Categoría: Política

Publicado el

De bitxos raros.

Trobo encertada la campanya que ha llançat el PP de Catalunya, reivindicant la normalitat, dintre la pluralitat de Catalunya. No es tracta de voler passar desapercebuts, si no que els plantejaments que fa el PP, sovint compartits silenciosament per molts catalans, han de ser vistos i tractats des de la normalitat i la pluralitat de la nostra societat. Complexes? No, als cordons sanitaris o les grolleres (i exitoses) campanyes d’en Zaragoza, em remeto.

Trobar desencertat, fora de lloc i presumptament delictives “les primàries” (Bono dixit) exaltacions del Diputat Tardà no pot ser de bitxo raro. Denunciar que Zapatero i el PSC ens van prendre el pel amb l’Estatut, no pot ser de bitxo raro. Denunciar els excessos nacionalistes de CiU i ERC, no pot ser de bitxo raro. Defensar la Constitució espanyola, o que les banderes espanyoles onegin als balcons dels ajuntaments catalans en defensa de la legalitat, no pot ser de bitxo raro.

És de bitxo raro, denunciar que la televisió pública catalana en una sèrie que emet en “prime time” permeti que aparegui una diana amb el PP a l’interior? És de bitxo raro denunciar que el Govern de Catalunya gasta diners en escoles a França, mentre a Catalunya, massa nens estudien en barracons ?

És de bitxo raro discrepar i opinar diferent del que opina l’oasi català ? Reivindico, reivindiquem el dret a pensar com creiem oportú, sense necessitat de ser bitxos raros. En un país lliure, hauria de ser de justícia.

Publicado el

Polèmic Barceló

Polèmica va ser i és encara, la obra fins ara més coneguda de Barceló a la Catedral de Palma de Mallorca que va costar el mòdic preu de 4 milions d’euros. El miracle del pans i dels peixos, títol de la obra, sembla una premonició del que havia d’arribar, i efectivament ara, la darrera obra ha costat el mòdic preu de 20 milions d’euros.

No m’agrada ser purità en art, és més, fins i tot m’agrada la transgressió artística, no entenc d’art, però l’art que no entenc l’interpreto com em ve de gust, i potser per això és art, perquè permet a qui en gaudeix interpretar-lo.

Ara bé, el que no és interpretable, és que, amb crisi o sense, hagin sortit 8 milions d’euros de fons públics per pagar l’obra de la sala del Palau de Nacions, de les Nacions Unides, tant em fa, si es diu de l’Aliança de les Civilitzacions o com es vulgui dir, em sembla immoral. Potser encara hi ha dubtes, però per si es confirmen, vull afegir que a més em sembla fastigós que mig miler d’euros hagin pogut sortit d’ajuts al desenvolupament. Com s’explica això?. Com expliquem a aquells països subdesenvolupats que sovint busquen un paraigües sota les Nacions Unides, els hi hem fet un sostre de 20 milions d’euros?

Tant me fa que Barceló tingui amistat o no amb el Ministre Moratinos, o amb qui sigui. És ben lliure de gaudir de les amistats que vulgui. Tant me fa que Barceló es guanyi la vida com pugi. La obra de Barceló pot ser discutida, i és discutible, però el que no és discutible és que això ho haguem de pagar amb fons públics: i no s’hi valen explicacions, només s’hi valen responsabilitats. Exigim que algú les assumeixi.

Publicado el

El més calent a l’aigüera

Ahir es va oficialitzar l’acord sobre la recerca i la innovació a Catalunya. És una fita, sense cap mena de dubte, important, que mereix el reconeixement, encara que em pesi, del seu màxim exponent, que és el Conseller de Tantes Coses (aquell altrament conegut com el Lenin de Manresa).
Darrera el pacte, hi ha un bon treball, però no ens fem il·lusions, doncs el més calent encara és a l’aigüera. Era i és necessari un ampli acord sobre l’esdevenir de la recerca i la innovació a Catalunya. El sector industrial, en els darrers anys ha perdut massa pes, com per què les autoritats polítiques en quedem impassibles: el 2000, el sector industrial representava més del 25% del PIB català, avui representa menys del 20%, i estem parlant d’uns anys d’expansió.
El Partit Popular de Catalunya, fa massa anys, que venim subratllant la importància de potenciar la recerca i facilitar la innovació a les indústries catalanes, de fet les darreres grans inversions estatals en infraestructures de recerca a Catalunya, va ser impulsades pel darrer Govern del Partit Popular, el superordinador Mare Nostrum, i el sincrotró en construcció a Cerdanyola. Avui, sota una crisi galopant, que amenaça el futur de massa famílies, hi ha qui s’ha adonat de la necessitat d’una política estable i de llarg termini, que faciliti la innovació i la competitivitat de les empreses i indústries catalanes.
Hi ha però, dos peròs, i valgui la redundància: primer, no s’hi val a plantejar uns objectius ambiciosos, per després donar les culpes als altres de que no s’hagin pogut acomplir, es a dir, Conseller, el primer que cal és que el Govern de la Generalitat compleixi amb els seus compromisos econòmics, sense excuses de finançament ni d’inversions (les regles del joc, són conegudes i ara no s’hi val a dir, que no han canviat com a algú els agradaria); segon, la clau del pla de recerca i innovació és la priorització de les línies de recerca, i aquí, el Govern, se n’ha reservat la competència, mentre que aquesta és la clau de volta del pacte, ja que, dependrà de l’encert en aquesta priorització (o focalització, com li agrada al Conseller), per tal que triomfi o fracassi el definitiu intent de modernitzar la indústria catalana.
En conseqüència de sociovergència, rés de rés. Responsabilitat de futur, tota, però precaució també. En aquest àmbit, el Govern s’ha guanyat un marge de confiança, però més val que no el malmeti: hi ha massa en joc.
Publicado el

Pilotes fora

Si algú s’havia generat il·lusions al respecte del discurs d’ahir del President de la Generalitat, hores d’ara ja les deu haver perdut. Cap novetat, respecte de possibles novetats en forma de mesures per pal·liar la crisi o clarificar el tant recurrent debat del finançament.

Es a dir, s’han complert totes les expectatives, almenys les que jo mateix m’havia generat, i que eren que el President no tenia rés que aportar. El missatge que va donar, va ser autocomplaent i absolutament mancat d’autocrítica, però el més preocupant va ser que davant els problemes dels ciutadans i del propi Govern es va dedicar a llençar pilotes fora.

Aquest any sí, amb la que està caient, no li quedava més remei que reconèixer que estem travessant una crisi, però aquesta és deguda a factors internacionals i ja s’arreglarà. La solució que podem aportar des de Catalunya és que els catalans treballem més, que fem un esforç, vaja com quan la sequera que després de que fóssim els ciutadans els que féssim l’esforç de l’estalvi ens volien passar la factura, en forma d’increments del preu de l’aigua.

El posicionament del President a l’entorn del debat del finançament, també era esperat, però es va limitar a dir-nos que el problema és del Govern de l’Estat, i sí el que els proposen, els agrada, ho acceptaran i punt, hi hagi o no, suposades unitats catalanes.

Total que si algú esperava alguna novetat, aquesta va ser que els problemes que tenim els catalans, ja ens els arreglaran els altres, que amb el Govern no va la cosa. Això só a les ambaixades de França, Regne Unit i Alemanya, se n’afegiran de noves als Estats Units, a Mèxic i a l’Argentina; de moment de Benidorm, no en va parlar.

Publicado el

Per un canvi de model

En plena situació de crisi econòmica, la classe política catalana (almenys una part), està immersa en ple debat sobre el mal dit “finançament de Catalunya”. Bé, ni això, està en ple debat sobre si pacten una posició unitària (de la part) sobre el mal dit “finançament de Catalunya”.

És una cançó que em sona, és la cançó de l’enfadós. Però que no havien pactat ja el mal dit “finançament de Catalunya” a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que va ser objecte d’un serial semblant al que ens representen avui? Ah, no. Que no havien pactat el mal dit “finançament de Catalunya” entre Mas i Zapatero a la Moncloa? Tampoc? Aleshores van pactar alguna cosa (útil vull dir)?

Convé aclarir, per què a voltes sembla que als polítics (alguns) els agrada jugar amb la confusió, que el que està en discussió no és el “finançament de Catalunya”, si no que el que està en discussió (o ho estarà, quan es posin d’acord, sobre què discutir) és el model de finançament de la Generalitat de Catalunya, cosa molt diferent al finançament de Catalunya, ja que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que formem Catalunya, ens financem amb el nostre treball. Per tant, la millora del finançament de la Generalitat, no vol dir que millorà el finançament dels ciutadans ni de les empreses, i per tant tampoc no resoldrà la crisi.

En tot cas, el que sí hauria de millorar, haurien de ser els serveis públics que els catalans rebem de la Generalitat de Catalunya. I ho dic en condicional, per què dels nostres governants de la Generalitat, dependrà que els recursos addicionals que rebin, millorin els nostres serveis i equipaments. Només un exemple sobre com s’empren els recursos: a Catalunya, aquest setembre 20.000 alumnes catalans i catalanes de Catalunya, han començat llurs cursos en barracots (ara també dits, noves solucions constructives), mentre a Soler (prop de Perpinyà, a la França Sud), estrenen IES de 3 milions d’euros i altres 6 milions de subvencions, a costa dels impostos dels pares i mares d’aquests 20.000 alumnes que no tenen la sort de viure a la França Sud.

Animo els lectors, que comencem (alguns continuem) a pensar en canviar de model. De finançament, sí. Però ens seria més profitós també canviar de model de governants.

Publicado el

Està de moda el Ché?

Efectivament el Che està de moda, fa anys que està de moda, sobre tot en els països comunistes (no cal dir a Cuba), i en els no comunistes pels que senten una trista melancolia per les revolucions totalitàries.

Però si el Che torna a la actualitat als països occidentals, i a ser subjecte d’articles i opinions, no és fruit ni de l’article de la Pilar Rahola, que dit sigui de pas, comparteixo i aplaudeixo sense els tics i les interpretacions bonistes d’altres articulistes, ni és fruit de la actualitat cinematogràfica que ens brinda Benicio del Toro. Més aviat considero, que és fruit de la actualitat real. La trista actualitat real que es viu a països com Cuba, Venezuela o Bolívia.

La situació política a Cuba, no és nova, més enllà de la cessió del poder entre els germans i de l’anunci de tímides obertures que no arriben mai, la revolució de la pobresa continua plenament vigent. I s’escampa. S’escampa per Venezuela, i per Bolívia. No en va, Hugo Chàvez és l’hereu del populisme dictatorial de Castro, així li va encomanar el mateix dictador en la seva visita a la illa, un cop va sortir de la presó del seu país per protagonitzar un intent de cop d’Estat.

I aquí no s’hi valen els bonismes melancòlics que no fan més que atrinxerar dictadors, d’esquerres, però dictadors, en els seus obcecats intents de fer prevaldre pobres igualtats, per davant de les llibertats. No s’hi valen termes mitjos, no s’hi valen falsos mites, no s’hi valen pseudoicones de revolucions de misèries.

Publicado el

L’estelada cubana

Sincerament, entenc la Diada de l’11 de setembre, com un dia en el que especialment crec important posar de manifest la nostra catalanitat. Es a dir, una jornada en la que els catalans, volem afirmar les nostres particularitats, que no peculiaritats.

Dels catalans, a la resta d’espanyols ens diferencien coses, però també ens uneixen altres coses; i ens podem passar el dia recordem aquelles coses que ens diferencien, però crec imprescindible també recordar altres coses que ens uneixen. Aquesta és la diferència entre els que creuen que la Diada ha de servir per recordar un presumpte passat gloriós, i els que creiem que ens espera un futur millor, tornant a fer que torni a ser: el motor i l’enveja d’Espanya.

La polèmica d’aquesta Diada, la intenten marcar altre vegada els independentistes, que com sempre s’han de fer notar. Ara és el centenari de l’invent de l’estelada, que és un reflex eficaç i evident, sobretot per aquells que diuen proclamar la catalanitat, sense negar la espanyolitat, de la seva visceral antiespanyolitat. Doncs no, l’estelada és el màxim reflex del antiespanyolisme dels nacionalistes catalans: més que un símbol d’afirmació catalana, com ens volen fer creure alguns, és un símbol d’antiespanyolisme. Catalunya i Espanya, no són termes antagònics, ni ara ni en la història, ni ho poden ser en el futur.

Efectivament, l’origen de l’estelada el trobem en el símbol antiespanyol que apareix a la Guerra de la Independència de Cuba, i és “adoptada” pels independentistes catalans, com a símbol del seu antiespanyolisme.

Doncs s’equivoquen, perquè mentre alguns pretenguin dur la festivitat de la Diada, a les seves particulars reivindicacions històriques (fins i tot histèriques), estem perdent la oportunitat d’apropar Catalunya, i la catalanitat, amb diferències i igualtats, a tots el catalans, i sobretot a la resta d’Espanya.

Publicado el

Obama, el candidat de TV3

D’entrada cal reconèixer que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Barak Obama, suposa com a mínim, un efecte de renovació important entre els, fins ara, avorrits candidats a la Presidència dels Estats Units. En qualsevol cas, crec desmesurada la repercussió que a Europa, o almenys a Espanya, té qualsevol nimietat que afecti el candidat Obama. De fet, crec que més que el candidat Obama, el que té repercussió als mitjans és el candidat que, presumptament, podria acabar substituint l’actual President Bush, o això és el que alguns desitjarien. De fet la precampanya demòcrata ha tingut, molta més repercussió a Espanya i Europa, que no la republicana: la mateixa candidata a candidata, Hillary Clinton, ha tingut molta més quota mediàtica, que cap candidat republicà.

Però els que han de votar el seu President no som ni els europeus, ni els espanyols, ni els catalans. I dic, lo dels catalans, perquè com a mínim em resulta estrany que la Televisió de Catalunya, aquella que ens ha de donar una visió catalana del que passa al món obri telenotícies amb el candidat Obama, cosa que per cert, no fa amb el candidat McCain.
A dia d’avui les enquestes auguren un empat tècnic entre Obama i McCain, cosa que rés té a veure amb la imatge que determinats mitjans donen les eleccions nord-americanes, a les que sembla que només hi ha un candidat, que deu ser el seu, i que no necessariament té que ser el que agradi als votants.
És cert, que després d’unes setmanes en què la principal notícia que afecta els catalans, són els moviments dels partits catalans i del Govern de l’Estat, entorn el futur finançament de la Generalitat, escriure sobre les futures eleccions nord-americanes pot semblar irrellevant, però si a Televisió de Catalunya li sembla més important, no seré jo qui els porti la contraria, que per això cobren cinc cents milions (no de dòlars, d’euros) dels catalans. Això sí, discrepo de les seves preferències, i els exigeixo neutralitat.
Publicado el

Un Congrés difícil

A ningú se’ns escapa que el XIIé. Congrés del Partit Popular de Catalunya, celebrat aquest cap setmana, ha estat un dels més difícils de la nostra formació política. Primer tres candidatures, dos homes de partit de tota la vida, i una recent militant trencadora (a vegades massa i tot). Al final, tant el Daniel Sirera, que en el darrer any s’havia format amb fermesa com a nou líder, i l’Alberto Fernandez, que sempre ha estat líder, han deixat pas a una tercera via, l’Alícia Sanchez Camacho, que, en condicions normals hauria suscitat segurament la unanimitat dels militants. La situació però, no era ni senzilla, ni normal i el resultat del Congrés n’ha estat la evidència.

Alícia Sanchez Camacho ha guanyat el Congrés, i mereix el reconeixement no només de tots els compromissaris, si no també el respecte de tots els afiliats. També és evident que Montserrat Nebrera, tot i havent perdut, ha tret un resultat notable. Ara però, no podem aturar-nos en discussions bizantines sobre quin paper li toca jugar a uns i altres: és imprescindible que a l’executiva hi hagi la veu de Montserrat Nebrera (com a Diputada al Parlament, en forma part), és un actiu del partit, però més imprescindible és que centrem la nostra atenció en la situació política: els nostres votants i la resta de catalans esperen de la nostra força política respostes als problemes que patim, començant per la delicada situació econòmica que travessem.
Ara tenim una nova oportunitat, sota la Presidència d’Alícia Sanchez Camacho, amb Daniel Sirera a la direcció del grup parlamentari, i Alberto Fernandez al capdavant del grup a l’Ajuntament de Barcelona, i amb tots i cada un dels més de 30.000 afiliats del Partit Popular de Catalunya, hem de situar el nostre projecte polític als màxims nivells de representativitat, i per què no, de Govern.
Publicado el

Un nou PP, camí de la Moncloa

Molt s’ha escrit i parlat, tant bé com malament, durant les darreres setmanes al respecte del PP, i del seu Congrés de València, i molt se’n continuarà parlant, sobretot per què del Congrés se’n desprèn un objectiu clar: guanyar les properes eleccions generals, això sí, no a qualsevol preu. Aquest objectiu és assolible, i Mariano Rajoy ho sap, i també sap com fer-ho. Segurament en el fons del debat del precongrés hi ha hagut el debat d’idees, que ha quedat ofuscat pels debats i les qüestions personals. Evidentment, Jose Maria Aznar té raó quan diu que el PP hem de ser el partit que som i no el que, aquells que no ens voten voldrien que fóssim. Tenen raó aquells que diuen que els valors i els principis defensats pel PP no s’han de qüestionar en funció dels resultats electorals.

Però també és ben cert que l’objectiu de qualsevol força política és arribar al Govern, i al Govern, no s’hi pot arribar si una part de l’electorat, té una percepció de por i de rebuig d’aquell partit que pot arribar al Govern. El PSOE, i per delegació, el PSC, juguen sovint i bé, aquesta carta, podem recordar des de la campanya del dòberman, fins a la darrera, inspirada per Quentin Tarantino, ambdues exitoses, una el 1993, l’altre el 2008.
La reacció davant aquesta realitat no pot ser altra que intentar evitar tot allò que pot generar una percepció de por: evitar contradiccions; evitar suspicàcies, generalment infundades; evitar els catastrofismes, sobretot aquells que no són percebuts per la societat. I això no és incompatible amb la defensa dels valors i principis que inspiren el Partit Popular. No volem un partit que agradi els adversaris, volem un partit que agradi els ciutadans, i que no generi el rebuig que ens ha dut a perdre les darreres eleccions. En definitiva, volem un partit que guanyi eleccions, i en això estem.