Categoría: Política

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova, el dia 5/6/2009.

Llegeixo amb certa sorpresa l’entrevista realitzada pel Diari de Vilanova al Director General d’AUCAT, Sr. Gimenez, i les declaracions en el sentit de què l’empresa concessionària de l’autopista del Garraf, estaria disposada a implantar noves bonificacions per fer menys costós el peatge als habitants del Garraf. Al respecte, crec necessari fer alguns comentaris, ja que en el marc del grup de peatges creat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques hi ha una comissió específica en la que estudiem una possible reforma del sistema de peatges, i cap de les propostes que estan damunt la taula apunten en la direcció que anuncia el Sr. Gimenez.

 Cal esmentar, com apunta el Director General, que la decisió entorn als peatges correspon al Govern de la Generalitat, i no a l’empresa concessionària, la qual es compensada per la Generalitat per les afectacions que els pugui generar les modificacions de les tarifes. Òbviament, les empreses concessionàries participen amb llur experiència en la presa de decisions, però aquesta participació no és determinant.

Les línies de treball que van ser debatudes en la darrera reunió de la comissió específica del grup de peatges del molt recentment passat mes de maig, no anava precisament en la línia que en la seva entrevista apuntava el Sr. Gimenez. Tot al contrari, la proposta que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, de la mà de l’Autoritat del Transport Metropolità va posar sobre la taula, perjudicaria i molt els usuaris d’aquesta autopista de la nostra comarca, doncs, en lloc de pensar en noves bonificacions, s’està proposant homogeneïtzar les bonificacions en l’entorn de l’àrea metropolitana, i això significaria, que si bé ara, la bonificació arriba al 50% als usuaris que passin més de vuit vegades al mes per les barreres del peatge, s’hauria de tendir a incrementar a més de setze passades, i amb una bonificació màxima del 20% i encara més, també hi ha sobre la taula una proposta per encarir el peatge, un 5% durant les hores punta. Tampoc no vaig veure que cap representant d’Abertis s’oposés a aquestes mesures, com sí que vaig tenir la oportunitat de fer-ho en representació del Partit Popular de Catalunya.

Estic perfectament d’acord amb la necessitat d’una certa homogeneïtzació dels peatges de l’entorn metropolità, però és imprescindible que aquesta homogeneïtzació es realitzi en base al preu per quilòmetre que es paga en cada barrera. Podríem estar d’acord en que les bonificacions màximes fossin del 20%, sempre i quan la base sobre la que s’aplica sigui equivalent en uns i altres peatges, ara bé si aquesta base és diferent com sembla ser que continuarà sent, no veig la necessitat d’homogeneïtzar les bonificacions, que no farien rés més que perjudicar encara més els habitants d’aquesta comarca.

Per cert, no puc deixar de recordar amb certa nostàlgia aquells que es manifestaven exigint la Catalunya lliure de peatges o que organitzaven pitades de protesta a les barreres, segurament ara estaran ocupats, des de càrrecs del Govern, en veure com ens poden pujar els peatges, i deuen passar per les barreres en el cotxe oficial.

Qui més, qui menys, hem tingut algun amic d’aquells que ens convida a prendre una copa, i alhora de pagar, o bé s’ha descuidat casualment la cartera, o bé ja ha desaparegut. Zapatero és d’aquesta mena d’amics, i ahir en van donar bona compta al debat sobre l’estat de la Nació.

La intervenció de l’encara President del Govern es va caracteritzar per sintetitzar de forma clara i nítida les responsabilitats de la crisis: la culpa és de la situació internacional i del PP, i es va quedar tan ampla. A partir d’aquí, i en el seu pur estil de improvisació (aquesta vegada potser menys) va començar a recitar les mesures tipus pegat adreçades a causar més impacte mediàtic, que no a intentar facilitar les coses als ciutadans. Ahir però, varem descobrir una nova faceta del President: és aquell amic que acostuma a marxar deixant el compte per pagar.

Després de mesos de resistir-se a facilitar ajudes per l’adquisició de vehicles, fórmula que ha funcionat raonablement bé a Alemanya, per sort d’algunes empreses espanyoles, ahir finalment les va anunciar: 2000 euros per vehicle. Això sí, l’Estat en posarà 500, altres 500 les comunitats, els altres 1000 els fabricants. Pactat amb les comunitats?, pactat amb el sector? No, no, ell ja anunciat les seves condicions: paga tu, i si no els teus ciutadans es queden sense ni cinc.

Nicholas Negroponte va fundar una ONG, anomenada “One PC per child”, que té per objecte repartir ordinadors de baix cost, 100$, entre els nens de països subdesenvolupats, això si la ONG assumeix el cost dels ordinadors. Doncs, ara el President ZP, que es considera una ONG, anuncia que repartirà ordinadors entre els nens espanyols, al més pur estil ONG. Això sí, qui paga? Altra vegada les comunitats.

Finalment del conjunt de les mesures pegat que va anunciar el President, no vull passar per alt els ajuts a les hipoteques, i és que aquells ciutadans amb rendes superiors a 24.000 euros no rebran cap mena ajut, com si els que en tinguessin menys tinguessin accés al preu de l’habitatge.

Que el President Zapatero, no és de fiar, se n’han assabentat ja arreu del món, també se n’han assabentat al Congrés dels Diputats, on al PSOE, ja no li queda cap mena de recolçament. Només falta que se n’assabentin al mateix PSOE. Ara potser, les comunitats en les governa el PSOE, Catalunya, entre elles, podran contribuir a explicar al mateix PSOE, com les gasta el President del “talante”.

Després de que durant 30 anys, el PNB hagi monopolitzat els governs bascs, ja sigui en solitari, amb socialistes, amb Eusko Alkartasuna o amb Esquer Batua, el Partit Socialista d’Euskadi ha trencat el malefici que pesava sobre la societat basca, amb el suport del Partit Popular convé recordar, i per primera vegada a la història moderna, es formarà un govern autonòmic no nacionalista.

Reconec que no m’agrada que la força política que ha resultat guanyadora en un procés electoral quedi al marge del Govern que surt del mateix procés, no seria coherent per la meva part no fer-ho. Així ho vaig expressar quan a Aragó, Balears o Galícia, tot i haver guanyat el Partit Popular, estranyes coalicions d’interessos desallotjaven el Partit Popular dels respectius Governs autonòmics, o quan a Catalunya, el tripartit desallotjava CiU. I ara potser ve el tòpic: el cas del País Basc és diferent.

Per justificar el tòpic, és convenient tornar a recordar que tot i el suport del Partit Popular al nou Lehendakari socialista, el PP no formarà part del nou Govern, queda clar doncs, que la justificació no és materialista com ho van ser alguns dels exemples anteriors, per no dics tots. Cal recordar també que els darrers Governs del PNB, amb Ibarretxe al capdavant, tot i les discrepàncies més o menys públiques amb l’aparell del partit, va invertir bona part dels seus esforços i dels del seu Govern, en aventures de desafiament a l’Estat, al mateix temps que una part de la societat basca tenia i contínua tenint riscos evidents i certs, pel simple fet de pensar diferent dels que tenen les armes. De fet més d’un miler de vides s’han quedat pel camí, pel simple de fet de treballar, opinar o passar per allà, i això no és atribuïble al Govern Basc, però si que ho és el fet d’errar en les prioritats de la societat basca.

Crec doncs, perfectament justificat el canvi de Govern al País Basc, tot i que la força política més votada n’ha quedat al marge, ara convé dur normalitat, llibertat i normalitat democràtica a la societat basca, i aquesta tasca avui la té encomanada el Partit Socialista. Sense cap mena de dubte que el Partit Popular del País Basc seguirà vigilant els passos del nou Govern, per garantir que no erra en les prioritats.

No acaba rés, encara no ha canviat rés, tot just comença, però de moment ja es nota una alenada d’aire fresc al País Basc.

L’arribada d’ERC al Govern de Catalunya, ha estat plena d’anades i vingudes, des dels primers dies del tripartit 1.0. La primera, com recordaran els lectors, va ser l’anada i vinguda a Perpinyà del aleshores Conseller Primer, però des d’aleshores han estat moltes les vicissituds per les que ha passat el partit republicà, i per les que continua passant.

A voltes, he de reconèixer una certa sorpresa per la importància que els mitjans de comunicació li donen a aquestes anades i vingudes, ara entrades i pot ser més sortides, que no alimenten rés més que el protagonisme individual que cerquen alguns dels seus càrrecs o ex càrrecs. Durant el primer tripartit es van atribuir aquelles incerteses, que contínuament plantejaven els dirigents republicans a la immaduresa en responsabilitats de Govern. Avui, més de cinc anys després, i d’haver provocat la caiguda d’un Govern, la cosa no es pot anomenar immaduresa, doncs no es tracten de fets circumstancials, si no de fets repetitius.

El problema d’ERC és el discurs de la frustració. Aquest és un discurs fàcil que es pot mantenir a la oposició, i queda molt bé, i fins i tot deu fer guanyar vots, però és un discurs, el del independentisme, que esdevé frustrant, doncs, quan es tenen responsabilitats de Govern, aquells que es van creure el discurs demanen que des del Govern es facin realitat. És aleshores quan sorgeixen els problemes, i els desajustos, per dir-ho en forma suau, entre el discurs i la realitat del Govern, provoquen les situacions que vivim dia sí, dia també: ara ens escindim, ara sortim del Govern, ara entrem, ara et trec a tu per posar-me jo, ara que estic jo, surto per fer-te fora a tu, etc…

La cosa no tindria més importància si es tractessin de circumstàncies que afecten exclusivament el partit, el problema esdevé però, quan aquest partit és al Govern de Catalunya, i les seves inestabilitats internes, es tradueixen en inestabilitats del Govern. No deu ser fàcil governar així, sota l’amenaça contínua, sota la inestabilitat contínua. Entenc però, que el PSC aguanti tot el que faci falta, per evitar perdre el Govern, encara que no ho puc compartir, ara el que ni entenc, ni comparteixo, és l’aspiració del principal partit de l’oposició de formar Govern amb aquest mateix partit, fràgil partit al Govern.

Ante el cambio climático, como reto global, Felipe Gonzalez puso en evidencia la doble dependencia española en materia energética: la dependencia de los combustibles fósiles, y la dependencia de proveedores de combustibles, con los problemas que ambas dependencias conllevan, la primera con la generación de gases de efecto invernadero, y la segunda con la dependencia externa, en muchos casos, de países con situaciones geopolíticas cuando menos complicadas.

 

Ante ésta situación apostó, y comparto la apuesta, por una mayor conectividad energética de España, y con asegurar mayores niveles de generación autónoma, y en este sentido apostó por considerar la energía nuclear en el mix energético español. A pesar de esta rotunda afirmación, siguió con mayor cautela en la defensa de la reapertura del debate nuclear, sabedor del rechazo de la opinión pública, en el cual quizá él mismo tuvo mucho que ver durante su mandato, y defendió el debate científico y sereno.

 

El ex Presidente, que durante su mandato implantó la moratoria nuclear en España, afirmó que los dos elementos que le llevaron a tal decisión fueron la seguridad de las instalaciones nucleares, y el problema de los residuos radioactivos, y que a día de hoy, estos problemas ya no son tales, ya que la seguridad de las centrales nucleares de última generación ha dejado de ser un problema, y que el 90% de los residuos generados es tratable para eliminar su radioactividad.

 

Contrasta ésta opinión con la del actual Presidente del Gobierno, que a pesar de haber manifestado su militancia antinuclear, debe tomar una decisión en las próximas semanas sobre la central nuclear de Santa Maria de Garoña, en Burgos, y todo apunta a que consistirá en prorrogar diez años más la vida útil de ésta y otras centrales operativas en España, precisamente alargando con ello el riesgo que ofrecen, al tratarse de centrales con más de 20 y 25 años de antigüedad, y prorrogando el debate sobre el futuro energético de España.

 

Oportuna me pareció la opinión de Felipe Gonzalez, sobre el idolatrado luchador contra el cambio climático, Al Gore. Felipe Gonzalez reconoció que Al Gore, solo se preocupó del cambio climático una vez dejó de ser vicepresidente de los Estados Unidos, ya que durante su mandato, no sólo no se adhirió a los protocolos de Kyoto, si no que redujo los recursos públicos.

Los pasados días 23 y 24 de abril, tuve la oportunidad de asistir, junto a un reducido grupo de diputados y senadores españoles al Foro sobre el Cambio Climático, organizado por la Universidad de Alcalá de Henares en el Parlamento de Andalucía. El foro, dirigido por el ex Presidente del Congreso y ex Comisario Europeo, Manuel Marín, tuvo en el ex Presidente Felipe González la intervención más esperada, y no defraudó.

 

Empezó su intervención con una visión de la situación mundial, marcada por la globalización y la crisis, para centrarse en la segunda parte de su intervención en el cambio climático. Por ese mismo motivo he querido dividir esta aportación en esas mismas partes.

 

Si algo se le puede reprochar al ex Presidente es, desde mi punto de vista, el falso mensaje de tranquilidad que lanzó sobre la situación de la crisis española, ya que vino a decir que podemos estar tranquilos, ya que aunque la economía española caiga un 3% del PIB, economías como la alemana o la británica caerán un 6% y un 4% respectivamente, y que el problema de la crisis española es de la globalización financiera.

 

Sin duda que parte de razón no le falta en este sentido, pero hay dos aspectos que omite. El primero, y que considero más importante, efectivamente la globalización financiera puede estar en el origen de la crisis actual, pero sus efectos se han trasladado a las economías domésticas y por lo tanto no podemos estar tranquilos esperando que “otros” resuelvan la crisis de la globalización financiera, mientras nuestras empresas cierran y nuestros trabajadores pierden sus puestos de trabajo. Tampoco tengo muy claro que estos “otros” se preocupen demasiado de resolver la crisis financiera global más que de sus propios problemas locales, como más adelante expuso él mismo en relación a la Unión Europea y al cambio climático.

 

 El segundo, el impacto en el mercado de trabajo español de una caída del PIB del 3% es muy superior al impacto en el mercado de trabajo alemán de un 6%, debido a que la productividad española es mucho menor que la productividad alemana, siendo probablemente consecuencia de otra globalización, la de los flujos migratorios, que ha sido mucho más intensa en España, que en otros países de la Unión Europea, lo que ha permitido combinar altos niveles de crecimiento de la economía española, con descensos continuos de la productividad, y por lo tanto de la competitividad global.

 

Otro aspecto destacable de su intervención, fue una cierta resignación que mostró ante la paradoja europea, ya que expuso que los desafíos globales se deben afrontar des de la globalidad, pero sin embargo se afrontan desde la gobernanza local, refiriéndose al papel que asumen los estados-nación de preocuparse más de lo local, que de lo global, mientras los organismos que permitirían ese papel global son cada vez menos valorados por los propios ciudadanos, y puso como principal ejemplo el crecimiento del euroescepticismo. Es éste sentido apostó por renovar el pacto político que supuso el origen de la Unión Europea en la primera mitad del siglo XX, bajo el marco de los retos que la globalización de esta primera mitad del siglo XXI nos presenta. En éste mismo marco se mostró crítico con la dispersión normativa de las comunidades autónomas españolas, y con la “centrifugación” de competencias que a su parecer localiza todavía más el abordaje de problemas globales.

 

Razón no le falta al afirmar la necesidad de una refundación de la Unión Europea, ahora bien, o los ciudadanos europeos advierten una utilidad mayor de las instituciones europeas y por lo tanto una mejor adaptación a los problemas locales, y un papel más eficaz ante los retos globales, o el euroescepticismo continuará ganando adeptos.

Cada vegada tinc més el convenciment, que ja no sensació, de què, al menys, aquest Govern presumptament d’esquerres, és més un Govern que pretén viure de la propaganda que de realitats, o per resumir-ho ras i curt: més paraules, que no fets.

Són molts els àmbits en els que els fets delaten la falsedat de les paraules, tot i això la maquinaria propagandística és potent, i una falsedat repetida fins a la sacietat acaba resultant una veritat, o al menys així ho pretén el Govern.

El cas de la oficina antifrau, ratlla el deliri. Per no parlar ja de la dependència governamental de l’oficina que ha de controlar al mateix Govern, podem parlar de la modificació de la llei que el tripartit va introduir en la Llei de mesures fiscals i financeres, segons la qual, si en cap investigació, hi ha recursos pressupostaris implicats (circumstància que es pot donar fàcilment, si tenim en compte que parlem de fraus), el Conseller d’Economia designarà els investigadors.

Ara ens presenten una nova mesura, en forma d’una nova modificació de la Llei, que contribuirà a millorar la transparència del funcionament de la oficina (segons el llenguatge tripartit), que ha de vigilar els presumptes fraus que es poden donar a la Administració de la Generalitat. Aquesta modificació consisteix en què, si fins ara era necessari un cert consens entre els grups parlamentaris, per nomenar el cap de l’oficina, mitjançant una majoria de 3/5 parts de la cambra, ara serà suficient amb la majoria absoluta. Amb aquesta nova modificació, el Govern s’assegura, que aquells que hagin d’investigar els seus presumptes “trapicheos” siguin bons amics, des del cap, fins al darrer dels investigadors.

Ens diran i ens repetiran que amb aquesta mesura millorarà la transparència de la oficina, quan la realitat, la única realitat és que si alguna petita utilitat li quedava a aquesta oficina, ara se la carreguen definitivament. Tot i això, no tinc cap mena de dubte que es presentaran davant la opinió pública com els més transparents, i el més afanats lluitadors contra el frau a l’Administració. Rés més lluny de la realitat, ja mateix, el frau planeja ja sobre la mateixa oficina antifrau.

Els esdeveniments polítics de les darreres setmanes, marcarà sense cap mena de dubte el calendari polític immediat. La pèrdua de Galícia, per part del Partit Socialista i el nou Govern d’esquenes al PNV, al País Basc, han encès les alarmes, i juntament amb la més que previsible derrota a les europees, Zapatero mou fitxa, i fa el principal responsable de la derrota a Galícia, Ministre de Foment (pot ser la seva intenció és mostrar les bondats de la fins ara Ministra, Magadalena Alvarez). D’altra banda aprofita per jubilar, aquell que ja feia mesos que ho somiava, com és el cas de Pedro Solbes, absolutament incapaç d’insuflar d’un mínim d’optimisme a la malmesa economia espanyola, i duu al Govern al President del PSOE, i President d’Andalusia, Manuel Chaves.

A Zapatero li queden tres anys de legislatura, amb un govern en minoria, i sense socis accessibles: BNG, PNB, CiU i ERC, no semblen estar per la feina de recolçar a un President que té la virtut d’enganyar sovint els seus aliats. Una teoria, amb la que no coincideixo, afirma que la nova estratègia de Zapatero passa per fer el salt al tripartit català, cercant un acord sobre el finançament amb CiU, que provoqui unes eleccions anticipades a Catalunya, i la precipitació d’una sociovergència, la que tenia que haver estat, i no va ser el 2007. Això significaria sacrificar un altre President, Montilla, que darrerament l’està posant en masses compromisos, a canvi però, d’obtenir un valuós recolçament de CiU al Govern de l’Estat, que en definitiva és l’únic que l’interessa a Zapatero. Massa recargolat, però d’altra banda l’alternativa pot ser la convocatòria anticipada d’eleccions generals, i Zapatero avui no sembla estar en condicions de tornar-les a guanyar.

Sigui com sigui, el panorama, no sembla senzill: les europees, potser intrascendents, marquen la temperatura política del país, però al gener s’inicia la Presidencia espanyola de la Unió, aparador que no desaprofitarà el Partit Socialista, i per tant durant el primer semestre de 2010, no hi haurà eleccions de cap mena, encara que potser tampoc no hi hauran pressupostos a l’Estat, a l’espera de trobar els recolçaments necessaris.

En definitiva, ens trobem davant un nou escenari, que ens aporta moltes incògnites sobre el futur polític immediat, però que malauradament no aporta noves esperances als ciutadans de que millori la situació econòmica, que és allò que veritablement esperen dels seus governants.

Dilluns passat a Vilanova i la Geltrú, es va viure un Ple indignant, des de forces punts de vista. Deixem a part la reiterada petició per aplaçar el Ple fora de la Setmana Santa, per l’absència d’alguns regidors, jo mateix, havia triat aquests dies per compartir amb la família uns dies de descans, que vaig interrompre per assistir al Ple.

 

La primera de les indignacions sorgeix amb el tancament del Centre d’Atenció als Animals Domèstics de Vilanova, per traslladar-la a Vilafranca. Després de força mesos d’una comissió per fer propostes de millora del centre, el Govern municipal es passa els acords per allà on no sona, i fa el que li convé, es a dir, intentar desfer-se del problema que li causa massa mal de caps.

 

La segona de les indignacions sorgeix precisament en aquest debat, on es posa de manifest que el lideratge que la mateixa comissió havia encomanat al Govern municipal, per arribar a acords amb la resta de municipis de la comarca, no s’ha exercit, i la resta de municipis, s’han desentès dels problemes del consistori vilanoví. Si a això, que pot ser és circumstancial hi afegim, que Sitges està treballant pel soterrament de la línia del ferrocarril, que a Sant Pere de Ribes, creuen que no és necessari cap nou Hospital a Vilanova, que amb el projecte de línia orbital de ferrocarril, ens foten enlaire els Colls, i la Platja Llarga, amb el cap cot del Govern municipal davant la voluntat del Govern de la Generalitat, arribem a la conclusió que tenim un Govern municipal sense lideratge i amb resignació metropolitana.

 

La tercera de les indignacions, altre vegada durant el debat del centre d’atenció als animals domèstics, on l’Alcalde, lluny d’intentar convèncer de les bondats de la decisió del Govern, arremet contra els grups de l’oposició, provocant la reacció del públic.

 

La quarta, continua en el mateix debat, quan es recrimina que s’insulti als regidors de Govern (si són de la oposició deu ser normal) davant dels seus fills. I aquesta ja no la suporto, m’aixeco i me’n vaig: per què m’haig de compadir de que s’insulti una regidora davant de la seva filla, quan això mateix em va passar a mi, i als meus fills? Algú del Govern o de la resta de la oposició, van donar alguna mostra de suport? No, van muntar una Comissió d’investigació, em van fer fora de la mateixa, per què una de les presumptes agressores no va voler declarar davant meu, i es clar, deu ser que dir assassins als membres del Partit Popular és un esport nacional i una responsabilitat única dels mateixos membres del Partit Popular.

 

La cinquena, em va doldre que el Ple no pogués continuar pels insults i agressions verbals, tot i que era la conseqüència lògica de la provocació en la que va caure el Govern municipal. El Ple, com a representació sobirana de tots els ciutadans de la ciutat, mereix un respecte més solemne que el que va rebre dilluns.

 

La sisena, ja reprès el Ple, que el grup de CiU que al novembre passat va abonar la proposta del tripartit d’incrementar taxes i impostos un 4%, ara demani rebaixar-les a l’IPC com a mesura anticrisi. Serà que al novembre no hi havia crisi? Serà que al novembre l’IPC no estava ja al 2,5%? Serà que ara hi ha temps de reacció? No serà que s’han adonat que van ficar la pota fins el fons?

 

En definitiva una penitència de Ple, pròpia dels dies que corren, i per a oblidar ràpidament.

 

(Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova, el dia d’avui)

Els darrers anys, un nou concepte omple la boca de polítics de tots els nivells, és el de la participació, i que sovint es vincula com una reacció a la desafecció dels ciutadans amb la política.

 

Vagi per endavant que sóc partidari de la participació dels ciutadans en els assumptes polítics, però que també crec que cal situar les coses en la seva justa mesura: la participació ciutadana no pot substituir la voluntat popular expressada de forma lliure i universal a les urnes, i tampoc pot ser la eina de la que els polítics mediocres es valen per satisfer la voluntat dels ciutadans que participen davant l’absència de criteris.

 

Sovint he criticat que molts polítics confonen la participació amb la informació el que reflecteix una certa hipocresia, en voler aparentar que es compte amb la opinió de la ciutadania, quan en realitat el que es desitja és apagar les possibles crítiques de la mateixa ciutadania. Massa sovint el processos participatius estan orientats a obtenir com a resposta, una posició que avali la decisió del polític.

 

Tant és així, que quan el polític se sent desautoritzat intenta per tots els mitjans suprimir d’arrel qualsevol mena de participació. Aquesta és la situació que estem vivint a Vilanova i la Geltrú, amb el polèmic, i encara no tancat, cas del Centre d’Acollida d’Animals Domèstics.

 

Fa molt poc temps, el Centre era qualificat pels responsables polítics municipals com a exemplar, gairebé idíl·lic, i d’aquí hem passat a l’extrem oposat, no només s’ha hagut de tancar al públic, i a la participació dels voluntaris, si no que s’opta pel seu tancament definitiu. Molt probablement ni fa un temps, el centre era tant exemplar, ni ara sigui tant desastrós com ens volen fer creure.

 

Els autèntics motius de la situació els trobem, precisament, en la participació. Es a dir, mentre la participació dels voluntaris en el funcionament del centre ha estat a gust del Govern municipal, el centre era exemplar; però en el moment en què aquells participants van començar a denunciar que no era tant exemplar, el Govern municipal, que no podia tolerar que es posés en entredit la seva bondat en la gestió animalista, ha reaccionat, intentant eliminar qualsevol mena de participació: primer, limitant la capacitat de participació dels voluntaris, després, intentant callar a la oposició municipal amb una farsa de Comissió, finalment, desfent-se del Centre per intentar acabar amb la bèstia que han alimentat però que se’ls ha fet massa gran i amenaçadora pels seus propis interessos: quedaria massa en evidència que als polítics que presumeixen d’animalistes, no són més que oportunistes.

 

Al capdavall, els efectes de la mal entesa participació acaben sent els contraris: la desafecció dels ciutadans amb la política, lluny d’apaigavar-se, creix, igual que creix la indignació dels ciutadans amb aquells polítics que els van fer creure que la seva opinió comptava, quan en realitat el que volien dir, és que l’únic que compte és el seu vot.