És una obsessió malaltissa l’argument dels alienígenes que volen destruir el planeta terra. Aquesta és una més, de fet la segona entrega, de tantes pel·lícules amb el mateix argument. Els alienígenes són vehicles de tot tipus, cotxes, camions, avions, motos, que es transformen en éssers vius que per a ser destruïts necessiten molt de “soroll”.
L’heroi és un adolescent universitari que s’acaba sortint amb la seva (natural, si volen continuar explotant la idea dels transformers), que compte amb aliats excepcionals: els autobot que són altres transformers, bons, per suposat, i el mateix exèrcit dels Estats Units.
Després de veure la pel·lícula, ja no em queden ganes de visitar ni les piràmides d’Egipte, ni la ciutat de Petra a Jordania, que deuen haver quedat completament destruïdes.
Ni els tocs d’humor, permeten alleugerir les dues hores i mitja que dura. Vaja, una pel·lícula perfectament prescindible, a no ser que tinguis nens de vacances d’estiu, i que no saben que fer.
No és gens freqüent que anem al cinema dos caps de setmana seguits, però així ha estat. Ahir se’ns van presentar per sorpresa a casa dos amics, el Javier i l’Anna, i també l’oportunitat d’anar al cinema a veure el que volguéssim, es a dir, no necessariament una pel·lícula de nens, i això si que és tota una novetat. Varem triar La Guerra de Charlie Wilson, estrenada ahir mateix, i no ens va decebre: pel·lícula ben executada, distreta i amb un bon argument.