Aquest any, els camells dels Reis d’Orient del pessebre de casa no han fet la boja cursa que cada any s’enceta el mateix dia de Nadal de punta a punta del moble sobre el qual, cada any, amb la il·lusió de les festes muntem a casa. Era ja el 4 de gener i els camells restaven impassibles en la mateixa posició del dia Nadal. Ni el Pau ni el Marc s’havien adonat, amb el deliri que acostumen a mostrar quan s’acosta la diada de Reis, fins el mateix vespre del 5 de gener que els Reis estaven encara lluny del nen Jesús, al que tu mateixa ens vas ensenyar a adorar.
Era tot un símptoma, pot ser inconscient, de que aquest Nadal hi havia alguna cosa que no rutllava bé, i ben cert que era mama, prou be que ho saps. Has marxat, el Pare t’ha cridat amb el papa, i amb els teus germans i germanes i amb els teus pares a qui tant vas estimar, com ens vas ensenyar a estimar a nosaltres.
Era la Nit Bona que escrivia un tweet, aliè a l’esdevenir, que a la taula que compartíem amb tu amb felicitat hi havia forats. Ho feia pensant en el pare, sense saber que seria la última nit que compartiríem a casa amb la teva companyia, tot i la teva forta feblesa. Era la Nit Bona quina paradoxa.
La vida n’és plena de paradoxes: la mort que tant plorem no deixa de ser una conseqüència de la mateixa vida, del miracle de la vida, però mai no ens resignem a pensar que arriba el moment, no voldríem que arribés mai.
Mare en aquest moment seguim camins diferents, però no tinguis cap dubte que aviat els nostres camins tornaran a ajuntar-se i aleshores el seguirem junts, amb els qui hem estimat i estimem durant la vida, però aleshores ja serà per sempre més. Fins aviat mare.
Santi, fa molts anys vaig comprendre de la mà d’un oncle jesuïta, que la mort dóna sentit a la vida…
Res alleugera el dolor davant la pèrdua doncs són els sentiments que s’esvaeixen i que ens confonen…
I els mateixos sentiments que ens envolten, ens regalen, finalment, els millors records.
El temps els posa allí on cal, amb ordre, amb pau.
Però el teu temps també necessita de temps per comprendre, per comprendre’ls… els sentiments.
El temps guanya distància i els records ja no pesen, ens omplen.
I el dolor, perdut i llunyà, es torna melangia dolça i acarona de nou la vida, la nostra vida.
Els vuits que m’acompanyen, tenen data de Nadal…
I any rere any l’omplo de carn d’olla de la mare i un bon plat de sopa de galets. I, el veig
queixalant torró de crema cremada de cal Llorens, feliç ell i tan plena jo…
Un petó i una abraçada, forta!
Santi, el meu mes sentit condol, m´he enterat avui, se molt be del que parlas ja que encara no fa ni dos anys que em va passar a mí.
Que deu la tingui a la gloria
Una abraçada.
entenc perfectament els sentiments que t envoltan en aquets moments.
viuras sempra amb el record de la teva mare i la pena d ara es tornara
mes feble. El meu mes sentit pesam.
Benvolgut Santi, el teu escrit m’ha emocionat molt. Tots aquets dies que la Nùria ( com sempre l’he anomenada a pesar de ser la meva tieta, ) ha estat tant malalta, la meva ment, ha anat racordant diades i fets que haviem viscut junt amb els avis i els oncles, precisament per aquestes festes tant entranyables. Jo, ja soc gran i vaig suman, es llei de vida. Ja fa tres Nadals que els passo sense el meu Ramon, i de veritat que això, costa molt de païr. Si no tingues la fe que tinc, quasi no es podria aguantar. Be, es questió de resignar-se, i donar gracies a Deu per el bon record que ens han deixat. Una abraçada ben forta.