NoNomésLletres

La campanya engegada pel PP, sobre el dret a saber (www.dretasaber.com) està comptant amb inestimables col·laboracions, com ara la Xavier Sala i Martin a través del seu bloc. Amb aquest post, em permeto modestament apuntar algunes correccions al model descrit en la seva aportació (http://salaimartin.com/randomthoughts/item/637-dret-a-saber.html).

El primer error que detecto és a la faula de la botiga, en la que el botiguer primer paga els impostos (segons l’autor és un atracament a mà armada) i després ven uns pantalons. Em permeto reversionar la faula seguint una altra lògica més raonable, que és que els impostos es paguen després d’obtenir un benefici i no abans:

“Un turista de Saragossa entra a una botiga de Barcelona i compra uns pantalons per 100€. Al botiguer aquesta venda li reporta un marge de 50€, amb el que paga el sou de la venedora i altres despeses de la botiga, quedant-li un petit benefici (si no fora així, ja no hi hauria botiga).

El recaptador d’impostos (l’atracador encaputxat segons l’autor) li cobra al botiguer, posem pel cas que 25€ (l’IVA, més l’IRPF del sou de la venedora, més l’impost sobre els beneficis –IRPF o societats- del botiguer). En aquest moment el botiguer, assessorat pel Sr. Martín, exigeix al recaptador que els 25€ s’inverteixin íntegrament a reparar la vorera de la seva botiga, que per això ha pagat. Ignoren però, la inestimable col·laboració del turista de Saragossa, que li ha comprat els pantalons!”

Si el catalans paguem una quantitat determinada d’impostos, és per que les nostres empreses, que a la vegada ens donen feina, venen productes i serveis. En la mesura en que les vendes generen un benefici, és generen també els impostos corresponents. Si el saldo de les vendes, no fora positiu, el volum d’impostos seria inferior, i per tant el resultat de la balança fiscal seria menor. Sense cap mena de dubte són dos conceptes diferents, però molt directament interrelacionats.

El segon error és l’afirmació de que si el turista de Saragossa en lloc de comprar els pantalons a Barcelona, els comprés al Japó, el saldo fiscal entre Catalunya i Espanya no variaria. Primer, li podem preguntar al botiguer de Barcelona si prefereix vendre ell els pantalons, o que els hi vengui una botiga de Tokio; segon, el recaptador tampoc li podria cobrar rés, per què no hi ha benefici; i tercer, l’assessor Sr. Martin, no podria exigir que reparessin la vorera de la botiga.

I final, suposo que l’autor considera que pagar impostos a l’Agència Tributària Espanyola, es pot considerar com l’atracament d’un encaputxat armat, i potser si es paguessin a l’Agència Tributària Catalana, seria com fer una aportació solidària a la caputxeta vermella. Em pregunto, si ja no deu formar part del temaris de sistema fiscal, el concepte d’efecte redistributiu dels sistemes impositius progressius.