NoNomésLletres

Ayer tuve la oportunidad de asistir, en el marco del Nueva Economía Foro, a la conferencia del Presidente del Parlamento Europeo y también candidato socialdemócrata a la presidencia de la Comisión Europea. En general puedo afirmar que me gustó su intervención en la que vino a exponer, lo que seguramente está siendo objeto de intenso debate en Europa: ajustar presupuestos es necesario, como también lo es impulsar políticas de crecimiento, con especial atención a las políticas de empleo para la juventud.

 Lo que me sorprendió, aunque comparto, fue su firme defensa del rescate de las entidades financieras no tanto para salvar la propias entidades, sino para salvar a los ciudadanos que en ellas confían sus ahorros, así como de las políticas de austeridad de los estados, para hacer frente a los compromisos financieros de estos (fundamentalmente con entidades financieras alemanas, claro). Un discurso francamente lejano del de los socialistas españoles o catalanes.

Pero Schulz siguió con su agenda barcelonesa que contemplaba visita al Presidente de la Generalitat, al Primer Secretario del PSC, y un encuentro con representantes del tercer sector social, y es en éste último donde Schulz, me vuelve a sorprender. Esta es la noticia: http://www.europapress.es/nacional/noticia-martin-schulz-comparte-entidades-sociales-cataluna-frontal-rechazo-austeridad-20131031181157.html

Hace justo una semana, Pere Navarro, sorprendía una vez más, diciendo una cosa el viernes, y la contraria el sábado; Schulz le supera, es capaz de afirmar una cosa y la contraria con pocas horas de diferencia, quizá por eso, Schulz opta a la Comisión Europea y Navarro solo a la Generalitat.

Fa poc més d’una setmana el Govern de la Generalitat presentava públicament el document mal titulat “Les deslleialtats del Govern de l’Estat respecte de Catalunya”, en el que el més cridaner és la xifra de deutes, incompliments i deslleialtats de 9.375 milions d’euros. Dic mal titulat, per que a continuació pretenc explicar per que em sembla que s’hauria d’haver titulat “Les deslleialtats del Govern de la Generalitat amb els catalans”.

El document de deslleialtats del Govern de l’Estat, fa una quantificació que en resum és la següent:

Aquesta quantificació es pot qualificar, efectivament com una deslleialtat sí, però del Govern de la Generalitat, envers el Govern de l’Estat, però sobretot del Govern de la Generalitat envers els catalans, atès que la falsedat i la manca de rigor queda plasmat en un document d’un Govern que en la mesura en què pretén representar tots els catalans, no fa més que avergonyir-nos.

Inversions segons la DA3.

La STC al respecte de la DA3, diu el següent:

“La disposición adicional tercera, apartado 1, debe, pues, interpretarse en el sentido de

que no vincula al Estado en la definición de su política de inversiones, ni menoscaba la plena libertad de las Cortes Generales para decidir sobre la existencia y cuantía de dichas

inversiones.”

El Secretari General de CiU, Duran i Lleida, s’encarrega d’argumentar-ho, de manera que m’ho estalvio.

Reducció ingressos finalistes 2010-2012.

Atribuir la responsabilitat de la reducció de les despeses de l’Estat a una deslleialtat, no pot fer més que expressar la voluntat de manipular, com si la Generalitat no hagués reduït les despeses finalistes adreçades a les administracions locals de Catalunya, o a polítiques adreçades a la ciutadania de Catalunya.

D’exemples en podem trobar moltíssims, uns exemples: la supressió de l’aplicació pressupostaria de la llei de barris durant 2011, 2012 i 2013; la reducció de les dotacions del Pla Únic d’Obres i Serveis; la reducció de les subvencions per al sosteniment de les llars d’infants; i un llarg etc…

Òbviament la reducció de despeses de les administracions tenen a veure amb la situació de crisi econòmica i financera, i no té rés a veure amb deslleialtats entre administracions.

Mesures de l’Estat.

Els Governs que governen, en l’exercici de les seves funcions adopten mesures que tenen repercussions a les comunitats, però no només en el sentit d’incrementar les despeses o reduir els ingressos com diu el document, també s’adopten mesures que permeten reduir les despeses i incrementar els ingressos; aquests però no es comptabilitzen però en canvi n’hi ha forces.

Exemple de mesures que redueixen despeses: el finançament que l’Estat ha facilitat a la Generalitat de Catalunya, per manca de liquiditat, ha permès estalviar més de 3.000 milions d’euros en despeses financeres; el diferiment de les devolucions de les liquidacions de finançament 2008 i 2009 també ha permès una reducció de les despeses.

Exemples de mesures que permeten incrementar els ingressos: l’increment del percentatge de copagament dels medicaments, o la recuperació de l’impost del patrimoni també han permès també un increment dels ingressos per aquests conceptes.

Mesures de l’Estat que suposen un increment de la despesa.

Considerar el recàrrec per l’impagament de les cotitzacions socials dels treballadors com un incompliment es tant reprovable com jugar amb les cotitzacions dels treballadors.

Considerar l’increment de l’IVA com un perjudici dels comptes públics i no considerar els efectes de major recaptació i per tant major possibilitats de despesa pública, o ometre que també la Generalitat es beneficiarà de l’increment del tipus, és un altre exercici de demagògia.

Mesures de l’Estat que suposen un decrement dels ingressos.

Consignar un perjudici de 866 milions d’euros per l’impost sobre els dipòsits bancàries, és una de les proves més evidents de la mala fe del document, al mateix nivell que l’establiment de l’impost, un cop anunciada la seva creació per part l’Estat.

Oblits

I per acabar-ho d’adobar, més oblits, com per exemple els 15.000 milions d’euros que estan rebent del Govern de l’Estat, per poder pagar els venciments de deute; o els 5.000 milions d’euros per pagar les més de 380.000 factures que la Generalitat tenia pendent de pagament a proveïdors; o les altres mesures per evitar el col·lapse de la Generalitat, fins a sumar més de 25.000 milions d’euros en només dos anys.

Conclusió

La valoració econòmica que fa el Govern de la Generalitat no té el més mínim rigor econòmic, és una gran mentida i és una deslleialtat en sí mateixa. Una deslleialtat a Catalunya, i als catalans, i diu molt poc de la seriositat d’aquest Govern.

PD: La foto ha estat triada, per què és qui apareix al google quan poseu la paraula «deslleialtat».