Visca el Rei!

No té res a veure aquest article amb la notícia feta pública ahir, en relació amb la Família Real, tot i que estic convençut que aquesta serà l’objecte de les tertúlies de cafè i de les converses de treball d’avui, per no parlar ja d’aquells programes televisius o revistes que tenen per objecte furgar en les interioritats de qualsevol família mínimament mediàtica; no, la voluntat d’aquest article, és comentar l’altra notícia, la del cap de setmana, la del nou to dels mòbils més extravagants, la del ¿por qué no te callas?, que ha ocupat les tertúlies d’almenys dilluns i dimarts.

No explicaré els fets, que són ja prou coneguts pels lectors, ni les reaccions, sinó les impressions, que crec del tot interessants. Tinc la sensació que l’airada reacció del Rei a la cimera Iberoamericana envers aquells obstinats, tant en la crítica cap a les empreses espanyoles, com cap a Jose Mª Aznar en qualitat d’últim President del Govern d’Espanya, ha fet que, molts ciutadans ens hi sentim identificats perquè ens sentim representats i defensats pel Cap d’Estat davant els populistes Chàvez i Ortega, que no han volgut entendre el paper de pont que juga Espanya en les relacions entre Iberoamèrica i Europa. Algú hauria d’aprendre que alimentar tant la bèstia, té el risc que acabi mossegant la mà que li acosta el menjar. Tampoc no crec que Chàvez, estigui en condicions de donar lliçons de democràcia, ni a Espanya, ni al Rei. El gran demòcrata que és Hugo Chàvez, suposo que haurà aprofitat la seva mediàtica amistat amb l’altre gran demòcrata cubà, per alliçonar-lo sobre les bondats de la seva paupèrrima democràcia, o és que potser la seva democràcia té com a model la cubana?
Els que m’han decepcionat més són els socis del president Montilla, aquells que aprofiten qualsevol circumstància per criticar tot el que es mou, que sona a Espanya, a PP o a monarquia.
He de reconèixer que aquests dies m’he sentit més monàrquic que mai: Visca el Rei.

Que dolents que son aquests del PP!

Ahir el Conseller Castells, va presentar els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2008, un pressupost de quasi 35 mil milions d’euros: quantitat gens menyspreable.

Val la pena recordar que el pressupost de la Generalitat l’any 1996, era de 6 mil milions d’euros, gairebé sis vegades menys del que ahir va presentar el Conseller Castells. Val la pena també recordar, que el sistema de finançament autonòmic vigent és el pactat l’any 2001 pel Govern “intransigent i anticatalà” del Partit Popular amb majoria absoluta. Val la pena recordar que el sistema de finançament ja s’havia modificat l’any 1997, també pel Govern del Partit Popular.
Val la pena també recordar, com la modificació d’aquest sistema de finançament, aquest que li ha permès al Conseller Castells, presentar un pressupost de 35 mil milions de euros, va ser un dels eixos centrals del pacte del Tinell, a finals del 2003. Val la pena recordar, que amb un Govern del PSOE, ni el PSC, ni ERC, ni IC… han modificat encara aquell tant dolent sistema de finançament autonòmic.
Bé, ja que avui m’ha donat pel tema dels diners, potser també val la pena recordar que el nivell d’inversions de l’Estat a Catalunya, l’any 2003, va arribar al 18,6%, sense necessitat de cap nou Estatut, amb una altra diferència apreciable, aleshores a Catalunya teníem projectes per tirar endavant, ara amb el PSOE necessiten un Estatut que els obligui, però el que és més lamentable és que el Govern no té projectes per cobrir les inversions reivindicades. Val la pena recordar que per aquelles èpoques, a més de tot això, els trens funcionaven força bé.
Que dolents que són aquests del PP, Tant bé com tracta en ZP els catalans, si fins i tot hi ve a passar unes hores el cap de setmana!!

Con Z de chapuzero.

L’article de la setmana passada es titulava “En tren, a 80 per hora”, doncs bé, prometo que no tenia ni idea (ni ho desitjava) que acabaria passant el que està passant, es a dir, que trams importants de línies importants de ferrocarril s’han hagut de deixar sense servei, i aquest es presta ara en bus, per cert contribuint a incrementar aquella contaminació que el Govern pretén reduir, amb la reducció de la velocitat màxima.

Però avui no es tracta d’això, tampoc es tracta de fer sang d’un drama, però tot té un límit, i la ineptitud demostrada en la gestió de les obres de l’AVE a Barcelona, està sent ilimitada, que més podem arribar a veure? Responsabilitats, algú assumirà responsabilitats. La Ministra de la paciència? El Secretari d’Estat, incapaç de coordinar absolutament rés? Compareixerà Zapatero al Congrés per donar explicacions d’allò inexplicable? Les donarà Montilla? A qui li donaran la culpa del que passa? Al PP? A alguna empresa?
El pitjor no són aquestes preguntes, quines respostes coneixerem aviat, el pitjor, és que a dia d’avui, per més responsabilitats que assumeixi ningú, ningú no compensarà els ciutadans pels perjudicis que estan patint des de ja fa dos anys.
Podem estar d’acord amb què a hores d’ara el més important és garantir la seguretat dels usuaris, però a continuació, el més important ha de ser garantir un servei de transport públic de rodalies i regionals tant eficaç com ho era abans que comencés aquest maldecap. Tant de bo, pugui deixar d’escriure d’aquest problema.

Més seguretat.

Quan aquest article vegi la llum, haurà tingut lloc ja, el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra ciutat i a la nostra comarca, i s’haurà esvaït el misteri més ben guardat dels darrers mesos, i que no és més que quants efectius es desplegaran efectivament a la nostra ciutat.

Coneixent les polèmiques que han envoltat els darrers desplegaments, a Barcelona ciutat, o al Vallès Occidental, on després del desplegament, es va produir un replegament, per la senzilla raó que no hi ha efectius suficients, per cobrir les àrees ja desplegades, no seria d’estranyar, que es produís a la nostra comarca quelcom similar, a jutjar pel misteri. Ni preguntes parlamentaries, ni el propi Govern Municipal, han estat capaços de conèixer amb anticipació el nombre d’efectius que, a dia d’avui, ja es deuen estar encarregant de la nostra seguretat.

A aquesta circumstància hi afegim que la plantilla local de la nostra ciutat, ha anat minvat, des de l’any 2001, des dels 117 efectius als 98 actuals, en una proporció clarament inversa a la de la població, i tot plegat, ens porta a preocupar-nos, si la nostra ciutat, disposarà de suficients agents com per garantir la seguretat.

Així ho hem plantejat el Partit Popular a l’Ajuntament, amb la flexibilitat necessària, com per, sense sobredimensionar la plantilla de la Policia Local, aquesta retorni als nivells de l’any 2001, en un termini de dos anys, i amb les necessàries revisions, tot i que la població ha crescut i força des d’aleshores. Ara és el moment, a punt d’encetar el debat dels pressupostos municipals per l’any 2008, qualsevol increment de plantilla, s’ha de preveure ara.

Sabem i coneixem dels esforços dels agents per intentar donar un bon servei a la ciutadania, sabem i coneixem la quantitat d’hores extraordinàries que realitzen (més de 14.000 l’any 2006), però també sabem i coneixem que l’increment de la plantilla és imprescindible, per mantenir els nivells de seguretat de la nostra ciutat.

El Govern Municipal, però, prefereix mirar cap a un altre costat. Tot i que el regidor de seguretat ciutadana (que coincideix amb el d’Hisenda), va anunciar la voluntat d’incrementar la plantilla de policia local, a l’hora de la veritat se’n desdiu, i es posa el barret de regidor d’Hisenda, per intentar justificar, la suficiència de la plantilla, i la confiança en el desplegament dels Mossos.

El Grup Municipal del Partit Popular, continuarem treballant, per tal que la nostra ciutat disposi dels mitjans necessaris per garantir la seguretat a la nostra ciutat, a pesar del regidor de seguretat ciutadana, i a pesar del regidor d’hisenda, i continuarem exigint els efectius necessaris per que això sigui possible.

No podem passar per alt, que si bé aquests dies s’ha produït el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra comarca, als que desitgem sort i èxits, també s’ha posat fi a les responsabilitats que en matèria de seguretat ciutadana, exercien fins ara el Cos de la Policia Nacional (a la nostra ciutat) i la Guàrdia Civil (a la resta de la comarca), als quals volem manifestar públicament el nostre més sincer agraïment pels serveis prestats.

Quin ridicul!

Confesso que sóc més de ciències que no pas de lletres, i que això de Frankfurt, sempre m’ha quedat una mica lluny, però el temps, i sobretot els esdeveniments, mi han allunyat encara més.
Polèmica, llarga polèmica, sobre si els autors que havien d’acudir a la Fira del Llibre, contra el sentit comú, ho havien de ser en català, o havien de ser representatius de la cultura catalana, és a dir, en català i en castellà, com sembla que volia el director de la Fira. Ara, la inauguració de la Fira, i desembarc polític i mediàtic, fonamentalment públic (o sigui pagat amb diners de tots, escrivim en català o en castellà), m’ha donat més la sensació d’allò de l’elefant a la xatarreria que no d’un esdeveniment cultural de ressò mundial.
Al circ muntat, només hi faltaven els aprenents de nacionalistes, amb la seva particular campanya de “difusió cultural” com és “Catalonia is not Spain”, que deu formar part dels actes commemoratius de refundació de casa seva, vaja de CDC.
Enmig de tot aquest fregat, els autors: als que hi són, els desitjo la millor de les sorts, que la necessiten, i als que no hi són també, però amb una dosi d’esperança, per què els catalans, continuarem llegint el que ens doni la gana, en català o en castellà, i els alemanys de Frankfurt potser només llegiran aquells que es tradueixin al seu idioma, i que seran sens dubte els millors, ja siguin els originals en català o en castellà.
Trigaré a anar a Frankfurt, per ara em queda massa lluny. Per una altre vegada, si us plau, ridículs, els justets.

El dilema Catalunya-Espanya: el bomber heroi.

Durant el debat de política general, mantingut al Parlament la setmana passada, em va cridar l’atenció que el President Montilla apel·lés als parlamentaris a superar el dilema Catalunya-Espanya.

Vull dir, que comparteixo plenament aquesta afirmació, però no des d’avui, si no que ja fa temps que crec que l’estat de grunyiment constant en què viu instal·lada una part dels polítics catalans a la recerca de greuges per justificar els propis fracassos, no és bo pel propi progrés de la societat. I això, a alguns, ens diferencia del President Montilla: ell ho expressa ara, després que els darrers anys, ell i el propi PSC, s’han dedicat a atiar el dilema Catalunya-Espanya per interès propi: no és just cremar un bosc per després aparèixer com el bomber heroi.
Reveladora és, però, la rèplica del Sr. Mas, en el sentit que la superació del dilema Catalunya-Espanya, significa la mort política de Catalunya. En primer lloc, posa en evidència la pràctica nacionalista de confondre reiteradament el tot amb la part, és a dir, Catalunya amb CiU. Amb aquest matís important ja es pot, i cal interpretar, que amb la superació del dilema Catalunya-Espanya, qui és mort és el nacionalisme: sense greuges, sense victimismes, sense una Espanya a qui grunyir constantment, el nacionalisme perd el seu discurs. Discurs que els darrers anys ha caracteritzat també els bombers herois del PSC.

El PPC critica el «retard» que pateix Catalunya en infraestructures.

El diputat del PPC en el Parlament de Catalunya, Santi Rodríguez, ha criticat “el retard” que pateix Catalunya en matèria d’infraestructures. Pel diputat Popular “en aquest últims anys hem retrocedit, perquè s’han paralitzat projectes importats pel desenvolupament econòmic i energètic de Catalunya”.
Pel diputat Popular “els desacords del tripartit ha provocat la paralització de projectes importats pel desenvolupament econòmic de Catalunya”, com els accessos ferroviaris a la nova terminal de mercaderies del Port de Barcelona, el quart cinturó, el Túnel de Bracons, el tercer carril a l’AP-7, la línia ferroviària Barcelona – Puigcerdà, desdoblament de la N-II, la B-40 o la paralització de les instal•lacions d’energia eòlica.
Tanmateix, Santi Rodríguez també ha manifestat que després de la reunió del Ministre Solbes amb el Conseller Castells “coneixem el percentatge d’inversió que tindrem, però no sabem a quins projectes aniran destinats perquè ni per part del Govern ni de la Generalitat hi ha cap nou projecte».
En opinió de Santi Rodríguez “estem començant a assistir a una ‘subhasta’ entre els membres del Govern, a propòsit de quins projectes s’han de finançar, mentre Carod Rovira vol suprimir peatges, Nadal, vol construir noves línies de ferrocarrils”. Pel diputat Popular “aquesta no és forma de prioritzar les infraestructures catalanes”.
Finalment Santi Rodríguez ha lamentat “la paràlisis” que està patint Catalunya en matèria d’infraestructures amb el tripartit català. Per aquest motiu ha instat al Govern a “incrementar substancialment les inversions en infraestructures i definir un calendari d’actuació, per millorar la qualitat de vida dels catalans i per no tenir que patir més les situacions viscudes en els últims mesos”.

Tripartit III: un pacte de cadires.

Ens ho temíem, fins i tot, crec que ho sabíem, necessitàvem però que el Govern, el nou Govern, o la tercera edició del tripartit vilanoví, ho posés en evidència. Han estat varis mesos, abans de les eleccions municipals, de promeses, de bones paraules, de bones intencions, d’idees. Que n’ha quedat de tot això després de les eleccions del 27 de maig? Rés més que un pacte, un pacte per mantenir-se en el Govern, amb la comoditat d’una majoria absoluta, un pacte per reubicar, aquells que haguessin pogut quedar despenjats.

Davant l’obscurantisme del pacte tripartit, pel que fa a la acció de govern del nou tripartit, el Partit Popular, varem optar per presentar un total de 59 preguntes el passat 30 de juliol, per conèixer quines eren les intencions en diversos temes de ciutat pendents, o sobre els quals durant la campanya electoral, els diversos partits que formen el Govern Municipal, s’havien posicionat de forma diferent. El resultat, és que tot i haver un pacte, no hi ha un pacte programàtic, no hi ha un pacte per la ciutat, no hi ha un programa de govern, hi ha un pacte pels càrrecs, hi ha un pacte per les cadires.

Efectivament, les nostres preguntes, han estat respostes amb un lacònic, “ja ho definirem en el Pla de Mandat”. S’imaginen l’èxit que pot tenir alguna força política presentant-se a les eleccions dient: votin-nos, i després quant tinguem la cadira ja pensarem què fem? Doncs la situació és molt semblant, només amb una diferència: els càrrecs ja han estat repartits.

Després (alguns només la primera setmana) ens lamentem que un 50% dels ciutadans no ha anat a votar: tant els dona, no creuen ni en la política, ni els polítics: estan decebuts. I els que tenen la responsabilitat del Govern, actuen tot pensant: ja ens va bé, si voleu, d’aquí a quatre anys ja anireu a votar.

La política i els polítics, no poden ser una plaga que haguem de suportar amb resignació; la política i els polítics, són necessaris per dirigir les nostres institucions, però els ciutadans i ciutadanes heu, ens heu d’exigir que complim amb el vostre encàrrec, i amb els nostres compromisos, si no aquells que s’instal·len al poder, només tenen per únic objectiu mantenir-se en el poder, i s’acostumen a oblidar l’encàrrec rebut de la ciutadania, fins i tot, alguns poden pensar que només, fent veure cada quatre anys que a la ciutat es fan coses, ja n’hi prou per tornar-se a instal·lar quatre anys més.

Aquesta ni és, ni pot ser una batalla perduda, defugiu del clàssic, perniciós i interessat: tots els polítics són iguals, per què no és així. Actuem en conseqüència, si uns ho fan malament, o senzillament no ho fan, altres. La participació i la alternança és la base del sistema democràtic: l’únic dels sistemes, que permet als ciutadans dir la seva.

Fi d’agost tormentós.

El que avui ens deixa ha estat un agost un tant atípic, per molts motius, començant pel propi temps: després d’un hivern extraordinàriament suau, i apropiat per fer del debat de l’escalfament global del planeta i del canvi climàtic, el centre de l’atenció ciutadana, aquest agost, menys calorós que d’altres, ens demostra que pot ser l’escalfament global no hagi estat la causa d’un suau hivern, si no que és un efecte a mig termini, i no per això menys important, però que en definitiva no és poden avaluar els efectes del canvi climàtic, pel fet que un dia, o un hivern, o un agost, faci més o menys calor del que sol ser tradicional.

El temps és però, una anècdota comparat amb el que ens ha deparat aquest mes, en el que dona la impressió que per una conjunció malèfica dels astres, tot ha fallat: la electricitat a Barcelona (i en menor mesura, a Vilanova); el servei de rodalies continua entestat en fer la guitza als usuaris; un aeroport en el que en el millor dels casos es perden les maletes; setanta cinc quilometres de caravana a l’autopista. Evidentment la culpa de tot plegat és del PP, i dels astres que no deuen ser d’esquerres, i dels ciutadans que se’ls acut en ple mes d’agost viatjar ja sigui amb avió o per carretera, o dels que per anar a treballar han d’agafar el servei de rodalies.

El debat sobre les infraestructures catalanes ha centrat el debat polític de l’estiu, i ha posat en evidència, la incapacitat més absoluta per part dels governants catalans de posar fil a l’agulla per resoldre els problemes que tenim a sobre: que si l’Estatut, que les competències, que la independència, que més peatges. Rés de tot això, serveix per aliviar els soferts ciutadans de les penes que pateixen. No està de més recordar que, més de tres anys després del primer tripartit, i després del govern ZP, a Catalunya, no s’ha projectat encara cap nova infraestructura que vingui a reparar la presumpta manca d’inversions dels governs del PP a Catalunya.

També a la nostra ciutat, hem viscut el debat dels okupes: que ara desallotjo, que ara negocio, que ara cau la casa, que ara torno a desallotjar, demostrant una manca absoluta de decisió per complir i per fer complir, no només la legalitat, si no les pròpies decisions del tripartit local. Un altre exemple el tenim en el sopar de l’Assemblea de Joves, que és desautoritzat (ens interessarem pels motius de la desautorització) però després és tolerat: en què quedem?

Gràcies Josep!

Han passat onze anys des de que et vas incorporar al projecte del Partit Popular per la porta gran, com a Ministre d’Indústria del primer govern Aznar, davant la incredulitat de propis -alguns menys- i estranys, respecte de la teva identificació amb el projecte popular. El temps i els fets, ho han anat demostrant. Per la via, potser més fàcil, a la vista d’un militant de base: Ministre portaveu del Govern, Ministre d’Assumptes Exteriors, Ministre de Ciència i Tecnologia; i també per la difícil: cap de llista per Barcelona a les eleccions generals, President del Partit Popular de Catalunya, i dues vegades candidat a la Presidència de la Generalitat.

Has trepitjat moquetes, però també has trepitjat pedres; has sentit alabances, però també has sentit escridassades, algunes també, masses, a la teva pròpia ciutat; jo mateix he tingut la oportunitat de compartir amb tu, alguna d’aquestes ingrates situacions –fa menys d’un any, a la festa Major de Gràcia, et culpaven, ni més ni menys que d’haver provocat la Guerra Civil, sí, la del 36-. Ningú no podrà dir, i si ho fa menteix, que no t’has deixat la pell en les diferents tasques que has anat realitzant.

Com a cap de llista a les eleccions generals, el Partit Popular de Catalunya varem aconseguir el millor resultat de la nostra història; sé perfectament que no t’agrada atribuir-te aquell resultat a un mèrit personal, com cap altre resultat electoral és mèrit personal de ningú, si no de tots i cada un dels ciutadans que, en cada moment confien en el projecte del Partit Popular de Catalunya. De totes maneres, no està de més recordar que aquell resultat es va donar sota la teva direcció.

Has deixat empremta. Has deixat empremta al Govern, per tots i cada un dels ministeris pels que has passat; has deixat empremta al Parlament de Catalunya; has deixat empremta al Partit Popular, i particularment al Partit Popular de Catalunya. Has deixat empremta a la teva ciutat: la casa del Marquès de Castrofuerte, el Centre Tecnològic, i els primers estudis pel soterrament i desviament de la via del ferrocarril, en són exemples prou fefaents, i que, com bé saps, sovint hem d’anar recordant si no volem que altres s’atribueixin mèrits que no tenen.

No et puc recriminar rés, conec aquelles circumstàncies que t’han dut a prendre la decisió que has pres, i ho entenc. Ara però, cegats per la immediatesa, seria injust no dir, que Espanya, Catalunya i el Partit Popular, perdem un gran polític; que has fet quelcom més del que molts s’esperaven: dedicar una part important de la teva vida personal, familiar i professional al servei públic, al servei d’Espanya i Catalunya, al servei del projecte del Partit Popular per a Espanya, i per a Catalunya, que són projectes perfectament compatibles, com estic convençut que continuarem defensant des del Partit Popular de Catalunya, sota la direcció del nou President, Daniel Sirera.

Ara et sentiràs de tot: els adversaris, et feliciten per la decisió, i t’alaben com mai ho havien fet, després d’onze anys de crítiques, algunes –masses- ferotges, forma part de la seva satisfacció pel que, els pot significar de petita victòria; els propis, segurament de forma injusta, et recriminaran no sé què. Tot plegat, no són més que petites misèries, que no fan justícia al que suposa d’esforç el servei públic, al nivell que sigui.

Des de la humilitat, la senzillesa, potser la ingenuïtat, però segur que des de la honestedat, que sovint m’agrada reivindicar, com a ciutadà, com a vilanoví, i com a militant del Partit Popular de Catalunya, no puc dir-te rés més que gràcies: gràcies Josep.