Categoría: Política

Una llei proporcional, o de representació territorial?

L’actual llei electoral, és una llei proporcional però no del tot: els diputats assignats a cada circumscripció (les províncies) ho són d’acord amb la seva població, però no tots degut a que la dispersió de població entre la província de Barcelona, i la resta de províncies és molt gran. Si la llei fora estrictament proporcional i amb circumscripcions, la quantitat d’electes de la província de Barcelona, deixarien en anecdòtics els electes de cada una de la resta de províncies, per això es diu que un diputat per Lleida és més barat que un Diputat per Barcelona, o dit d’altra manera, el vot d’un ciutadà de Cubelles val menys que el vot d’un ciutadà de Cunit.

A la taula següent, podem veure el nombre de diputats que correspondria a cada província, d’acord amb la població, i els assignats pel vigent (i em sembla que encara per uns quants anys més) sistema electoral:

	Barcelona	Tarragona	Girona	Lleida
Proporcional	101	14	12	8
Sistema vigent	85	18	17	15

 

Així doncs, veiem com la província de Barcelona “cedeix” setze electes a les altres províncies, per garantir una millor representació territorial.

Cal avançar cap a una llei més proporcional en detriment de la representació territorial, o cal reforçar la representació territorial en detriment de la proporcionalitat?

La resposta no és senzilla, però tampoc es pot afirmar amb rotunditat que una major proporcionalitat hagi de significar una menor representació territorial: hi ha sistemes que permeten mantenir i incrementar la proporcionalitat, i poden garantir una representació territorial.

Per exemple, el Partit Popular, estem defensant davant la ponència parlamentària, un sistema amb doble vot: el nombre de diputats de cada llista s’assignaria d’acord amb un vot a una llista tancada en circumscripció única: Catalunya; d’altra banda, es dividiria Catalunya en districtes electorals, a cada un dels quals, els ciutadans podrien votar a un candidat de les llistes que s’han presentat a la circumscripció única, en llista oberta, de manera que el candidat que resultés més votat a cada un dels districtes obtindria un escó dels assignats a la seva llista. D’aquesta manera, el sistema es converteix en estrictament proporcional, i a més garanteix la representació territorial, com a mínim de cada un dels districtes electorals. Ara bé, aquests districtes electorals haurien de ser el més uniformes possible, ja que del contrari, podria haver-hi diputats territorials que representarien poc més de tres o quatre mil ciutadans, i altres que en podrien representar més de mig milió.

Qualsevol sistema, que divideixi Catalunya en circumscripcions electorals, aniria en detriment de la proporcionalitat del sistema, i quantes més circumscripcions, menys proporcional ja que s’haurien de compensar les circumscripcions menys poblades, per garantir un mínim de representativitat. Ah, i encara no hem parlat del sistema d’assignació d’escons (la famosa llei d’Hondt), que ja arribarà.

M’agradaria compartir opinions al respecte d’aquesta qüestió, sense que fem cap mena de projecció de possibles resultats d’acord amb eleccions anteriors, es a dir, sense apriorismes de què ens aniria millor, d’acord amb les nostres preferències electorals. Ho deixo per a un pròxim post, que probablement ens donarà resposta al per què, en trenta anys, no hi ha hagut una llei electoral catalana.

Tant hi fa, que la idea d’un nou hospital a la ciutat, nasqués com a ganxo electoral; tant hi fa, que s’utilitzi de nou com a ganxo electoral en el futur; tant hi fa, que si es materialitza la construcció d’un nou hospital a Vilanova i la Geltrú, però per a la comarca del Garraf més Cunit, sigui mercès a les gestions de l’Alcalde del PSC; tant hi fa qui posi la primera pedra; tant hi fa qui talli la cinta. El veritablement important de tot això, és que per fi, s’imposa el sentit comú, i sembla que les autoritats sanitàries de Catalunya han entès que a pesar dels esforços dels professionals, els equipaments hospitalaris de la nostra comarca són del tot insuficients.

Vagi, doncs, per endavant la més sincera felicitació a tots aquells que hagin aconseguit, que el nou hospital a Vilanova, pugui començar a semblar una realitat, i repeteixo, tant hi fa, el color polític que defensin.

Dit això, crec que el tema mereix alguns comentaris addicionals, i en aquest sentit hem de remuntar-nos a la dècada dels 90, quan un altre pacte de reordenació sanitària del Garraf, impulsat aleshores per un Govern de CiU, recolzat però per totes, repeteixo, totes les forces polítiques, amb la única excepció dels “extravagants” del PP, va suposar el desmantellament de l’Hospital Comarcal Sant Antoni Abat, com a centre d’aguts. Recordo perfectament, com l’aleshores Alcalde, Esteve Orriols, feia mans i mànigues enfrontant-se al Govern del seu mateix partit, per intentar aconseguir noves inversions per a l’Hospital de Sant Antoni, mentre el PSC presentava mocions instant el Govern Municipal a accelerar el tancament de serveis d’aguts, com ara la maternitat.

Desprès d’aquelles circumstàncies, i veien les actuals, a un li ve a la memòria aquella definició popular de polític, com aquella persona que crea problemes allà on n’hi ha, per desprès intentar resoldre’ls.

El tema, mereix però, també comentaris de futur, i és que no podem ignorar que aquest, és any d’eleccions al Parlament, i per tant, que algú hagués pogut pensar, que ara no li costa rés comprometre’s a fer una cosa, que després haurà de complir i pagar un altre Govern, i si mentrestant en traiem algun rèdit electoral, millor que millor.

Haurem d’estar amatents, per tal que això no sigui així, i els compromisos contrets es compleixin, hi hagi qui hagi als Governs, ja que sí això no fora així, estaríem fent un mal favor a la política i a la mateixa democràcia.

El  passat 20 de novembre, es va constituir al Parlament, la ponència conjunta que ha d’elaborar una llei electoral per Catalunya, i jo mateix, tinc l’honor de formar-ne part, en representació del meu Grup Parlamentari.

És curiós, o no, que desprès de 30 anys d’autonomia, a Catalunya, no disposem d’una llei electoral pròpia. És més, és curiós, o no, que desprès de 30 anys d’autonomies a Espanya, Catalunya, sigui la única comunitat, que no disposa d’una llei electoral pròpia. El dubte gallec “o no” que introdueixo en aquest paràgraf, us vol fer intuir que aquesta circumstància pot ser no és tant curiosa, pot ser no és tant un descuit o un oblit, pot ser no és per atzar, que 30 anys desprès no disposem d’aquesta llei electoral, que permetria regular les eleccions al Parlament de Catalunya. Desgranaré aquesta presumpta incògnita, alhora que relato els avenços, o no, de la redacció de la nova llei electoral.

Resulta obvi que el fet de no disposar d’una llei electoral pròpia, no és impediment, per tal que es puguin realitzar eleccions al Parlament, ja que en absència de la mateixa és d’aplicació la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) que és la llei espanyola que regula tots els processos electorals.

Situats en aquest punt, fa ja uns quants anys que algunes veus, provinents fonamentalment del Partit Socialista, venien reivindicant la elaboració d’una llei electoral pròpia de Catalunya, amb un interès molt específic: derrotar la majoria de Convergència i Unió. Probablement, una part de raó els assistia: podem comprovar com els resultats de les eleccions al Parlament de 1999, i les de 2003, ofereixen un resultat que mereix al menys, una reflexió, i és que en ambdós processos electorals, el PSC guanyà en nombre de vots (per menys de 5000 vots, el 1999, i per 7.000 el 2003), però en canvi l’assignació d’escons afavoria a la segona força política, CiU, que en ambdós casos sumava quatre escons més que el partit guanyador. El motiu: el diferent pes electoral que s’atribueix a les circumscripcions menys poblades, per garantir una representació territorial, més o menys adequada: podeu començar a intuir, els motius pels quals continuem sense llei electoral?

Finalment, el que ha fet que s’adoptés la iniciativa d’engegar els treballs per a redactar la llei electoral, han estat altres factors, entre els que s’hi compta la famosa desafecció amb la política i els polítics, i l’esclat dels casos Palau i Pretòria, que han deixat força més malmesa del que ja estava a la classe política catalana. Per tant, l’objectiu principal que hauria de perseguir la llei electoral, hauria de ser la d’apropar la classe política a la ciutadania, i atorgar-li a aquesta un major control sobre els seus representants.

Ara bé, creieu seriosament, que es pot començar a discutir una llei d’aquestes característiques a menys d’un any de les eleccions? Jo estic convençut, i ho estava el 20 de novembre, quan varem començar els treballs de la ponència, que no.

Els motius, són prou senzills: un cop aprovada una nova llei, que presumptament introdueix modificacions substancials respecte dels procediments anteriors, els partits hauran d’adequar les seves organitzacions als nous preceptes; però també, la Administració de la Generalitat s’haurà de reorganitzar en virtut d’aquesta nova llei; i finalment, i per a mi l’argument més important, és que si fem una nova llei electoral, per tal que els ciutadans hi tinguin més protagonisme, potser valdria la pena explicar-los amb el temps necessari, en que consisteixen les modificacions introduïdes.

Aquesta darrera reflexió, és també el motiu de la introducció del dubte gallec “o no” al títol a aquesta petita aportació a un debat que encara està obert, però que molt em temo, que no ho estarà durant massa temps.

Avui, amb motiu de la visita de la Ministra Chacón (si aquella candidata del PSC que ha desaparegut de Catalunya amb 25 diputats!!) a les tropes espanyoles desplegades a l’Afganistan, m’ha picat la curiositat i he cercat algunes dades, que no sé si seran reveladores de rés, però com a mínim són simptomàtiques de la presa de pel a que ens té acostumats el President ZP.

Les dades són aquestes: a mitjans de 2004, Espanya teníem desplegats 126 militars a l’Afganistan i 1.300 a l’Irak; ara, en tenim 998 a l’Afganistan, i en les properes setmanes s’hi desplaçaran altres 511 a petició dels Estats Units.

Bé, doncs ara que començarem a veure els reportatges del decenni, i a veure una i altre vegada, en algunes televisions públiques (TV3 ja ho ha fet) i a les privades amigues, el famós moment en què ZP decideix fer tornar els soldats espanyols de l’Irak, caldrà que recordem que ara en tindrem més, això sí, a l’Afganistan, i ben bé no acabo de veure la diferència entre l’Afganistan i l’Irak, en quan en ambdós llocs remots del globus s’hi amagaven i entrenaven aquells que, al menys ostensiblement des de l’11 de setembre de 2001, fins el passat dia de Nadal, han sembrat el pànic arreu del món.

Sobre el paper dels militars espanyols en les missions internacionals, no només rés a dir, si no que crec que realitzen una magnífica tasca de suport de pacificació, reconstrucció i suport als països en els que estan desplegats, tasca que per cert, també feien a l’Irak, quan van ser retirats, doncs cal recordar que s’hi van desplaçar un cop havia acabat la intervenció militar nord americana, encara que per alguns, aquest sigui un detall sense importància.

Els que em coneixeu, sabeu que no m’agrada remoure el passat, per què passat està; tampoc no pretenc defensar ni criticar actuacions passades, però sí posar en evidència l’exercici de la hipocresia. En aquesta línia, permeteu-me que recordi unes paraules del darrer Premi Nobel de la Pau: “Els instruments de la guerra tenen un paper per mantenir la pau”, gran i inèdita aportació de Barak Obama a la pau, potser encara no li han explicat allò de la “Alianza de la Civilizaciones”.

Els darrers dies torna a estar en primera línia política, la polèmica per les vegueries. És aquest un debat interessant, alhora que inquietant, però no tant, per que les vegueries siguin més o menys, si pel que hauran de ser i representar.

Fa pocs dies, el Parlament donava llum verda, amb la retirada a l’últim moment de l’esmena a la totalitat del PSC, a la tramitació d’una modificació legislativa, que farà del Penedès una nova àrea funcional de planificació a Catalunya. Fins aquest moment eren set els àmbits de planificació, coincidents amb el desig de creació de les vegueries, i coincident amb la distribució territorial del Govern de la Generalitat.

Tanmateix, el Govern de la Generalitat, no sense poca polèmica, està enllestint el projecte de llei d’ordenació territorial de Catalunya, el qual proclamarà la constitució de les vegueries. Bé potser hauria de dir que qui l’està enllestint és el Departament de Governació d’ERC, perquè el President del PSC, per ara, sembla que de les vegueries no en vol ni sentir a parlar.

D’altra banda, algú malintencionadament, dirà que el PP estem en contra de les vegueries, per què el recurs a l’Estatut, contempla recurs a les vegueries, i per tant començaré explicant en què es basa el recurs, que té molt a veure, amb el que jo crec de les vegueries. El text estatutari és molt ambigu, i no defineix ni que són, ni que han de ser les vegueries, motiu pel qual es pot interpretar que aquestes entitats substitueixen la divisió provincial amb totes les seves conseqüències, i aquestes conseqüències, no afecten només Catalunya, si no que afecten el conjunt d’Espanya: per exemple, les províncies constitueixen la divisió electoral i administrativa d’Espanya, i evidentment la seva modificació per part de la Generalitat alteraria, per exemple, el pes electoral de Catalunya, o la divisió administrativa de l’Estat, i no diem que això no es pugui fer, si no que a qui li correspon fer-ho no és a la Generalitat.

Del text estatutari se’n poden desprendre altes intencions, como ara que les vegueries substitueixen les províncies, però només les substitueixen no les modifiquen, o com ara que les vegueries constitueixen una nova divisió territorial exclusivament catalana. Ambdues possibilitats cabrien perfectament en el marc constitucional, altra cosa és, i ha de ser el nucli del debat sobre les vegueries, quin és el paper institucional que adopten les vegueries.

Estic particularment convençut, que les vegueries poden i han de constituir una nova entitat destinada a millorar la gestió d’allò públic en el territori, i per aquest motiu, és fonamental que el seu disseny respongui a criteris d’eficàcia administrativa i territorial i no a criteris estrictament polítics. Tampoc no estic disposat a acceptar sumar les vegueries al conjunt d’entitats locals: ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, delegacions territorials del Govern, i Diputacions, amb les seves respectives representacions polítiques.

És, doncs, en aquest darrer sentit, que el debat de les vegueries i de l’ordenació territorial de Catalunya, ha de servir precisament per ordenar l’administració pública catalana, i no per afegir més càrrega administrativa ni institucional, a la ja de per sí, pesada i complexa administració.

Al final, la clau està en abordar la ordenació territorial des d’un punt de vista de eficàcia, eficiència, i modernitat de l’Administració del s.XXI. Qui en aquest debat hi cerqui justificacions exclusivament històriques o identitàries, corre el risc de prendre-hi mal.

Permeteu-me la lleugeresa del títol, que no voldria ofendre la legitimitat d’un partit polític, ni les seves idees, per més que no les comparteixi (cosa que no tots els partits poden dir), però seria pitjor, encara que més ajustat a la realitat, que parlés així del Govern de Catalunya, o del Parlament, que ens hauria de representar a tots els catalans.

Potser val la pena remuntar-se uns quants mesos enrere quan es va destapar l’escàndol de les targetes de crèdit a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, quan van ser varis els Grups Parlamentaris, que varem demanar la compareixença del Director de l’Agència, David Minoves, per tal que donés compte al Parlament del succés. La resposta va ser negativa. Sí, aquells que tant s’omplen la boca de transparència, i de mesures anti corrupció, són els primers que es neguen a comparèixer davant els representants dels ciutadans, per donar compte dels seus actes.

Aquesta setmana, la terna canvia, és el propi Director de l’Agència, el que demana comparèixer al Parlament. El motiu, muntar el paripé per a pròpia gloria davant una delegació nicaragüenca, que esperaven a la porta de la sala de comissions, a què aquesta aproves la compareixença del seu amfitrió.

Com que no n’hi havia prou, i donades les dificultats d’entendres amb el nicaragüencs que parlen una estranya llengua estrangera, el castellà, cal muntar un servei de traducció simultània català castellà, i castellà català. Tot un exemple de convivència lingüística, que era el que venien a conèixer, per invitació de l’Agència (és a dir, de tots els catalans), els nicaragüencs. Així no és d’estranyar que el Vicepresident hagi d’anar repartint subvencions d’un milió d’euros als indígenes de l’Equador: per poder pagar els serveis de traducció simultània amb els seus propis paisans.

El que més em sobte de tot això, és que encara hi hagi qui traga amb tot això, que són aquells que mantenen aquests en el Govern de Catalunya, aquell que ens hauria de representar a tots els catalans, i que amb actuacions com aquestes, justet, justet, es representen a ells mateixos. Això sí, amb els calers de tots.

El clàssic acudit del dentista, és aquell que el client, ja a la cadira, li agafa els c… al dentista, i li etziba: “oi que no ens farem mal, doctor!”.

Aquesta és la sensació que he tornat a tenir avui, després del desplegament del jutge estrella Garzón, a Santa Coloma. Dirigents del PSC, i exdirigents de CiU, implicats en un mateix afair a Catalunya. L’experiència ens diu, però que a Catalunya, rés del que afecti a PSC i CiU, s’arriba a aprofundir suficientment per determinar de forma clara i nítida, responsabilitats.

No cal anar massa lluny, encara és a sobre la taula, la oferta del Partit Popular per obrir una investigació política al Parlament de Catalunya, sobre el cas Millet, a la que ni PSC (ni llurs satèl·lits), ni CiU han tingut interès a recolzar per que prosperi. Sobre la taula va quedar també, el tema del Carmel, alhora que el tema del 3%. Les amenaces de tirar de la manta, per part del President Pujol, en relació al finançament dels partits polítics, és encara més recent.

Al capdavall, però, no hi ha manera, rés del que pugui afectar els grans partits de Catalunya, PSC i CiU, acaba podent ser investigat a fons, sota el prisma de les responsabilitats polítiques, i hom acaba per pensar que allò de l’oasi català, no és més que una densa cortina de fum, que ens impedeix als catalans, veure més enllà, del que a alguns els interessa.

El moment no és per fer broma. El descrèdit de la classe política és massa important. Hi ha qui qüestiona, fins i tot, el sistema, en lloc de qüestionar els qui s’aprofiten del sistema. La desafecció, a Catalunya sobretot, és massa important, com per què ningú torni a ocultar corrupteles, que ho són des d’especulacions urbanístiques, fins a inútils informes.

Cal d’una vegada per totes, fer llum, sobre les ombres que planen sobre la classe política, per què si no, qui se n’acabarà veient perjudicat serà el conjunt de la classe política, i amb ella, el sistema democràtic, que serà millorable, però en cap cas substituïble.

I és que l’acudit del dentista, de tant sentit, a alguns, ja no ens fa cap gràcia.

Quan encara dia rere dia, continuem estorant-nos sobre l’afer Millet, i continuen apareixen informacions que van destapant aquest tèrbol cas de corrupció que s’ha donat davant els nassos dels nostres governants, sense que ningú se n’hagués adonat, apareix una nova informació en relació als ja, malauradament famosos informes del Govern de la Generalitat.

S’afegeixen als ja famosos estudis sobre la cloïssa brillant, el parxís, la productivitat de les cabres salvatges o del tamany i forma de les banyes de les cabres salvatges o el grau d’hibridació entre la guatlla comuna i la guatlla japonesa, altres informes en relació a les opinions d’alguns articulistes dels mitjans de comunicació, al més pur estil bolivarià.

Cal recordar que l’afany del tripartit per catalogar mitjans i periodistes no és nova, ja en els inicis del tripartit 1.1 va haver de dimitir un Secretari de Comunicació, Miquel Sellarès, per un informe sobre els mitjans de comunicació. Ara apareixen nous informes, sobre el pensament i la tendència política dels articulistes en relació al tripartit 2.0.

Per fi però, algú del Govern, ha reconegut que s’han pagat estudis inútils, però no n’hi ha prou, cal que algú o alguns n’assumeixin responsabilitats públiques, i expliquin quines eres les intencions dels estudis sobre els mitjans de comunicació, sota el risc que, en absència d’explicacions i responsabilitats, els ciutadans podem pensar que aquesta catalogació política, no té altre objectiu que el control dels mitjans. Vaja, seguint l’exemple de Chavez, l’amic de ZP, a Venezuela.

El proper 21 de setembre, el Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, debatrà l’estat de la ciutat. Com a portaveu del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, tinc força clara quina ha de ser la línia de la nostra intervenció, tot i això, hem cregut interessant escoltar opinions sobre l’estat de la ciutat d’altres vilanovins i vilanovines, i per aquest motiu hem obert un “esdeveniment”, en el grup del Facebook, http://www.facebook.com/home.php?#/group.php?gid=148951070240&ref=ts per tal que qui vulgui, pugui donar la seva opinió.

L’esdeveniment, és  http://www.facebook.com/home.php?#/event.php?eid=162273589516  i només cal escriure al mur, allò que considereu rellevant de l’estat de la ciutat, i que considereu que mereix ser debatut al Ple de l’Ajuntament. Ens agradaria molt comptar amb la vostra opinió, i poder-la traslladar al conjunt de la ciutadania a través del Ple.

Només un requisit, cal estar donat d’alta al Facebook, per poder opinar, però tot i això, si no us hi voleu d’alta, podeu aportar els vostres comentaris, a través d’aquest bloc.

Us encoratjo a participar en aquesta nova experiència participativa que les noves tecnologies posen a l’abast de tothom.

Encara no fa dos mesos que s’han conegut (més o menys) les modificacions en el sistema de finançament autonòmic, i més concretament, en el sistema català, després de varis anys de debats, públiques especulacions, i denúncies de suposats greuges, el circ polític ja ens en hem oblidat i hem passat pàgina, com aquell qui no vol recordar els mals de cap que el tema ha portat. És aquest un mal exercici, sobretot a mesura que es va tenint nova informació que permet una avaluació més precisa de l’abast del nou sistema, i és en aquest sentit que vull fer dos apunts.

El Partit Popular varem dir que el nou sistema acabaria significant dues coses: més dèficit per l’Administració pública, i més impostos per als ciutadans, de manera que el finançament addicional l’acabaríem pagant els ciutadans. Doncs ja tenim elements per avaluar, fins a quin punt aquestes afirmacions eren i són certes.

El primer detall potser és anecdòtic (no, per a qui li toca pagar), i si bé és cert que no m’agrada el sistema de ZP, de regalar coses pagant els altres, queda molt lleig, que a tota Espanya, els estudiants rebin un ordinador de franc, i a Catalunya, els pares haguem de pagar la part que no finança la Generalitat, es a dir, 150 euros per nen, per més que el Conseller ens expliqui les bondats de no pagar ell. És una mesura que dona pas als greuges, però aquest cop no són fantasiosos, si no reals, els pares de nens catalans haurem d’assumir aquest cost pel fet de ser catalans, però no per culpa del Govern de l’Estat, si no per culpa del Govern de la Generalitat, i si voleu encara podem particularitzar més: per culpa dels qui governen la Generalitat.

El segon apunt, no pot passar desapercebut, ZP va anunciar una pujada d’impostos de l’1’5% del PIB, la qual cosa aplicada a Catalunya, signifiquen uns 3.300 milions d’euros més en impostos, el que aproximadament equival a les quantitats promeses per el nou sistema de finançament. Els números quadren i per això sovint els matisos són importants: personalment a mi no m’agrada parlar del finançament de Catalunya, si no de la Generalitat, i en aquesta situació podem apreciar el detall: millorarà el finançament de la Generalitat, que es finançarà a través de nous impostos que pagarem els catalans. És aquest un joc de suma zero, que és aproximadament la nota que mereixen els nostres governants (els d’aquí i els d’allà) per prendre’ns el pel contínuament, això sí, pagant els ciutadans.