El clàssic acudit del dentista, és aquell que el client, ja a la cadira, li agafa els c… al dentista, i li etziba: “oi que no ens farem mal, doctor!”.
Aquesta és la sensació que he tornat a tenir avui, després del desplegament del jutge estrella Garzón, a Santa Coloma. Dirigents del PSC, i exdirigents de CiU, implicats en un mateix afair a Catalunya. L’experiència ens diu, però que a Catalunya, rés del que afecti a PSC i CiU, s’arriba a aprofundir suficientment per determinar de forma clara i nítida, responsabilitats.
No cal anar massa lluny, encara és a sobre la taula, la oferta del Partit Popular per obrir una investigació política al Parlament de Catalunya, sobre el cas Millet, a la que ni PSC (ni llurs satèl·lits), ni CiU han tingut interès a recolzar per que prosperi. Sobre la taula va quedar també, el tema del Carmel, alhora que el tema del 3%. Les amenaces de tirar de la manta, per part del President Pujol, en relació al finançament dels partits polítics, és encara més recent.
Al capdavall, però, no hi ha manera, rés del que pugui afectar els grans partits de Catalunya, PSC i CiU, acaba podent ser investigat a fons, sota el prisma de les responsabilitats polítiques, i hom acaba per pensar que allò de l’oasi català, no és més que una densa cortina de fum, que ens impedeix als catalans, veure més enllà, del que a alguns els interessa.
El moment no és per fer broma. El descrèdit de la classe política és massa important. Hi ha qui qüestiona, fins i tot, el sistema, en lloc de qüestionar els qui s’aprofiten del sistema. La desafecció, a Catalunya sobretot, és massa important, com per què ningú torni a ocultar corrupteles, que ho són des d’especulacions urbanístiques, fins a inútils informes.
Cal d’una vegada per totes, fer llum, sobre les ombres que planen sobre la classe política, per què si no, qui se n’acabarà veient perjudicat serà el conjunt de la classe política, i amb ella, el sistema democràtic, que serà millorable, però en cap cas substituïble.
I és que l’acudit del dentista, de tant sentit, a alguns, ja no ens fa cap gràcia.
Sense cap mena de dubtes, que quan algú vol anar al cinema desitjaria anar a veure alguna pel·lícula, que, almenys d’entrada, li cridés com a mínim l’atenció. Amb aquesta afirmació reconec que no he anat massa predisposat a visionar aquest film, però sempre pots esperar una sorpresa, com, en el seu dia va ser “El laberinto del Fauno”, del qual no n’esperava rés de bo i em va sorprendre molt positivament, amés amb una molt bona interpretació del vilanoví Sergi López. En qualsevol cas, els desitjos dels fills sempre s’acaben imposant als somnis dels pares.
El proper 21 de setembre, el Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, debatrà l’estat de la ciutat. Com a portaveu del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, tinc força clara quina ha de ser la línia de la nostra intervenció, tot i això, hem cregut interessant escoltar opinions sobre l’estat de la ciutat d’altres vilanovins i vilanovines, i per aquest motiu hem obert un “esdeveniment”, en el grup del Facebook, 
Personalment, aquest mes d’agost ha estat el pitjor de la meva vida, per tant, des del punt de vista personal, prefereixo passar pàgina, i anar directament a comentar alguna de les notícies polítiques que han anat sorgint al llarg d’aquest mes, i en aquest sentit, crec que dues sobresurten sobre les altres: la polèmica sobre l’inexistent sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, i l’anunci de la pujada d’impostos per combatre la crisi.
Lee Kuan Yew fou primer ministre de Singapur entre els anys 1959 i 1990. Singapur és una ciutat-estat del sud-est asiàtic que avui es caracteritza per la seva vigorositat econòmica.
Polèmica versió cinematogràfica de la, per a mi, millor obra de Dan Brown, autor del Código Da Vinci. Certament, aquesta darrera va significar el salt a la fama de l’escriptor, i és una bona obra, al marge de les consideracions religioses, o potser més aviat científiques, que calgui fer.