NoNomésLletres

Seguint amb el tema de la proporcionalitat i de la representació territorial, analitzem alguna dada més, que probablement ens aportarà lluny al perquè, Catalunya, és la única comunitat espanyola, que no té llei electoral pròpia.

Si analitzem, com afecta a la representació parlamentària la sobrerrepresentació de les circumscripcions electorals, veurem com això beneficia a aquelles forces polítiques, que obtenen els seus millors resultats a una extensió més gran del territori, amb independència que quina sigui la seva població, i això ens condueix a la següent situació: CiU obté més de 3 diputats addicionals, i ERC n’obté 1 de més (aquesta dada no és tant estable com la de CiU, ja que en algunes cites està en equilibri); i si uns hi guanyen, altres hi perden: PSC, PPC i ICV sempre en perden 1, als que cal afegir C’s, que en les darreres eleccions, també en perd 1.

No cal dir, que aquesta situació condiciona qualssevol reforma del sistema electoral, doncs els que hi perden, no voldran perdre-hi més, i els que hi guanyen no voldran renunciar a continuar-hi guanyant. Per tant, el debat sobre proporcionalitat i representació territorial no és balder, i només es podrà superar amb un nou sistema, si aquest nou sistema garanteix com a mínim els mateixos equilibris actuals: si ja ho sé, canviar-ho tot, per què no canviï rés.

Vegem com afecta a la proporcionalitat, la selecció de les circumscripcions electorals. El sistema proporcional per excel·lència és la circumscripció única, i a mesura que ens allunyem d’aquest ideal, passen dues coses: si el pes de cada circumscripció s’equipara a la població, el territori queda subrepresentat; si es corregeix aquesta subrepresentació amb la pre assignació d’escons als territoris menys poblats, ens allunyem de la proporcionalitat. Ara per ara, hi ha tres propostes de circumscripcions sobre la taula: circumscripció única, províncies i vegueries (amb les seves diverses versions). No cal dir, que a més circumscripcions, majors dificultats per mantenir la proporcionalitat, uns dels motius pels que crec que cal descartar la opció de les vegueries, d’altra banda, per què també implicaria traslladar a la llei electoral, el debat inacabat i calent de la ordenació territorial.

Si ara partim de la proporcionalitat, cal introduir un nou debat, potser més senzill, quin sistema d’atribució d’escons apliquem: la llei d’Hondt que prima els partits majoritaris o un altre sistema més proporcional com el de les quotes de Hare, o de restes majors, purament proporcional. La llei d’Hondt prima els partits majoritaris, amb l’objecte de facilitar la formació de majories estables de Govern, no crec que aquest pugui ser un problema, més si ens adonem que a la pràctica a Catalunya, la dispersió entre les forces polítiques no és, ara per ara, tant gran que l’aplicació de la llei d’Hondt alteri la proporcionalitat obtinguda a les urnes. 

De totes maneres, reitero que crec que el més apropiat ha de ser un sistema altament proporcional, en el que es garanteixi una adequada representació territorial, i a més s’introdueixin al·licients addicionals que permetin als ciutadans escollir de forma directa, almenys una part dels seus representants, i tot això és possible. Altra cosa serà que la aritmètica parlamentària ho faci possible.

Una llei proporcional, o de representació territorial?

L’actual llei electoral, és una llei proporcional però no del tot: els diputats assignats a cada circumscripció (les províncies) ho són d’acord amb la seva població, però no tots degut a que la dispersió de població entre la província de Barcelona, i la resta de províncies és molt gran. Si la llei fora estrictament proporcional i amb circumscripcions, la quantitat d’electes de la província de Barcelona, deixarien en anecdòtics els electes de cada una de la resta de províncies, per això es diu que un diputat per Lleida és més barat que un Diputat per Barcelona, o dit d’altra manera, el vot d’un ciutadà de Cubelles val menys que el vot d’un ciutadà de Cunit.

A la taula següent, podem veure el nombre de diputats que correspondria a cada província, d’acord amb la població, i els assignats pel vigent (i em sembla que encara per uns quants anys més) sistema electoral:

	Barcelona	Tarragona	Girona	Lleida
Proporcional	101	14	12	8
Sistema vigent	85	18	17	15

 

Així doncs, veiem com la província de Barcelona “cedeix” setze electes a les altres províncies, per garantir una millor representació territorial.

Cal avançar cap a una llei més proporcional en detriment de la representació territorial, o cal reforçar la representació territorial en detriment de la proporcionalitat?

La resposta no és senzilla, però tampoc es pot afirmar amb rotunditat que una major proporcionalitat hagi de significar una menor representació territorial: hi ha sistemes que permeten mantenir i incrementar la proporcionalitat, i poden garantir una representació territorial.

Per exemple, el Partit Popular, estem defensant davant la ponència parlamentària, un sistema amb doble vot: el nombre de diputats de cada llista s’assignaria d’acord amb un vot a una llista tancada en circumscripció única: Catalunya; d’altra banda, es dividiria Catalunya en districtes electorals, a cada un dels quals, els ciutadans podrien votar a un candidat de les llistes que s’han presentat a la circumscripció única, en llista oberta, de manera que el candidat que resultés més votat a cada un dels districtes obtindria un escó dels assignats a la seva llista. D’aquesta manera, el sistema es converteix en estrictament proporcional, i a més garanteix la representació territorial, com a mínim de cada un dels districtes electorals. Ara bé, aquests districtes electorals haurien de ser el més uniformes possible, ja que del contrari, podria haver-hi diputats territorials que representarien poc més de tres o quatre mil ciutadans, i altres que en podrien representar més de mig milió.

Qualsevol sistema, que divideixi Catalunya en circumscripcions electorals, aniria en detriment de la proporcionalitat del sistema, i quantes més circumscripcions, menys proporcional ja que s’haurien de compensar les circumscripcions menys poblades, per garantir un mínim de representativitat. Ah, i encara no hem parlat del sistema d’assignació d’escons (la famosa llei d’Hondt), que ja arribarà.

M’agradaria compartir opinions al respecte d’aquesta qüestió, sense que fem cap mena de projecció de possibles resultats d’acord amb eleccions anteriors, es a dir, sense apriorismes de què ens aniria millor, d’acord amb les nostres preferències electorals. Ho deixo per a un pròxim post, que probablement ens donarà resposta al per què, en trenta anys, no hi ha hagut una llei electoral catalana.

Tant hi fa, que la idea d’un nou hospital a la ciutat, nasqués com a ganxo electoral; tant hi fa, que s’utilitzi de nou com a ganxo electoral en el futur; tant hi fa, que si es materialitza la construcció d’un nou hospital a Vilanova i la Geltrú, però per a la comarca del Garraf més Cunit, sigui mercès a les gestions de l’Alcalde del PSC; tant hi fa qui posi la primera pedra; tant hi fa qui talli la cinta. El veritablement important de tot això, és que per fi, s’imposa el sentit comú, i sembla que les autoritats sanitàries de Catalunya han entès que a pesar dels esforços dels professionals, els equipaments hospitalaris de la nostra comarca són del tot insuficients.

Vagi, doncs, per endavant la més sincera felicitació a tots aquells que hagin aconseguit, que el nou hospital a Vilanova, pugui començar a semblar una realitat, i repeteixo, tant hi fa, el color polític que defensin.

Dit això, crec que el tema mereix alguns comentaris addicionals, i en aquest sentit hem de remuntar-nos a la dècada dels 90, quan un altre pacte de reordenació sanitària del Garraf, impulsat aleshores per un Govern de CiU, recolzat però per totes, repeteixo, totes les forces polítiques, amb la única excepció dels “extravagants” del PP, va suposar el desmantellament de l’Hospital Comarcal Sant Antoni Abat, com a centre d’aguts. Recordo perfectament, com l’aleshores Alcalde, Esteve Orriols, feia mans i mànigues enfrontant-se al Govern del seu mateix partit, per intentar aconseguir noves inversions per a l’Hospital de Sant Antoni, mentre el PSC presentava mocions instant el Govern Municipal a accelerar el tancament de serveis d’aguts, com ara la maternitat.

Desprès d’aquelles circumstàncies, i veien les actuals, a un li ve a la memòria aquella definició popular de polític, com aquella persona que crea problemes allà on n’hi ha, per desprès intentar resoldre’ls.

El tema, mereix però, també comentaris de futur, i és que no podem ignorar que aquest, és any d’eleccions al Parlament, i per tant, que algú hagués pogut pensar, que ara no li costa rés comprometre’s a fer una cosa, que després haurà de complir i pagar un altre Govern, i si mentrestant en traiem algun rèdit electoral, millor que millor.

Haurem d’estar amatents, per tal que això no sigui així, i els compromisos contrets es compleixin, hi hagi qui hagi als Governs, ja que sí això no fora així, estaríem fent un mal favor a la política i a la mateixa democràcia.

El  passat 20 de novembre, es va constituir al Parlament, la ponència conjunta que ha d’elaborar una llei electoral per Catalunya, i jo mateix, tinc l’honor de formar-ne part, en representació del meu Grup Parlamentari.

És curiós, o no, que desprès de 30 anys d’autonomia, a Catalunya, no disposem d’una llei electoral pròpia. És més, és curiós, o no, que desprès de 30 anys d’autonomies a Espanya, Catalunya, sigui la única comunitat, que no disposa d’una llei electoral pròpia. El dubte gallec “o no” que introdueixo en aquest paràgraf, us vol fer intuir que aquesta circumstància pot ser no és tant curiosa, pot ser no és tant un descuit o un oblit, pot ser no és per atzar, que 30 anys desprès no disposem d’aquesta llei electoral, que permetria regular les eleccions al Parlament de Catalunya. Desgranaré aquesta presumpta incògnita, alhora que relato els avenços, o no, de la redacció de la nova llei electoral.

Resulta obvi que el fet de no disposar d’una llei electoral pròpia, no és impediment, per tal que es puguin realitzar eleccions al Parlament, ja que en absència de la mateixa és d’aplicació la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) que és la llei espanyola que regula tots els processos electorals.

Situats en aquest punt, fa ja uns quants anys que algunes veus, provinents fonamentalment del Partit Socialista, venien reivindicant la elaboració d’una llei electoral pròpia de Catalunya, amb un interès molt específic: derrotar la majoria de Convergència i Unió. Probablement, una part de raó els assistia: podem comprovar com els resultats de les eleccions al Parlament de 1999, i les de 2003, ofereixen un resultat que mereix al menys, una reflexió, i és que en ambdós processos electorals, el PSC guanyà en nombre de vots (per menys de 5000 vots, el 1999, i per 7.000 el 2003), però en canvi l’assignació d’escons afavoria a la segona força política, CiU, que en ambdós casos sumava quatre escons més que el partit guanyador. El motiu: el diferent pes electoral que s’atribueix a les circumscripcions menys poblades, per garantir una representació territorial, més o menys adequada: podeu començar a intuir, els motius pels quals continuem sense llei electoral?

Finalment, el que ha fet que s’adoptés la iniciativa d’engegar els treballs per a redactar la llei electoral, han estat altres factors, entre els que s’hi compta la famosa desafecció amb la política i els polítics, i l’esclat dels casos Palau i Pretòria, que han deixat força més malmesa del que ja estava a la classe política catalana. Per tant, l’objectiu principal que hauria de perseguir la llei electoral, hauria de ser la d’apropar la classe política a la ciutadania, i atorgar-li a aquesta un major control sobre els seus representants.

Ara bé, creieu seriosament, que es pot començar a discutir una llei d’aquestes característiques a menys d’un any de les eleccions? Jo estic convençut, i ho estava el 20 de novembre, quan varem començar els treballs de la ponència, que no.

Els motius, són prou senzills: un cop aprovada una nova llei, que presumptament introdueix modificacions substancials respecte dels procediments anteriors, els partits hauran d’adequar les seves organitzacions als nous preceptes; però també, la Administració de la Generalitat s’haurà de reorganitzar en virtut d’aquesta nova llei; i finalment, i per a mi l’argument més important, és que si fem una nova llei electoral, per tal que els ciutadans hi tinguin més protagonisme, potser valdria la pena explicar-los amb el temps necessari, en que consisteixen les modificacions introduïdes.

Aquesta darrera reflexió, és també el motiu de la introducció del dubte gallec “o no” al títol a aquesta petita aportació a un debat que encara està obert, però que molt em temo, que no ho estarà durant massa temps.