Una altra novel·la històrica, que no vol dir una més, si no que a més d’interesant és oportuna, donada la proximitat del tres cents aniversari de la caiguda de Barcelona en el marc de la guerra de successió de la Corona d’Espanya, i que Sanchez Piñol relata en forma de novel·la, a partir de les aventures de l’arquitecte Martí Zubiria.
L’autor usa un llenguatge desenfadat i a voltes irònic, fent especial profusió de detall en la exposició de les tècniques de defensa i atac desenvolupades a Europa a principis del s. XVIII. En particular, es descriu el setge i caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, trencant el mite nacionalista de que es tractava d’una guerra entre catalans i espanyols, ja que fou una guerra entre els partidaris de la casa dels Austria i dels Borbons, i que en el seu origen, hi va implicar mitja Europa, per les conseqüències que la successió de la corona espanyola podia tenir en el marc europeu. Val la pena, també recordar, que l’aspirant de la casa d’Austria, va abandonar la guerra, deixant a la seva sort els seus partidaris, arran de la mort del seu germà, José I, emperador del sacre Imperi Romà Germànic, per tal de rellevar-lo.
Rellevant per escàs, és també el paper que la història, a través de l’autor, li atorga al tant homenatjat com heroi, Rafael de Casanova, i que en realitat va tenir un paper, diguem que gens heroïc en la defensa de Barcelona.
Sense cap mena de dubte el relat de la caiguda de Barcelona és esfereïdor, però la novel·la ajuda a desmuntar mites, però sobretot a difondre una part important de la història, que sovint pretén ser manipulada.
