La lectura de la obra de Joan Ferran m’ha sorprès i ho ha fet per què la presentació del llibre venia envoltada de la seva, i compartida, polèmica entorn la presumpta crosta nacionalista dels mitjans de comunicació de la Generalitat, i si bé el llibre en fa alguna referència, fins i tot el títol, no és ni de bon tros, part de l’argument d’aquesta novel·la, és més, fins i tot veig alguna de les escasses referències a aquesta clofolla una mica forçada, potser per no decebre el lector que esperava un relat molt més detallat d’aquells arguments i d’aquells fets que l’autor va definir el seu dia, com a crosta nacionalista.
La obra és una novel·la que barreja la realitat amb la ficció, en la que s’hi poden reconèixer fàcilment alguns dels actors per la seva transcendència pública, altres protagonistes però, formen part, o bé de la imaginació de l’autor, o bé del seu cercle més íntim o familiar.
El que es posa en evidència al llarg del relat de la història és al meu parer, l’origen d’allò que en els darrers anys hem vingut a conèixer com la desafecció dels ciutadans per la política, són els desencontres entre la teoria i la pràctica, la manca de concordança entre el discurs teòric, i el pragmatisme que sovint al final, acaba conduint l’acció política. La jove estudiant, imbuïda de concepcions teòriques adquirides i d’utòpiques idees sobre el poder de seducció de la desobediència civil, xoca de front amb l’estàtus de correcció política del professional de la política.
En el fons, la dualitat que ens planteja l’autor, és el reflex de les seves pròpies inquietuds, ja que provinent de moviments llibertaris, utòpics al meu entendre, es troba al llarg dels anys en l’exercici d’una responsabilitat política, que en benefici del pragmatisme ha de deixar només per alimentar l’intel·lecte, essent la obra que ens presenta, la necessària via d’escapament a les seves inquietuds probablement insatisfetes, igual que les polèmiques declaracions sobre la crosta eren el desofec a les pròpies conviccions inassolides en el moment en que el seus són al Govern.
Al capdavall, la crosta, la maleïda crosta i la probabilitat de la seva cura per part dels seus, queda en un terme molt secundari, com ara les tesis de la desobediència civil de Thoreau en la realitat política.
merci pels teus comentaris sobre el llibre…no esta mal per ser d’un «adversari».joan