Davant d’aquells que afirmen l’esgotament d’uns suposats models polítics neoliberals o neocon, crec no estar massa allunyat de la realitat si afirmo que estem davant la implantació d’un nou model polític que he vingut a nomenar, neocoM.
Aquest nou model es basa en quatre o cinc premisses fonamentals que són les que orienten tota política:
Primera: tothom ho fa malament, menys jo.
Segona: quan estic a la oposició, no deixo fer; quan estic al govern, no faig.
Tercera: he d’incrementar els impostos: no servirà per resoldre rés, però incrementaré els ingressos, i
Quarta: quan arribem a una situació límit, farem allò que havíem promès que no faríem mai.
Encara n’hi ha una cinquena, que és útil quan, tot i aplicant les premisses anteriors les coses no surten bé i els ciutadans es queixen: si les coses surten malament, la culpa sempre serà del Partit Popular.
També ens podem fixar que aquest nou model està molt relacionat amb les noves cultures, i amb, l’ara perseguida cultura del no. Podem posar exemples: hi havia qui sempre s’havia negat a la construcció de dessalinitzadores, i també als transvasaments (ara coneguts com connexions puntuals) fins que van arribar al Govern, que van començar a construir dessalinitzadores, i per què va ploure, que si no, també fan (que l’acabaran fent) el tant maleït transvasament (ui, perdó: connexió puntual) de l’Ebre; els mateixos també renegaven de la interconnexió elèctrica amb França, i tot i estar el Govern, es manifestaven contra els acords del propi Govern; la incineració de residus (ara dita, valorització energètica) també ha estat perseguida, fins ara que es col·lapsen les instal·lacions i cal trobar solucions; permeteu-me encara un darrer exemple: des de que tenim un Conseller de participació ciutadana, mai la participació electoral a Catalunya havia estat tant baixa.
Doncs bé, els màxims exponents d’aquesta nova política neocoM, i que no volien incineradores de residus, divideixen Catalunya en zones en les que diuen: cal construir els equipaments de tractament necessaris, per tal que gestionin els seus propis residus. Una d’aquestes zones és l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (concretament la denominada àmbit 1.3), i una altra és el Penedès i el Garraf (denominat àmbit 1.1). Doncs en aquest pla és diu que a l’àmbit 1.3, es necessària la construcció d’una incineradora, i ho comparteixo, per què no hi ha infraestructures suficients per a donar sortida als residus que es generaran en un termini d’any i mig. Altra cosa és, que a l’hora de la veritat, plantegin la construcció de l’equipament a l’àmbit 1.1, és a dir, al terme municipal de Sitges.
Doncs no, aquí no ens hi trobaran.
