NoNomésLletres

La seva. Ja ho deia l’eslogan de la televisió pública catalana: la teva, però referint-se a un subconjunt de la societat catalana. La conclusió, evident, TV3 és la seva, això sí la paguem tots, i no costa poc.

 

Fa poques setmanes havia de recriminar a la directora de Televisió de Catalunya, que en uns fotogrames de “Ventdelplà” aparegués, com si fos allò més normal, una diana amb les sigles del PP a l’interior, vaja com les que em van pintar al replà de casa, i a la bústia fa uns anys. Això sí, es va desfer en excuses i disculpes, però va anunciar que considerava que era fruit de la casualitat, com si per fer les gravacions no hi hagués un equip que cerca exteriors, altra que grava i torna a gravar la toma, una edició en la que es revisen les seqüències fotograma a fotograma, una postproducció i encara finalment la revisió final del capítol per part de TV3.

 

Ahir, en el programa humorístic “APM”, es van poder veure unes imatges absolutament insultants: mentre la presentadora del telenotícies anuncia la detenció “dels atracadors més actius de Barcelona” presenta unes imatges de la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Contínua, “els lladres entraven a les entitats bancàries amb casc”, i presenten imatges d’Esperanza Aguirre amb casc.

 

A TV3 i als mitjans de la Generalitat hi ha grans professionals, però també estic convençut, que com sol denunciar Joan Ferran, que a TV3 i als mitjans de la Generalitat hi ha crosta, a TV3 i als mitjans de la Generalitat hi ha qui fa política, hi ha qui fa partidisme, i hi ha qui es burla d’una part dels catalans, i això és intolerable. És necessari depurar responsabilitats, ja no n’hi ha prou amb les disculpes. Només si s’assumeixen responsabilitats s’evitarà la impunitat amb la que s’insulta a una part de la societat que els manté.

Ahir el President del Govern, en compareixença parlamentaria, va demostrar el que ja havia anunciat amb reiteració, i és que el Govern, no té la més mínima idea de com intentar abordar la greu crisi que afecta el conjunt d’Espanya, de forma molt més intensa que a d’altres països europeus. En la mateixa línia del que el President de la Generalitat havia dit la setmana passada durant la sessió de control parlamentari. Ambdós semblen contagiats pel somnolent discurs del Ministre d’Economia i Hisenda.

Davant d’aquesta situació, i a risc de ser acusat de propagandista i poc objectiu, trobo molt encertada la campanya realitzada pel Partit Popular de Catalunya sobre la actual situació econòmica i les mesures que es podrien dur a terme des del Govern de Catalunya, per tal d’intentar minimitzar els efectes de la crisi. En un moment en què el desànim, els mals auguris, i una certa resignació estenen un gris tel sobre la ciutadania, és important que la classe política doni un pas ferm i aposti per les solucions, davant la resignació.

Qui es vulgui quedar amb l’anècdota de l’error en el nom del President dels EUA, que s’hi quedi, l’important és la resta i la resta visualitza dues coses: amb independència del fons polític del nou President que no està responen a les expectatives, la forma ha estat brillant i ha generat il·lusió en la societat nord americana, la il·lusió que a Catalunya brilla per la seva absència; s’ha donat i s’ha visualitzat un exemple d’oposició en positiu, i és que la oposició està per dir allò que els Governs fan malament, però també està per dir quina és la forma alternativa de fer les coses i moltes vegades això no es visualitza adequadament.

Sé que més d’un dirà o pensarà que el Partit Popular, no estem en condicions de donar cap mena de lliçó i ho entendré però no ho compartiré, per això espero i desitjo que es depurin totes les responsabilitats que hi puguin haver en aquells que hagin pogut fer mal ús de les seves responsabilitats polítiques, com també espero que aquells que hagin llançat acusacions indegudes rectifiquin amb la mateixa fermesa. Això però, no pot treure que el gruix del Partit Popular, estiguem preocupats pels problemes que avui, de forma molt intensa afecten els ciutadans, i per això celebro el llançament d’aquesta campanya, que no només espero que pugui ser útil, si no també imitada

L’adquisició de Spanair, per un grup d’accionistes catalans, és sense cap mena de dubtes una bona notícia i una operació interessant per molts motius, de totes maneres veig en la opinió publica catalana un excés d’eufòria i optimisme que allunyen la operació de la realitat en la que s’emmarca:

. En primer lloc, cal dir que és una bona notícia per als usuaris catalans, espanyols i europeus, ja que la salvació d’una de les tres aerolínies convencionals més importants d’Espanya, permetrà mantenir un mercat competitiu del que sempre se’n beneficien els usuaris.

. La situació econòmica de la empresa ha estat delicada en els darrers anys, detall que no podem oblidar, ja que tot i que el deute actual hagi estat assumit per SAS, o es capgira la tendència a les pèrdues o el deute tornarà a aparèixer. Per tant la trajectòria de l’empresa ha de començar per l’apuntalament, seguir per la consolidació i continuar pel creixement.

. Caldrà analitzar amb detall, quina ha estat la participació pública en la operació, sobretot si ha estat directe o indirecte, ja que difícilment, en el marc europeu hi cap la participació pública en un operació empresarial en un mercat plenament competitiu.

. Que ningú no oblidi que es tracta d’una operació empresarial, i no una operació identitaria. L’objectiu legítim de la operació i de la inversió és guanyar diners, a partir d’aquest objectiu es prendran decisions. Han estat molts els opinadors que ja han afirmat una eclosió de l’Aeroport del Prat amb vols intercontinentals a dojo, doncs bé és probable que si Spanair s’ubica al Prat, com a nova central d’operacions de la companyia i del grup Star Alliance, beneficiï l’aeroport català, tant de bo que sigui així, però no oblidem que si no hi ha demanda de vols, tampoc no hi haurà oferta.

En aquest marc em semblen ridícules les veus d’aquells que encara pensen que es tracta una operació identitaria, i els molesta tot allò que sona a Espanya, i que demanen un canvi de nom de la companyia. Tampoc no defensaré que mantinguin el nom, per què sóc dels convençuts de que es tracta d’una operació empresarial, i en aquest marc els seus accionistes són lliures de prendre les decisions que considerin necessàries: almenys així hauria de ser.

RÉS no és el nom d’una nova passarel·la de moda internacional que s’instal·larà a Barcelona i omplirà hotels, restaurants, i altres comerços, no, RÉS, és el que quedarà a Barcelona i a Catalunya, per tant, després del pas d’ERC per la Conselleria responsable de la moda.

Reconec que si el Partit Popular, volem guanyar eleccions, hem de pensar i expressar idees de futur més que no parlar del passat, però és que és del tot inevitable, no per enyorança, si no més aviat com a il·lustració del que passa, si el que fa o diu una cosa, és del Partit Popular, o és de qualsevol altre partit políticament més correcte (és evident que no veig ERC com a un partit políticament correcte, si no més aviat immadur, però per a molts catalans ho és).

Doncs apa, recordo que l’any 2002, sota un Govern del Partit Popular, el aleshores Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, se li va ocórrer proposar que les passarel·les Cibeles de Madrid, i Gaudí de Barcelona sumessin esforços, sobretot econòmics per tal de crear una única passarel·la que compartís Madrid i Barcelona, però capaç de competir al més alt nivell internacional. Què se li va ocórrer? Que Madrid i Barcelona compartissin, alguna cosa?

Evidentment (o potser no tant evidentment), tothom va maleir la idea del Secretari d’Estat, al·legant que es volia desmuntar la passarel·la Gaudí per que no competís amb Madrid, i altres qualificatius que ara no reproduiré. Imagino que aquella reacció va ser fruit de l’enuig d’alguns que esperaven poder atribuir “el mèrit” de carregar-se la passarel·la a altres més catalanistes que no a un Secretari d’Estat del PP.

Això és el que ha acabat passant: desaparició de Gaudí, per ser econòmicament inviable, aparició de Bread and Butter, amb fons exclusivament privats i posterior desaparició per decisió també privada. Ens queda una passarel·la, la 080, meritòria i important per als nous dissenyadors, però que no situa Barcelona com a capital internacional de la moda amb els dissenyadors més de renom internacional.

RES és el que ens queda a Barcelona, després del pas d’aquest Govern provincià de poca monta. Una pena d’anys i recursos perduts.