NoNomésLletres

Que ningú es confongui, no es tracta de que sigui un fan de Saura, i lamenti el seu anunci de no tornar a encapçalar la candidatura d’ICV-EUA. De fet, ni m’ocupa ni em preocupa qui de la família encapçali la candidatura, si el pare, la mare o el nen (de la bicicleta). El que m’ocupa i em preocupa és l’anunci col·lateral, l’anunci de que no renuncia al cotxe oficial i per tant no renuncia al Govern, això sí que ens afecta a tots, i molt.

D’entrada comença per afectar la potestat, certament que teòrica, que té el President de la Generalitat, per tal de cessar i nomenar consellers, i dic teòrica, per què tots sabem que en els tripartits, els qui nomenen i cessen els consellers són els propis partits, i si a algú li queda cap mena de dubte, sempre li pot preguntar a l’ex-president Maragall. És per aquest motiu i no altre, que en els darrers dies, uns i altres, sempre del tripartit, s’han llençat a un debat tant inútil com d’altres anteriors, com és si s’ha de remodelar o no el Govern. Tant se val, el problema no és un conseller, el problema tampoc és un partit, el problema és el mateix tripartit.

El cas Saura no és diferent a altres, sí que potser és el més cridaner, però no és diferent a altres despropòsits, per exemple, dels consellers Baltasar, Huguet, Llena o Maragall. D’entrada, des de que es va crear una conselleria específica de participació ciutadana, mai la participació ciutadana havia estat tant baixa com ara, mai hi havia hagut una desafecció política tant important com ara, mai la percepció ciutadana havia situat els polítics, com un dels seus principals problemes.

Segueixen els despropòsits amb els mossos: càmeres ocultes a les casernes, i actuacions polèmiques i desproporcionades. Continua pel trànsit: mesures polèmiques, emprenyadores, i confiscadores a autopistes i autovies.

Ara li ha tocat als bombers, malauradament, ara ha arribat la polèmica, luctuosa polèmica als bombers. Hi ha dubtes, molts, massa dubtes, sobre la previsió i les precaucions durant l’incendi dels Ports, i a això s’hi afegeix una lamentable compareixença parlamentària. Bé, les compareixences parlamentàries mai no són lamentables, si tenen per objecte la transparència i la informació, però esdevenen lamentables, quan s’empren com a medi expiatori de culpes. Una compareixença, sense cap mena d’informe tècnic sobre la taula per poder contrastar les informacions, i només per llegir titulars que ja em pogut llegir o escoltar als mitjans, això sí només als afins, no serveix per aclarir absolutament rés, i només per acabar de confondre encara més sobre la situació viscuda.

En conclusió, la de Saura és una mala notícia, i li queda encara més d’un d’any, per tornar a protagonitzar nous despropòsits. Qui el rellevi al capdavant del partit m’és indiferent, i quasi també, qui ho faci d’aquí a més d’un any al Govern: fer-ho pitjor, és gairebé impossible.

Fa forces anys, va caure a les meves mans un llibre que es titulava “La funció social de les empreses”, que d’alguna manera, posava de relleu que les empreses, a part de l’objectiu propi de generar rendiments per a aquells qui arriscaven, compleixen també un objectiu social. I així és: en aquests temps que corren ens escandalitzem quan sentim les xifres d’atur, per què tots coneixem el drama de les persones que es troben en aquesta situació, però potser pocs parem atenció que els treballadors, i els aturats ho són, per què hi ha empreses que generen llocs de treball quan van bé, i que generen aturats quan van malament. Val a dir, que el concepte que avui comença a estendre’s ràpidament de la responsabilitat social de les empreses, era en aquell moment, absolutament desconegut.

No demanaré per a les empreses la mateixa sensibilitat que per als treballadors, però sí que crec que val la pena, tenir en compte quines són les seves funcions en la nostra societat, i per tant, ser una mica més sensibles envers aquestes entitats, que sí, sota l’objectiu particular d’obtenir beneficis (encara que moltes petites empreses s’han generat amb l’únic objectiu de l’autoocupació per als seus propietaris), també generen llocs de treball.

I això a “cuento” de què ve? Doncs, per què crec que a la nostra ciutat, no es cuiden massa bé aquestes entitats, i moltes vegades, massa vegades, els polítics prenem decisions sense tenir en compte les afectacions a les empreses, encara que després els exigirem que generin llocs de treball.

No criticaré que es facin obres a la ciutat, però sí que he de criticar que es facin sense tenir en compte les afectacions que generen a les empreses. És el cas de la Rambla de la Pau, que en el darrer any ha estat objecte per dues vegades de les intervencions municipals amb les afectacions corresponents als establiments comercials que allà s’hi ubiquen. És clar que amb la intervenció millorà l’espai urbà, i es clar que serà una millora per als establiments, però repeteixo: serà. I per que arribi a ser, les empreses haurien de sobreviure. Prendre la decisió de no obrir el tram alt de la Rambla de la Pau, fins al 15 d’agost, significa condemnar, una sèrie de petits establiments, a perdre les oportunitats dels millors dies de l’any, però també molt probablement, significarà una condemna a l’atur d’alguns treballadors, i potser fins i tot d’algun petit empresari.

Aquest només és un exemple, però com aquest malauradament n’hi ha masses, i no només fruit de la realització d’obres. Després diran, i amb raó, que som els polítics els que generem problemes, en lloc d’intentar conciliar els interessos de la ciutat i dels ciutadans.

Divendres passat, vaig ser escollit com a President Local del Partit Popular de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú, i si bé és cert que fa quinze anys que vaig ser escollit per primera vegada, ser-ho altra vegada i per unanimitat, no només m’omple de satisfacció, si no també de responsabilitat.

Fa quinze anys, el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú teníem reptes importants, com era assolir una representació municipal que se’ns havia negat reiteradament, amb una única excepció l’any 1983. Ho varem aconseguir i varem obtenir dos regidors que hem anat mantenint en les darreres tres cites electorals.

Ara continuem tenint reptes tant o més importants, que fa quinze anys, i vull que el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú doni un salt quantitatiu. Són necessàries més implicacions, més idees, més debats i més persones que ens permetin oferir un projecte de ciutat més il·lusionador i menys resignat; un projecte qualitativament més atractiu que a la ciutat li permeti afrontar el futur amb el lideratge necessari, però també situï el Partit Popular en un graó més alt del que avui ens trobem a Vilanova i la Geltrú.

I això, ho hem de fer amb totes aquelles persones que ja fa anys que ens recolzen, però també amb aquells que dia rere dia, s’afegeixen al nostre projecte, i els que, de ben segur, s’aniran afegint. Em sento amb la responsabilitat de continuar empenyent el Partit Popular més amunt i amb més responsabilitats col·lectives.

Espero poder contar també amb el recolzament de tots aquells vilanovins i vilanovines que creguin que la nostra ciutat pot sortir de la resignació perpètua en la que els darrers governs municipals ens han situat.

Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de … qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.

Davant d’aquells que afirmen l’esgotament d’uns suposats models polítics neoliberals o neocon, crec no estar massa allunyat de la realitat si afirmo que estem davant la implantació d’un nou model polític que he vingut a nomenar, neocoM.

 Aquest nou model es basa en quatre o cinc premisses fonamentals que són les que orienten tota política:

            Primera: tothom ho fa malament, menys jo.

            Segona: quan estic a la oposició, no deixo fer; quan estic al govern, no faig.

            Tercera: he d’incrementar els impostos: no servirà per resoldre rés, però incrementaré els ingressos, i

            Quarta: quan arribem a una situació límit, farem allò que havíem promès que no faríem mai.

Encara n’hi ha una cinquena, que és útil quan, tot i aplicant les premisses anteriors les coses no surten bé i els ciutadans es queixen: si les coses surten malament, la culpa sempre serà del Partit Popular.

També ens podem fixar que aquest nou model està molt relacionat amb les noves cultures, i amb, l’ara perseguida cultura del no. Podem posar exemples: hi havia qui sempre s’havia negat a la construcció de dessalinitzadores, i també als transvasaments (ara coneguts com connexions puntuals) fins que van arribar al Govern, que van començar a construir dessalinitzadores, i per què va ploure, que si no, també fan (que l’acabaran fent) el tant maleït transvasament (ui, perdó: connexió puntual) de l’Ebre; els mateixos també renegaven de la interconnexió elèctrica amb França, i tot i estar el Govern, es manifestaven contra els acords del propi Govern; la incineració de residus (ara dita, valorització energètica) també ha estat perseguida, fins ara que es col·lapsen les instal·lacions i cal trobar solucions; permeteu-me encara un darrer exemple: des de que tenim un Conseller de participació ciutadana, mai la participació electoral a Catalunya havia estat tant baixa.

Doncs bé, els màxims exponents d’aquesta nova política neocoM, i que no volien incineradores de residus, divideixen Catalunya en zones en les que diuen: cal construir els equipaments de tractament necessaris, per tal que gestionin els seus propis residus. Una d’aquestes zones és l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (concretament la denominada àmbit 1.3), i una altra és el Penedès i el Garraf (denominat àmbit 1.1). Doncs en aquest pla és diu que a l’àmbit 1.3, es necessària la construcció d’una incineradora, i ho comparteixo, per què no hi ha infraestructures suficients per a donar sortida als residus que es generaran en un termini d’any i mig. Altra cosa és, que a l’hora de la veritat, plantegin la construcció de l’equipament a l’àmbit 1.1, és a dir, al terme municipal de Sitges.

 Doncs no, aquí no ens hi trobaran.