NoNomésLletres

No recordo la pressa de possessió del cap President dels EUA que hagi estat precedida de tant bombo mediàtic com l’actual. Obama arriba a la Casablanca com un President que trenca motllos, no només pel color de la pell, la qual cosa per sí sola ja trenca motllos, si no que arriba com un contrapunt important a la darrera etapa Bush, marcada des del començament, pels brutals atemptats del 11-S.

Una enquesta donada a conèixer fa pocs dies afirmava que els líders polítics més populars del mon, eren per aquest ordre: Obama, Sarkozy i Hillary Clinton. Obama i Hillary Clinton, President i Secretària d’Estat nordamericans, però tenen una peculiaritat respecte de Sarkozy, i és que encara no havien governat, és més no havien governat en cap àmbit de l’administració. Això em duu a pensar que molt probablement són més les expectatives dipositades en el nou President nordamericà, que no realitats. Obama s’haurà d’enfrontar a aquesta popularitat, segurament molt gratificadora, però que anhela canvis, però no de qualsevol manera, si no canvis a l’estil particular de cada un.

De moment, la borsa ha reaccionat al discurs d’investidura, amb fortes baixades davant la decepció que als inversors els ha causat, on probablement esperaven, com la majoria de la societat nordamericana, noves mesures per sortir de la crisi que no ha anunciat. No és més que el començament, el panorama que se li presenta a Obama és extraordinàriament complicat: els conflictes d’Irak, Israel i Afganistan, les relacions o no amb Cuba, i amb sudamerica, on els populistes com Chavez o Lula da Silva (evidentment no al mateix nivell) s’hi estan fent forts, la política de seguretat als EUA, o la situació econòmica, són només algunes de les qüestions a les que haurà de fer front, amb un greuge afegit: són molts (nordamericans o no) els que pensen que té una vareta màgica per resoldre els problemes al seu gust.

Tant de bo compleixi les expectatives, però molt em temo que molts dels mateixos que avui l’aclamaven (sobretot de fora dels EUA) d’aquí a poc el detestin, per què potser pensaven que actuaria més en defensa dels seus interessos que no dels interessos dels ciutadans dels Estats Units.

El megaconseller de la economia catalana, Josep Huguet, acabarà per enfonsar el transatlàntic, com ell mateix ho va definir, al que Montilla va posar al seu comandament, en el tripartit 2.0, però no ho farà a l’Atlàntic, si no al mateix i proper Mediterrani.

En els darrers mesos s’està posant en evidència la nefasta política industrial que està duent a terme el tripartit, s’hi ha posat també la política de recerca, o la política universitària, em sembla que aviat li haurem d’afegir la política comercial. De la política de turisme, no en parlo, és la política dels intangibles.

Té raó el dimitit o cessat Secretari de Turisme i Comerç, quan diu que el pressupost de comerç ha disminuït. No un 43%, si no un 50% és el que s’han reduït els programes de comerç del Govern pel 2009. I això posa en evidència la incapacitat del Conseller del ram, per donar suport a un sector econòmic tant important com el del comerç, en un moment tant crític com l’actual.

Si ja sé que la culpa és de les hipoteques subprime nordamericanes (jo particularment prefereixo denominar-les ninja), però la crisi s’estén ràpidament al consum a Catalunya, i a la cua d’aquesta cadena hi ha el comerç minorista, que a dona feina a més de 300.000 catalans. La campanya de Nadal, segurament permetrà retardar unes setmanes els efectes de la crisi sobre aquest sector, però la amenaça hi és, i si de veritat els pressupostos de la Generalitat fossin adequats per fer front a la crisi, hi haurien idees i hi haurien accions per minimitzar-ne els efectes. Per rés d’això sembla ocórrer: no hi ha accions, no hi ha idees, i sense accions ni idees, no hi ha pressupost.

No s’hi val a dir, que la culpa és d’Espanya, o de Zapatero, i del nou sistema de finançament que no arriba; la culpa és d’aquells que tenint-ne la responsabilitat, i els diners (37 mil milions d’euros no és poca cosa), no fan les accions, per que no tenen idees, o no en tenen ni idea. Aquest és el cas: el comandant està enfonsant el transatlàntic, aquí, al costat del moll del mediterrani. La causa que ens voldran fer creure és que ha topat amb una pedra, que han posat des de Madrid.

Trobo encertada la campanya que ha llançat el PP de Catalunya, reivindicant la normalitat, dintre la pluralitat de Catalunya. No es tracta de voler passar desapercebuts, si no que els plantejaments que fa el PP, sovint compartits silenciosament per molts catalans, han de ser vistos i tractats des de la normalitat i la pluralitat de la nostra societat. Complexes? No, als cordons sanitaris o les grolleres (i exitoses) campanyes d’en Zaragoza, em remeto.

Trobar desencertat, fora de lloc i presumptament delictives “les primàries” (Bono dixit) exaltacions del Diputat Tardà no pot ser de bitxo raro. Denunciar que Zapatero i el PSC ens van prendre el pel amb l’Estatut, no pot ser de bitxo raro. Denunciar els excessos nacionalistes de CiU i ERC, no pot ser de bitxo raro. Defensar la Constitució espanyola, o que les banderes espanyoles onegin als balcons dels ajuntaments catalans en defensa de la legalitat, no pot ser de bitxo raro.

És de bitxo raro, denunciar que la televisió pública catalana en una sèrie que emet en “prime time” permeti que aparegui una diana amb el PP a l’interior? És de bitxo raro denunciar que el Govern de Catalunya gasta diners en escoles a França, mentre a Catalunya, massa nens estudien en barracons ?

És de bitxo raro discrepar i opinar diferent del que opina l’oasi català ? Reivindico, reivindiquem el dret a pensar com creiem oportú, sense necessitat de ser bitxos raros. En un país lliure, hauria de ser de justícia.

Polèmica va ser i és encara, la obra fins ara més coneguda de Barceló a la Catedral de Palma de Mallorca que va costar el mòdic preu de 4 milions d’euros. El miracle del pans i dels peixos, títol de la obra, sembla una premonició del que havia d’arribar, i efectivament ara, la darrera obra ha costat el mòdic preu de 20 milions d’euros.

No m’agrada ser purità en art, és més, fins i tot m’agrada la transgressió artística, no entenc d’art, però l’art que no entenc l’interpreto com em ve de gust, i potser per això és art, perquè permet a qui en gaudeix interpretar-lo.

Ara bé, el que no és interpretable, és que, amb crisi o sense, hagin sortit 8 milions d’euros de fons públics per pagar l’obra de la sala del Palau de Nacions, de les Nacions Unides, tant em fa, si es diu de l’Aliança de les Civilitzacions o com es vulgui dir, em sembla immoral. Potser encara hi ha dubtes, però per si es confirmen, vull afegir que a més em sembla fastigós que mig miler d’euros hagin pogut sortit d’ajuts al desenvolupament. Com s’explica això?. Com expliquem a aquells països subdesenvolupats que sovint busquen un paraigües sota les Nacions Unides, els hi hem fet un sostre de 20 milions d’euros?

Tant me fa que Barceló tingui amistat o no amb el Ministre Moratinos, o amb qui sigui. És ben lliure de gaudir de les amistats que vulgui. Tant me fa que Barceló es guanyi la vida com pugi. La obra de Barceló pot ser discutida, i és discutible, però el que no és discutible és que això ho haguem de pagar amb fons públics: i no s’hi valen explicacions, només s’hi valen responsabilitats. Exigim que algú les assumeixi.