Categoría: Política

Sóc vilanoví de Vilanova i la Geltrú, les meves responsabilitats m’obliguen a desplaçar-me diàriament a Barcelona, i sovint a altres indrets de Catalunya. Sóc dels que, massa sovint, viatjo en cotxe, però quan l’agenda m’ho permet prefereixo el transport públic: vaja, que si puc em desplaço a Barcelona amb RENFE.

És desesperant: en cotxe, dues hores —les caravanes no són casos aïllats, els casos aïllats són els dies que no n’hi ha—; el peatge dels túnels del Garraf, sagnant per a qualsevol economia domèstica… En tren sovint és millor, tret que inesperadament plogui, comencin a caure catenàries, una grua es carregui la senyalització de l’estació de Sants, les obres de l’AVE al Prat alenteixin la circulació dels trens, o en el millor dels casos no és que hagis de fer el viatge dret, sinó que has d’anar suspès entre aquells que han tingut la sort de poder-se agafar.

En aquestes circumstàncies, em produeix hilaritat —pena, en realitat— recordar aquells que predicaven la Catalunya lliure de peatges, que abans d’anar en cotxe oficial repartien enganxines als peatges, i aquells que carreguen la responsabilitat de tots els mals de Catalunya al fet que la competència és de «Madrid». El problema no és qui ostenta la competència, sinó del fet que qui l’ostenta sigui competent en el seu exercici. M’és indiferent que el responsable parli català o no (de fet, m’és indiferent que parli o no), el que com a ciutadà vull és disposar de les infraestructures suficients i que els serveis públics siguin gestionats amb eficàcia i eficiència: vaja, amb SENTIT COMÚ.

El mes passat el President de la Generalitat, va adoptar una de les primeres decisions des de que és President, amb sentit comú: dissoldre el Parlament de Catalunya, i convocar eleccions. Han estat encara no, tres anys d’un govern partit per tres, més que no pas tripartit, que dia rera dia, ha generat polèmica, tant per l’acció, com per la inacció.

Cal reconèixer que la situació pot provocar frustració: després de vint-i-tres anys de Govern de CiU, la necessària alternança en el poder, es podia veure potser amb un cert optimisme. El cert és que, en pocs dies es va desfermar la primera crisi que va acabar amb el cessament del Conseller en Cap, i des d’aleshores, crisi rera crisi, que han acabat precipitadament amb la legislatura, amb el propi Govern, i amb el President de la Generalitat. Per més que ara ens vulguin explicar els èxits d’aquest difunt Govern, les realitats superen les voluntats.

Les conseqüències, entre d’altres són, que les enquestes situen com un dels problemes dels catalans, la política i els propis polítics. No ens ha d’estranyar, que desprès de dos anys i mig, de generar polèmiques, de malmetre la imatge de Catalunya i dels catalans, i de centrar l’activitat política en temes que no formen part de les preocupacions ciutadanes, els ciutadans acabin considerant que aquells que haurien de resoldre les seves preocupacions, formen part de les mateixes.

El Partit Popular de Catalunya, volem situar en el centre del debat polític, les que són preocupacions reals dels ciutadans, i deixar-nos de debats que només interessen als propis polítics.

Que guanyi el sentit comú, significa precisament que el proper Govern de la Generalitat tingui com a objectius, qüestions com ara:

. l’impacte de la immigració sobre la nostra societat,
. que vetlli per la seguretat ciutadana,
. que faciliti amb mesures efectives l’accés dels joves a l’habitatge,
.que s’impliqui efectivament en la transformació de la societat industrial en societat del coneixement,
. que doti els serveis d’ensenyament i sanitat dels pressupost necessari per atendre les necessitats reals dels catalans,
. que doni respostes als problemes de la dependència, i
. que sigui capaç de desenvolupar les infraestructures necessàries per que no s’aturi el progrés de la nostra societat.

Sense cap mena de dubte, els problemes dels ciutadans han de ser, els nostres problemes, i els que han de requerir de la nostra atenció, la nostra preocupació i les nostre solucions. És de sentit comú. Ara, només cal que el sentit comú, guanyi.

És tota una novetat que a hores d’arael candidat socialista a la presidència de la Generalitat afirmi que Catalunya està al límit d’immigració i adverteix del perill de col·lapse dels serveis que rebem els catalans.

Sembla mentida que aquestes afirmacions les faci un exalcalde i un exministre. Com a exalcalde, mentre ho va ser, no es va assabentar de quin era el nivell de col·lapse dels serveis educatius, sanitaris i socials, que no només patia i pateix la seva ciutat, sinó la majoria de les de Catalunya; i com a exministre, perquè ha estat precisament el seu Govern qui ignorant els advertiments ha seguit el criteri de «papers per a tothom». Papers per a tothom? Doncs, apa, tothom cap aquí, per terra, mar i aire, que aquests xicots del PSOE ja ens donaran els papers.

Doncs no, no ha descobert la sopa d’all, el que ara pretén és que els catalans ens empassem la «sopa boba». En gran mesura, si la immigració és un problema a Catalunya i a Espanya, és gràcies a la demagògia constant del PSOE, i també del senyor Montilla, que canvia de parer en funció de la proximitat de les eleccions.

Em dóna la sincera impressió que la convocatòria de les eleccions, que no la data en concret, és un de les primeres decisions amb sentit comú, que ha pres el President de la Generalitat des de que té prestada aquesta funció pel tripartit, encara no fa tres anys.

Desconec si hi pot haver alguna relació causa-efecte entre la presentació del que serà el lema de la campanya del PPC, “Que guanyi el sentit comú” i la dissolució del Parlament, però el cert és que la mort d’aquesta legislatura ha estat molt més agònica del que alguns preveien al Saló del Tinell i que, tot i que ha acabat prematurament, encara ha durat massa.

Em preocupa, no ja com a polític, si no com a ciutadà, que un dels problemes que els ciutadans perceben de la societat actual siguem els polítics, doncs evidencia com s’ha pervertit la funció de la que hauria de ser una noble tasca: els polítics estem per resoldre els problemes dels ciutadans i no per crear-ne de nous, com ha anat succeïnt al llarg dels darrers tres anys. Les conseqüències són evidents: l’acció de Govern s’ha carregat la legislatura, el propi Govern i al President de la Generalitat.

Sense cap mena de dubte, els problemes dels ciutadans són els nostres problemes i els que han de requerir de la nostra atenció, la nostra preocupació i les nostre solucions. És de sentit comú. Ara, només cal que el sentit comú guanyi.

Ja fa temps que venim advertint, i denunciant quan correspon, que el tripartit municipal no porta a debat les qüestions més importants de la ciutat a la màxima institució municipal que són els Plens.

D’un temps ençà els Plens són buits, és a dir, la capacitat d’iniciativa del Govern municipal és més aviat escassa, per no dir nul•la, i no parlem de la capacitat d’abordar temes de ciutat, alguns dels quals es troben encallats fa anys i panys, sense que ningú del Govern municipal s’atreveixi ni tant sols a fomentar-ne el debat.

Ningú no discuteix que la legislació permeti ventilar assumptes en les Juntes de Govern (les quals ni són públiques, ni hi poden participar els grups de la oposició), però altre cosa ben diferent, és que aquest Govern que s’omple la boca de participació, a l’hora de la veritat, no només l’esquivi, si no que fins i tot eviti la transparència sobre temes importants de ciutat.

És així com arribem al Ple ordinari del mes passat, on el Govern porta a discussió un sol punt a l’ordre del dia, la resta de temes aportats íntegrament pels grups de l’oposició (quatre mocions del PPC i quatre més de CiU). Amb la retirada (de fet posposades, per que les tornarem a presentar) de les nostres propostes, s’evidencia la manca de transparència, de participació i d’iniciativa d’aquest tripartit: cinc minutets de Ple i s’ha acabat. Són els Plens buits.

Aquest mateix mes de juliol, si no hi ha entrebancs, tindrem la oportunitat d’abordar en un sol Ple, els temes importants de la ciutat: es tracta d’un Ple monogràfic sobre l’estat de la ciutat, que es produirà a la nostra vila, per primera vegada a la història.

En ell, tindrem oportunitat de contrastar les diferents visions que de la ciutat tenim els grups municipals, però també caldrà avaluar la efectivitat de les polítiques municipals desenvolupades, o sovint, també ignorades i les seves conseqüències, al marge de discussions econòmiques que són les que acostumen a centrar el debat anual sobre els pressupostos municipals.

Cal recordar també que aquest debat, serà possible fruit d’una proposta del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, recolzada per la resta de grups municipals: aquest, de ben segur, que no serà un Ple buit, al menys nosaltres li donarem contingut.