Em veig en la necessitat d’escriure aquest post tant aviat com m’he llevat, avui 11 de setembre, per què ja he començat a llegir com alguns, segur que de forma absolutament interessada, tergiversen la història.
Contràriament al que molts diuen, no sé si per què ho creuen o els han enganyat, la guerra de successió, que no de secessió, que ens portà als fets de 1714 no era una guerra entre Catalunya i Espanya, si no que fou una guerra entre els partidaris de Felip V i els de l’Arxiduc Carles per la successió de tro del rei Carles II que morí sense descendència el 1700.
Per tant, primera clau, no es tractava d’una guerra entre monàrquics i republicans, si no entre monàrquics partidaris d’una dinastia i els partidaris d’una altra dinastia.
D’altra banda, Felip V ostentava també drets successoris al Regne de França, que si bé el Rei Lluis XIV, en primera instància es va comprometre a que hi renunciaria després es va desdir, pel que l’arribada al tro d’Espanya de Felip V, podia suposar la unió sota una mateixa direcció dels Regnes d’Espanya i França, i això era vist com una amenaça per països com Holanda, Austria, Anglaterra, Dinamarca, Portugal i Saboia (aquests dos darrers s’incorporen més tard a la aliança anti Felip V) que van declarar la guerra a França i Espanya. Els primers actes bèl·lics van tenir lloc al Nord d’Itàlia, a l’Alsàcia francesa i al Rhin alemany.
Segona clau, la guerra de successió del tro d’Espanya va ser una guerra generada pels diferents interessos dels altres regnes europeus.
La posterior adhesió de Portugal i Saboia a la aliança contra França i Espanya va fer possible que la guerra es traslladés a la península ibèrica després de l’intent fallit de les tropes partidàries de l’Arxiduc Carles d’ocupar Cadis. És a partir d’aquest moment que la guerra per la successió del Regne d’Espanya divideix els espanyols entre els partidaris de Felip i els de l’Arxiduc Carles, el qual s’establí a Barcelona.
La història és la història, i no les historietes que alguns esgrimeixen per justificar algunes actituds.
Com molt bé diu l’Adolf: la guerra fou el que en Santi diu, però el que va venir després és el que es commemora. Per això no se celebra una derrota, sinó la pèrdua dels furs i els drets. L’estructura de l’Estat austriacista era diferent a l’estructura de l’Estat borbònic. Ara no entraré en dir si era millor o pitjor. Però eren diferents. I les seves conseqüències, també ho foren.
La guerra és una cosa i el que passa després, una altra. Una cosa és una derrota i una altra dir que, com que fa 300 anys es va perdre una guerra dinàstica, ens mereixem el que ens varen fer després. I això, a més de ser una crueltat, seria com dir que qualsevol dret de conquesta és lícit. I crec que, avui, ningú amb el cap endreçat pensa això.
Hi ha quelcom que els Constitucionalistes no estan veient: el creixement de l’independentisme no té res a veure amb el 1714. És un independentisme més mental, menys sentimental, que està sumant 2+2 i la cosa no surt. De gent, de molta gent, que abans no ho era. De gent, de molta gent, que no vol que la maregin amb guerres antigues, sinó amb problemes actuals: i quan Espanya és un problema, n’hi ha que pensen que deixar Espanya és la solució.
Emprar el 1714 és perniciós si es fa a favor d’uns, com d’uns altres. Mirar l’actualitat acostuma a donar millor resultat. I els números, no surten. Al final, tot es redueix a un problema de diners.
Molt bona reflexió històrica desmitificant la tergiversació del romanticisme nacionalista!
Jo al meu blog he fet un anàlisi econòmic de la guerra de successió on he conclòs que va ser un conflicte de classes on la burgesia catalana va sortir molt beneficiada de l’eliminació de les estructures feudals de la Corona d’Aragó!
Sigui com sigui, la qual cosa aquesta clar és que en aquests dias es pretén celebrar fets que no es corresponen amb la història que és la que és i no la podem canviar com alguns volguessin.
Així doncs, per ser celebrar el onze de setembre i ser coherent s´ha de suposar que ens sentim monarquics Espanyols,..
Naturalment que va ser un conflicte europeu, això es prou evident. La qüestió és que Castella, aprofitant l’ocasió, no es va limitar a imposar la dinastia que va guanyar la guerra, sinó que va començar tot un procés que no cal qualificar ni definir, tots el coneixem.
Conseguir el efecto sin que se note el cuidado…. Et sona això, Santi? Instrucció secreta del Consejo de Castilla del 1716 per eradicar la llengua pròpia a València, les Illes Balears i Pitiüses i a Catalunya.
Vols dir que també és una qüestió dinàstica?
En fi, bona Diada i que puguem parlar-ne molts anys