Intervenció en el debat de totalitat del Projecte de llei de prevenció i control ambiental:
Cria cotorras que te sacaran los ojos.
Sí, ja que sé que la dita no parla de “cotorras”, si no de “cuervos”, però aquest matí anant cap al despatx de Vilanova, m’he creuat, com cada dia, amb l’Americano, que també com cada dia que pot, em col·loca un número dels discapacitats (no sé com s’ho fa però mai encerto ni un sol número, i si l’encerto no està en el lloc adequat); doncs bé és freqüent que estigui acompanyat d’un parell de cotorres, i avui se m’ha acudit fer-les-hi unes carantonyes (ja sé que encara no estem en campanya, però l’Americano és simpàtic, encara que nacionalista!?) fins que una m’ha enganxat el dit: renoi quin mal, l’Americano s’ha excusat dient-me que precisament aquella cotorra era sitgetana (ejem, ejem… humor vilanoví).
Però anem al que anava, que no és altra cosa que els “cuervos” que alguns crien i després els ataquen a ells mateixos. Aquests dies haureu tingut present que especialment a Barcelona les “manis” han estat prou sonades, sense anar més lluny aquest mateix matí hi havia una manifestació de periodistes en protesta pel tracte que van rebre dels mossos mentre pretenien informar de la mani dels que protestaven contra el tracte que van rebre dels mossos els que van ser desallotjats de la universitat pels mossos per protestar contra Europa.
Fixeu-vos que no he parlat d’estudiants, ni de Bolonya, per què pocs eren els estudiants i el procés de convergència europea dels estudis universitaris de Bolonya, poc tenia a veure amb la protesta. En definitiva es tractava dels antics anti sistema dels que l’actual Conseller dels mossos i el seu partit (o múltiples partits) en van arribar a treure tant de suc, això sí quan estaven a la oposició, fins i tot la seva humil ecopijoprogre muller amb cotxe oficial se’n va declarar. D’aquest Conseller els mossos n’estan tips, els anti sistema també, i crec que la resta de ciutadans també, i és que no n’encerta ni una, encara que ell s’entesti en que l’estan assetjant (ell que sabrà que és assetjament, si vol els del Partit Popular li ho podem explicar).
Us podria ara parlar dels manifestacions contra la llei d’educació, o de les manifestacions dels sindicats i el mateix Govern, contra la política del propi Govern, però tot això ja es llegeix als mitjans de comunicació.
Vegem però una altra anècdota: al Parlament, estem treballant una llei que exigeix que tots els plans i programes de les mateixes administracions portin inclosa una avaluació ambiental. Evidentment, són els reis republicans de la participació, hi ha d’haver exposició pública i la possibilitat de què ciutadans i entitats hi diguin la seva. Doncs quan estableixen quines entitats hi poden participar, posen condicions, com ara que l’entitat ha de tenir almenys dos anys d’antiguitat. Per què? Doncs, per evitar que aquelles plataformes antitot creades ad-hoc de les que ells mateixos van ser el principals impulsors, quan estaven a la oposició, no els puguin tocar la pera ara que estan al Govern. Nosaltres els hem demanat suprimir aquesta condició, cosa a la que evidentment s’han negat: el Conseller és del mateix partit (o partits) que el Conseller dels mossos. Casualitat? No, és que són així: criadors de corbs penedits.
Repressió lingüística
Certa sorpresa m’han causat diverses notícies conegudes recentment, relacionades amb accions del Govern de la Generalitat, i dic només certa, perquè em sembla que després de cinc anys de tripartit la capacitat d’assimilar despropòsits per part meva, i crec que per una part que comença a ser important de catalans i catalanes, és preocupant.
És preocupant que es vulguin encetar ara nous debats sobre com obligar a doblar pel·lícules en català, enlloc d’encetar debats sobre com incentivar que es doblin pel·lícules al català, i sobretot sobre com incentivar que els ciutadans vagin a veure cine en català, o fins i tot vagin a veure cinema català.
És preocupant que a les portes de l’inici d’una nova temporada turística amb forces i fortes incerteses al sector sobre la intensitat amb la que s’hi deixarà notar la crisi econòmica, s’anunciï una campanya d’inspeccions lingüístiques i posteriors sancions.
És indignant que, quan a Catalunya són més de 450.000 els aturats, i les perspectives de futur no són gens positives ni per les empreses, ni pels treballadors, el que s’ha fet nomenar per llei vicepresident del Govern se’n vagi a fer les amèriques i obsequiï amb ni més ni menys, que amb 1 milió d’euros d’aquells impostos que paguem, i semblen insuficients, les llengües indígenes.
Vull que a Catalunya, podem usar les nostres llengües amb normalitat, i ho vull pel català en aquells àmbits en els que no s’ha desenvolupat, i també ho vull pel castellà en aquells altres àmbits d’on l’han desterrat; i si hem d’emprar 1 milió d’euros addicionals, fem-ho, però per la via de la sanció i de la imposició, no.
Em dona més la impressió que estem davant accions del Govern que pretenen acaparar el debat per ocultar-ne d’altres: els efectes de la crisi sobre el teixit econòmic en és un, el fracàs del debat del finançament en és l’altre; i es clar, ara queden en evidència aquells que porten cinc anys lloant les bonances d’un Estatut que ens havia de dur unes millors finances, això sí ara tornen a apel·lar a la unitat dels partits catalans, com si aquesta falsa unitat pogués ocultar els fracassos més sonats i evidents del tripartit.
Aquesta sembla ser ara la consigna del Govern de Catalunya: per afrontar la crisi econòmica que tenim al damunt, i política que els ve a sobre; repressió lingüística.
La crosta del Joan Ferran
La lectura de la obra de Joan Ferran m’ha sorprès i ho ha fet per què la presentació del llibre venia envoltada de la seva, i compartida, polèmica entorn la presumpta crosta nacionalista dels mitjans de comunicació de la Generalitat, i si bé el llibre en fa alguna referència, fins i tot el títol, no és ni de bon tros, part de l’argument d’aquesta novel·la, és més, fins i tot veig alguna de les escasses referències a aquesta clofolla una mica forçada, potser per no decebre el lector que esperava un relat molt més detallat d’aquells arguments i d’aquells fets que l’autor va definir el seu dia, com a crosta nacionalista.
La obra és una novel·la que barreja la realitat amb la ficció, en la que s’hi poden reconèixer fàcilment alguns dels actors per la seva transcendència pública, altres protagonistes però, formen part, o bé de la imaginació de l’autor, o bé del seu cercle més íntim o familiar.
El que es posa en evidència al llarg del relat de la història és al meu parer, l’origen d’allò que en els darrers anys hem vingut a conèixer com la desafecció dels ciutadans per la política, són els desencontres entre la teoria i la pràctica, la manca de concordança entre el discurs teòric, i el pragmatisme que sovint al final, acaba conduint l’acció política. La jove estudiant, imbuïda de concepcions teòriques adquirides i d’utòpiques idees sobre el poder de seducció de la desobediència civil, xoca de front amb l’estàtus de correcció política del professional de la política.
En el fons, la dualitat que ens planteja l’autor, és el reflex de les seves pròpies inquietuds, ja que provinent de moviments llibertaris, utòpics al meu entendre, es troba al llarg dels anys en l’exercici d’una responsabilitat política, que en benefici del pragmatisme ha de deixar només per alimentar l’intel·lecte, essent la obra que ens presenta, la necessària via d’escapament a les seves inquietuds probablement insatisfetes, igual que les polèmiques declaracions sobre la crosta eren el desofec a les pròpies conviccions inassolides en el moment en que el seus són al Govern.
Al capdavall, la crosta, la maleïda crosta i la probabilitat de la seva cura per part dels seus, queda en un terme molt secundari, com ara les tesis de la desobediència civil de Thoreau en la realitat política.
Cobertura de TDT
Pregunta a la Directora General de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sobre el grau de cobertura dels mitjans públics amb TDT.
Política industrial. Automoció
Defensa d’esmenes a una moció de CiU sobre ajudes al sector de l’automoció:
Zones de protecció d’aus al Canal Sagarra-Garrigues
Pregunta al Conseller de Medi Ambient sobre l’ampliació de les Zones d’Especial Protecció de les Aus, a l’àmbit dels regadius del Canal Sagarra-Garrigues:
Com les gasta ZP
Diumenge electoral i previsibles canvis en els governs gallec i basc. Si bé el canvi en el Govern gallec, és segur, gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular davant la alternativa de la reedició d’un nou bipartit entre PSOE i BNG, al país basc encara està per veure com acabarà el Govern, tot i que és també gairebé segur que no es podrà reeditar el tripartit entre PNB, EA i EB degut als pobres resultats assolits per aquestes dues darreres formacions.
Anem a pams: Galícia. Amb una participació superior a la tradicional en unes eleccions gallegues, el PP ha tornar a assolir la majoria absoluta, la única majoria que li permet governar, ja que com va succeir fa quatre anys, la manca d’un escó per la majoria absoluta hagués possibilitat la reedició del nefast govern bipartit: govern de luxes i influències. El gallecs han decidit, i ho han fet a favor de que sigui el Partit Popular, i el nou candidat, Alberto Nuñez Feijoo, el que governi les institucions gallegues.
Al País Basc la aritmètica electoral recomanar apostar per dues possibilitats amb diverses variants. Tot i que el PNB ha guanyat les eleccions, necessitaria el suport, o dels socialistes o dels populars. Descartada la opció dels populars, degut al tarannà desafiador de les institucions de l’Estat duta a terme pel PNB els darrers anys, la opció del PNB es redueix a un hipotètic suport dels socialistes.
D’altra banda els socialistes, i el seu candidat han anunciat la voluntat d’optar a governar en minoria, i això només ho podrien fer o bé amb el suport del PNB o amb el del PP. Sembla difícil que el PNB havent guanyat les eleccions pugin donar suport a un govern socialista, pel que en aquest cas les possibilitats es limiten també al suport dels populars, donant com a realitat, tot i que encara no ho és que EA perd un escó en benefici del PSE. Tot i que no fora així, no sembla que el diputat de Rosa Diez, pogués impedir la formació d’un govern sense nacionalistes.
En conclusió, el nou govern del País Basc dependrà únicament de la voluntat del PSE, però compte per que ja coneixem com les gasta Zapatero, i si ha dit públicament que recolzarà allò que decideixi el candidat, deu voler dir que a ell li interessa que pacti amb els nacionalistes, ja que d’aquesta manera es podria garantir el suport d’aquests al Congrés que prou falta li fa; de fet, ja ho va intentar a Catalunya, promovent la sociovergència. Veurem com acaba.
Oda de Maragall
Aquest dies he acabat de llegir el llibre de Pasqual Maragall, en el que relata la seva vida, des de gairebé la infantessa, fins a la actualitat. Llibre que va esdevenir polèmic, per la claredat amb la que l’ex President aborda alguna de les etapes polítiques que ha protagonitzat a diferents nivells, sense massa pels a la llengua. I és que no era cap novetat que les relacions Maragall – PSC no han estat mai senzilles, i en la darrera etapa encara menys.
Vaig tenir la oportunitat de seguir de prop una etapa de la vida pública de Pasqual Maragall, la de President de la Generalitat, i he de dir que la imatge que es va llaurar com a President, no va ser precisament, la imatge que un polític voldria d’ell mateix. No sé si al final els ciutadans ho van valorar o no, no ho sabrem mai per que el van obligar a no tornar-se a presentar, però la sensació que a un li quedava era que el President intentava anar per lliure, intentant culminar un projecte personal: l’Alcalde de les olimpíades, el President del nou Estatut.
Anècdotes d’aquella etapa n’hi ha moltes, i només conec les públiques, però una de simptomàtica, era quan va anunciar que volia un Estatut que els nens aprenguessin de memòria, potser estava expressant el desig de passar a la història pels seus texts, com ho ha fet el seu avi, el poeta Maragall, el qual ha influenciat molt l’ex President, i així ho deixa palès, des del títol fins a l’últim paràgraf en aquest llibre. Òbviament, no pensava que l’Estatut, acabaria sent tant llarg, com al final va estar, molt probablement, també, per què se’n va mantenir força al marge, tot i les fotos inicial i final, que era el que de veritat a ell li interessava.
La sensació d’un home despitat al capdavant d’un Govern, no era només una sensació personal, si no més generalitzada del que ens pensem: fàcilment podíem constatar cert nerviosisme en el portaveu del PSC, Miquel Iceta, i fins i tot alguna vegada del seu germà Ernest, quan el President, deixava els papers, i intervenia sense seguir el guió. Pot ser l’exemple més sonat, va ser el del 3%, però en podem trobar molts d’altres.
El llibre segueix un fil argumental i de pensament força coherent, posant de relleu les dues cares del PSC: la cara del socialisme català de soca-rel aburgesat, i el socialisme metropolità d’arrel obrera i per a mi, no menys català que l’altre. Han estat molts anys, en que el primer socialisme posava la cara, mentre que el segon posava el vots. Fins i tot, no descarto que el segon utilitzés el primer, en el cas de Maragall també, per assolir l’objectiu que se’ls havia negat des de la transició: el Govern de la Generalitat, i és que no és de menystenir que Pasqual Maragall, ha guanyat totes aquelles eleccions en les que s’ha presentat com a cap de cartell, i no entraré ara en el debat de la correlació entre vots i escons.
Una altre de les passions del ex President, és Europa, es posa en evidència en el text, com també ho va evidenciar des del Govern, sobretot amb l’impuls, ara ja estroncat, de l’Euroregió. Comparteixo la seva aposta per Europa en general, no sé si l’Euroregió és o no una visió viable de la regionalització europea, però no té en compte que Europa s’ha de fer poc a poc, i que la ciutadania i sobretot la consciència europea no és quelcom que es compra o adquireix d’avui per avui. És obvi que això té un inconvenient, i és que molt probablement les generacions actuals no ho veurem: el món no es mou tant de pressa com de vegades ens agradaria.
Maragall té els seus mèrits, però també la seva acció de Govern està plena de demèrits, i no se li pot atribuir a ell tota la responsabilitat, en justa proporció a que, a ell tampoc el van deixar exercir amb tota la responsabilitat, i no només els aliats del Govern, si no també el seu propi partit, li va posar pals a les rodes. No dic que això fora dolent, si no que almenys era lleig que fora tant visible i tant de domini públic.
Ara, a Maragall només li queda un enemic, aquell maleït doctor alemany que sacseja i fort, la vida de moltes famílies.
A 80 o menys
Després de gairebé dos anys de l’aprovació pel Govern de la Generalitat del Pla d’Actuació per a la millora de la Qualitat de l’Aire, tinc dubtes més que seriosos sobre l’eficàcia de les gairebé oblidades 73 mesures. Per què efectivament hi ha 73 mesures per tal de reduir el nivell de determinats contaminants a l’aire, tot i que la més notòria i polèmica de les mesures ha estat la limitació de velocitat a determinades vies, i darrerament la implantació de la velocitat variable.
I és que, ara, la reducció dels nivells de contaminació no es poden atribuir a una única de les mesures, com fa el Govern, si no al conjunt, però la realitat és que hi ha diferents problemes que no han estat adequadament abordats.
Són les 73 mesures eficaces? M’atreveixo a afirmar que globalment, no.
Si considerem que entre elles hi ha el tractament de carreteres i autopistes no pavimentades, o la construcció d’una nova central de cicle combinat al Port de Barcelona, o es considera reducció de la contaminació el tancament d’una empresa, o la progressiva i normal substitució de vehicles vells per altres de nous; doncs resulta ser un Pla com a mínim poc seriós.
Podríem repassar, només circulant a 80 o menys per l’autovia de Castelldefells la quantitat d’obres (moltes d’elles públiques) i/o empreses que apilonen materials pulverulents sense cap mena de precaució, contrariant allò que especifiquen unes quantes de les 73 mesures.
Altre qüestió a considerar és el sistema de mesura dels contaminants a través de la Xarxa de Vigilància de la Generalitat, que ofereix dades en uns punts concrets, pocs, per poder avaluar quins són els motius de la reducció o increment de la contaminació en uns o altres punts.
Finalment, la meteorologia, el Departament de Medi Ambient ha tingut en consideració la meteorologia? Molt em temo que no. Fixin-se en les gràfiques d’evolució de la contaminació per partícules de menys de 10 micres (PM10) i veuran una estranya correlació entre la sequera i l’increment de la contaminació, i que els anys plujosos, com ho va ser sortosament el 2008, aquesta retrocedeix de forma important.
Tinc més la sensació de que estem davant una mesura publicitària per marcar perfil propi i que de passada produeix una bona recaptació en sancions, que no davant d’un Pla seriós i rigorós. En seguirem parlant.