NoNomésLletres

A la inauguració de la nova, flamant i lluenta T1 de l’aeroport del Prat, el President Zapatero ha llançat dues promeses: una en relació a un nou model de gestió de l’aeroport, l’altra en relació al finançament.

Pel que fa a la gestió de l’aeroport, la promesa es centra en afirmar que abans d’acabar l’any s’haurà acabat la gestió única estatal, a favor de la incorporació de la Generalitat i la societat civil catalana: una bona notícia i dues dolentes. La bona notícia és que es contempla la possibilitat d’incorporar la societat civil a la gestió del Prat, quelcom que considero imprescindible per garantir-ne una gestió eficaç i no només una gestió identitària si de la Generalitat depengués; la primera dolenta, no ha desvelat quin serà el pes de la Generalitat, ni de la societat civil, dit d’altra manera no sabem si la gestió serà majoritàriament privada o majoritàriament pública, i aquesta no és una qüestió baladí, si no fonamental per esprémer al màxim les possibilitats de la nova infraestructura; la segona dolenta, és que al President Zapatero no se li dona bé això de fixar terminis, i si ha dit que abans d’acabar l’any, segurament volia dir que no hi ha pressa, i que això va per llarg.

L’altre promesa, era més aviat una ratificació de la voluntat de que hi hagi aprovat una reforma del sistema de finançament aviat, ara bé en aquest cas, crec que només hi ha una notícia i a més dolenta. I és que s’ha referit a l’acord sobre el finançament parlant del “alumbramiento”, i per tant això podria significar dues coses: o l’acord sobre el finançament acabarà sent una “parida” o hi podria haver un “avortament”, i és que desprès de tantes mentires cal saber interpretar adequadament el President. Tant de bo que m’equivoqui.

Aquesta setmana ha tornat a ser notícia el vicepresident de la Generalitat i els seus deliris identitaris. Dia que passa, dia que contínua utilitzant els diners dels nostres impostos per fer un servei a un estat que només existeix en el seu particular imaginari, i amb el vist-i-plau d’un President de la Generalitat, quins complexes el duen a beneir la obertura d’ambaixadetes arreu del món.

 A Paris, London (per allò del Josep Lluis), Berlín, New York i Buenos Aires, s’hi afegeix ara, Mexico DF, amb un cost anual d’uns “insignificants” dos milions dos cents mil euros, més els gens menyspreables sous, dietes i indemnitzacions dels delegats i personal a càrrec d’aquestes delegacions. L’objectiu de les delegacions, segons resa el decret que n’empara la seva creació, és establir relacions bilaterals amb altres estats, òbviament, i aquí està la gràcia, pontejant la diplomàcia espanyola, a la qual per cert qualsevol català s’hi haurà d’adreçar, exactament igual que abans si té cap mena de problema en cap d’aquests països.

 Aleshores, quina utilitat tenen aquestes delegacions? Alguns diran que col·locar amics, altres que germans, i pot ser no els faltarà la raó, però aquesta no deixa de ser l’anècdota, doncs la utilitat real és la de la satisfacció personal d’aquells que desitgen tenir un estatus que no els correspon. Els diners públics (els nostres diners, els diners de tots) però, no haurien d’estar per satisfer desitjos ni deliris personals, si no que haurien d’estar al servei dels ciutadans.

 Altra cosa són, i no ho discuteixo, les 35 oficines comercials de la Generalitat arreu del món, per tal de promoure l’expansió internacional d’empreses catalanes o l’atracció d’inversions a Catalunya (moltes menys de les que ens agradarien), que en alguns casos, fins i tot, aprofiten recursos en ubicar-se en dependències compartides amb consolats o ambaixades espanyoles. I és en aquest àmbit, i només en aquest àmbit, que algunes altres comunitats espanyoles tenen també alguna (en cap cas 35) oficina comercial arreu del món.

 Però acabo la setmana amb el mal d’estómac que em produeix saber que en una altre àrea que depèn del mateix vicepresident Carod, precisament en la de cooperació, s’estan malmeten recursos públics. Després de que l’Almax hagi fet el seu efecte, us en faré cinc cèntims.

Després dels resultats de les eleccions del diumenge passat, em sorprèn (o no), veure com alguns polítics responsabilitzen els mitjans de comunicació de l’alt nivell d’abstenció dels ciutadans: en aquesta línia cal emmarcar la picabaralla entre Tremosa i Cuní; les declaracions de Duran, en el sentit de què la classe política catalana és millor que la espanyola (probablement per això els catalans s’abstenen més); o el mateix President Montilla, que també apunta cap els mitjans, quan cerca responsabilitats sobre l’abstenció.

Es clar, pot ser és més senzill que davant d’una situació incòmoda, mirem al veí, i li atribuïm les responsabilitats a ell. Això potser alleugerarà algú, però no contribuirà a resoldre la incomoditat que representa que en unes eleccions hi participi menys del 40% de la població, com tampoc ho és que en un referèndum sobre l’Estatut de Catalunya, hi participi menys del 50% dels ciutadans.

Crec sincerament, que les forces polítiques hem d’assumir la responsabilitat, probablement de forma proporcional a la representativitat que ostentem, i analitzem si els missatges que transmetem s’adeqüen i donen resposta als problemes que pateixen els ciutadans, o si al contrari, ens allunyen dels ciutadans. Els ciutadans que no exerceixen el seu dret al vot, o ho fan amb un vot en blanc, ens estan dient que no troben necessari expressar la seva opinió política, o que desitjant fer-ho, cap opció s’adequa a les seves necessitats.

El Partit Popular hem guanyat aquestes eleccions europees, i el Partit Popular de Catalunya, ha millorat el resultat de les darreres eleccions europees, i això per a mi es motiu de satisfacció, i molt probablement sigui simptomàtic d’una voluntat de canvi de la societat. Però considero imprescindible continuar treballant en la línia de donar resposta als problemes que preocupen els ciutadans: hi ha forat, hi ha una gran quantitats de ciutadans que esperen respostes dels polítics, i aquells que siguem capaços d’adreçar-nos-hi, i satisfer llurs preocupacions, serem capaços de millorar encara més els nostres resultats, no com a finalitat darrera, si no com a mitjà per demostrar que altres formes de governar són possibles.

Diumenge tenim una cita amb les urnes, aquest cop eleccions europees. Ara podria caure en el tòpic d’explicar la importància d’aquestes eleccions, que ho són; o podria explicar que les grans línies mestres de les polítiques espanyoles i catalanes es dissenyen a Europa, que es fa; també podria explicar el que s’hi juguen els nostres pagesos i els nostres pescadors, que també s’hi juguem molt; també podria explicar que votar és un deure cívic que no hauríem de subestimar, que ho és. Però no, no aniré per aquest camí de clàssics i tòpics.

Jo no m’abstindré per que, ens agradi o no, el nostre sistema polític ens permet periòdicament decidir qui té la responsabilitat de governar-nos, i ja sé que en el cas europeu a més, no escollim el Govern, si no només el Parlament, però ara per ara, és l’únic que, en clau europea podem decidir, i és important que hi diguem la nostra. Cada una de les forces polítiques que ens presentem a aquestes eleccions, tenim unes propostes, almenys el Partit Popular les tenim (del Partit Socialista, en tinc serioses dubtes) i seran més o menys romàntiques, més o menys plausibles, però són, i no n’hi ha d’altres. I quan dic, no n’hi ha d’altres, vull dir que no n’hi ha d’altres, i per tant, que no, per no anar a votar, el sistema canviarà. En canvi, les reformes s’impulsen anant a votar, només cal fixar-se en aquells països en els que no hi ha eleccions, tampoc no hi ha reformes que permetin millorar i fer progressar la societat.

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova, el dia 5/6/2009.

Llegeixo amb certa sorpresa l’entrevista realitzada pel Diari de Vilanova al Director General d’AUCAT, Sr. Gimenez, i les declaracions en el sentit de què l’empresa concessionària de l’autopista del Garraf, estaria disposada a implantar noves bonificacions per fer menys costós el peatge als habitants del Garraf. Al respecte, crec necessari fer alguns comentaris, ja que en el marc del grup de peatges creat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques hi ha una comissió específica en la que estudiem una possible reforma del sistema de peatges, i cap de les propostes que estan damunt la taula apunten en la direcció que anuncia el Sr. Gimenez.

 Cal esmentar, com apunta el Director General, que la decisió entorn als peatges correspon al Govern de la Generalitat, i no a l’empresa concessionària, la qual es compensada per la Generalitat per les afectacions que els pugui generar les modificacions de les tarifes. Òbviament, les empreses concessionàries participen amb llur experiència en la presa de decisions, però aquesta participació no és determinant.

Les línies de treball que van ser debatudes en la darrera reunió de la comissió específica del grup de peatges del molt recentment passat mes de maig, no anava precisament en la línia que en la seva entrevista apuntava el Sr. Gimenez. Tot al contrari, la proposta que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, de la mà de l’Autoritat del Transport Metropolità va posar sobre la taula, perjudicaria i molt els usuaris d’aquesta autopista de la nostra comarca, doncs, en lloc de pensar en noves bonificacions, s’està proposant homogeneïtzar les bonificacions en l’entorn de l’àrea metropolitana, i això significaria, que si bé ara, la bonificació arriba al 50% als usuaris que passin més de vuit vegades al mes per les barreres del peatge, s’hauria de tendir a incrementar a més de setze passades, i amb una bonificació màxima del 20% i encara més, també hi ha sobre la taula una proposta per encarir el peatge, un 5% durant les hores punta. Tampoc no vaig veure que cap representant d’Abertis s’oposés a aquestes mesures, com sí que vaig tenir la oportunitat de fer-ho en representació del Partit Popular de Catalunya.

Estic perfectament d’acord amb la necessitat d’una certa homogeneïtzació dels peatges de l’entorn metropolità, però és imprescindible que aquesta homogeneïtzació es realitzi en base al preu per quilòmetre que es paga en cada barrera. Podríem estar d’acord en que les bonificacions màximes fossin del 20%, sempre i quan la base sobre la que s’aplica sigui equivalent en uns i altres peatges, ara bé si aquesta base és diferent com sembla ser que continuarà sent, no veig la necessitat d’homogeneïtzar les bonificacions, que no farien rés més que perjudicar encara més els habitants d’aquesta comarca.

Per cert, no puc deixar de recordar amb certa nostàlgia aquells que es manifestaven exigint la Catalunya lliure de peatges o que organitzaven pitades de protesta a les barreres, segurament ara estaran ocupats, des de càrrecs del Govern, en veure com ens poden pujar els peatges, i deuen passar per les barreres en el cotxe oficial.

Qui més, qui menys, hem tingut algun amic d’aquells que ens convida a prendre una copa, i alhora de pagar, o bé s’ha descuidat casualment la cartera, o bé ja ha desaparegut. Zapatero és d’aquesta mena d’amics, i ahir en van donar bona compta al debat sobre l’estat de la Nació.

La intervenció de l’encara President del Govern es va caracteritzar per sintetitzar de forma clara i nítida les responsabilitats de la crisis: la culpa és de la situació internacional i del PP, i es va quedar tan ampla. A partir d’aquí, i en el seu pur estil de improvisació (aquesta vegada potser menys) va començar a recitar les mesures tipus pegat adreçades a causar més impacte mediàtic, que no a intentar facilitar les coses als ciutadans. Ahir però, varem descobrir una nova faceta del President: és aquell amic que acostuma a marxar deixant el compte per pagar.

Després de mesos de resistir-se a facilitar ajudes per l’adquisició de vehicles, fórmula que ha funcionat raonablement bé a Alemanya, per sort d’algunes empreses espanyoles, ahir finalment les va anunciar: 2000 euros per vehicle. Això sí, l’Estat en posarà 500, altres 500 les comunitats, els altres 1000 els fabricants. Pactat amb les comunitats?, pactat amb el sector? No, no, ell ja anunciat les seves condicions: paga tu, i si no els teus ciutadans es queden sense ni cinc.

Nicholas Negroponte va fundar una ONG, anomenada “One PC per child”, que té per objecte repartir ordinadors de baix cost, 100$, entre els nens de països subdesenvolupats, això si la ONG assumeix el cost dels ordinadors. Doncs, ara el President ZP, que es considera una ONG, anuncia que repartirà ordinadors entre els nens espanyols, al més pur estil ONG. Això sí, qui paga? Altra vegada les comunitats.

Finalment del conjunt de les mesures pegat que va anunciar el President, no vull passar per alt els ajuts a les hipoteques, i és que aquells ciutadans amb rendes superiors a 24.000 euros no rebran cap mena ajut, com si els que en tinguessin menys tinguessin accés al preu de l’habitatge.

Que el President Zapatero, no és de fiar, se n’han assabentat ja arreu del món, també se n’han assabentat al Congrés dels Diputats, on al PSOE, ja no li queda cap mena de recolçament. Només falta que se n’assabentin al mateix PSOE. Ara potser, les comunitats en les governa el PSOE, Catalunya, entre elles, podran contribuir a explicar al mateix PSOE, com les gasta el President del “talante”.