Desvetllat ja que la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, seran el proper 28 de novembre, continua malaltissament un debat entorn a qui i com es declararà la independència de Catalunya.
Molt em temo que el 29 de novembre, altre vegada, tots aquells que es troben immersos en aquest debat es lamentaran d’una baixa participació dels ciutadans a les eleccions, i cercaran culpables a tort i a dret: que si els mitjans de comunicació, que si el desencís de la política, que la llunyania entre polítics i ciutadans, que la desafecció de la política, que la culpa és de “Madrid”. I no. S’equivocaran una vegada més en l’anàlisi, la culpa serà d’aquells que venen fum, i centren el debat en l’espès fum que els impedeix veure més enllà dels nassos.
El que en aquestes eleccions es decidirà no és el model d’Estat que ja està definit a la Constitució i a l’Estatut, si no que el que es decidirà és qui i com governarà Catalunya durant els propers quatre anys: si continuarem finançant escoles franceses, mentre a Catalunya hi ha milers de barracons; si continuarem obrint ambaixadetes inútils arreu del món, o ens preocuparem dels problemes de casa; si continuaran els bloqueigs a determinades infraestructures; si continuarem circulant a 80 Qm/h; si anirem a la Xina a buscar empreses, o farem créixer les de casa nostra; si els comerciants podran rotular com vulguin, o seran sancionats per fer-ho en castellà; i una llarga llista de realitats més que dona la impressió que preocupen ben poc a una part de la classe política (o aspirant), i molt als ciutadans.
Sí, ja sé que per dir que el debat no és la independència, estic parlant de la independència, i m’ho permeto per què a les portes de la Diada, s’intentarà capitalitzar aquesta jornada festiva dels catalans per donar encara més ales al independentisme, i jo vull contraposar aquest sentiment d’arrencar Espanya de Catalunya, amb un altre sentiment que és el de molts catalans entre els que m’incloc: Catalunya, amb les nostres diferències, també som Espanya, amb les nostres també moltes similituds.
Finalment, es preocupant que el principal partit de Catalunya, CiU, que aspira a governar Catalunya, faci seu el joc de la independència i mantingui una posició ambigua en el millors dels casos i decididament a favor en d’altres. La incertesa del marc institucional no genera en absolut confiança en el futur, per què aquest esdevé incert. Jo ho tinc clar: independència? No. Estatut i Constitució, juntament amb un bon Govern, són les eines que faran progressar Catalunya.
Quanta raó tens en la teva anàlisi. Els problemes de les persones són els de trobar feina, gestionar bé el diner públic de tots, defensar la llibertat de tots rotulant i escrivint en qualsevol llengua oficial….és a dir…. ser europeus de debó, tenint principis respectant als damés….Com és possible que molts polítics abandonin tot això i creguin que així serviran el seu poble?
El que salga elegido tendrá que decidir respecto a la situación de los pequeños empresarios (las MICROPIME , por facturación), si hemos de seguir pagando impuestos o pasamos a ser top-mantas ante la pasividad del gobierno, si deberían simplificar el papeleo legal obligado para controlar a todas que últimamente está colapsando a las pequeñas que quieren tener todo legal, si rebajarán las amenazas con sanciones brutales para las pequeñas empresas que sobrevivimos, si mejor cerramos y nos apuntamos al paro (aunque no cobremos por ser administradores y autónomos).