NoNomésLletres

Si algú s’havia generat il·lusions al respecte del discurs d’ahir del President de la Generalitat, hores d’ara ja les deu haver perdut. Cap novetat, respecte de possibles novetats en forma de mesures per pal·liar la crisi o clarificar el tant recurrent debat del finançament.

Es a dir, s’han complert totes les expectatives, almenys les que jo mateix m’havia generat, i que eren que el President no tenia rés que aportar. El missatge que va donar, va ser autocomplaent i absolutament mancat d’autocrítica, però el més preocupant va ser que davant els problemes dels ciutadans i del propi Govern es va dedicar a llençar pilotes fora.

Aquest any sí, amb la que està caient, no li quedava més remei que reconèixer que estem travessant una crisi, però aquesta és deguda a factors internacionals i ja s’arreglarà. La solució que podem aportar des de Catalunya és que els catalans treballem més, que fem un esforç, vaja com quan la sequera que després de que fóssim els ciutadans els que féssim l’esforç de l’estalvi ens volien passar la factura, en forma d’increments del preu de l’aigua.

El posicionament del President a l’entorn del debat del finançament, també era esperat, però es va limitar a dir-nos que el problema és del Govern de l’Estat, i sí el que els proposen, els agrada, ho acceptaran i punt, hi hagi o no, suposades unitats catalanes.

Total que si algú esperava alguna novetat, aquesta va ser que els problemes que tenim els catalans, ja ens els arreglaran els altres, que amb el Govern no va la cosa. Això só a les ambaixades de França, Regne Unit i Alemanya, se n’afegiran de noves als Estats Units, a Mèxic i a l’Argentina; de moment de Benidorm, no en va parlar.

En plena situació de crisi econòmica, la classe política catalana (almenys una part), està immersa en ple debat sobre el mal dit “finançament de Catalunya”. Bé, ni això, està en ple debat sobre si pacten una posició unitària (de la part) sobre el mal dit “finançament de Catalunya”.

És una cançó que em sona, és la cançó de l’enfadós. Però que no havien pactat ja el mal dit “finançament de Catalunya” a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que va ser objecte d’un serial semblant al que ens representen avui? Ah, no. Que no havien pactat el mal dit “finançament de Catalunya” entre Mas i Zapatero a la Moncloa? Tampoc? Aleshores van pactar alguna cosa (útil vull dir)?

Convé aclarir, per què a voltes sembla que als polítics (alguns) els agrada jugar amb la confusió, que el que està en discussió no és el “finançament de Catalunya”, si no que el que està en discussió (o ho estarà, quan es posin d’acord, sobre què discutir) és el model de finançament de la Generalitat de Catalunya, cosa molt diferent al finançament de Catalunya, ja que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que formem Catalunya, ens financem amb el nostre treball. Per tant, la millora del finançament de la Generalitat, no vol dir que millorà el finançament dels ciutadans ni de les empreses, i per tant tampoc no resoldrà la crisi.

En tot cas, el que sí hauria de millorar, haurien de ser els serveis públics que els catalans rebem de la Generalitat de Catalunya. I ho dic en condicional, per què dels nostres governants de la Generalitat, dependrà que els recursos addicionals que rebin, millorin els nostres serveis i equipaments. Només un exemple sobre com s’empren els recursos: a Catalunya, aquest setembre 20.000 alumnes catalans i catalanes de Catalunya, han començat llurs cursos en barracots (ara també dits, noves solucions constructives), mentre a Soler (prop de Perpinyà, a la França Sud), estrenen IES de 3 milions d’euros i altres 6 milions de subvencions, a costa dels impostos dels pares i mares d’aquests 20.000 alumnes que no tenen la sort de viure a la França Sud.

Animo els lectors, que comencem (alguns continuem) a pensar en canviar de model. De finançament, sí. Però ens seria més profitós també canviar de model de governants.

Efectivament el Che està de moda, fa anys que està de moda, sobre tot en els països comunistes (no cal dir a Cuba), i en els no comunistes pels que senten una trista melancolia per les revolucions totalitàries.

Però si el Che torna a la actualitat als països occidentals, i a ser subjecte d’articles i opinions, no és fruit ni de l’article de la Pilar Rahola, que dit sigui de pas, comparteixo i aplaudeixo sense els tics i les interpretacions bonistes d’altres articulistes, ni és fruit de la actualitat cinematogràfica que ens brinda Benicio del Toro. Més aviat considero, que és fruit de la actualitat real. La trista actualitat real que es viu a països com Cuba, Venezuela o Bolívia.

La situació política a Cuba, no és nova, més enllà de la cessió del poder entre els germans i de l’anunci de tímides obertures que no arriben mai, la revolució de la pobresa continua plenament vigent. I s’escampa. S’escampa per Venezuela, i per Bolívia. No en va, Hugo Chàvez és l’hereu del populisme dictatorial de Castro, així li va encomanar el mateix dictador en la seva visita a la illa, un cop va sortir de la presó del seu país per protagonitzar un intent de cop d’Estat.

I aquí no s’hi valen els bonismes melancòlics que no fan més que atrinxerar dictadors, d’esquerres, però dictadors, en els seus obcecats intents de fer prevaldre pobres igualtats, per davant de les llibertats. No s’hi valen termes mitjos, no s’hi valen falsos mites, no s’hi valen pseudoicones de revolucions de misèries.

Sincerament, entenc la Diada de l’11 de setembre, com un dia en el que especialment crec important posar de manifest la nostra catalanitat. Es a dir, una jornada en la que els catalans, volem afirmar les nostres particularitats, que no peculiaritats.

Dels catalans, a la resta d’espanyols ens diferencien coses, però també ens uneixen altres coses; i ens podem passar el dia recordem aquelles coses que ens diferencien, però crec imprescindible també recordar altres coses que ens uneixen. Aquesta és la diferència entre els que creuen que la Diada ha de servir per recordar un presumpte passat gloriós, i els que creiem que ens espera un futur millor, tornant a fer que torni a ser: el motor i l’enveja d’Espanya.

La polèmica d’aquesta Diada, la intenten marcar altre vegada els independentistes, que com sempre s’han de fer notar. Ara és el centenari de l’invent de l’estelada, que és un reflex eficaç i evident, sobretot per aquells que diuen proclamar la catalanitat, sense negar la espanyolitat, de la seva visceral antiespanyolitat. Doncs no, l’estelada és el màxim reflex del antiespanyolisme dels nacionalistes catalans: més que un símbol d’afirmació catalana, com ens volen fer creure alguns, és un símbol d’antiespanyolisme. Catalunya i Espanya, no són termes antagònics, ni ara ni en la història, ni ho poden ser en el futur.

Efectivament, l’origen de l’estelada el trobem en el símbol antiespanyol que apareix a la Guerra de la Independència de Cuba, i és “adoptada” pels independentistes catalans, com a símbol del seu antiespanyolisme.

Doncs s’equivoquen, perquè mentre alguns pretenguin dur la festivitat de la Diada, a les seves particulars reivindicacions històriques (fins i tot histèriques), estem perdent la oportunitat d’apropar Catalunya, i la catalanitat, amb diferències i igualtats, a tots el catalans, i sobretot a la resta d’Espanya.

D’entrada cal reconèixer que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Barak Obama, suposa com a mínim, un efecte de renovació important entre els, fins ara, avorrits candidats a la Presidència dels Estats Units. En qualsevol cas, crec desmesurada la repercussió que a Europa, o almenys a Espanya, té qualsevol nimietat que afecti el candidat Obama. De fet, crec que més que el candidat Obama, el que té repercussió als mitjans és el candidat que, presumptament, podria acabar substituint l’actual President Bush, o això és el que alguns desitjarien. De fet la precampanya demòcrata ha tingut, molta més repercussió a Espanya i Europa, que no la republicana: la mateixa candidata a candidata, Hillary Clinton, ha tingut molta més quota mediàtica, que cap candidat republicà.

A ningú se’ns escapa que el XIIé. Congrés del Partit Popular de Catalunya, celebrat aquest cap setmana, ha estat un dels més difícils de la nostra formació política. Primer tres candidatures, dos homes de partit de tota la vida, i una recent militant trencadora (a vegades massa i tot). Al final, tant el Daniel Sirera, que en el darrer any s’havia format amb fermesa com a nou líder, i l’Alberto Fernandez, que sempre ha estat líder, han deixat pas a una tercera via, l’Alícia Sanchez Camacho, que, en condicions normals hauria suscitat segurament la unanimitat dels militants. La situació però, no era ni senzilla, ni normal i el resultat del Congrés n’ha estat la evidència.

Molt s’ha escrit i parlat, tant bé com malament, durant les darreres setmanes al respecte del PP, i del seu Congrés de València, i molt se’n continuarà parlant, sobretot per què del Congrés se’n desprèn un objectiu clar: guanyar les properes eleccions generals, això sí, no a qualsevol preu. Aquest objectiu és assolible, i Mariano Rajoy ho sap, i també sap com fer-ho. Segurament en el fons del debat del precongrés hi ha hagut el debat d’idees, que ha quedat ofuscat pels debats i les qüestions personals. Evidentment, Jose Maria Aznar té raó quan diu que el PP hem de ser el partit que som i no el que, aquells que no ens voten voldrien que fóssim. Tenen raó aquells que diuen que els valors i els principis defensats pel PP no s’han de qüestionar en funció dels resultats electorals.