El Govern més «lleial» de la història, denuncia les deslleialtats de l’Estat a la recerca de la confrontació i d’alimentar el suposat greuge que alimenta el discurs independentista:
Intervenció al Congrés dels Diputats
Avui us presento una intervenció en un àmbit diferent al que esteu i estic acostumat, aquesta és una intervenció al Congrés del Diputats.
Els parlaments autonòmics tenen capacitat de fer proposicions de lleis estatals, i aquest és el cas, el Parlament de Catalunya va fer una proposta en relació als peatges, i vaig tenir l’honor de defensar la posició del PPC, però també del Parlament al Congrés. Aquesta fou la intervenció:
Roda de premsa
Modificació dels criteris dels peatges de la Generalitat de Catalunya. Comencem a anar per millor camí, però implicarà l’allargament de les concessions.
Sobre les relacions fiscals i les comercials
Ja fa algun mes que, que fruit de la web www.dretasaber.com publicada pel PP de Catalunya, vam encetar un petit debat sobre el dèficit fiscal i el superàvit comercial de Catalunya en relació a la resta d’Espanya. Després de la meva rèplica als arguments de Sala i Martin, he rebut nombrosos comentaris (que no sé si formen part de cap claca), i una nova rèplica de Sala i Martin. La pretensió d’aquest post, no és més que opinar sobre aquesta darrera rèplica, i donar algunes respostes als comentaris al meu post anterior.
Començant per aquesta part, la dels comentaris, reconec que no publico tots els rebuts, ja que uns quants els reservo per si en algun moment se m’acut fer un apartat específic d’insults i amenaces, rebuts simplement, per pensar i opinar: doncs ho seguiré fent.
No entraré tampoc a debatre qui és l’autor de “l’Espanya ens roba”, qualsevol que estigui mínimament al cas de la política catalana, reconeix perfectament de quins àmbits sorgeix la expressió, per cert, alguns d’aquests àmbits són governamentals, només cal escoltar alguna roda de premsa del Govern.
En l’àmbit més substancial, el meu post diu el que diu, i no el que Sala i Martín diu que dic: no dic que pel que fet que un ciutadà de Saragossa compri uns pantalons a Barcelona, s’hagin de pavimentar les voreres de Saragossa; dic que els impostos es generen pels beneficis, i que quants més beneficis té el botiguer (treballador, empresa) més pagues, ja sigui a Saragossa o a Barcelona, i amb aquests impostos hem de fer possible que la botiga de Barcelona pugui continuar guanyant-se la vida, però que també se la pugui continuar guanyant el client de Saragossa, per què sense l’un, l’altre desapareix.
És també evident que aquesta relació entre la transacció comercial i la fiscal, es produeixen per què Saragossa i Barcelona són el mateix país, a diferència d’Amsterdam o Moscú. Ara bé, el cas d’Amsterdam mereixeria un tractament diferent en pertànyer a la Unió Europea, i per tant també té intercanvis més enllà dels estrictament comercials amb Espanya, i concretament mentre Espanya encara és receptora neta de recursos, Holanda n’és aportadora neta, es a dir, que Holanda té dèficit fiscal en relació a la Unió Europea, mentre que Espanya en té superàvit.
Els impostos que paguem els catalans, els paguem per ser catalans o segons la renda que obtenim? Doncs els paguem segons la renda (i vendre o no, té el seu efecte sobre la renda), per tant els que tenim una renda personal més elevada paguem més, vaja que és el mateix que li passa a Holanda, en relació a la Unió Europea (la renda per càpita en paritat de poder de compra a Holanda és un 129% de la mitjana europea, mentre la espanyola, és d’un 97%).
Jo no he parlat de boicot, que suposo deu ser un argument econòmic de pes a la vista d’alguns comentaris, però us parlaré breument de l’efecte frontera, que potser és un argument més banal: per què els catalans venem menys a França, que a la resta d’Espanya? L’any 2012 les exportacions a França van ser de 9.991 milions d’euros, mentre que les vendes a la resta d’Espanya, foren de 49.131 milions, si geogràficament estem tant a prop de França que de la resta d’Espanya, per què els francesos ens compren menys? Son molts els autors que han estudiat aquest efecte, alguns des del punt de vista teòric en relació al País Basc o al Quebec, altres des del punt de vista pràctic analitzen el cas de Txèquia i Eslovàquia. Daniel Rodrick ho sintetitza: una línia sobirana entre països democràtics fa disminuir el comerç entre ambdós.
Sense cap mena de dubte hi ha altres temes que serien interessants introduir en el debat com ara la particular forma de calcular el dèficit fiscal que usa el Departament d’Economia, o el saldo de les relacions comercials amb l’exterior i amb la resta d’Espanya. Segur que www.dretasaber.com apareixerà alguna informació al respecte.
Victus
Una altra novel·la històrica, que no vol dir una més, si no que a més d’interesant és oportuna, donada la proximitat del tres cents aniversari de la caiguda de Barcelona en el marc de la guerra de successió de la Corona d’Espanya, i que Sanchez Piñol relata en forma de novel·la, a partir de les aventures de l’arquitecte Martí Zubiria.
L’autor usa un llenguatge desenfadat i a voltes irònic, fent especial profusió de detall en la exposició de les tècniques de defensa i atac desenvolupades a Europa a principis del s. XVIII. En particular, es descriu el setge i caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, trencant el mite nacionalista de que es tractava d’una guerra entre catalans i espanyols, ja que fou una guerra entre els partidaris de la casa dels Austria i dels Borbons, i que en el seu origen, hi va implicar mitja Europa, per les conseqüències que la successió de la corona espanyola podia tenir en el marc europeu. Val la pena, també recordar, que l’aspirant de la casa d’Austria, va abandonar la guerra, deixant a la seva sort els seus partidaris, arran de la mort del seu germà, José I, emperador del sacre Imperi Romà Germànic, per tal de rellevar-lo.
Rellevant per escàs, és també el paper que la història, a través de l’autor, li atorga al tant homenatjat com heroi, Rafael de Casanova, i que en realitat va tenir un paper, diguem que gens heroïc en la defensa de Barcelona.
Sense cap mena de dubte el relat de la caiguda de Barcelona és esfereïdor, però la novel·la ajuda a desmuntar mites, però sobretot a difondre una part important de la història, que sovint pretén ser manipulada.
L’Hivern del Mon
Segona entrega de la trilogia The Century de Ken Follet, després de La Caiguda dels Gegants. Els mateixos protagonistes de la primera part, i els seus fills, son ara els protagonistes dels convulsos anys de l’auge del feixisme a Europa, i particularment del nazisme a Alemanya.
L’autor torna a aconseguir guiar-nos a través de fets històrics, a Alemanya, a la Gran Bretanya, a França, a la Rússia estalinista, als Estats Units, amb breus incursions a la guerra civil espanyola mitjançant les històries de les famílies protagonistes.
Fets com ara l’incendi del Reichstag que va propiciar l’acumulació de poder per part de Hitler, el pacte primer i la traïció després entre Hitler i Stalin, l’arribada de Churchill, l’atac japonès a Pearl Harbort, la cursa per la fabricació de bombes atòmiques, el setge de Moscú, el desembarcament de Normandia o les primeres idees que conduiran al Pla Marshall que recuperarà l’Europa de la segona meitat del segle XX, són viscuts, amb rigor històric, pels diferents protagonistes de la novel·la.
Des del començament fins al final, la novel·la enganxa i prepara el terreny per a la tercera entrega sobre la guerra freda.
Imprescindible, tant com La Caiguda dels Gegants.
Inferno (Dan Brown)
Uno más de Dan Brown. No se trata de un comentario peyorativo, si no que para lo bueno y lo malo, esta nueva obra de Dan Brown, es una más de sus obras.
La estructura de la obra es repetitiva: intriga, traiciones, dobles sentidos, códigos secretos, el bueno es malo y el malo es bueno, salvar el mundo: son las características que se repiten y reiteran a lo largo de las novelas de Dan Brown.
Los escenarios y la temática son los aspectos novedosos En esta, Florencia, Venecia y Estambul, son los escenarios en los que se desarrolla la acción, mientras que Dante Alighieri y su obra, Inferno, centra la temática de la obra.
El inicio es quizás un poco tedioso, pero a medida que avanza y se va desvelando la trama adquiere el interés clásico de obras como El código Da Vinci, o Ángeles y Demonios, de manera que empieza a resultar difícil no seguir leyendo hasta desvelar cada nuevo misterio que se ha ido hilando des del inicio.
A pesar de lo quasirepetitivo del hilo argumental, los pasajes por escenarios históricos y las explicaciones sobre algunos detalles de los propios escenarios, justifican de forma más que suficiente su lectura.
300 días en Afganistán
Se trata de las vivencias de su autora, ginecóloga obstetra colombiana, que durante 300 días, entre 2002 y 2003 trabajó para Médicos sin Fronteras en Afganistán, fundamentalmente en Kabul.
Se publicó inicialmente en la revista colombiana “El Malpensante”, y está disponible íntegramente, con la colección de fotografías de su autora, en la web de la revista, aunque posteriormente fuera también editado como libro.
Mucho hemos oído hablar de Afganistán, y mucho nos extraña este país, cuya primera referencia es compartida con la autora: el risk. País, casi permanentemente en estado de guerra, como si ya de por sí no fuera difícil la supervivencia en su geografía agreste, su clima extremo, su forma de vida medieval, y sus caminos plagados de minas antipersona.
Sin duda, su lectura fácil nos permite conocer las peculiaridades de sus gentes, sus tradiciones extrañas para los occidentales, la cotidianeidad de sus vidas, la difícil vida de las mujeres debajo del burka, pero sobretodo también fuera de él.
Imprescindible para conocer un poco más las gentes de este país, tan desconocido para la mayoría.
En resposta a la CUP de Sitges
Davant la publicació durant la setmana passada per diferents mitjans de comunicació comarcals d’una comunicació de la CUP de Sitges, en la que es llença, sense cap mena de fonament, una acusació de presumpte relació de la meva persona amb una empresa concessionària d’un servei públic a Sitges, em veig en la necessitat d’aclarir els aspectes següents:
Primer: el nom de l’empresa amb la se’m relaciona és absolutament desconegut per a mi, fins el moment en que el veig publicat en el comunicat de la CUP.
Segon: no tinc constància de conèixer cap persona relacionada, propietària o treballadora, d’aquesta empresa.
Tercer: la fotografia que difon la CUP està realitzada en un dels molts actes públics, que com a Diputat, realitzo a diferents municipis de Catalunya, i en la que sovint em demanen una fotografia, motiu pel qual la mateixa no té cap mena de fi comercial. La CUP “creu” que la persona que apareix a la fotografia és el màxim responsable de l’empresa, jo, ho desconec completament.
Un cop aclarits aquests aspectes des de l’àmbit personal, considero adequades dues reflexions addicionals:
La militància a les Noves Generacions o al Partit Popular no inhabilita ningú per treballar a cap empresa, i qui cregui que així és, té un greu problema de tarannà democràtic.
Sorprèn que un partit com la CUP, amb representació a l’Ajuntament de Sitges, i que per tant té accés a tots els mitjans de control de l’acció del Govern municipal, llenci insinuacions, no a partir de proves, sinó de creences, suposicions, hipòtesis i de falses premisses. Si tenen proves de cap mena d’actuació irregular, vagin immediatament al Jutjat de guàrdia.
Per acabar, és precisament amb actituds com la de la CUP en aquest comunicat, amb el que es desprestigia la política.
Roda de premsa
EL Govern de CiU, habitualment no legisla, però ho fa, ho fa a la contra del Govern d’Espanya.