Segur que alguns espereu un post en el que faci referència als fets d’ahir al Parlament. No sé si defraudaré ningú, però no serà així, bé almenys directament. Ho deixo per més endavant, probablement aquesta mateixa setmana, però aquí us deixo unes reflexions que, sobretot ahir 15-J, van aflorar amb més intensitat.
És evident que de tot hi ha a la “vinya del Senyor”, però pretendre que els que en dediquem a la política formen part d’una classe social específica és simptomàtic de que no s’acaba d’entendre el significat de la democràcia.
Es clar que entre els que ens dediquem a la política hi ha de tot, es clar que hi ha gent deshonesta, es clar que n’hi ha que s’aprofiten de la política en benefici propi. Algú em pot citar una, només una, professió o treball, en la que entre el seu col·lectiu no hi hagi cap ni un aprofitat?
Coneixem jutges deshonestos, coneixem policies deshonestos, coneixem comerciants deshonestos, coneixem mossos de mercat deshonestos. Són els col·lectius deshonestos? No, ho són els individus, igual que en el col·lectiu dels que ens dediquem a la política, només que en aquest cas l’escàndol és més important per que es traeix la confiança dels ciutadans expressada mitjançant el vot.
Encara més, els que ens dediquem a la política i ho fem com a càrrecs electes tenim les nostres professions a les que molts aspirem tornar exercir, i d’altres potser no ho podran fer, precisament pel temps dedicat a la vida política: vostè permetria que l’intervingués un cirurgià que fa vuit anys que no exerceix?
Els que durant un etapa de la nostra vida ens dediquem a la vida política, ni som, ni pretenem ser herois, som ciutadans com qualsevol altre que pot estar llegint aquest article, que, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, en un moment donat hem cregut que podíem retornar a la societat, els coneixements que aquesta ens va donar.
La política però, té en la democràcia un avantatge, i és que som els propis ciutadans els que amb nostre vot decidim qui, o qui no, ens representarà, i segur que essent el sistema d’elecció molt millorable, és molt millor que qualsevol altre en el que hi ha qui, sense cap mena de consulta o vot, s’atribueix per la força la representativitat d’una ciutadania captiva.
Gairabé comparteixo l’essència del teu escrit peró voldria afegir alguna reflexió personal:
1) Oblides nomenar que tots els treballs requereixen esforços, renúncies i dedicació que a la llarga representen sacrificis que normalment soporta la família. Peró potser en el cas dels polítics la feina (de recerca, d’estudi, de debat, de discusions, de visites arreu i així un llarguíssim etc., doncs és una feina gens tangible, és a dir, no es pot ni quantificar ni qualificar a l’ús… i genera un desgast que només ho sabeu vosaltres i qui us envolta. El preu és molt alt per tanta resposabilitat, sens dubte. I,
2) d’altra banda, l’accés a la informació i el privilegi d’ús d’aquesta mateixa informació que teniu els polítics és l’eïna que diferencia aquesta feina d’altres. I és per aixó mateix que no tothom està capacitat per administrar-la. I, en una societat on s’han perdut molts valors en pro d’una tolerància -mal entensa, penso jo- és molt important que la imatge pública que els polítics desprenen caminin de la mà de d’una vida personal «ad hoc», doncs es vulgui o no, vull creure que a l’hora d’escollir-vos us mirem com si miréssim el mirall de casa. I vulgeu o no sou l’exemple per a moltes persones que hi confien en vosaltres, que creuen en vosaltes i en la vostra feina i manera de fer-la. Si aixó es prostitueix (com penso està passant de fa molt temps) es remouen no només les pesones, es remouen les conciències… i la gent s’encansa, tard, pero s’encansa. La diferència amb els companys d’altres feines és que jo no els escolleixo, ho fa algú altre que suposadament en sap més que jo…, i al polític si que el trio jo, bé, voldria triar-lo jo. ¿Algú deixaria la responsabilitat de l’educació d’un fill, per exemple, a mans d’algú desconegut o senzillament que no l’inspirés total confiança? ¿Perqué jo he tingut que superar exàmens i test psicotécnics i dures entrevistes per accedir a la meva feina i algú amb criteri o sense, una ja no sap… decideix que mira per on sóc vàlida? I els polítics, qualsevol pot ser president del govern i ni tant sols ha de superar un trist exàmen d’anglés, no fos cas que el suspengués, és clar, i tinguéssim un disgust nacional!!! Si estimat Santi, tots coneixem de persones que no han fet honor a la feina, peró agradi o no, el gremi dels polítics gaudeix d’un no sé qué i sembla que el col.lectiu miri cap un altre costat. I aleshores la taca deixa de ser piga i tenyeix d’un negre obscur una de les feines més meravelloses i enriquidores que conec: l’art de servir a l’altre. Peró és clar, com art que és sembla que no tothom ni està preparat ni entent. Ja va essent hora de que ens posem les piles i n’aprenguem, tots plegats.