Mai no m’han agradat això de les arts marcials, de fet dec ser dels pocs de la meva generació que no deuria veure la primera entrega de Karate Kid, i per tant tampoc la segona, ni la tercera, ni la cuarta. No em pregunteu pels protagonistes d’aquelles pel·lícules per què hauria dit que Bruce Lee o David Carradine, i cap d’aquests noms em surten en les recerques que acabo de fer al google. Per tant de cultura d’arts marcials, rés de rés.
Aquesta però sí que m’ha tocat anar a veure-la: així m’ho van demanar els fills, però tampoc negaré que el trailer em va cridar l’atenció. I m’ha agradat. Permeteu-me però que comenci expressant el dubte i el però: el dubte, per què se’n diu Karate Kid, si el que fan, segons diuen no per què ho hagi reconegut, és Kung Fu?; el però, té algun altre mèrit Jaden Smith que ser el fill del productor anomenat Will Smith?
Dit això, la pel·lícula està bé i reflecteix el valor d’alguns valors que sovint es trobem a faltar, no només en moltes polítiques, si no també en molts indrets: disciplina, tenacitat, actitud. “Si la vida et tomba, et pots aixecar o no” es repeteix vàries vegades, i expressa el positivisme de les coses i la necessitat de superació que ens duu a les persones a assolir èxits personals.
“Guanyar o perdre? És més important guanyar-se el respecte dels demés” és una altre de les expressions emprada i repetida, tot i que al final el que té importància és guanyar, ara bé cal interpretar que la victòria (que per cert es veu a venir des del primer minut de la història) és fruit dels valors i de l’èxit de la seva aplicació.
Finalment, m’ha cridat molt l’atenció una fotografia molt ben cuidada, que sembla fruit d’una campanya turística de la Xina. Es combinen les imatges d’un Beijing comunista de formigó amb imatges del Beijing olímpic, i amb altres espectaculars imatges de la Gran Muralla, i altres indrets tant paradisíacs com inaccessibles.
En definitiva una pel·lícula que entreté, diverteix i imprimeix valors, cosa que no és massa fàcil de trobar a les pantalles.
