Com l’acudit del dentista

El clàssic acudit del dentista, és aquell que el client, ja a la cadira, li agafa els c… al dentista, i li etziba: “oi que no ens farem mal, doctor!”.

Aquesta és la sensació que he tornat a tenir avui, després del desplegament del jutge estrella Garzón, a Santa Coloma. Dirigents del PSC, i exdirigents de CiU, implicats en un mateix afair a Catalunya. L’experiència ens diu, però que a Catalunya, rés del que afecti a PSC i CiU, s’arriba a aprofundir suficientment per determinar de forma clara i nítida, responsabilitats.

No cal anar massa lluny, encara és a sobre la taula, la oferta del Partit Popular per obrir una investigació política al Parlament de Catalunya, sobre el cas Millet, a la que ni PSC (ni llurs satèl·lits), ni CiU han tingut interès a recolzar per que prosperi. Sobre la taula va quedar també, el tema del Carmel, alhora que el tema del 3%. Les amenaces de tirar de la manta, per part del President Pujol, en relació al finançament dels partits polítics, és encara més recent.

Al capdavall, però, no hi ha manera, rés del que pugui afectar els grans partits de Catalunya, PSC i CiU, acaba podent ser investigat a fons, sota el prisma de les responsabilitats polítiques, i hom acaba per pensar que allò de l’oasi català, no és més que una densa cortina de fum, que ens impedeix als catalans, veure més enllà, del que a alguns els interessa.

El moment no és per fer broma. El descrèdit de la classe política és massa important. Hi ha qui qüestiona, fins i tot, el sistema, en lloc de qüestionar els qui s’aprofiten del sistema. La desafecció, a Catalunya sobretot, és massa important, com per què ningú torni a ocultar corrupteles, que ho són des d’especulacions urbanístiques, fins a inútils informes.

Cal d’una vegada per totes, fer llum, sobre les ombres que planen sobre la classe política, per què si no, qui se n’acabarà veient perjudicat serà el conjunt de la classe política, i amb ella, el sistema democràtic, que serà millorable, però en cap cas substituïble.

I és que l’acudit del dentista, de tant sentit, a alguns, ja no ens fa cap gràcia.

District 9

District9Sense cap mena de dubtes, que quan algú vol anar al cinema desitjaria anar a veure alguna pel·lícula, que, almenys d’entrada, li cridés com a mínim l’atenció. Amb aquesta afirmació reconec que no he anat massa predisposat a visionar aquest film, però sempre pots esperar una sorpresa, com, en el seu dia va ser “El laberinto del Fauno”, del qual no n’esperava rés de bo i em va sorprendre molt positivament, amés amb una molt bona interpretació del vilanoví Sergi López. En qualsevol cas, els desitjos dels fills sempre s’acaben imposant als somnis dels pares.

 

No és el cas, District 9, probablement, és una bona pel·lícula, fins al punt que el format de documental, pot arribar a confondre sobre la veracitat dels fets, que evidentment no tenen rés de veraços, però el cert és que els efectes, són bons. No s’escapa de ser una pel·lícula més d’al·lienígenes. El format, però, confon, i la història t’introdueix en el tema, quasi com si fora verídic, i pateixes com si en fossis el protagonista.

 

Acaba sent una pel·lícula distreta, i per tant compleix l’objectiu, de permetre un aïllament de la vida real, allò que esperes de qualsevol moment d’oci, i més si tenim en compte, que sembla que l’apujada d’impostos que ha aprovat avui el Govern, ha arribat ja al cinema anticipadament. No encara,  a les crispetes que continuen sent tant cares com abans, i probablement, menys que demà.

 

El protagonista passa de lluitar contra els al·lienígenes des d’un perfil molt baix, que acaba convertint-se en un d’ells amb tota mena d’invents, més propis de qualsevol altre segle, que no pas l’actual.

 

Tant se fa. Els clàssics al·lienígenes que pretenen distreure’ns una estona, sense massa encert, al marge del format, tipus documental que és el que marca la diferència.

 

Prescindible.

Republica Bolivariana de Catalunya

Quan encara dia rere dia, continuem estorant-nos sobre l’afer Millet, i continuen apareixen informacions que van destapant aquest tèrbol cas de corrupció que s’ha donat davant els nassos dels nostres governants, sense que ningú se n’hagués adonat, apareix una nova informació en relació als ja, malauradament famosos informes del Govern de la Generalitat.

S’afegeixen als ja famosos estudis sobre la cloïssa brillant, el parxís, la productivitat de les cabres salvatges o del tamany i forma de les banyes de les cabres salvatges o el grau d’hibridació entre la guatlla comuna i la guatlla japonesa, altres informes en relació a les opinions d’alguns articulistes dels mitjans de comunicació, al més pur estil bolivarià.

Cal recordar que l’afany del tripartit per catalogar mitjans i periodistes no és nova, ja en els inicis del tripartit 1.1 va haver de dimitir un Secretari de Comunicació, Miquel Sellarès, per un informe sobre els mitjans de comunicació. Ara apareixen nous informes, sobre el pensament i la tendència política dels articulistes en relació al tripartit 2.0.

Per fi però, algú del Govern, ha reconegut que s’han pagat estudis inútils, però no n’hi ha prou, cal que algú o alguns n’assumeixin responsabilitats públiques, i expliquin quines eres les intencions dels estudis sobre els mitjans de comunicació, sota el risc que, en absència d’explicacions i responsabilitats, els ciutadans podem pensar que aquesta catalogació política, no té altre objectiu que el control dels mitjans. Vaja, seguint l’exemple de Chavez, l’amic de ZP, a Venezuela.

Una nova experiència

facebookEl proper 21 de setembre, el Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, debatrà l’estat de la ciutat. Com a portaveu del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, tinc força clara quina ha de ser la línia de la nostra intervenció, tot i això, hem cregut interessant escoltar opinions sobre l’estat de la ciutat d’altres vilanovins i vilanovines, i per aquest motiu hem obert un “esdeveniment”, en el grup del Facebook, http://www.facebook.com/home.php?#/group.php?gid=148951070240&ref=ts per tal que qui vulgui, pugui donar la seva opinió.

L’esdeveniment, és  http://www.facebook.com/home.php?#/event.php?eid=162273589516  i només cal escriure al mur, allò que considereu rellevant de l’estat de la ciutat, i que considereu que mereix ser debatut al Ple de l’Ajuntament. Ens agradaria molt comptar amb la vostra opinió, i poder-la traslladar al conjunt de la ciutadania a través del Ple.

Només un requisit, cal estar donat d’alta al Facebook, per poder opinar, però tot i això, si no us hi voleu d’alta, podeu aportar els vostres comentaris, a través d’aquest bloc.

Us encoratjo a participar en aquesta nova experiència participativa que les noves tecnologies posen a l’abast de tothom.

Qui paga el finançament?

Encara no fa dos mesos que s’han conegut (més o menys) les modificacions en el sistema de finançament autonòmic, i més concretament, en el sistema català, després de varis anys de debats, públiques especulacions, i denúncies de suposats greuges, el circ polític ja ens en hem oblidat i hem passat pàgina, com aquell qui no vol recordar els mals de cap que el tema ha portat. És aquest un mal exercici, sobretot a mesura que es va tenint nova informació que permet una avaluació més precisa de l’abast del nou sistema, i és en aquest sentit que vull fer dos apunts.

El Partit Popular varem dir que el nou sistema acabaria significant dues coses: més dèficit per l’Administració pública, i més impostos per als ciutadans, de manera que el finançament addicional l’acabaríem pagant els ciutadans. Doncs ja tenim elements per avaluar, fins a quin punt aquestes afirmacions eren i són certes.

El primer detall potser és anecdòtic (no, per a qui li toca pagar), i si bé és cert que no m’agrada el sistema de ZP, de regalar coses pagant els altres, queda molt lleig, que a tota Espanya, els estudiants rebin un ordinador de franc, i a Catalunya, els pares haguem de pagar la part que no finança la Generalitat, es a dir, 150 euros per nen, per més que el Conseller ens expliqui les bondats de no pagar ell. És una mesura que dona pas als greuges, però aquest cop no són fantasiosos, si no reals, els pares de nens catalans haurem d’assumir aquest cost pel fet de ser catalans, però no per culpa del Govern de l’Estat, si no per culpa del Govern de la Generalitat, i si voleu encara podem particularitzar més: per culpa dels qui governen la Generalitat.

El segon apunt, no pot passar desapercebut, ZP va anunciar una pujada d’impostos de l’1’5% del PIB, la qual cosa aplicada a Catalunya, signifiquen uns 3.300 milions d’euros més en impostos, el que aproximadament equival a les quantitats promeses per el nou sistema de finançament. Els números quadren i per això sovint els matisos són importants: personalment a mi no m’agrada parlar del finançament de Catalunya, si no de la Generalitat, i en aquesta situació podem apreciar el detall: millorarà el finançament de la Generalitat, que es finançarà a través de nous impostos que pagarem els catalans. És aquest un joc de suma zero, que és aproximadament la nota que mereixen els nostres governants (els d’aquí i els d’allà) per prendre’ns el pel contínuament, això sí, pagant els ciutadans.

Agost polític

JusticiaPersonalment, aquest mes d’agost ha estat el pitjor de la meva vida, per tant, des del punt de vista personal, prefereixo passar pàgina, i anar directament a comentar alguna de les notícies polítiques que han anat sorgint al llarg d’aquest mes, i en aquest sentit, crec que dues sobresurten sobre les altres: la polèmica sobre l’inexistent sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, i l’anunci de la pujada d’impostos per combatre la crisi.

 

En relació a les típiques declaracions d’estiu, que semblen més adreçades a la recerca d’una notorietat, que durant l’exercici polític no tenen, sobresurten les que han fet referència a la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. No, no, no es que és que el Constitucional hagi dictat ja la sentència, que ja seria hora, si no que hi ha qui viu políticament de l’especulació permanent. Ens hem passat els tres darrers anys especulant sobre el nou finançament autonòmic, i ara que el tenim sobre la taula, ja pràcticament l’hem oblidat, serà per què a algú li interessa oblidar-lo ràpidament, no fora cas que se’ls veies el llautó; probablement per això la Ministra Salgado va triar ple mes d’agost per comparèixer al Congrés per explicar que les comunitats, Catalunya també, hauran de retornar aquest any més de 6.000 milions d’euros a l’Estat. D’entre les declaracions sobre la sentència, amb quedo amb aquella que diu que en el cas que la sentència fora d’inconstitucionalitat, s’hauria de renegociar el pacte polític entre Catalunya i Espanya, per sortejar la sentència: vaja tot un exemple de respecte a l’Estat de Dret.

 

A propòsit de la visita de la Ministra Salgado al Congrés i després d’algunes elucubracions del President ZP, entre anunci i anunci de Lanzarote, deixa caure la propera pujada d’impostos, no sap ben be, ni com, ni quan, ni quant, però pujada d’impostos a la vista, sota l’argument de les necessitats recaptatòries de l’Estat per fer front a la crisi. El que passa és que no va concretar prou, no es referia a la crisi que patim els ciutadans, si no a la crisi del Govern, que després de dilapidar milers de milions d’euros, es troben en la necessitat imperiosa de recaptar més diners per poder pagar les promeses. El problema és que si s’incrementen els impostos a ciutadans i empreses, aquests tindran menys possibilitats d’invertir o de consumir, i això acabarà accentuant la situació de crisi.

 

Sempre ens queda una solució: si no ens agrada la pujada d’impostos que ens aplicarà el Govern, sempre podrem intentar renegociar el pacte polític entre els ciutadans i el Govern, per intentar evitar-la, oi Sr. Mas?

Lee Kuan Yew (I)

Lee_Kuan_YewLee Kuan Yew fou primer ministre de Singapur entre els anys 1959 i 1990. Singapur és una ciutat-estat del sud-est asiàtic que avui es caracteritza per la seva vigorositat econòmica.

 

I què li importa Lee Kuan Yew o Singapur al Santi? Doncs, la veritat, no ho sé. La Cambra de Comerç de Singapur va decidir editar les memòries de Lee Kuan Yew i la història de Singapur vista per ell, per a qui li pogués interessar, i la Cambra de Comerç de Barcelona, va decidir editar-la en castellà. Com sigui que han estat tant amables de fer-me’n arribar els dos toms de què consta aquesta obra, m’ha cridat l’atenció conèixer la evolució d’aquesta ciutat-estat, paradigma de les noves economies emergents asiàtiques. Doncs ara, us vull fer partícips de les meves impressions d’aquest líder, almenys per a mi, desconegut, d’aquell país, també per a mi, desconegut. Això sí, com es tracta d’una lectura capriciosa, la llegiré i n’escriuré per fascicles, i per tant esperaré a acabar la lectura completa, per a fer un judici de valor, tot i que, com podreu comprovar en aquests primers paràgrafs se’n podria treure molt de suc.

 

Lee Kuan Yew, és fill de descendents xinesos afincats a Singapur, i encara que no ho reconegui tal qual és, segurament, molt ben situats econòmicament. Mentre Singapur, com a regió de Malàisia, i abans de la ocupació japonesa, era colònia britànica, Lee Kuan Yew, va tenir la oportunitat, segurament per mèrits propis, d’estudiar a les millors escoles anglòfones de Singapur. De jove, i ja durant la ocupació japonesa de la segona guerra mundial, Lee Kuan Yew, sobrevisqué amb relativa tranquil·litat, fins i tot, dedicant-se a fabricar casolanament i comercialitzar alguns productes escassos en aquelles condicions.

 

Un cop recuperat el control de la illa per part dels anglesos, LKY va poder desplaçar-se a Londres on va estudiar durant 4 anys, recurs segurament gens a l’abast de qualsevol altra ciutadà de Singapur durant aquella època. No només això, si no que a pesar d’alguna de les penúries que explica de la seva passada per Londres, es podia permetre anar de vacances a llocs com ara Paris, Praga, etc… indrets que no pas gaires anys que estan una mica més a l’abast de molts ciutadans del s.XXI de Catalunya. Vaja, que aleshores no existia el low cost.

 

De ben jovenet, Lee Kuan Yew se sentia cridat a ser el salvador de Singapur, i es prepara per aquesta tasca, es defineix com a socialista i també com a nacionalista, però per tractar-se d’una autobiografia, no he trobat encara la justificació filosòfica d’aquests pensaments. Defuig durant la postguerra més immediata, les companyies comunistes, però no dubte en recórrer a aquests, quan d’ells en depèn el partit creat adhoc, per assolir el poder a Singapur. De fet, es nodreix del poder de mobilització dels comunistes en la lluita obrera, per fer visible el seu projecte polític, igual que en defuig, quan considera que el poden perjudicar.

 

Singapur, com a part de Malàisia, és una ciutat multiracial i multilingüística: hi conviuen xinesos, malaisis i hindús de diferents llengües i diferents sensibilitats, on sota la dominació britànica s’hi barrejaven a més matisos, com la llengua en la que rebien la educació. En aquest sentit que LKY, a pesar del seu origen xinés i d’alguns pressions familiars, rebé educació en angles, i tot i reconèixer les bonances de la educació que va rebre, es capaç de renunciar a atorgar als seus propis fills el que ell mateix va rebre, i per por a ser criticat per la majoria xinesa, va triar una educació xinesa per als seus fills.

 

Quan Lee Kuan Yew, retorna dels seus estudis a Londres comença a treballar com a advocat laboralista en un prestigiós bufet de Singapur, feina que el permet contactar amb els líders sindicals, i que aprofita per crear un partit polític, el Partit d’Acció Popular, a través del qual comença la seva singladura política.

Angeles y demonios

angeles-y-demoniosPolèmica versió cinematogràfica de la, per a mi, millor obra de Dan Brown, autor del Código Da Vinci. Certament, aquesta darrera va significar el salt a la fama de l’escriptor, i és una bona obra, al marge de les consideracions religioses, o potser més aviat científiques, que calgui fer.

 

El llibre Angeles y Demonios, per a mi va resultar encara millor que el Código Da Vinci, probablement per les circumstàncies del moment en que el vaig llegir: a finals de l’any 2005, recent produïda la successió de Joan Pau II, per Benet XVI, i pocs mesos després d’un viatge a Roma.

 

El llibre, i la pel·lícula en menor grau, permeten conèixer algunes de les tradicions del procés d’elecció del nou Papa, i d’altra banda, visualitzar llocs, la majoria de visita obligada, de la Roma cristiana.

 

A pesar de tot, es tracta bàsicament d’un thriller, quin argument principal és la fe, i el possible antagonisme que, històricament ha enfrontat la ciència i la religió. Tret d’això, que és una realitat història, a la pel·lícula, no he trobat motius de polèmica, ja que tracta alguns temes escabrosos de forma molt més light que el llibre, el qual és mostra més punyent amb l’esglèsia catòlica en alguns aspectes.

 

La revenja dels científics, “il·luminati” es materialitza amb el segrest dels quatre “preferiti”, i la clàssica lluita contra el rellotge que amenaça de destruir la seu del cristianisme: el Vatica`. Això sí, no amb una bomba clàssica, si no amb un nou descobriment científic: la antimatèria.

 

En qualsevol cas, crec que el llibre aporta detalls molt més interessants, que probablement en la pel·lícula passant desapercebuts, o simplement no hi són.