Categoría: Política

Publicado el

La deriva de Zapatero.

Me n’he estat força, de criticar o opinar sobre l’actitud de Zapatero i el PSOE, després de l’atemptat del passat 30 de desembre: davant la desgràcia, cal que tots hi posem sentit comú, però tot té un límit, i ahir aquest límit es va superar. De fet, el límit ja es va superar el passat 29 de desembre, però ahir es va repetir: que el president del Govern qualifiqui un atemptat terrorista com a «tràgic accident», i ho faci per segona vegada en menys de quinze dies, i ho faci després que hi hagi hagut dues víctimes mortals, no té més qualificatiu possible que el d’inepte, si més no lingüísticament parlant.

Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d’inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l’explosió d’un vehicle carregat amb centenars de quilos d’explosius, en l’aparcament d’un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.

Ara bé, cal demanar-se si les paraules d’ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d’intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.

Publicado el

La repartidora capritxosa de diners.

No és cap novetat que la Generalitat de Catalunya subvencioni entitats de fora de Catalunya, concretament dels virtuals Països Catalans, per intentar fomentar sentiments catalanistes en aquells indrets. Fa anys que es ve fent, i es continua fent, i ho continuem criticant. Periòdicament, al Diari Oficial apareixen les subvencions atorgades a aquestes entitats, i em costa entendre la compatibilitat entre la reivindicació de millor finançament i el finançament d’entitats alienes a Catalunya. Posem exemples.

És realment necessari que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 100.000 euros l’Ajuntament de Perpinyà? Que n’han de dir aquells ajuntaments catalans que no han pogut accedir a cap subvenció de la Generalitat perquè s’han esgotat els recursos ?

És necessari, o ètic, que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 50.000 euros una empresa privada audiovisual que opta a diverses concessions de canals de televisió a la Comunitat Valenciana? Ho és, si tenim en compte que entre els accionistes d’aquesta empresa hi ha destacats dirigents polítics, representants del tripartit valencià. Què n’han de dir les empreses audiovisuals catalanes que estan fent un esforç econòmic important per oferir televisió local a Catalunya?

És necessari que TV3 patrocini un equip de rugbi de Perpinyà al mateix temps que nega patrocinis a modestos clubs esportius catalans, entre ells la mateixa Santboiana?

Doncs al Partit Popular de Catalunya no estem d’acord amb aquesta política de repartidora capritxosa de diners, i ho continuarem criticant.

Publicado el

Amb la CCRTV, comencem malament.

Aquesta setmana, ha saltat a l’opinió pública la voluntat compartida de tots els Grups Parlamentaris d’independitzar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Aquesta voluntat heretada ja de la legislatura anterior, s’ha materialitzat tant en la Junta de Portaveus com amb una reunió dels diferents grups amb el conseller Tresserras.

Però la legislatura anterior ja va començar malament: si la voluntat del Govern era independitzar la CCRTV del Govern, com és que es nomena un director general tan vinculat al PSC ?

I ara continuem malament. Les afirmacions que fa Joan Ferran en l’article se sobre, en el qual atribueix el «mèrit» de la nova llei i la voluntat de cercar solucions al tancament de Ràdio 4 i de TVE a Sant Cugat als governs d’esquerres, és tot un despropòsit. En primer lloc, pot ser sí que la nova llei de la CCRTV podria aprovar-se sense consens, però la manca de consens en la llei garanteix el bloqueig dels nomenaments en el Parlament, i per tant la inutilitat de la llei. I en segon lloc, si avui tenim la patata calenta del tancament de Ràdio 4 i el desmuntatge del circuit català de RTVE a Catalunya, és precisament gràcies a les decisions d’un Govern d’esquerres, el Govern del seu partit, el PSOE.

Sobren lliçons de savoire faire de governs d’esquerres, i manca un xic d’humilitat.

Publicado el

Continuitat del govern «partit x tres»

Un cop conegut i nomenat el nou Govern, hi ha elements suficients per pensar que es tracta d’un nou Govern «partit x tres», dels que hem tingut a Catalunya en els darrers tres anys. Primer: els consellers continuen essent «nomenats» per l’aparell dels partits. Així ho hem pogut constatar veient com els consellers d’ERC o d’ICV eren coneguts amb anterioritat als del PSC, ja que els respectius partits ho havien filtrat, a diferència dels del PSC, que ho van saber menys de 24 hores abans que el president signés els decrets de nomenament.

Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d’Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.

Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l’eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.

Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l’erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.

Publicado el

Interconnexió: ara no, ara si, ara no…

Tot apunta a que la reedició del nou Govern «partit per tres» que es prepara per a la setmana que ve no té remei: continuaran els malentesos i les contradiccions constants entre els diferents partits del Govern. De fet, tot i que encara no està ni investit el nou president de la Generalitat, ja han començat: mentre uns, el PSC, diuen que cal la interconnexió elèctrica amb França, els altres, ERC i ICV-EUA, es manifesten tot dient que ni és necessària, ni la volen, i que en tot cas ja repartiran espelmes, o si fa falta ja empenyeran l’AVE, i, mentrestant, la casa sense escombrar.

Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d’una vegada per totes els problemes dels ciutadans.

Cal també, però, que les decisions s’adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d’allò nostre, ja en parlarem un altre dia.

La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s’enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.

Publicado el

Què més ha de passar a Catalunya?

Desprès de tres anys de desgovern, reconegut per gairebé tothom, ja siguin partidaris dels partits del Govern, o dels de l’oposició, hom podia pensar que darrera d’un procés electoral, el d’abans d’ahir, els responsables dels despropòsits i les malifetes patirien un càstig electoral més sever.

Doncs bé, tot i que PSC i ERC n’han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l’oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l’increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.

Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d’Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure’ns de l’escena política a garrotades; poca utilitat se’ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.

La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?

Publicado el

En campanya, no hi ha drets?

No puc negar que la sentencia del TSJC, m’ha deixat encara més perplex, que la pròpia decisió de la Consellera d’interior d’intentar prohibir una manifestació de treballadors.
La «compatibilització del dret de manifestació amb la puresa del procés electoral», sembla ser l’origen del conflicte, en una sentència que ve a autoritzar la suspensió de drets constitucionals, per tal de garantir «el dret d’accés als càrrecs públics en igualtat de condicions». Dret aquest que potser l’hauríem de fer valdre més sovint, sobretot els qui abordem processos electorals des de l’oposició, i encara més especialment aquells qui suportem manifestacions i altres coses de forma excessivament sovintejada.
El que més sobte, però de tota aquesta histèria, perdó, història, és que sigui una Consellera socialista, en teoria defensors dels treballadors, que segons la sentència exerceix «d’empleadora», i que per cert també és candidata pel PSC, la que recorri als tribunals per tal d’evitar que els treballadors exerceixin un dret constitucional, com és el de la manifestació, simplement per què no li agrada que se li pugi criticar la seva gestió.
Posats a garantir el dret d’accés als càrrecs públics en igualtat de condicions, potser hauria de ser incompatible ser Consellera i candidata a l’hora.
Publicado el

Que guanyi el sentit comú.

El proper dia 1 de novembre els catalans tenim l’oportunitat d’escollir qui ens ha de governar i, per tant, quines polítiques volem en els propers anus. Tenim l’oportunitat de posar punt i final al desastre que ha estat l’etapa de la presidència socialista i el govern tripartit.
És necessari que a les properes eleccions a Catalunya i Espanya guanyi el sentit comú, que no vol dir una altra cosa que guanyi la voluntat de les polítiques destinades a solucionar els problemes reals que preocupen els ciutadans; a parlar de la Catalunya real. Polítiques que es preocupin de la immigració, de la seguretat, del preu de l’habitatge, de generar llocs de treball, de garantir el futur de la societat del benestar. Polítiques, en definitiva, que pensin en els ciutadans i no en el repartiment d’espai entre els polítics.
Que guanyi el SENTIT COMÚ
Publicado el

Atac de banyes

A aquestes alçades de la partida les cartes estan boca amunt, i ja poques sorpreses ens oferirà el joc, més enllà de les que els ciutadans ens ofereixin el proper 1 de novembre. Si el tripartit suma, hi haurà un altre govern (o desgovern, segons es miri) partit per tres, i si no suma, una altra forma de governar és possible. En som forces, els que pensem que una altra forma de governar, diferent de la dels darrers tres anys, no només és possible, sinó que també és necessària per a Catalunya i per als catalans, alguns fins i tot, ho prediquen amb eslògans del tipus «Tripartit? No, gràcies».

Llàstima que després ho espatllin, anant al notari, demostrant molt poca confiança en la seva pròpia credibilitat, a certificar que el seu anhel és governar amb ERC, o amb el PSC, vaja, que no és que els molesti el tripartit, ni que els preocupi el futur dels catalans, sinó que tenen un sobirà atac de banyes, perquè ja fa tres anys que no toquen cuixa. Així les coses, el sentit comú ens diu que l’única garantia que el tripartit no repeteixi som el Partit Popular.

L’única garantia que el proper Govern de Catalunya es preocupi dels problemes de veritat dels catalans som el Partit Popular. Nosaltres tenim clar que volem ser govern, i que no volem altres trigoverns. Altres han d’anar al notari, a dir que no ho tenen clar. En dono fe.

Santi Rodríguez i Serra
Diputat i Secretari Executiu d’Acció Territorial del PPC

Publicado el

D’això se’n diu eludir responsabilitats.

La resolució del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en relació amb l’anunci de la Plataforma Proseleccions Catalanes és un cas clar d’evasió de responsabilitats. El CAC, al llarg dels anys, des que es va crear el 1996, es va anar guanyant una certa reputació que en el darrer any i mig ha llençat pels aires amb els seus acords, i resolucions, tot just quan més necessitat tenia de guanyar-se la credibilitat dels ciutadans.

El mal ja està fet, perquè aquest darrer acord, amb tuf partidista, pot ser la gota que fa vessar el vas: com es pot dir que no és aconsellable l’ús de menors per escenificar conflictes propis d’adults i alhora permetre un anunci que fa precisament allò que no és aconsellable? Com és possible que, a més, això el CAC ho permeti a la televisió pública de Catalunya, aquella que paguem entre tots els ciutadans? Com és possible que a més l’anunci s’hagi fet amb subvencions del mateix Govern de la Generalitat ?

El CAC no pot oblidar que compleix una funció de servei públic (com ara la Televisió de Catalunya, encara que sovint no ho sembli), i que de les seves accions i acords se n’espera imparcialitat i independència. El CAC s’ha equivocat una altra vegada amb aquest acord i faria bé de reconsiderar-ho. D’altra manera, la seva credibilitat, si encara n’hi quedava, haurà quedat definitivament malmesa, i el seu president n’és el màxim responsable.