Categoría: Política

Sí, ja que sé que la dita no parla de “cotorras”, si no de “cuervos”, però aquest matí anant cap al despatx de Vilanova, m’he creuat, com cada dia, amb l’Americano, que també com cada dia que pot, em col·loca un número dels discapacitats (no sé com s’ho fa però mai encerto ni un sol número, i si l’encerto no està en el lloc adequat); doncs bé és freqüent que estigui acompanyat d’un parell de cotorres, i avui se m’ha acudit fer-les-hi unes carantonyes (ja sé que encara no estem en campanya, però l’Americano és simpàtic, encara que nacionalista!?) fins que una m’ha enganxat el dit: renoi quin mal, l’Americano s’ha excusat dient-me que precisament aquella cotorra era sitgetana (ejem, ejem… humor vilanoví).

 

 

Però anem al que anava, que no és altra cosa que els “cuervos” que alguns crien i després els ataquen a ells mateixos. Aquests dies haureu tingut present que especialment a Barcelona les “manis” han estat prou sonades, sense anar més lluny aquest mateix matí hi havia una manifestació de periodistes en protesta pel tracte que van rebre dels mossos mentre pretenien informar de la mani dels que protestaven contra el tracte que van rebre dels mossos els que van ser desallotjats de la universitat pels mossos per protestar contra Europa.

 

Fixeu-vos que no he parlat d’estudiants, ni de Bolonya, per què pocs eren els estudiants i el procés de convergència europea dels estudis universitaris de Bolonya, poc tenia a veure amb la protesta. En definitiva es tractava dels antics anti sistema dels que l’actual Conseller dels mossos i el seu partit (o múltiples partits) en van arribar a treure tant de suc, això sí quan estaven a la oposició, fins i tot la seva humil ecopijoprogre muller amb cotxe oficial se’n va declarar. D’aquest Conseller els mossos n’estan tips, els anti sistema també, i crec que la resta de ciutadans també, i és que no n’encerta ni una, encara que ell s’entesti en que l’estan assetjant (ell que sabrà que és assetjament, si vol els del Partit Popular li ho podem explicar).

 

Us podria ara parlar dels manifestacions contra la llei d’educació, o de les manifestacions dels sindicats i el mateix Govern, contra la política del propi Govern, però tot això ja es llegeix als mitjans de comunicació.

 

Vegem però una altra anècdota: al Parlament, estem treballant una llei que exigeix que tots els plans i programes de les mateixes administracions portin inclosa una avaluació ambiental. Evidentment, són els reis republicans de la participació, hi ha d’haver exposició pública i la possibilitat de què ciutadans i entitats hi diguin la seva. Doncs quan estableixen quines entitats hi poden participar, posen condicions, com ara que l’entitat ha de tenir almenys dos anys d’antiguitat. Per què? Doncs, per evitar que aquelles plataformes antitot creades ad-hoc de les que ells mateixos van ser el principals impulsors, quan estaven a la oposició, no els puguin tocar la pera ara que estan al Govern. Nosaltres els hem demanat suprimir aquesta condició, cosa a la que evidentment s’han negat: el Conseller és del mateix partit (o partits) que el Conseller dels mossos. Casualitat? No, és que són així: criadors de corbs penedits.

 

 

 

Certa sorpresa m’han causat diverses notícies conegudes recentment, relacionades amb accions del Govern de la Generalitat, i dic només certa, perquè em sembla que després de cinc anys de tripartit la capacitat d’assimilar despropòsits per part meva, i crec que per una part que comença a ser important de catalans i catalanes, és preocupant.

És preocupant que es vulguin encetar ara nous debats sobre com obligar a doblar pel·lícules en català, enlloc d’encetar debats sobre com incentivar que es doblin pel·lícules al català, i sobretot sobre com incentivar que els ciutadans vagin a veure cine en català, o fins i tot vagin a veure cinema català.

És preocupant que a les portes de l’inici d’una nova temporada turística amb forces i fortes incerteses al sector sobre la intensitat amb la que s’hi deixarà notar la crisi econòmica, s’anunciï una campanya d’inspeccions lingüístiques i posteriors sancions.

És indignant que, quan a Catalunya són més de 450.000 els aturats, i les perspectives de futur no són gens positives ni per les empreses, ni pels treballadors, el que s’ha fet nomenar per llei vicepresident del Govern se’n vagi a fer les amèriques i obsequiï amb ni més ni menys, que amb 1 milió d’euros d’aquells impostos que paguem, i semblen insuficients, les llengües indígenes.

Vull que a Catalunya, podem usar les nostres llengües amb normalitat, i ho vull pel català en aquells àmbits en els que no s’ha desenvolupat, i també ho vull pel castellà en aquells altres àmbits d’on l’han desterrat; i si hem d’emprar 1 milió d’euros addicionals, fem-ho, però per la via de la sanció i de la imposició, no.

Em dona més la impressió que estem davant accions del Govern que pretenen acaparar el debat per ocultar-ne d’altres: els efectes de la crisi sobre el teixit econòmic en és un, el fracàs del debat del finançament en és l’altre; i es clar, ara queden en evidència aquells que porten cinc anys lloant les bonances d’un Estatut que ens havia de dur unes millors finances, això sí ara tornen a apel·lar a la unitat dels partits catalans, com si aquesta falsa unitat pogués ocultar els fracassos més sonats i evidents del tripartit.

Aquesta sembla ser ara la consigna del Govern de Catalunya: per afrontar la crisi econòmica que tenim al damunt, i política que els ve a sobre; repressió lingüística.

Diumenge electoral i previsibles canvis en els governs gallec i basc. Si bé el canvi en el Govern gallec, és segur, gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular davant la alternativa de la reedició d’un nou bipartit entre PSOE i BNG, al país basc encara està per veure com acabarà el Govern, tot i que és també gairebé segur que no es podrà reeditar el tripartit entre PNB, EA i EB degut als pobres resultats assolits per aquestes dues darreres formacions.

Anem a pams: Galícia. Amb una participació superior a la tradicional en unes eleccions gallegues, el PP ha tornar a assolir la majoria absoluta, la única majoria que li permet governar, ja que com va succeir fa quatre anys, la manca d’un escó per la majoria absoluta hagués possibilitat la reedició del nefast govern bipartit: govern de luxes i influències. El gallecs han decidit, i ho han fet a favor de que sigui el Partit Popular, i el nou candidat, Alberto Nuñez Feijoo, el que governi les institucions gallegues.

Al País Basc la aritmètica electoral recomanar apostar per dues possibilitats amb diverses variants. Tot i que el PNB ha guanyat les eleccions, necessitaria el suport, o dels socialistes o dels populars. Descartada la opció dels populars, degut al tarannà desafiador de les institucions de l’Estat duta a terme pel PNB els darrers anys, la opció del PNB es redueix a un hipotètic suport dels socialistes.

D’altra banda els socialistes, i el seu candidat han anunciat la voluntat d’optar a governar en minoria, i això només ho podrien fer o bé amb el suport del PNB o amb el del PP. Sembla difícil que el PNB havent guanyat les eleccions pugin donar suport a un govern socialista, pel que en aquest cas les possibilitats es limiten també al suport dels populars, donant com a realitat, tot i que encara no ho és que EA perd un escó en benefici del PSE. Tot i que no fora així, no sembla que el diputat de Rosa Diez, pogués impedir la formació d’un govern sense nacionalistes.

En conclusió, el nou govern del País Basc dependrà únicament de la voluntat del PSE, però compte per que ja coneixem com les gasta Zapatero, i si ha dit públicament que recolzarà allò que decideixi el candidat, deu voler dir que a ell li interessa que pacti amb els nacionalistes, ja que d’aquesta manera es podria garantir el suport d’aquests al Congrés que prou falta li fa; de fet, ja ho va intentar a Catalunya, promovent la sociovergència. Veurem com acaba.

Després de gairebé dos anys de l’aprovació pel Govern de la Generalitat del Pla d’Actuació per a la millora de la Qualitat de l’Aire, tinc dubtes més que seriosos sobre l’eficàcia de les gairebé oblidades 73 mesures. Per què efectivament hi ha 73 mesures per tal de reduir el nivell de determinats contaminants a l’aire, tot i que la més notòria i polèmica de les mesures ha estat la limitació de velocitat a determinades vies, i darrerament la implantació de la velocitat variable.

I és que, ara, la reducció dels nivells de contaminació no es poden atribuir a una única de les mesures, com fa el Govern, si no al conjunt, però la realitat és que hi ha diferents problemes que no han estat adequadament abordats.

Són les 73 mesures eficaces? M’atreveixo a afirmar que globalment, no.

Si considerem que entre elles hi ha el tractament de carreteres i autopistes no pavimentades, o la construcció d’una nova central de cicle combinat al Port de Barcelona, o es considera reducció de la contaminació el tancament d’una empresa, o la progressiva i normal substitució de vehicles vells per altres de nous; doncs resulta ser un Pla com a mínim poc seriós.

Podríem repassar, només circulant a 80 o menys per l’autovia de Castelldefells la quantitat d’obres (moltes d’elles públiques) i/o empreses que apilonen materials pulverulents sense cap mena de precaució, contrariant allò que especifiquen unes quantes de les 73 mesures.

Altre qüestió a considerar és el sistema de mesura dels contaminants a través de la Xarxa de Vigilància de la Generalitat, que ofereix dades en uns punts concrets, pocs, per poder avaluar quins són els motius de la reducció o increment de la contaminació en uns o altres punts.

Finalment, la meteorologia, el Departament de Medi Ambient ha tingut en consideració la meteorologia? Molt em temo que no. Fixin-se en les gràfiques d’evolució de la contaminació per partícules de menys de 10 micres (PM10) i veuran una estranya correlació entre la sequera i l’increment de la contaminació, i que els anys plujosos, com ho va ser sortosament el 2008, aquesta retrocedeix de forma important.

Tinc més la sensació de que estem davant una mesura publicitària per marcar perfil propi i que de passada produeix una bona recaptació en sancions, que no davant d’un Pla seriós i rigorós. En seguirem parlant.

La seva. Ja ho deia l’eslogan de la televisió pública catalana: la teva, però referint-se a un subconjunt de la societat catalana. La conclusió, evident, TV3 és la seva, això sí la paguem tots, i no costa poc.

 

Fa poques setmanes havia de recriminar a la directora de Televisió de Catalunya, que en uns fotogrames de “Ventdelplà” aparegués, com si fos allò més normal, una diana amb les sigles del PP a l’interior, vaja com les que em van pintar al replà de casa, i a la bústia fa uns anys. Això sí, es va desfer en excuses i disculpes, però va anunciar que considerava que era fruit de la casualitat, com si per fer les gravacions no hi hagués un equip que cerca exteriors, altra que grava i torna a gravar la toma, una edició en la que es revisen les seqüències fotograma a fotograma, una postproducció i encara finalment la revisió final del capítol per part de TV3.

 

Ahir, en el programa humorístic “APM”, es van poder veure unes imatges absolutament insultants: mentre la presentadora del telenotícies anuncia la detenció “dels atracadors més actius de Barcelona” presenta unes imatges de la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Contínua, “els lladres entraven a les entitats bancàries amb casc”, i presenten imatges d’Esperanza Aguirre amb casc.

 

A TV3 i als mitjans de la Generalitat hi ha grans professionals, però també estic convençut, que com sol denunciar Joan Ferran, que a TV3 i als mitjans de la Generalitat hi ha crosta, a TV3 i als mitjans de la Generalitat hi ha qui fa política, hi ha qui fa partidisme, i hi ha qui es burla d’una part dels catalans, i això és intolerable. És necessari depurar responsabilitats, ja no n’hi ha prou amb les disculpes. Només si s’assumeixen responsabilitats s’evitarà la impunitat amb la que s’insulta a una part de la societat que els manté.

Ahir el President del Govern, en compareixença parlamentaria, va demostrar el que ja havia anunciat amb reiteració, i és que el Govern, no té la més mínima idea de com intentar abordar la greu crisi que afecta el conjunt d’Espanya, de forma molt més intensa que a d’altres països europeus. En la mateixa línia del que el President de la Generalitat havia dit la setmana passada durant la sessió de control parlamentari. Ambdós semblen contagiats pel somnolent discurs del Ministre d’Economia i Hisenda.

Davant d’aquesta situació, i a risc de ser acusat de propagandista i poc objectiu, trobo molt encertada la campanya realitzada pel Partit Popular de Catalunya sobre la actual situació econòmica i les mesures que es podrien dur a terme des del Govern de Catalunya, per tal d’intentar minimitzar els efectes de la crisi. En un moment en què el desànim, els mals auguris, i una certa resignació estenen un gris tel sobre la ciutadania, és important que la classe política doni un pas ferm i aposti per les solucions, davant la resignació.

Qui es vulgui quedar amb l’anècdota de l’error en el nom del President dels EUA, que s’hi quedi, l’important és la resta i la resta visualitza dues coses: amb independència del fons polític del nou President que no està responen a les expectatives, la forma ha estat brillant i ha generat il·lusió en la societat nord americana, la il·lusió que a Catalunya brilla per la seva absència; s’ha donat i s’ha visualitzat un exemple d’oposició en positiu, i és que la oposició està per dir allò que els Governs fan malament, però també està per dir quina és la forma alternativa de fer les coses i moltes vegades això no es visualitza adequadament.

Sé que més d’un dirà o pensarà que el Partit Popular, no estem en condicions de donar cap mena de lliçó i ho entendré però no ho compartiré, per això espero i desitjo que es depurin totes les responsabilitats que hi puguin haver en aquells que hagin pogut fer mal ús de les seves responsabilitats polítiques, com també espero que aquells que hagin llançat acusacions indegudes rectifiquin amb la mateixa fermesa. Això però, no pot treure que el gruix del Partit Popular, estiguem preocupats pels problemes que avui, de forma molt intensa afecten els ciutadans, i per això celebro el llançament d’aquesta campanya, que no només espero que pugui ser útil, si no també imitada

L’adquisició de Spanair, per un grup d’accionistes catalans, és sense cap mena de dubtes una bona notícia i una operació interessant per molts motius, de totes maneres veig en la opinió publica catalana un excés d’eufòria i optimisme que allunyen la operació de la realitat en la que s’emmarca:

. En primer lloc, cal dir que és una bona notícia per als usuaris catalans, espanyols i europeus, ja que la salvació d’una de les tres aerolínies convencionals més importants d’Espanya, permetrà mantenir un mercat competitiu del que sempre se’n beneficien els usuaris.

. La situació econòmica de la empresa ha estat delicada en els darrers anys, detall que no podem oblidar, ja que tot i que el deute actual hagi estat assumit per SAS, o es capgira la tendència a les pèrdues o el deute tornarà a aparèixer. Per tant la trajectòria de l’empresa ha de començar per l’apuntalament, seguir per la consolidació i continuar pel creixement.

. Caldrà analitzar amb detall, quina ha estat la participació pública en la operació, sobretot si ha estat directe o indirecte, ja que difícilment, en el marc europeu hi cap la participació pública en un operació empresarial en un mercat plenament competitiu.

. Que ningú no oblidi que es tracta d’una operació empresarial, i no una operació identitaria. L’objectiu legítim de la operació i de la inversió és guanyar diners, a partir d’aquest objectiu es prendran decisions. Han estat molts els opinadors que ja han afirmat una eclosió de l’Aeroport del Prat amb vols intercontinentals a dojo, doncs bé és probable que si Spanair s’ubica al Prat, com a nova central d’operacions de la companyia i del grup Star Alliance, beneficiï l’aeroport català, tant de bo que sigui així, però no oblidem que si no hi ha demanda de vols, tampoc no hi haurà oferta.

En aquest marc em semblen ridícules les veus d’aquells que encara pensen que es tracta una operació identitaria, i els molesta tot allò que sona a Espanya, i que demanen un canvi de nom de la companyia. Tampoc no defensaré que mantinguin el nom, per què sóc dels convençuts de que es tracta d’una operació empresarial, i en aquest marc els seus accionistes són lliures de prendre les decisions que considerin necessàries: almenys així hauria de ser.

RÉS no és el nom d’una nova passarel·la de moda internacional que s’instal·larà a Barcelona i omplirà hotels, restaurants, i altres comerços, no, RÉS, és el que quedarà a Barcelona i a Catalunya, per tant, després del pas d’ERC per la Conselleria responsable de la moda.

Reconec que si el Partit Popular, volem guanyar eleccions, hem de pensar i expressar idees de futur més que no parlar del passat, però és que és del tot inevitable, no per enyorança, si no més aviat com a il·lustració del que passa, si el que fa o diu una cosa, és del Partit Popular, o és de qualsevol altre partit políticament més correcte (és evident que no veig ERC com a un partit políticament correcte, si no més aviat immadur, però per a molts catalans ho és).

Doncs apa, recordo que l’any 2002, sota un Govern del Partit Popular, el aleshores Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, se li va ocórrer proposar que les passarel·les Cibeles de Madrid, i Gaudí de Barcelona sumessin esforços, sobretot econòmics per tal de crear una única passarel·la que compartís Madrid i Barcelona, però capaç de competir al més alt nivell internacional. Què se li va ocórrer? Que Madrid i Barcelona compartissin, alguna cosa?

Evidentment (o potser no tant evidentment), tothom va maleir la idea del Secretari d’Estat, al·legant que es volia desmuntar la passarel·la Gaudí per que no competís amb Madrid, i altres qualificatius que ara no reproduiré. Imagino que aquella reacció va ser fruit de l’enuig d’alguns que esperaven poder atribuir “el mèrit” de carregar-se la passarel·la a altres més catalanistes que no a un Secretari d’Estat del PP.

Això és el que ha acabat passant: desaparició de Gaudí, per ser econòmicament inviable, aparició de Bread and Butter, amb fons exclusivament privats i posterior desaparició per decisió també privada. Ens queda una passarel·la, la 080, meritòria i important per als nous dissenyadors, però que no situa Barcelona com a capital internacional de la moda amb els dissenyadors més de renom internacional.

RES és el que ens queda a Barcelona, després del pas d’aquest Govern provincià de poca monta. Una pena d’anys i recursos perduts.

No recordo la pressa de possessió del cap President dels EUA que hagi estat precedida de tant bombo mediàtic com l’actual. Obama arriba a la Casablanca com un President que trenca motllos, no només pel color de la pell, la qual cosa per sí sola ja trenca motllos, si no que arriba com un contrapunt important a la darrera etapa Bush, marcada des del començament, pels brutals atemptats del 11-S.

Una enquesta donada a conèixer fa pocs dies afirmava que els líders polítics més populars del mon, eren per aquest ordre: Obama, Sarkozy i Hillary Clinton. Obama i Hillary Clinton, President i Secretària d’Estat nordamericans, però tenen una peculiaritat respecte de Sarkozy, i és que encara no havien governat, és més no havien governat en cap àmbit de l’administració. Això em duu a pensar que molt probablement són més les expectatives dipositades en el nou President nordamericà, que no realitats. Obama s’haurà d’enfrontar a aquesta popularitat, segurament molt gratificadora, però que anhela canvis, però no de qualsevol manera, si no canvis a l’estil particular de cada un.

De moment, la borsa ha reaccionat al discurs d’investidura, amb fortes baixades davant la decepció que als inversors els ha causat, on probablement esperaven, com la majoria de la societat nordamericana, noves mesures per sortir de la crisi que no ha anunciat. No és més que el començament, el panorama que se li presenta a Obama és extraordinàriament complicat: els conflictes d’Irak, Israel i Afganistan, les relacions o no amb Cuba, i amb sudamerica, on els populistes com Chavez o Lula da Silva (evidentment no al mateix nivell) s’hi estan fent forts, la política de seguretat als EUA, o la situació econòmica, són només algunes de les qüestions a les que haurà de fer front, amb un greuge afegit: són molts (nordamericans o no) els que pensen que té una vareta màgica per resoldre els problemes al seu gust.

Tant de bo compleixi les expectatives, però molt em temo que molts dels mateixos que avui l’aclamaven (sobretot de fora dels EUA) d’aquí a poc el detestin, per què potser pensaven que actuaria més en defensa dels seus interessos que no dels interessos dels ciutadans dels Estats Units.

El megaconseller de la economia catalana, Josep Huguet, acabarà per enfonsar el transatlàntic, com ell mateix ho va definir, al que Montilla va posar al seu comandament, en el tripartit 2.0, però no ho farà a l’Atlàntic, si no al mateix i proper Mediterrani.

En els darrers mesos s’està posant en evidència la nefasta política industrial que està duent a terme el tripartit, s’hi ha posat també la política de recerca, o la política universitària, em sembla que aviat li haurem d’afegir la política comercial. De la política de turisme, no en parlo, és la política dels intangibles.

Té raó el dimitit o cessat Secretari de Turisme i Comerç, quan diu que el pressupost de comerç ha disminuït. No un 43%, si no un 50% és el que s’han reduït els programes de comerç del Govern pel 2009. I això posa en evidència la incapacitat del Conseller del ram, per donar suport a un sector econòmic tant important com el del comerç, en un moment tant crític com l’actual.

Si ja sé que la culpa és de les hipoteques subprime nordamericanes (jo particularment prefereixo denominar-les ninja), però la crisi s’estén ràpidament al consum a Catalunya, i a la cua d’aquesta cadena hi ha el comerç minorista, que a dona feina a més de 300.000 catalans. La campanya de Nadal, segurament permetrà retardar unes setmanes els efectes de la crisi sobre aquest sector, però la amenaça hi és, i si de veritat els pressupostos de la Generalitat fossin adequats per fer front a la crisi, hi haurien idees i hi haurien accions per minimitzar-ne els efectes. Per rés d’això sembla ocórrer: no hi ha accions, no hi ha idees, i sense accions ni idees, no hi ha pressupost.

No s’hi val a dir, que la culpa és d’Espanya, o de Zapatero, i del nou sistema de finançament que no arriba; la culpa és d’aquells que tenint-ne la responsabilitat, i els diners (37 mil milions d’euros no és poca cosa), no fan les accions, per que no tenen idees, o no en tenen ni idea. Aquest és el cas: el comandant està enfonsant el transatlàntic, aquí, al costat del moll del mediterrani. La causa que ens voldran fer creure és que ha topat amb una pedra, que han posat des de Madrid.