Aquest dies he acabat de llegir el llibre de Pasqual Maragall, en el que relata la seva vida, des de gairebé la infantessa, fins a la actualitat. Llibre que va esdevenir polèmic, per la claredat amb la que l’ex President aborda alguna de les etapes polítiques que ha protagonitzat a diferents nivells, sense massa pels a la llengua. I és que no era cap novetat que les relacions Maragall – PSC no han estat mai senzilles, i en la darrera etapa encara menys.
Vaig tenir la oportunitat de seguir de prop una etapa de la vida pública de Pasqual Maragall, la de President de la Generalitat, i he de dir que la imatge que es va llaurar com a President, no va ser precisament, la imatge que un polític voldria d’ell mateix. No sé si al final els ciutadans ho van valorar o no, no ho sabrem mai per que el van obligar a no tornar-se a presentar, però la sensació que a un li quedava era que el President intentava anar per lliure, intentant culminar un projecte personal: l’Alcalde de les olimpíades, el President del nou Estatut.
Anècdotes d’aquella etapa n’hi ha moltes, i només conec les públiques, però una de simptomàtica, era quan va anunciar que volia un Estatut que els nens aprenguessin de memòria, potser estava expressant el desig de passar a la història pels seus texts, com ho ha fet el seu avi, el poeta Maragall, el qual ha influenciat molt l’ex President, i així ho deixa palès, des del títol fins a l’últim paràgraf en aquest llibre. Òbviament, no pensava que l’Estatut, acabaria sent tant llarg, com al final va estar, molt probablement, també, per què se’n va mantenir força al marge, tot i les fotos inicial i final, que era el que de veritat a ell li interessava.
La sensació d’un home despitat al capdavant d’un Govern, no era només una sensació personal, si no més generalitzada del que ens pensem: fàcilment podíem constatar cert nerviosisme en el portaveu del PSC, Miquel Iceta, i fins i tot alguna vegada del seu germà Ernest, quan el President, deixava els papers, i intervenia sense seguir el guió. Pot ser l’exemple més sonat, va ser el del 3%, però en podem trobar molts d’altres.
El llibre segueix un fil argumental i de pensament força coherent, posant de relleu les dues cares del PSC: la cara del socialisme català de soca-rel aburgesat, i el socialisme metropolità d’arrel obrera i per a mi, no menys català que l’altre. Han estat molts anys, en que el primer socialisme posava la cara, mentre que el segon posava el vots. Fins i tot, no descarto que el segon utilitzés el primer, en el cas de Maragall també, per assolir l’objectiu que se’ls havia negat des de la transició: el Govern de la Generalitat, i és que no és de menystenir que Pasqual Maragall, ha guanyat totes aquelles eleccions en les que s’ha presentat com a cap de cartell, i no entraré ara en el debat de la correlació entre vots i escons.
Una altre de les passions del ex President, és Europa, es posa en evidència en el text, com també ho va evidenciar des del Govern, sobretot amb l’impuls, ara ja estroncat, de l’Euroregió. Comparteixo la seva aposta per Europa en general, no sé si l’Euroregió és o no una visió viable de la regionalització europea, però no té en compte que Europa s’ha de fer poc a poc, i que la ciutadania i sobretot la consciència europea no és quelcom que es compra o adquireix d’avui per avui. És obvi que això té un inconvenient, i és que molt probablement les generacions actuals no ho veurem: el món no es mou tant de pressa com de vegades ens agradaria.
Maragall té els seus mèrits, però també la seva acció de Govern està plena de demèrits, i no se li pot atribuir a ell tota la responsabilitat, en justa proporció a que, a ell tampoc el van deixar exercir amb tota la responsabilitat, i no només els aliats del Govern, si no també el seu propi partit, li va posar pals a les rodes. No dic que això fora dolent, si no que almenys era lleig que fora tant visible i tant de domini públic.
Ara, a Maragall només li queda un enemic, aquell maleït doctor alemany que sacseja i fort, la vida de moltes famílies.
