Sense cap mena de dubte que m’afegeixo a l’alegria de la majoria de ciutadans i ciutadanes per l’alliberament del Roque Pascual i de l’Albert Vilalta, com ho vaig fer (en la intimitat, per què així tocava) per l’Alicia Gàmez el passat mes de març. M’alegro també, per què tot i els riscos i els perills evidents, les ganes de continuar cooperant amb la ciutadania de països precaris continua vigent, i tot i la voluntat d’evitar zones arriscades, continuaran havent-hi riscos; potser fins i tot més que abans.
La cooperació internacional és necessària i imprescinble per molts motius, però això no pot treure que en fem una anàlisi seriosa i freda del que tot això pot comportar. Podem saber, podem reconèixer que una part de la cooperació té destinacions indesitjades, és més, podem arribar a comprendre que, una part de la cooperació serveixi per mantenir i refermar situacions que lluny de servir per treure la ciutadania cooperada de la misèria, serveix per mantenir-la en la misèria. Tot i això, estic absolutament convençut de la bonança i la necessitat de mantenir determinats, molts, àmbits de cooperació internacional.
Ara bé, no puc evitar de pensar que la celebració en la que estem immersos potser ha servit per alguna cosa més que salvar unes vides, molt preuades per nosaltres, però que potser aquesta llibertat servirà per segar altres llibertats; potser aquesta llibertat, servirà per que aquells que són objecte de la nostra cooperació siguin encara menys lliures i per tant més dependents encara de la nostra cooperació.
No puc deixar de pensar que amb l’alliberament de persones de bé, també s’han alliberat persones de mal, i a més se li han posat recursos a les seves mans, i el que és pitjor, se les ha enviat un missatge: vosaltres feu, que nosaltres pagarem per la llibertat dels nostres. La conseqüència és evident: els nostres, els nostres cooperants no estaran segurs enlloc. Els altres, tampoc.
Pensem-hi poc a poc, i segur que també fredament: quin era el muntant de la cooperació? No ho sé. Arribava a valer vuit milions d’euros? Segur que no. Doncs això és el que sembla que han obtingut els que s’aprofiten de la cooperació. Vuit milions d’euros, que segur que no serviran per alleugerar necessitats de ningú, si no que al contrari, serviran per continuar segrestant altres cooperants, per matar-ne uns, per treure’n profit econòmic d’altres. Per continuar alimentant odi racial, i per continuar alimentant necessitats, i desitjos de solidaritat, que només comporten més necessitat de solidaritats.
Ni sí, ni no. Si ho hem de fer, i crec que sí, fem-ho bé i assumim els riscos, els bons i els dolents.
Aquest post també esta publicat a VilanovaDigital. Pots veure’n els comentaris a:
http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?iddoc=28504
Aixó no deixa de ser un «Paris-Dakar» alternatiu organitzat per als burgesos de Barcelona. La cooperació es l’excusa per fer un rally d’oci… hipocrèsia total!
Quin cost te la caravana? No seria millor omplir uns contenidors al port de Barcelona i emportar-lo en vaixell, que es el transport mes econòmic?
Bon post, amb les preguntes adients. Una altra qüestió és si s’ha d’anar a l’Àfrica en plan boy scout, amb moltes bones intencions, amb poques bones idees i… amb molt poca eficiència. M’he pres la molestia de calcular quan costa cada caravana que fan. Pel cap baix són 300.000 euros. Per si us interessa, al meu blog hi tinc dos articles amb el raonament i els càlculs.
Felicitats pel blog!