Amb motiu del debat d’investidura del nou President Mas, escrivia l’article “De motor d’Espanya a ròtula del Mediterrani” en el que em cridava l’atenció que l’aleshores presidenciable girava l’esquena a Espanya, per mirar la Mediterrània. Apuntava que no em semblava encertada l’expressió per la inestabilitat de la ribera sud, tot i que la Mediterrània pot oferir magnífiques oportunitats.
Rés feia pensar en aquell moment, que poques setmanes després el tradicional conflicte mediterrani de les darreres dècades, el d’Israel i Palestina, quedés en un segon terme, apartat per l’esgotament ciutadà amb algunes dictadures com ara Tunísia i Egipte. Altres països de la zona com Algèria, Líbia, Síria o Jordània podrien seguir el camí emprés per les revoltes ciutadanes de les dues primeres.
Veurem en primer lloc si el resultat d’aquestes revoltes són processos democràtics, i després, si aquests processos duen al poder partits religiosos radicals i encara més, si tot això es tradueix en sistemes polítics estables. Sense cap mena de dubte, aquestes darreres són les principals preocupacions de molts països europeus, i també dels Estats Units. Sense anar gaire lluny Algèria, Egipte i Líbia subministren més del 40% del gas que consumim a Espanya i al nord d’Europa ja saben què significa que algú tanqui l’aixeta del gas.
Sense cap mena de dubte que aquestes revoltes ciutadanes formaran part de la història probablement pels canvis de règim polític que implicaran, segur què per que han tingut el seu origen en la societat de la informació i en les eines 2.0, que han permès que la informació flueixi sense que els vells dictadors se n’adonessin gaire. Però aquesta ara no és la qüestió.
La qüestió és que ratifico encara més que les oportunitats que pot oferir la Mediterrània per crear nous desenvolupaments no travessen el millor moment, i són encara més font d’inestabilitat, d’inseguretat i d’incertesa, pel que ara més que mai no hem de donar l’esquena a Espanya, ni a Europa. Mas hauria de canviar de registre.
