català. El cert és que crec que no he fet rés extraordinari, si no simplement allò que considerava que havia de fer per assolir un resultat que és bo pel col·lectiu, i que ningú hi busqui lectures més enllà de l’estricte millora del marc de relacions institucionals per a l’adequada defensa dels interessos professionals.

Això sí sempre hi ha qui fa lectures interessades de les coses, i això va passar en el tràmit parlamentari del Decret que conduïa a la creació del col·legi català, i aquí us deixo la meva intervenció:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Dbw4Wv06rrk]

No em queda més que agrair molt sincerament al Col·legi el reconeixement, i espero poder continuar contribuint a la defensa dels interessos professionals del col·lectiu, des de qualsevol àmbit en el que correspongui qualsevol mena d’actuació pública o privada: moltes gràcies!!!

Twitter

Pels twitter-escèptics permeteu que us relati un parell d’exemples recents, molts recents de les moltes utilitats del Twitter.

Ahir varem tenir un debat sobre el futur de la política tecnològica organitzat per C-Tecno i tot un grup d’empreses patrocinadores. L’auditori era ple a vessar, i el twitter va permetre la interacció entre “piuladors”, ponents, públic i altres persones que no eren a la sala, podien fer-se una idea aproximada del que es parlava. Reconec que com a ponent, no hi tinc la mà trencada i en algunes piulades em vaig oblidar el “hashtag” #ctecno: masses coses alhora parlar, escoltar, piular… però l’objectiu que és la comunicació s’ho val.

Per si us pot interessar en l’enllaç que us adjunto podeu veure el tweet-diàleg que es va generar:

http://tweetdoc.org/View/5090/Debat-sobre-pol%C3%ADtica-tecnol%C3%B2gica

En un altre ordre de coses com els usuaris de Vodafone haureu pogut comprovar hem estat sense servei durant un bon grapat d’hores. Pel motiu que sigui l’ADSL de Vodafone sí que funcionava, i a través d’aquest hem pogut piular queixant-nos de la situació a @vodafone_es.

El resultat inicial el podeu veure aquí:

http://twitter.com/vodafone_es/statuses/25867532137

i després d’una estona:

http://twitter.com/vodafone_es/statuses/25868284779

Doncs això, ja ho twitter és una nova eina de comunicació com ho és facebook, com ho és el correu electrònic, com ho són els SMS, com ho és el telèfon, …., com ho eren les senyals de fum. Les tecnologies avancen més ràpidament del que els humans som capaços d’assimilar, però ens hi hem de començar a acostumar.

Ja ho sabeu, si us engresqueu amb el twitter i em voleu seguir:

http://twitter.com/santirodriguez

aquí em trobareu.

Sentiments contradictoris.

Sense cap mena de dubte que m’afegeixo a l’alegria de la majoria de ciutadans i ciutadanes per l’alliberament del Roque Pascual i de l’Albert Vilalta, com ho vaig fer (en la intimitat, per què així tocava) per l’Alicia Gàmez el passat mes de març. M’alegro també, per què tot i els riscos i els perills evidents, les ganes de continuar cooperant amb la ciutadania de països precaris continua vigent, i tot i la voluntat d’evitar zones arriscades, continuaran havent-hi riscos; potser fins i tot més que abans.

La cooperació internacional és necessària i imprescinble per molts motius, però això no pot treure que en fem una anàlisi seriosa i freda del que tot això pot comportar. Podem saber, podem reconèixer que una part de la cooperació té destinacions indesitjades, és més, podem arribar a comprendre que, una part de la cooperació serveixi per mantenir i refermar situacions que lluny de servir per treure la ciutadania cooperada de la misèria, serveix per mantenir-la en la misèria. Tot i això, estic absolutament convençut de la bonança i la necessitat de mantenir determinats, molts, àmbits de cooperació internacional.

Ara bé, no puc evitar de pensar que la celebració en la que estem immersos potser ha servit per alguna cosa més que salvar unes vides, molt preuades per nosaltres, però que potser aquesta llibertat servirà per segar altres llibertats; potser aquesta llibertat, servirà per que aquells que són objecte de la nostra cooperació siguin encara menys lliures i per tant més dependents encara de la nostra cooperació.

No puc deixar de pensar que amb l’alliberament de persones de bé, també s’han alliberat persones de mal, i a més se li han posat recursos a les seves mans, i el que és pitjor, se les ha enviat un missatge: vosaltres feu, que nosaltres pagarem per la llibertat dels nostres. La conseqüència és evident: els nostres, els nostres cooperants no estaran segurs enlloc. Els altres, tampoc.

Pensem-hi poc a poc, i segur que també fredament: quin era el muntant de la cooperació? No ho sé. Arribava a valer vuit milions d’euros? Segur que no. Doncs això és el que sembla que han obtingut els que s’aprofiten de la cooperació. Vuit milions d’euros, que segur que no serviran per alleugerar necessitats de ningú, si no que al contrari, serviran per continuar segrestant altres cooperants, per matar-ne uns, per treure’n profit econòmic d’altres. Per continuar alimentant odi racial, i per continuar alimentant necessitats, i desitjos de solidaritat, que només comporten més necessitat de solidaritats.

Ni sí, ni no. Si ho hem de fer, i crec que sí, fem-ho bé i assumim els riscos, els bons i els dolents.

Aquest post també esta publicat a VilanovaDigital. Pots veure’n els comentaris a:

http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?iddoc=28504

El hàmster, el gos i altre fauna urbana.

ExotismeEl hàmster.

Després que a final de curs, els nens ens haguessin portat una quantitat indecent d’excel·lents i notables, tenint en compte que jo amb conformava amb sufis justets, els hi devíem una mena de recompensa. Doncs ja ha arribat: hem comprat un dúplex a la rambla de Vilanova.

 

El dúplex té un únic habitant i li diem Bart, ell encara no ho deu saber per què no ens fa gaire cas, més aviat gens. Té quatre potes i un graciós bigotet. A la primera mitja hora de portar-lo per la rambla sota l’admiració de tots els nens que passaven pel costat, jo ja l’hagués portat a les urgències veterinàries, després que caigués d’esquena del sostre del dúplex fins a la planta baixa, però sembla que deu formar part de la gràcia que li fa als nens.

 

Li varem presentar tota la família, el que vol dir sotmetre’l a una mena de tortura important, qui més qui menys el va potinejar, fins al punt que avui gairebé ni ha sortit de la seva habitació. Veurem com són els propers dies i com resisteix les dures proves de resistència i subsistència a que el sotmeten els nens.

 

El gos.

En un altre ordre de coses, ja coneixia que hi ha dos tipus d’amos de gossos: els responsables i els irresponsables. D’aquests darrers en tenia coneixement quan, ja fa uns quants anys vaig preguntar quantes sancions s’havien imposat a propietaris de gossos per no recollir les caquetes del carrer, i em van contestar que cap, i que els propietaris dels gossos que no recullen les caquetes solen ser agressius. Doncs avui, ho hem pogut comprovar: mentre carregava la família al cotxe a la porta del garatge, un gos s’ha aturat a la porta i ha deixat anar una reguerada que ha inundat tota la acera (per a mi que el gos deuria tenir incontinència urinària i se li ha arreglat de cop) sota la impertèrrita mirada de l’amo que almenys el duia lligat, encara que després m’ha quedat el dubte de si era el gos, el que duia lligat l’amo.

 

Se m’ha acudit cridar-li l’atenció sobre la merderada que havia deixat el gos, i una mica més i ens mossega, no el gos, l’amo. Bàsicament m’ha etzibat que si no m’agradaven els pixums del gos, agafés un cubell i un motxo i ho netegés jo, o que si no m’agraden els gossos me n’anés a viure a la muntanya, i que quina culpa tenia ell si el gos havia triat la porta del meu garatge. Davant la incredulitat del que anava sentint, ell mateix m’ha desafiat que li digués a la policia local que en aquell mateix moment passava per allà. Fent malabarismes amb els peus per no mullar-me, allà l’he deixat, amb la policia identificant-lo a ell i al gos.

 

Altre fauna urbana.

Dit sigui amb tots els respectes. Dinant a una terrassa del passeig marítim de Vilanova, hem tingut la oportunitat que ens oferissin tota mena d’articles d’aquells presents a les zones turístiques més preuades del món: dos venedors de rellotges de luxe, falsos, es clar; tres venedors de diferents orígens i nacionalitats, de música i vídeos, amb les darreres estrenes a la mà; una cantautora amb guitarra a la mà que no agradava gens el meu fill petit; un acordeonista que tenia pressa per canviar de terrassa, deuríem fer cara de donar poques propines; “el paki de les roses” conegut a tots els restaurants de Vilanova, per la capacitat que té de passar per tots ells, migdia i nit, i que fins i tot, té un grup d’admiradors al facebook, i finalment una senegalesa carregada de bijuteria variada, exòtica i estiuenca.

 

Poc m’hagués imaginat que un dinar a una terrassa de Vilanova, pogués anar tant carregat de distracció, exotisme i oportunitats per tots aquells que intenten fer l’agost, ja al juliol.

 

Que tingueu una bona setmana.