NoNomésLletres

Avui, amb motiu de la visita de la Ministra Chacón (si aquella candidata del PSC que ha desaparegut de Catalunya amb 25 diputats!!) a les tropes espanyoles desplegades a l’Afganistan, m’ha picat la curiositat i he cercat algunes dades, que no sé si seran reveladores de rés, però com a mínim són simptomàtiques de la presa de pel a que ens té acostumats el President ZP.

Les dades són aquestes: a mitjans de 2004, Espanya teníem desplegats 126 militars a l’Afganistan i 1.300 a l’Irak; ara, en tenim 998 a l’Afganistan, i en les properes setmanes s’hi desplaçaran altres 511 a petició dels Estats Units.

Bé, doncs ara que començarem a veure els reportatges del decenni, i a veure una i altre vegada, en algunes televisions públiques (TV3 ja ho ha fet) i a les privades amigues, el famós moment en què ZP decideix fer tornar els soldats espanyols de l’Irak, caldrà que recordem que ara en tindrem més, això sí, a l’Afganistan, i ben bé no acabo de veure la diferència entre l’Afganistan i l’Irak, en quan en ambdós llocs remots del globus s’hi amagaven i entrenaven aquells que, al menys ostensiblement des de l’11 de setembre de 2001, fins el passat dia de Nadal, han sembrat el pànic arreu del món.

Sobre el paper dels militars espanyols en les missions internacionals, no només rés a dir, si no que crec que realitzen una magnífica tasca de suport de pacificació, reconstrucció i suport als països en els que estan desplegats, tasca que per cert, també feien a l’Irak, quan van ser retirats, doncs cal recordar que s’hi van desplaçar un cop havia acabat la intervenció militar nord americana, encara que per alguns, aquest sigui un detall sense importància.

Els que em coneixeu, sabeu que no m’agrada remoure el passat, per què passat està; tampoc no pretenc defensar ni criticar actuacions passades, però sí posar en evidència l’exercici de la hipocresia. En aquesta línia, permeteu-me que recordi unes paraules del darrer Premi Nobel de la Pau: “Els instruments de la guerra tenen un paper per mantenir la pau”, gran i inèdita aportació de Barak Obama a la pau, potser encara no li han explicat allò de la “Alianza de la Civilizaciones”.

Els darrers dies torna a estar en primera línia política, la polèmica per les vegueries. És aquest un debat interessant, alhora que inquietant, però no tant, per que les vegueries siguin més o menys, si pel que hauran de ser i representar.

Fa pocs dies, el Parlament donava llum verda, amb la retirada a l’últim moment de l’esmena a la totalitat del PSC, a la tramitació d’una modificació legislativa, que farà del Penedès una nova àrea funcional de planificació a Catalunya. Fins aquest moment eren set els àmbits de planificació, coincidents amb el desig de creació de les vegueries, i coincident amb la distribució territorial del Govern de la Generalitat.

Tanmateix, el Govern de la Generalitat, no sense poca polèmica, està enllestint el projecte de llei d’ordenació territorial de Catalunya, el qual proclamarà la constitució de les vegueries. Bé potser hauria de dir que qui l’està enllestint és el Departament de Governació d’ERC, perquè el President del PSC, per ara, sembla que de les vegueries no en vol ni sentir a parlar.

D’altra banda, algú malintencionadament, dirà que el PP estem en contra de les vegueries, per què el recurs a l’Estatut, contempla recurs a les vegueries, i per tant començaré explicant en què es basa el recurs, que té molt a veure, amb el que jo crec de les vegueries. El text estatutari és molt ambigu, i no defineix ni que són, ni que han de ser les vegueries, motiu pel qual es pot interpretar que aquestes entitats substitueixen la divisió provincial amb totes les seves conseqüències, i aquestes conseqüències, no afecten només Catalunya, si no que afecten el conjunt d’Espanya: per exemple, les províncies constitueixen la divisió electoral i administrativa d’Espanya, i evidentment la seva modificació per part de la Generalitat alteraria, per exemple, el pes electoral de Catalunya, o la divisió administrativa de l’Estat, i no diem que això no es pugui fer, si no que a qui li correspon fer-ho no és a la Generalitat.

Del text estatutari se’n poden desprendre altes intencions, como ara que les vegueries substitueixen les províncies, però només les substitueixen no les modifiquen, o com ara que les vegueries constitueixen una nova divisió territorial exclusivament catalana. Ambdues possibilitats cabrien perfectament en el marc constitucional, altra cosa és, i ha de ser el nucli del debat sobre les vegueries, quin és el paper institucional que adopten les vegueries.

Estic particularment convençut, que les vegueries poden i han de constituir una nova entitat destinada a millorar la gestió d’allò públic en el territori, i per aquest motiu, és fonamental que el seu disseny respongui a criteris d’eficàcia administrativa i territorial i no a criteris estrictament polítics. Tampoc no estic disposat a acceptar sumar les vegueries al conjunt d’entitats locals: ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, delegacions territorials del Govern, i Diputacions, amb les seves respectives representacions polítiques.

És, doncs, en aquest darrer sentit, que el debat de les vegueries i de l’ordenació territorial de Catalunya, ha de servir precisament per ordenar l’administració pública catalana, i no per afegir més càrrega administrativa ni institucional, a la ja de per sí, pesada i complexa administració.

Al final, la clau està en abordar la ordenació territorial des d’un punt de vista de eficàcia, eficiència, i modernitat de l’Administració del s.XXI. Qui en aquest debat hi cerqui justificacions exclusivament històriques o identitàries, corre el risc de prendre-hi mal.

Permeteu-me la lleugeresa del títol, que no voldria ofendre la legitimitat d’un partit polític, ni les seves idees, per més que no les comparteixi (cosa que no tots els partits poden dir), però seria pitjor, encara que més ajustat a la realitat, que parlés així del Govern de Catalunya, o del Parlament, que ens hauria de representar a tots els catalans.

Potser val la pena remuntar-se uns quants mesos enrere quan es va destapar l’escàndol de les targetes de crèdit a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, quan van ser varis els Grups Parlamentaris, que varem demanar la compareixença del Director de l’Agència, David Minoves, per tal que donés compte al Parlament del succés. La resposta va ser negativa. Sí, aquells que tant s’omplen la boca de transparència, i de mesures anti corrupció, són els primers que es neguen a comparèixer davant els representants dels ciutadans, per donar compte dels seus actes.

Aquesta setmana, la terna canvia, és el propi Director de l’Agència, el que demana comparèixer al Parlament. El motiu, muntar el paripé per a pròpia gloria davant una delegació nicaragüenca, que esperaven a la porta de la sala de comissions, a què aquesta aproves la compareixença del seu amfitrió.

Com que no n’hi havia prou, i donades les dificultats d’entendres amb el nicaragüencs que parlen una estranya llengua estrangera, el castellà, cal muntar un servei de traducció simultània català castellà, i castellà català. Tot un exemple de convivència lingüística, que era el que venien a conèixer, per invitació de l’Agència (és a dir, de tots els catalans), els nicaragüencs. Així no és d’estranyar que el Vicepresident hagi d’anar repartint subvencions d’un milió d’euros als indígenes de l’Equador: per poder pagar els serveis de traducció simultània amb els seus propis paisans.

El que més em sobte de tot això, és que encara hi hagi qui traga amb tot això, que són aquells que mantenen aquests en el Govern de Catalunya, aquell que ens hauria de representar a tots els catalans, i que amb actuacions com aquestes, justet, justet, es representen a ells mateixos. Això sí, amb els calers de tots.