Personalment, aquest mes d’agost ha estat el pitjor de la meva vida, per tant, des del punt de vista personal, prefereixo passar pàgina, i anar directament a comentar alguna de les notícies polítiques que han anat sorgint al llarg d’aquest mes, i en aquest sentit, crec que dues sobresurten sobre les altres: la polèmica sobre l’inexistent sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, i l’anunci de la pujada d’impostos per combatre la crisi.
En relació a les típiques declaracions d’estiu, que semblen més adreçades a la recerca d’una notorietat, que durant l’exercici polític no tenen, sobresurten les que han fet referència a la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. No, no, no es que és que el Constitucional hagi dictat ja la sentència, que ja seria hora, si no que hi ha qui viu políticament de l’especulació permanent. Ens hem passat els tres darrers anys especulant sobre el nou finançament autonòmic, i ara que el tenim sobre la taula, ja pràcticament l’hem oblidat, serà per què a algú li interessa oblidar-lo ràpidament, no fora cas que se’ls veies el llautó; probablement per això la Ministra Salgado va triar ple mes d’agost per comparèixer al Congrés per explicar que les comunitats, Catalunya també, hauran de retornar aquest any més de 6.000 milions d’euros a l’Estat. D’entre les declaracions sobre la sentència, amb quedo amb aquella que diu que en el cas que la sentència fora d’inconstitucionalitat, s’hauria de renegociar el pacte polític entre Catalunya i Espanya, per sortejar la sentència: vaja tot un exemple de respecte a l’Estat de Dret.
A propòsit de la visita de la Ministra Salgado al Congrés i després d’algunes elucubracions del President ZP, entre anunci i anunci de Lanzarote, deixa caure la propera pujada d’impostos, no sap ben be, ni com, ni quan, ni quant, però pujada d’impostos a la vista, sota l’argument de les necessitats recaptatòries de l’Estat per fer front a la crisi. El que passa és que no va concretar prou, no es referia a la crisi que patim els ciutadans, si no a la crisi del Govern, que després de dilapidar milers de milions d’euros, es troben en la necessitat imperiosa de recaptar més diners per poder pagar les promeses. El problema és que si s’incrementen els impostos a ciutadans i empreses, aquests tindran menys possibilitats d’invertir o de consumir, i això acabarà accentuant la situació de crisi.
Sempre ens queda una solució: si no ens agrada la pujada d’impostos que ens aplicarà el Govern, sempre podrem intentar renegociar el pacte polític entre els ciutadans i el Govern, per intentar evitar-la, oi Sr. Mas?
Fa forces anys, va caure a les meves mans un llibre que es titulava “La funció social de les empreses”, que d’alguna manera, posava de relleu que les empreses, a part de l’objectiu propi de generar rendiments per a aquells qui arriscaven, compleixen també un objectiu social. I així és: en aquests temps que corren ens escandalitzem quan sentim les xifres d’atur, per què tots coneixem el drama de les persones que es troben en aquesta situació, però potser pocs parem atenció que els treballadors, i els aturats ho són, per què hi ha empreses que generen llocs de treball quan van bé, i que generen aturats quan van malament. Val a dir, que el concepte que avui comença a estendre’s ràpidament de la responsabilitat social de les empreses, era en aquell moment, absolutament desconegut.
Divendres passat, vaig ser escollit com a President Local del Partit Popular de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú, i si bé és cert que fa quinze anys que vaig ser escollit per primera vegada, ser-ho altra vegada i per unanimitat, no només m’omple de satisfacció, si no també de responsabilitat.
Davant d’aquells que afirmen l’esgotament d’uns suposats models polítics neoliberals o neocon, crec no estar massa allunyat de la realitat si afirmo que estem davant la implantació d’un nou model polític que he vingut a nomenar, neocoM.
Aquesta setmana ha tornat a ser notícia el vicepresident de la Generalitat i els seus deliris identitaris. Dia que passa, dia que contínua utilitzant els diners dels nostres impostos per fer un servei a un estat que només existeix en el seu particular imaginari, i amb el vist-i-plau d’un President de la Generalitat, quins complexes el duen a beneir la obertura d’ambaixadetes arreu del món.
