NoNomésLletres

No té res a veure aquest article amb la notícia feta pública ahir, en relació amb la Família Real, tot i que estic convençut que aquesta serà l’objecte de les tertúlies de cafè i de les converses de treball d’avui, per no parlar ja d’aquells programes televisius o revistes que tenen per objecte furgar en les interioritats de qualsevol família mínimament mediàtica; no, la voluntat d’aquest article, és comentar l’altra notícia, la del cap de setmana, la del nou to dels mòbils més extravagants, la del ¿por qué no te callas?, que ha ocupat les tertúlies d’almenys dilluns i dimarts.

Ahir el Conseller Castells, va presentar els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2008, un pressupost de quasi 35 mil milions d’euros: quantitat gens menyspreable.

L’article de la setmana passada es titulava “En tren, a 80 per hora”, doncs bé, prometo que no tenia ni idea (ni ho desitjava) que acabaria passant el que està passant, es a dir, que trams importants de línies importants de ferrocarril s’han hagut de deixar sense servei, i aquest es presta ara en bus, per cert contribuint a incrementar aquella contaminació que el Govern pretén reduir, amb la reducció de la velocitat màxima.

Quan aquest article vegi la llum, haurà tingut lloc ja, el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra ciutat i a la nostra comarca, i s’haurà esvaït el misteri més ben guardat dels darrers mesos, i que no és més que quants efectius es desplegaran efectivament a la nostra ciutat.

Coneixent les polèmiques que han envoltat els darrers desplegaments, a Barcelona ciutat, o al Vallès Occidental, on després del desplegament, es va produir un replegament, per la senzilla raó que no hi ha efectius suficients, per cobrir les àrees ja desplegades, no seria d’estranyar, que es produís a la nostra comarca quelcom similar, a jutjar pel misteri. Ni preguntes parlamentaries, ni el propi Govern Municipal, han estat capaços de conèixer amb anticipació el nombre d’efectius que, a dia d’avui, ja es deuen estar encarregant de la nostra seguretat.

A aquesta circumstància hi afegim que la plantilla local de la nostra ciutat, ha anat minvat, des de l’any 2001, des dels 117 efectius als 98 actuals, en una proporció clarament inversa a la de la població, i tot plegat, ens porta a preocupar-nos, si la nostra ciutat, disposarà de suficients agents com per garantir la seguretat.

Així ho hem plantejat el Partit Popular a l’Ajuntament, amb la flexibilitat necessària, com per, sense sobredimensionar la plantilla de la Policia Local, aquesta retorni als nivells de l’any 2001, en un termini de dos anys, i amb les necessàries revisions, tot i que la població ha crescut i força des d’aleshores. Ara és el moment, a punt d’encetar el debat dels pressupostos municipals per l’any 2008, qualsevol increment de plantilla, s’ha de preveure ara.

Durant el debat de política general, mantingut al Parlament la setmana passada, em va cridar l’atenció que el President Montilla apel·lés als parlamentaris a superar el dilema Catalunya-Espanya.

Ens ho temíem, fins i tot, crec que ho sabíem, necessitàvem però que el Govern, el nou Govern, o la tercera edició del tripartit vilanoví, ho posés en evidència. Han estat varis mesos, abans de les eleccions municipals, de promeses, de bones paraules, de bones intencions, d’idees. Que n’ha quedat de tot això després de les eleccions del 27 de maig? Rés més que un pacte, un pacte per mantenir-se en el Govern, amb la comoditat d’una majoria absoluta, un pacte per reubicar, aquells que haguessin pogut quedar despenjats.

Davant l’obscurantisme del pacte tripartit, pel que fa a la acció de govern del nou tripartit, el Partit Popular, varem optar per presentar un total de 59 preguntes el passat 30 de juliol, per conèixer quines eren les intencions en diversos temes de ciutat pendents, o sobre els quals durant la campanya electoral, els diversos partits que formen el Govern Municipal, s’havien posicionat de forma diferent. El resultat, és que tot i haver un pacte, no hi ha un pacte programàtic, no hi ha un pacte per la ciutat, no hi ha un programa de govern, hi ha un pacte pels càrrecs, hi ha un pacte per les cadires.

Efectivament, les nostres preguntes, han estat respostes amb un lacònic, “ja ho definirem en el Pla de Mandat”. S’imaginen l’èxit que pot tenir alguna força política presentant-se a les eleccions dient: votin-nos, i després quant tinguem la cadira ja pensarem què fem? Doncs la situació és molt semblant, només amb una diferència: els càrrecs ja han estat repartits.

Després (alguns només la primera setmana) ens lamentem que un 50% dels ciutadans no ha anat a votar: tant els dona, no creuen ni en la política, ni els polítics: estan decebuts. I els que tenen la responsabilitat del Govern, actuen tot pensant: ja ens va bé, si voleu, d’aquí a quatre anys ja anireu a votar.

La política i els polítics, no poden ser una plaga que haguem de suportar amb resignació; la política i els polítics, són necessaris per dirigir les nostres institucions, però els ciutadans i ciutadanes heu, ens heu d’exigir que complim amb el vostre encàrrec, i amb els nostres compromisos, si no aquells que s’instal·len al poder, només tenen per únic objectiu mantenir-se en el poder, i s’acostumen a oblidar l’encàrrec rebut de la ciutadania, fins i tot, alguns poden pensar que només, fent veure cada quatre anys que a la ciutat es fan coses, ja n’hi prou per tornar-se a instal·lar quatre anys més.

Aquesta ni és, ni pot ser una batalla perduda, defugiu del clàssic, perniciós i interessat: tots els polítics són iguals, per què no és així. Actuem en conseqüència, si uns ho fan malament, o senzillament no ho fan, altres. La participació i la alternança és la base del sistema democràtic: l’únic dels sistemes, que permet als ciutadans dir la seva.

El que avui ens deixa ha estat un agost un tant atípic, per molts motius, començant pel propi temps: després d’un hivern extraordinàriament suau, i apropiat per fer del debat de l’escalfament global del planeta i del canvi climàtic, el centre de l’atenció ciutadana, aquest agost, menys calorós que d’altres, ens demostra que pot ser l’escalfament global no hagi estat la causa d’un suau hivern, si no que és un efecte a mig termini, i no per això menys important, però que en definitiva no és poden avaluar els efectes del canvi climàtic, pel fet que un dia, o un hivern, o un agost, faci més o menys calor del que sol ser tradicional.

El temps és però, una anècdota comparat amb el que ens ha deparat aquest mes, en el que dona la impressió que per una conjunció malèfica dels astres, tot ha fallat: la electricitat a Barcelona (i en menor mesura, a Vilanova); el servei de rodalies continua entestat en fer la guitza als usuaris; un aeroport en el que en el millor dels casos es perden les maletes; setanta cinc quilometres de caravana a l’autopista. Evidentment la culpa de tot plegat és del PP, i dels astres que no deuen ser d’esquerres, i dels ciutadans que se’ls acut en ple mes d’agost viatjar ja sigui amb avió o per carretera, o dels que per anar a treballar han d’agafar el servei de rodalies.

El debat sobre les infraestructures catalanes ha centrat el debat polític de l’estiu, i ha posat en evidència, la incapacitat més absoluta per part dels governants catalans de posar fil a l’agulla per resoldre els problemes que tenim a sobre: que si l’Estatut, que les competències, que la independència, que més peatges. Rés de tot això, serveix per aliviar els soferts ciutadans de les penes que pateixen. No està de més recordar que, més de tres anys després del primer tripartit, i després del govern ZP, a Catalunya, no s’ha projectat encara cap nova infraestructura que vingui a reparar la presumpta manca d’inversions dels governs del PP a Catalunya.

També a la nostra ciutat, hem viscut el debat dels okupes: que ara desallotjo, que ara negocio, que ara cau la casa, que ara torno a desallotjar, demostrant una manca absoluta de decisió per complir i per fer complir, no només la legalitat, si no les pròpies decisions del tripartit local. Un altre exemple el tenim en el sopar de l’Assemblea de Joves, que és desautoritzat (ens interessarem pels motius de la desautorització) però després és tolerat: en què quedem?