Altrament dit el (d)efecte Zapatero (i II i últim): és que ja em cansa haver de reiterar per segona vegada i en tant poc temps un mateix argument, però dona la impressió que cada vegada més, la data de caducitat dels iogurts és més curta.
Efectivament, fa pocs dies reflexionava sobre les contradiccions del President Zapatero d’aquelles darreres dotze hores; si hagués volgut ser més extens en el temps, hagués estat necessària una enciclopèdia, i no ho dic per la meva capacitat literària, que com podeu comprovar és més aviat escassa. Ara ja, amb una mica de perspectiva històrica, és a dir, unes poques hores més tard, es tornen a evidenciar les contradiccions a nivell institucional. No es tracta de fer un repàs de la histèria del polèmic President, si no simplement recordar que el pregó independentista de les festes de la Mercè no és en absolut casual.
És un desconegut en Joan Margarit? No. Al contrari, és un vell conegut; i consti que això no és per la edat (i ara no és ironia), si no per què les seves radicals intervencions públiques són prou conegudes; oi President Montilla? Sense anar gaire lluny, l’11 de setembre de l’any passat era convidat d’honor a l’acte institucional del Parc de la Ciutadella.
Vaja, que el primer secretari del PSC, i President de la Generalitat, Montilla, i que l’Alcalde de la primera ciutat de Catalunya, Hereu, d’acord que probablement ambdós per poc temps, siguin els que, segons Zapatero hagin de ser la garantia de la convivència entre Catalunya i Espanya, alhora que ambdós conviden com a pregoner el bomber incendiari que és Margarit, defensant la independència des de la poltrona pública, doncs, no és que sorprengui, si no que simplement sembla un episodi més de “La antologia del disparate”. Això sí, “La antologia del disparate” és pot considerar una reflexió seriosa, mentre que els pregons de Margarit sembla més aviat la cançó de l’enfadós. I consti que probablement l’enfadós no sigui Margarit si no Montilla i Hereu.
Ai!, ja em descuidava. Segur que us pregunteu que hi té a veure Labordeta en tot això. És molt senzill, ell va elevar a categoria literària una expressió molt popular que, des de que la va pronunciar a la tribuna del Congrés (adreçada als escons populars, per descomptat) forma part de les cites més prestigioses. Doncs això: “a la mierda!!”.
lo important del «a la mierda!» es que anava dirigit a qui no el dexaven parlar. A qui li negaven el dret a la llibertat en el centre mateix de la democràcia.
No cal que ara facis ús de les seves paraules per defensar els teuis interessos.