Categoría: Política

Esgotades les dues primeres jornades de compareixences si una cosa ha quedat clara és la forta càrrega política de la Comissió d’Investigació, que s’han vist marcades pels reiterats intents del tripartit de limitar els objectius de la Comissió.

Certament és important conèixer si dels milions d’euros que Millet i Montull van desviar del Palau de la Música, s’havien rebut comissions provinents d’adjudicacions d’obra pública, i si aquests van anar a parar a CiU, ja sigui a través de la Fundació Trias Fargas, o a través del pagament de factures de campanya. Però també és important conèixer com ha estat possible que ningú de les administracions públiques detectés que es derivaven milions d’euros cap a finalitats privades dels màxims directius del Palau; i les fosques circumstàncies que envolten la signatures de convenis per part del Conseller d’Economia, sense els informes jurídics ni tècnics preceptius, i el perquè la valoració d’una pèrdua patrimonial per a la Generalitat de més de 5,5 milions d’euros no es valora en quatre anys, i es fa quan mostrem interès en el decurs de la Comissió i hi ha una querella de la fiscalia de delictes urbanístics, per presumpte tràfec d’influències.

Al tripartit però, no li interessa. Només li interessa CiU, i a nosaltres també, però no només això. La ciutadania espera respostes, i hauríem de ser capaços d’arribar a unes conclusions que més enllà de poder determinar responsabilitats, permetin arbitrar mecanismes que evitin que un espoli com el que ha patit el Palau, a base de recursos fonamentalment públics pugui tornar a succeir.

Espero que la invitació de Puigcercós per conversar amb CiU per tantejar possibles acords electorals, llençat després de la constitució de la comissió, i la posterior negativa de CiU, no sigui una de les motivacions de la Comissió, ni estigui en l’origen de la bel•ligerància que els representants d’ERC mostren en les seves intervencions.

Com podeu endevinar el contingut de les declaracions han aportat poca llum, si bé crec que ha quedat clar que els convenis per les requalificacions que havien de permetre la construcció de l’hotel, es van fer molt a la lleugera probablement influïts per la seducció del Sr. Millet, o que també el control d’auditoria que es realitzava a la Fundació del Palau, era més un tràmit administratiu que no una auditoria que hauria de perseguir la verificació de que els comptes donaven una imatge fidel de la entitat.

Moltes contradiccions, alguns silencis eloqüents, ens poden fer pensar que han passat coses que ens podem imaginar, però això només ho podem pensar i imaginar, per ara no es pot demostrar rés més que Millet i Montull han viscut a cós de rei, a costa del Palau de la Música i de fons públics. Només un parell de xifres: el rènting del cotxe de Millet costava 3.974,91 euros mensuals i el de Montull altres 2.742,78 euros, i evidentment les factures anaven a compte del Palau de la Música.

Ha plogut molt des de que a la campanya de les eleccions generals de 1993, l’aleshores President en decadència, Felipe Gonzalez, li etzibés en un debat televisat al candidat José Maria Aznar “ustedes bajaran las pensiones”. La afirmació, un cop baix, va agafar imprevist el candidat popular, que no va saber replicar. En aquell moment es va dir, que aquesta anècdota li va fer guanyar aquelles últimes eleccions a Felipe Gonzalez.

Certament, en aquelles èpoques, la fixació de la revalorització de les pensions estaven sotmeses al caprici i la gràcia del govern de torn, però aquell instant televisiu va canviar les coses. Cert és que José Maria Aznar no va reaccionar en aquell moment però ho va fer en els mesos i anys següents, impulsant el conegut Pacto de Toledo que val culminar el 1995. Així l’apartat 11 del Pacto de Toledo, diu: “debe garantizarse el mantenimiento del poder adquisitivo de las pensiones mediante la revalorización automàtica de las mismas, en función de la evolución del índice de precios al consumo y a través de fórmulas estables”.

En compliment d’aquest acord, l’any 1996, ja amb el Govern del Partit Popular es va materialitzar aquell acord en forma de llei, i d’aquesta manera es treia del debat polític el debat sobre les pensions, i la seva revalorització deixava de ser una gràcia del govern, per passar a constituir un dret. Fins que ha arribat Zapatero!

Efectivament, el Real Decret Llei 8/2010, conegut com el Real Decret de les retallades, es carrega tots aquells pactes per les pensions, i contempla la congelació, és a dir, la no revalorització de les pensions, i això es va aprovar al Congrés gràcies al vot favorable del Partit Socialista, però també gràcies a l’abstenció de Convergència i Unió, convé recordar-ho.

Conscients de la gravetat del que havia succeït, vam decidir demanar a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que es pronunciés sobre aquesta circumstància, ja que més de 10.000 vilanovins es veurien afectats per aquesta decisió, i el resultat certament que ens va sorprendre: PSC i CiU van optar per mantenir la posició que els seus respectius grups parlamentaris havien defensat al Congrés, es a dir, contrari a la revalorització de les pensions. Fins aquí, podem dir que cap problema.

El sorprenent és que el mateix PSC va presentar tot just a continuació una proposta per criticar que el Govern del PSOE, i amb els vots de 25 diputats del PSC, i la abstenció dels de CiU adoptés un acord per limitar l’endeutament dels ajuntaments. És a dir, al PSC i a CiU, els preocupa més poder continuar gastant als ajuntaments, que no que els pensionistes perdin poder adquisitiu: quina llàstima!

Avui he arribat a la conclusió de que pot ser sí que aquells “progres” que als de dretes ens diuen que som “rancis” o “carques”, potser tenen raó.

Avui, precisament avui, setmana de retalls i retalls als salaris dels funcionaris, a les pensions, sí també a les pensions: el Partit Socialista amb l’abstenció de CiU, ha “suspès la revalorització de les pensions”; precisament avui una amiga m’envia un retall de premsa, que ràpidament he volgut verificar, per que no donava crèdit a allò que llegia, i ho he trobat: és al Boletín Oficial del Estado del passat 16 de febrer de 2010, pàgina 14529.

Es tracta d’una resolució del Ministerio de la Igualdad per la que es publiquen les subvencions concedides per a investigacions relacionades amb estudis feministes, cosa que d’entrada ja em sembla discriminatori i un despropòsit, no per que no cregui en les investigacions que hi crec i molt, si no que aquestes tinguin un gènere específic. Però no és aquí on radica la meva sorpresa, si no en la variada temàtica de les subvencions que el Ministeri de la senyora Aida (amb perdó del seu pare que es deu dir Aido) atorga pel progrés de la ciència, suposo que també feminista. Criden l’atenció alguns títols, com per exemple: “Topografias domésticas en el imaginario femenino” o “Elaboración de un mapa de inervación y excitación sexual en clítoris y labios menores” guardonats el primer amb 15.107€ i el segon amb 26.597€ (ja se sap que la topografia està menys valorada que els mapes!).

Això deixant de banda el 22.767€ dedicats a l’estudi de “las esclavas negro-africanas y las españolas abolicionistas (siglos XVI al XIX)”, que dic jo, probablement després de tants segles potser hagués pogut esperar algun any amb algun aturat menys que el més de 4 milions que hi ha ara.

No és que vulgui dubtar jo de la utilitat de les investigacions en qüestió, que em considero un ignorant en matèria de “recerca en estudis feministes”, però sí que dubto que siguin els moments adequats per subvencionar segons què. Que això és ser ranci? Doncs potser ho soc! Que això és ser carca? Doncs ho soc! Que amb aquests diners no es resol el problema del dèficit de l’Estat? Segur que no, però no em puc imaginar la cara que posaran els o les pensionistes o qualsevol funcionari o funcionaria, si es pren la molèstia en analitzar com se’ls gasta aquest Govern: això sí, després correm-hi tots.

Per acabar un aclariment: quan diem, a voltes potser de forma recurrent, que cal impulsar un canvi del model productiu i apostar per la recerca, no ens estem referint a aquesta recerca, si no a un altre tipus de recerca. I un altre dia, ja us comento les meves impressions sobre les famoses retallades d’aquesta setmana.

Per cert m’ha semblat més apropiada la foto que adjunto que cap altre.

No, no pretenc expressar la meva opinió sobre si la reforma de la Diagonal s’ha de fer segons A, segons B o segons Z, ho deixo pels barcelonins. El que sí voldria es posar en evidència alguns efectes col·laterals de la consulta, més aviat a la manca de rigor que envolta la consulta impulsada per l’Alcalde sortint Hereu.

Fa pocs mesos estàvem al Parlament immersos en debats sobre la possible llei electoral catalana. Un dels temes en el que vam coincidir tots els grups era en la introducció de les tecnologies de la informació en els sistemes de votació. D’avantatges n’hi ha i moltes, però també vam detectar inconvenients, els quals s’han posat de relleu en aquesta consulta sobre la Diagonal.

En primer lloc: el vot ha de ser personal. En un sistema telemàtic, com podem garantir que qui exerceix el vot, és qui té dret a fer-ho i coincideix amb la seva identificació virtual? Dificil solució: si ens fem amb les claus, codis, documents electrònics d’una altre persona, podré votar per ell, sense que ningú ho pugui detectar, més que la persona suplantada la qual no podrà exercir el seu dret al vot. Doncs això, és el que li passat a Alberto Fernandez Diaz, i que la consulta sobre la Diagonal ha posat en evidència.

El segon dels inconvenients és que en el vot presencia amb paperetes, les paperetes d’una urna es poden comptar una i altra vegada; en canvi en el cas del vot per mitjans electrònics no hi ha paperetes, si no que confiem el resultat a un programari que és el que efectua el recompte dels vots. Som capaços de confiar en un sistema de recompte de vots que no és transparent com una urna? Possiblement molts sí, d’altres sí amb condicions, per exemple que el codi del programari sigui públic i consultable, però hi hauran d’altres persones que els costarà molt confiar en una màquina que els dona un resultat. Una vegada més, la consulta de la Diagonal i la experiència de l’Alcalde sortint Hereu ha accentuat aquesta possible desconfiança en desconèixer ell mateix si havia votat, o no ho havia fet.

Diuen que els animals ferits són perillosos, i em dona que aquesta és la situació, des de que Hereu surt perdedor a les enquestes, intenta fer-se un lloc primer amb unes olimpíades d’hivern que pocs es creuen, i ara amb una consulta sobre la Diagonal. La conseqüència d’aquesta consulta com a mínim n’és una: allunyar la possibilitat de què algun dia proper podem votar telemàticament o electrònicament.

S’ha materialitzat el descord previsible, però tot i això, no vull tancar aquest cicle d’articles, tot i que li he canviat el nom, ja que tinc la sensació que en les properes setmanes molt probablement, la llei electoral pugui tornar al debat polític, i és que es dona la circumstància que hi ha en tràmit al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular de Ciutadans pel Canvi, que formen grup parlamentari amb el PSC, amb una proposta de llei electoral, i que es debatrà quan la Junta de Portaveus així ho decideixi.

S’equivoquen els que pensin que la llei electoral no ha sortit per què els partits estan tancats en sí mateixos, i els fa por obrir o desbloquejar (selecció de candidats preferents en una llista de partit) les llistes: rés més lluny de la realitat. De fet les propostes de PP, PSC i CiU, apostaven per llistes obertes en districtes uninominals, i ERC per llistes desbloquejades.

El problema principal per acostar posicions, s’ha trobat en aquells elements que apuntava en articles anteriors, proporcionalitat i representació territorial, i més concretament el problema es troba fonamentalment a la actual circumscripció de Lleida, la qual ha perdut població en relació a la resta de províncies catalanes, i per tant la proporció d’escons de fa 30 anys, queda ara molt desfasada.

Un altre problema ha estat, com ho és a altre nivell, intentar considerar les vegueries com a circumscripcions electorals, la qual cosa porta a la llei electoral el mateix debat que a la llei de vegueries: quantes i quines? L’Aran, no vol formar part del Pirineu; Lleida, no vol dividir-se en tres o quatre vegueries; el Penedès, desaparegut.

Sobre la Iniciativa Legislativa Popular de Ciutadans pel Canvi, cal apuntar, que segons la meva opinió, es tracta d’un error considerable, atenent la condició de socis del PSC, ja que veig molt difícil articular una majoria parlamentària de dos terços, entorn una proposta que surt de part d’un grup parlamentari, que a més forma part de la majoria de govern. Difícilment, els promotors de la ILP, la retiraran, ja que defraudarien als 90.000 ciutadans que l’avalen, pel que la proposta s’haurà de sotmetre a debat de totalitat i podria prosperar, però desprès serà encara més difícil trobar una majoria de dos terços per aprovar-la definitivament.

En fi, crec que el més sensat seria deixar aquesta qüestió per a la propera legislatura, amb més temps per la reflexió, més temps per arribar a acords, i més temps per pair el canvis que es poguessin introduir.

Li he sentit dir massa vegades al President de la Generalitat, tant en declaracions a mitjans de comunicació, com en intervencions al Parlament de Catalunya, que a Catalunya, no només es pot retolar en castellà, si no que es pot retolar fins i tot en suahili, i sempre acaba posant el mateix exemple: “El Corte Inglés” es diu “El Corte Inglés” que jo sapiga, i no “El Tall Anglès”.

Doncs, o el President de la Generalitat no se n’assabenta, o no se’n vol assabentar: el Sr. Nevot, titular de finques Nevot, té una sanció de 400€, per tenir un rètol que diu “Fincas Nevot”. Vol dir, el Sr. President, que si enlloc de dir-se Fincas Nevot, es digués “El Corte Inglès” no tindria cap sanció?

No sé si és ignorància, o és indiferència, en qualsevol cas és preocupant, que un President de la Generalitat, més encara sent del partit socialista, es mostri ignorant o indiferent davant aquesta situació: “la normativa no afecta els rètols”, i per què el Sr. Nevot o altres ciutadans de Catalunya, tenen sancions per tenir rètols en un dels idiomes oficials de Catalunya?

Efectivament, “El Corte Inglés” no es diu “El tall anglès”, i no tindrà cap sanció per aquest motiu. La raó és que la llei de política lingüística l’únic que eximeix de traduir al català són les marques i el noms comercials, i de ben segur que “El Corte Inglès” està registrat i ben registrat, a diferència (i aquest deu seu el delicte) de Fincas Nevot.

Esperarem a que la justícia opini, doncs la setmana passada va tenir lloc la vista de la demanda que el Sr. Nevot ha presentat contra la Generalitat de Catalunya, per vulneració de drets constitucionals. En qualsevol cas, sap el Sr. Nevot, i tots aquells altres ciutadans que es puguin trobar en una situació similar, que tenen la nostra solidaritat i el nostre compromís, de que si de nosaltres depèn, s’acabarà la persecució lingüística a Catalunya.

Aquest article també ha estat publicat a VilanovaDigital. Clicant l’enllaç, en podras veure els comentaris:

http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?Iddoc=26166

El passat mes de desembre, en un acte públic al Centre Cívic Sant Joan de Vilanova i la Geltrú, vaig presentar un resum de la meva activitat parlamentària durant les VII i VIII legislatures.

Aquí en podeu veure la presentació que en vaig fer, així com la comparació amb l’activitat de les altres Diputades de Vilanova i la Geltrú:

Pasem comptes!

Cal reconèixer que les campanyes publicitàries del PSC són bones, i a la vista del resultats electorals, també són efectives. Permetin-me doncs, que recorri precisament a la darrera campanya del PSC per encapçalar aquesta aportació que pretén, modestament alçar la veu contra el tracte, que considero injust, que el PSC, i el President de la Generalitat, dispensen a la nostra comarca, amb la condescendència dels Alcaldes també del PSC.

No tornaré a insistir en el mal tracte que rebem el Garraf per part dels pressupostos de la Generalitat. Podria insistir en l’insòlit que resulta que sigui l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú qui hagi d’impulsar equipaments com ara el CAP de Baix a Mar, o l’IES de la Sínia de les Vaques, quan correspon al Govern de la Generalitat. Avui del que es parla és del projecte de llei de les vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona, i de l’encaix, o no, del Garraf en aquestes noves entitats.

L’anàlisi de la proposta s’acaba aviat: el Garraf, deu molestar. La gran metròpoli que polaritza Barcelona, no inclou la nostra comarca, que efectivament es mou amb dinàmiques diferents a les metropolitanes, i s’inclou el Garraf, com a comarca de segona de la vegueria de Barcelona. Condemnats a l’oblit, condemnats a comarca de segona corona metropolitana de Barcelona, condemnats a veure’ns diluïts en l’àrea metropolitana, però sense formar-ne part.

Fa algun temps, algun periodista apuntava a què el Garraf estava patint un procés de metropolitanització per part del PSC, però el cert és que ni això. El PSC té clares les seves prioritats: l’àrea metropolitana, i ERC les seves, les vegueries, però no la del Penedès, que és la que, humilment crec que ens convé al Garraf. Ells s’intercanvien els cromos, i mentrestant, els temps difícils pel Garraf.

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova

En les darreres setmanes, els vilanovins que resideixen al nucli antic de Vilanova, en el trams de carrers que seran objecte de reurbanització estan rebent, molts per a la seva desesperació, les comunicacions de les contribucions especials que els tocarà pagar. És cert que la llei d’hisendes locals, preveu que els Ajuntaments puguin cobrar contribucions especials als veïns, els quals degut a la realització d’obres públiques, puguin obtenir un increment de valor dels seus bens. També és cert que la llei preveu que l’import a cobrir directament pels veïns pugui arribar al 90% del cost total de les obres suportades per l’Ajuntament. També és cert, que a la nostra ciutat, hi ha un pacte no escrit, i que s’ha vingut aplicant al llarg dels anys, pel qual, les contribucions especials que s’imputaven eren del 20%, i no del màxim que permet la llei. Ara bé, convé tenir en consideració alguns aspectes concrets, pel que fa a la imposició de les contribucions especials en l’àmbit del nucli antic de Vilanova, i així ho fem. En primer lloc, la reivindicació de millores al nucli antic ha estat llarga i històrica, doncs ha patit, per part de l’Ajuntament, un oblit al llarg de forces anys. Aquest oblit ha portat al nucli antic, a una situació de degradació urbanística i socioeconòmica, termes textuals emprats pel Projecte d’Intervenció Integral del Nucli Antic de Vilanova, que és la que ha propiciat que aquest mateix projecte sigui objecte de diverses subvencions per part de la Generalitat amb el cofinançament de la Unió Europea per tal de recuperar aquesta zona de la ciutat. És en aquest sentit, doncs, que considerem que si la rehabilitació del Nucli Antic, conseqüència de l’oblit municipal és mereixedor d’aportacions d’altres administracions, també hauria de rebre una atenció especial per part del propi Ajuntament principal responsable de l’oblit, atenció, que al nostre criteri hauria de ser, com a mínim, amb la exempció especial de les contribucions especials que corresponguin. Ara bé, no podem ignorar altres circumstàncies, com per exemple, que alhora que les actuacions de millora al nucli antic, s’han dut a terme a la ciutat altres actuacions de millora que han afectat molts altres carrers de la ciutat, primer per actuacions concretes, que han gaudit d’aportacions íntegres d’altres administracions, després, durant tot l’any passat, per les actuacions del Pla FEIL. Totes aquestes obres que han estat completament subvencionades, han estat exemptes de contribucions urbanes per part dels veïns afectats i beneficiats, degut precisament que a què l’Ajuntament no ha hagut de fer cap aportació. Així, doncs, aquí apareix el greuge comparatiu, és a dir, aquelles zones de la ciutat degradades i que són objecte de mesures especials per a la seva rehabilitació, generen una obligació als veïns, mentre que aquelles obres, que per un cert atzar són beneficiades d’altres ajuts no. I aquesta per a nosaltres és un situació injusta, que cal, i es pot corregir. Els arguments han de continuar necessariament, doncs la degradació del nucli antic, no només es reconeix urbanística, si no també socioeconòmica, com es posa en evidència en els diversos estudis realitzats al respecte. Per a nosaltres, la imposició de contribucions especials no és la millor manera de contribuir a la regeneració socioeconòmica d’un sector, i menys encara, en un moment en el que la situació econòmica de moltes famílies és crítica. Cal recordar per exemple, que segons les pròpies dades municipals, al Nucli Antic hi resideixen 687 persones majors de 75 anys, la qual cosa durant el darrer any, ha provocat accions especials de l’ajuntament en aquest sector concret, el mateix que ara veu com se li passa la factura en forma de contribucions especials. El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, no som partidaris d’abandonar el criteri general d’aplicar el 20% del cost de les obres en contribucions especials, però sí que són partidaris, que l’aplicació d’aquests criteris no comportin greuges que perjudiquin ningú de forma injusta, i tenim el convenciment, que aquesta és la situació que es viu avui al Nucli Antic de la nostra ciutat, i per a això continuarem treballant per a corregir aquesta situació.

Seguint amb el tema de la proporcionalitat i de la representació territorial, analitzem alguna dada més, que probablement ens aportarà lluny al perquè, Catalunya, és la única comunitat espanyola, que no té llei electoral pròpia.

Si analitzem, com afecta a la representació parlamentària la sobrerrepresentació de les circumscripcions electorals, veurem com això beneficia a aquelles forces polítiques, que obtenen els seus millors resultats a una extensió més gran del territori, amb independència que quina sigui la seva població, i això ens condueix a la següent situació: CiU obté més de 3 diputats addicionals, i ERC n’obté 1 de més (aquesta dada no és tant estable com la de CiU, ja que en algunes cites està en equilibri); i si uns hi guanyen, altres hi perden: PSC, PPC i ICV sempre en perden 1, als que cal afegir C’s, que en les darreres eleccions, també en perd 1.

No cal dir, que aquesta situació condiciona qualssevol reforma del sistema electoral, doncs els que hi perden, no voldran perdre-hi més, i els que hi guanyen no voldran renunciar a continuar-hi guanyant. Per tant, el debat sobre proporcionalitat i representació territorial no és balder, i només es podrà superar amb un nou sistema, si aquest nou sistema garanteix com a mínim els mateixos equilibris actuals: si ja ho sé, canviar-ho tot, per què no canviï rés.

Vegem com afecta a la proporcionalitat, la selecció de les circumscripcions electorals. El sistema proporcional per excel·lència és la circumscripció única, i a mesura que ens allunyem d’aquest ideal, passen dues coses: si el pes de cada circumscripció s’equipara a la població, el territori queda subrepresentat; si es corregeix aquesta subrepresentació amb la pre assignació d’escons als territoris menys poblats, ens allunyem de la proporcionalitat. Ara per ara, hi ha tres propostes de circumscripcions sobre la taula: circumscripció única, províncies i vegueries (amb les seves diverses versions). No cal dir, que a més circumscripcions, majors dificultats per mantenir la proporcionalitat, uns dels motius pels que crec que cal descartar la opció de les vegueries, d’altra banda, per què també implicaria traslladar a la llei electoral, el debat inacabat i calent de la ordenació territorial.

Si ara partim de la proporcionalitat, cal introduir un nou debat, potser més senzill, quin sistema d’atribució d’escons apliquem: la llei d’Hondt que prima els partits majoritaris o un altre sistema més proporcional com el de les quotes de Hare, o de restes majors, purament proporcional. La llei d’Hondt prima els partits majoritaris, amb l’objecte de facilitar la formació de majories estables de Govern, no crec que aquest pugui ser un problema, més si ens adonem que a la pràctica a Catalunya, la dispersió entre les forces polítiques no és, ara per ara, tant gran que l’aplicació de la llei d’Hondt alteri la proporcionalitat obtinguda a les urnes. 

De totes maneres, reitero que crec que el més apropiat ha de ser un sistema altament proporcional, en el que es garanteixi una adequada representació territorial, i a més s’introdueixin al·licients addicionals que permetin als ciutadans escollir de forma directa, almenys una part dels seus representants, i tot això és possible. Altra cosa serà que la aritmètica parlamentària ho faci possible.