Categoría: Política

Altrament dit el (d)efecte Zapatero (i II i últim): és que ja em cansa haver de reiterar per segona vegada i en tant poc temps un mateix argument, però dona la impressió que cada vegada més, la data de caducitat dels iogurts és més curta.

Efectivament, fa pocs dies reflexionava sobre les contradiccions del President Zapatero d’aquelles darreres dotze hores; si hagués volgut ser més extens en el temps, hagués estat necessària una enciclopèdia, i no ho dic per la meva capacitat literària, que com podeu comprovar és més aviat escassa. Ara ja, amb una mica de perspectiva històrica, és a dir, unes poques hores més tard, es tornen a evidenciar les contradiccions a nivell institucional. No es tracta de fer un repàs de la histèria del polèmic President, si no simplement recordar que el pregó independentista de les festes de la Mercè no és en absolut casual.

És un desconegut en Joan Margarit? No. Al contrari, és un vell conegut; i consti que això no és per la edat (i ara no és ironia), si no per què les seves radicals intervencions públiques són prou conegudes; oi President Montilla? Sense anar gaire lluny, l’11 de setembre de l’any passat era convidat d’honor a l’acte institucional del Parc de la Ciutadella.

Vaja, que el primer secretari del PSC, i President de la Generalitat, Montilla, i que l’Alcalde de la primera ciutat de Catalunya, Hereu, d’acord que probablement ambdós per poc temps, siguin els que, segons Zapatero hagin de ser la garantia de la convivència entre Catalunya i Espanya, alhora que ambdós conviden com a pregoner el bomber incendiari que és Margarit, defensant la independència des de la poltrona pública, doncs, no és que sorprengui, si no que simplement sembla un episodi més de “La antologia del disparate”. Això sí, “La antologia del disparate” és pot considerar una reflexió seriosa, mentre que els pregons de Margarit sembla més aviat la cançó de l’enfadós. I consti que probablement l’enfadós no sigui Margarit si no Montilla i Hereu.

Ai!, ja em descuidava. Segur que us pregunteu que hi té a veure Labordeta en tot això. És molt senzill, ell va elevar a categoria literària una expressió molt popular que, des de que la va pronunciar a la tribuna del Congrés (adreçada als escons populars, per descomptat) forma part de les cites més prestigioses. Doncs això: “a la mierda!!”.

Després d’un parell d’anys sense que Zapatero s’hagués deixat veure per la festa de la rosa, i també més aviat poc per Catalunya, aquest setembre s’ha decidit, o li han manat, tornar a deixar-se veure per Catalunya, això sí, entre els seus.

Primera reflexió, la presència o no del President del Govern a la campanya socialista catalana, ha estat motiu de polèmica dintre el mateix partit socialista. Primer era el director de campanya que afirmava no comptar amb Zapatero, després l’encara President Montilla imposava la seva opinió.

Aquest debat seria irrellevant de no ser per què denota angoixes en el PSC: la primera és dubtar de si la presència del President Zapatero és positiva o no pels interessos electorals del PSC, i és que la seva credibilitat està sota mínims. Primer defecte. Després parlaré dels iogurts.

La segona és que Montilla considera que la presència de Zapatero a Catalunya pot ajudar-lo a remuntar a les enquestes, ja que després de governar amb ERC, i saber que s’alimenta amb vots del PSOE creu necessari reforçar la espanyolitat del PSC. I aquesta darrera ens porta a la segona reflexió.

Segona reflexió, el President del Govern ha vingut a explicar als seus, que la unió Catalunya Espanya corre perill. Brillant. S’ha aturat a reflexionar qui governa a Catalunya i a Espanya en els darrers set anys? Recorda Zapatero que el PSC de Montilla governa amb ERC? Doncs això, la responsabilitat deu ser dels que tenen el Govern, a no ser que vulgui atribuir a les oposicions l’estranya virtut de comandar el país sense governar. Segon defecte.

Tercera i darrera reflexió, Zapatero afirma que el PSC és el garant de la convivència entre Catalunya i Espanya. Brillant altre vegada. Després d’afirmar que la unió Catalunya Espanya corre perill, sentencia que precisament aquells que l’han posada en perill són el millor remei per la malaltia. Tercer defecte.

Certament que Mas l’ha clavat: les promeses de Zapatero caduquen com els iogurts, i és que a ell, ja li va agafar mal d’estomac després d’empassar-se més d’un dels seus iogurts. Llàstima que quan li han ofert d’altres, ja caducats, també se’ls hagi empassat com les votacions del Congrés que per “responsabilitat” permetran, entre d’altres, congelar les pensions, també als catalans.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies: http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/el_defecte_zapatero.html

Dilluns, al Nueva Economia Forum de Madrid, Alícia Sanchez Camacho donava una conferència en la que exposava els plantejaments del Partit Popular de Catalunya de cara a les properes eleccions autonòmiques. Em va sorprendre una comparació que va fer de l’Artur Mas amb Ibarretxe, segurament per què aquest segon ja ha passat a la història i hem oblidat els continus escacs que va brindar a l’Estat durant el seu mandat, inclòs un referèndum.

Dilluns també, al Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, varem també tenir oportunitat de veure l’autèntica CiU, no aquella imatge amable i kennedianna de l’Artur Mas a La Noria del Jordi Gonzalez, si no la CiU que pren decisions i vota, encara que sortosament el seu vot no comportés l’aprovació de les propostes a les que va donar suport.

Sovint pensem que la tasca de l’oposició és oposar-se per sistema al criteri de qui governa, i moltes vegades així sembla que s’actua, però tot té un límit i hi ha coses que per més a l’oposició que estiguis cal ser coherent amb els teus propis plantejaments però també amb la teva pròpia projecció, i la sensació és que CiU està fent esforços a marxes forçades per situar-se al nivell d’altres forces polítiques més properes al llindar del sistema.

Certament que cada any, quan faig la declaració sobre la renda i em toca pagar, penso en fer-me insubmís, però compleixo, per què si algun any em toqués cobrar no m’agradaria que l’Estat es pogués declarar també insubmís. També vaig pensar a fer-me insubmís quan a principis d’any em va tocar pagar l’Impost de Successions, però també com sempre i gairebé com tothom, vaig acabar pagant. L’Ajuntament participa dels ingressos de l’Estat, i cada exercici liquida en funció dels ingressos. L’any 2008 la liquidació surt negativa per l’Ajuntament i s’han de tornar calers, evidentment que això no ens agrada, però declarar l’Ajuntament insubmís, a part d’il·legal, és absurd. Per què, i sí qui es declara insubmís fora l’Estat? Doncs per a sorpresa, com a mínim meva, CiU va donar suport a declarar l’Ajuntament insubmís.

D’altra banda CiU també va donar suport a declarar la ciutat moralment exclosa de la Constitució. La proposta no es va aprovar, però ja els va saber greu que no s’aprovés. CiU deu advocar per una democràcia sense dret, més pròpia d’altres règims polítics però no de la mateixa democràcia, ja que dret i democràcia estant sempre vinculats i l’un sense l’altre no poden subsistir enlloc.

Si parléssim d’alguna força política minoritària, no em preocuparia massa aquests posicionaments, però parlem de CiU que aspira a tornar a governar Catalunya molt properament, i suposo que no hi deuen haver renunciat però també deuen aspirar a governar la ciutat. Molt em temo però, que el camí escollit, el de la radicalitat, no sigui el més adequat ni per a Catalunya, ni per a la ciutat, per això té molt de valor una altre afirmació que Alícia Sanchez Camacho va fer al Nueva Economia Forum: l’únic partit capaç d’aturar l’independentisme de CiU és el Partit Popular de Catalunya.

Aquest article ha estat publicat per e-noticies:

http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/ciu_es_radicalitza.html

Em veig en la necessitat d’escriure aquest post tant aviat com m’he llevat, avui 11 de setembre, per què ja he començat a llegir com alguns, segur que de forma absolutament interessada, tergiversen la història.

Contràriament al que molts diuen, no sé si per què ho creuen o els han enganyat, la guerra de successió, que no de secessió, que ens portà als fets de 1714 no era una guerra entre Catalunya i Espanya, si no que fou una guerra entre els partidaris de Felip V i els de l’Arxiduc Carles per la successió de tro del rei Carles II que morí sense descendència el 1700.

Per tant, primera clau, no es tractava d’una guerra entre monàrquics i republicans, si no entre monàrquics partidaris d’una dinastia i els partidaris d’una altra dinastia.

D’altra banda, Felip V ostentava també drets successoris al Regne de França, que si bé el Rei Lluis XIV, en primera instància es va comprometre a que hi renunciaria després es va desdir, pel que l’arribada al tro d’Espanya de Felip V, podia suposar la unió sota una mateixa direcció dels Regnes d’Espanya i França, i això era vist com una amenaça per països com Holanda, Austria, Anglaterra, Dinamarca, Portugal i Saboia (aquests dos darrers s’incorporen més tard a la aliança anti Felip V) que van declarar la guerra a França i Espanya. Els primers actes bèl·lics van tenir lloc al Nord d’Itàlia, a l’Alsàcia francesa i al Rhin alemany.

Segona clau, la guerra de successió del tro d’Espanya va ser una guerra generada pels diferents interessos dels altres regnes europeus.

La posterior adhesió de Portugal i Saboia a la aliança contra França i Espanya va fer possible que la guerra es traslladés a la península ibèrica després de l’intent fallit de les tropes partidàries de l’Arxiduc Carles d’ocupar Cadis. És a partir d’aquest moment que la guerra per la successió del Regne d’Espanya divideix els espanyols entre els partidaris de Felip i els de l’Arxiduc Carles, el qual s’establí a Barcelona.

La història és la història, i no les historietes que alguns esgrimeixen per justificar algunes actituds.

Desvetllat ja que la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, seran el proper 28 de novembre, continua malaltissament un debat entorn a qui i com es declararà la independència de Catalunya.

Molt em temo que el 29 de novembre, altre vegada, tots aquells que es troben immersos en aquest debat es lamentaran d’una baixa participació dels ciutadans a les eleccions, i cercaran culpables a tort i a dret: que si els mitjans de comunicació, que si el desencís de la política, que la llunyania entre polítics i ciutadans, que la desafecció de la política, que la culpa és de “Madrid”. I no. S’equivocaran una vegada més en l’anàlisi, la culpa serà d’aquells que venen fum, i centren el debat en l’espès fum que els impedeix veure més enllà dels nassos.

El que en aquestes eleccions es decidirà no és el model d’Estat que ja està definit a la Constitució i a l’Estatut, si no que el que es decidirà és qui i com governarà Catalunya durant els propers quatre anys: si continuarem finançant escoles franceses, mentre a Catalunya hi ha milers de barracons; si continuarem obrint ambaixadetes inútils arreu del món, o ens preocuparem dels problemes de casa; si continuaran els bloqueigs a determinades infraestructures; si continuarem circulant a 80 Qm/h; si anirem a la Xina a buscar empreses, o farem créixer les de casa nostra; si els comerciants podran rotular com vulguin, o seran sancionats per fer-ho en castellà; i una llarga llista de realitats més que dona la impressió que preocupen ben poc a una part de la classe política (o aspirant), i molt als ciutadans.

Sí, ja sé que per dir que el debat no és la independència, estic parlant de la independència, i m’ho permeto per què a les portes de la Diada, s’intentarà capitalitzar aquesta jornada festiva dels catalans per donar encara més ales al independentisme, i jo vull contraposar aquest sentiment d’arrencar Espanya de Catalunya, amb un altre sentiment que és el de molts catalans entre els que m’incloc: Catalunya, amb les nostres diferències, també som Espanya, amb les nostres també moltes similituds.

Finalment, es preocupant que el principal partit de Catalunya, CiU, que aspira a governar Catalunya, faci seu el joc de la independència i mantingui una posició ambigua en el millors dels casos i decididament a favor en d’altres. La incertesa del marc institucional no genera en absolut confiança en el futur, per què aquest esdevé incert. Jo ho tinc clar: independència? No. Estatut i Constitució, juntament amb un bon Govern, són les eines que faran progressar Catalunya.

Portem set anys sentint com diferents Consellers del tripartit han anat carregant contra la política industrial de portar multinacionals a Catalunya, pels riscos que aquestes indústries comporten, ja que en no trobar-se arrelades al territori, davant el menor símptoma de debilitat de l’economia fugen a altres indrets.

De fet ho hem pogut comprovar durament durant els darrers anys, només unes xifres: el 2003, la indústria aportava el 20’88% del PIB català; el 2009, l’aportació de la indústria al PIB ha estat del 15’77%. Si traslladem aquestes xifres a treballadors, són molt més esfereïdores: l’any 2009 el sector industrial català ocupa 155.000 treballadors menys que a l’any 2003.

Uns senzills gràfics ens permeten una idea més clara d’aquesta evolució:

Ara bé el que sobte és que, de cop i volta la solució al problema ens vindrà de la Xina i s’anuncia amb grans escarafalls que un fabricant de cotxes podria instal·lar-se a Catalunya: tant de bo això sigui així, ho desitgem i ho celebrarem, ara bé aquest no pot ser el parany que ens oculti la realitat.

Certament que una indústria d’aquestes característiques permetria crear forces llocs de treball (ens diuen que uns 3.000), i fins i tot podria donar feina a nombrosos proveïdors locals: els avantatges que presenta Catalunya són una posició geogràfica clau, un port amb capacitat de transport i un sector de la indústria de l’automòbil encara potent. Però no podem competir en salaris, ni en productivitat, ni treballarem com a “xinos” i el que considero més important, el “know how” és i continuarà essent xinès. Precisament ressalto la importància de que el coneixement continuarà essent xinès, per què és en aquest aspecte en el que a Catalunya podríem competir amb altres regions industrials del món, i si no tenim aquesta capacitat, tampoc tindrem la capacitat de retenir una planta que ni produeix, si no que només munta cotxes.

Segona qüestió: reiteradament s’han criticat les polítiques d’ajuts a les multinacionals per establir-se a Catalunya. La memòria és feble, ja se n’han oblidat i ara ofereixen la cessió d’uns terrenys per poder instal·lar aquesta fabrica. Tot plegat em sona una mica a “cuento xino”. No tindrà rés a veure, la proximitat de les eleccions? O és que ens volen enredar com a “xinos”.

Tant me fa, desitjo que aquest projecte es faci realitat i permeti alleugerar la greu situació d’atur que estem patint, ara bé la solució a llarg termini està en ajudar les indústries locals a consolidar-se a través del coneixement i la innovació, a alleugerir la tradicional petita indústria catalana de burocràcies absurdes, a incentivar la també tradicional empreneduria catalana, i sobretot considerant la funció social de la empresa. Aleshores la bona notícia serà que un empresa catalana munta una fàbrica a la Xina, i no a l’inrevés.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies:

http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/ens_enreden_com_a_xinos.html

El passat mes de febrer l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va aprovar els pressupostos municipals pel 2010. El Grup Municipal del Partit Popular hi varem votar en contra, però aquesta vegada vaig intentar defugir de justificar amb números els posicionament, i vaig centrar la intervenció en un aspecte essencial de l’acció de Govern: la promoció econòmica de la ciutat. El motiu és evident, més de 6.000 vilanovins i vilanovines es troben a l’atur sense feina, i el que encara és pitjor, segons els agents socials, empresaris i sindicats, la recuperació econòmica a la nostra ciutat arribarà més tard que a d’altres indrets.

Des d’aquella intervenció que va irritar a més d’un dels regidors del Govern municipal s’han anat succeint declaracions. El portaveu del PSC anunciava el juny passat la necessitat d’un canvi de rumb en promoció econòmica. Doncs no, no és necessari un canvi de rumb en política de promoció econòmica, si no que és necessari implantar una política de promoció econòmica, fonamentalment per què no n’hi ha, doncs per no haver-hi no hi ha ni regidoria de promoció econòmica o semblant.

Per acabar-ho d’adobar el regidor d’ERC durant l’agost acusa al PSC de la manca de política econòmica tot afirmant que al PSC no hi creuen en això. Al marge que la picabaralla entre partits del Govern municipal posa en evidència que cada u va a la seva, també reconeix que efectivament no hi ha hagut promoció econòmica a la nostra ciutat.

El que uns i altres ignoren és que de política de promoció se’n pot fer i se n’ha de fer des de totes les regidories i des de tots els àmbits de la política municipal.

Per exemple, la política fiscal influeix en el creixement econòmic, i si bé la congelació d’impostos el 2010 ha estat saludada pel Partit Popular, l’increment del 4% del 2009 impulsat per CiU (el que s’ha de veure) només va servir per escanyar encara més les maltretes economies familiars i de les petites empreses de la ciutat.

Per exemple, té alguna utilitat que una empresa municipal dedicada a la Promoció Industrial tingui més de 30 naus industrials tancades i barrades per que ni es venen ni es lloguen? Ja fa massa mesos que estem proposem que es posin a disposició de nous emprenedors (que n’hi ha i no tenen cap mena de suport), per tal d’intentar crear nova activitat econòmica.

Per exemple, aixecar la ciutat potes enlaire durant l’estiu serveix per incentivar l’activitat turística? Aquest és un d’aquells temes que haurem de tractar més pausadament, per què ja en comencem a estar tips de que carrers s’aixequin una i altre vegada com a resultat de la seva mala execució, i això que costa diners dels ciutadans hauria de tenir algun responsable.

Il·lustro aquests comentaris amb una fotografia del que deuria ser una de les darreres iniciatives de promoció econòmica de la ciutat: la barca Mercè, que havia de servir per donar a conèixer el litoral vilanoví, amarrada i abandonada al Port, just al bell mig del Passeig Marítim, donant una imatge de deixadesa, la deixadesa del Govern per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Després que els Ajuntaments d’El Vendrell i de Calafell hagin sorprès tothom amb una suposada negociació amb els “top manta”, vaja, venedors il·legals, per reubicar-los a zones menys turístiques, no sabem si a canvi d’alguna mena de taxa municipal, ara surt el Conseller estrella de Montilla, per defensar aquest nou estatus.

Per Saura el problema ja no és si aquests venedors il·legals estan o no legalment aquí, o venen legalment, o venen objectes legals, si no que el tema és que les il·legalitats les facin en llocs on no sigui tant visibles. Segurament, si no es veuen tant, el problema serà menor.

De fet no em sorprèn que l’encara Conseller d’Interior (he perdut el compte de les vegades que n’he demanat no ja la dimissió, si no el cessament) que es va considerar molt proper als antisistema, que ara surti a la defensa d’aquest nou despropòsit: tant se val que hi hagi màfies que s’aprofiten de la feblesa de les persones, tant se val que s’enfonsin els nostres comerços, tant se val que comerciïn amb còpies il·legals de música i cinema (després la SGAE ja s’ho cobrarà als comerços legals), si només se n’aprofiten una miqueta ja va bé.

S’imaginen negociar amb els xoriços que aprofiten que els turistes o locals es remullen per estirar-los la bossa? Els podríem convidar a anar a robar (encara que tècnicament se’n diu furt) a llocs on la seva il·lícita activitat no sigui tant evident, i tant visible.

S’imaginen que a cada ciutat hi hagués un barri franc d’impostos? Un barri en el que per posar un comerç no s’hagi de demanar permís municipal, on no s’hagin de pagar impostos, on es puguin vendre productes il·legals.

Doncs no, aquest no és l’exemple que els ciutadans esperem dels governants ja siguin municipals o de la Generalitat. Les normes estan per complir-les, i mentre els que imposin les normes siguin els primers a permetre’n i comprendre’n l’incompliment, difícilment tindran autoritat moral suficient per governar aquesta societat.

Val a dir que la resolució del problema del “top manta” no és fàcil, ningú ho ha dit, tampoc ningú ha dit que sigui fàcil governar, però segurament si els esforços d’alguns per justificar-ho s’adrecessin a intentar-ho resoldre, el problema seria molt menor.

Aquest article també ha estat publicat al VilanovaDigital. Clicant l’enllaç, en podreu seguir els comentaris:

http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?Iddoc=28432

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova a l’edició del 6 d’agost.

La setmana passada, amb no poques incògnites, es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei de Vegueries. Sense cap mena de dubtes l’absència del Penedès és un dels elements d’aquesta nova llei però no l’únic, ja que n’hi ha d’altres segur que molt més importants, com ara quines seran les funcions de les vegueries.

Val a dir que l’entorn polític tampoc és aliè al tipus de llei aprovada i que ens permetrà entendre moltes coses: el veritable interès de les vegueries és l’entitat metropolitana de Barcelona que és el que interessava recuperar al Partit Socialista en contrapartida a la qual, Esquerra Republicana exigeix les vegueries, però unes vegueries particulars que pretenen substituir l’ordenació territorial de l’Estat, al més pur estil nacionalista sense tenir en compte que la competència per ordenar territorialment l’Estat és de les Corts Generals.

Ens podem adonar que on hi ha una mancança d’ordenació territorial és precisament a la Generalitat, així podem veure uns àmbits territorials amb delegacions del Govern, que no es corresponen amb els àmbits territorials a efectes de serveis educatius, que tampoc es corresponen als àmbits territorials sanitaris, i que tampoc es corresponen als àmbits territorials a efectes de seguretat. Si la voluntat de les vegueries hagués estat ordenar l’Administració de la Generalitat, segurament ens haguéssim complicat menys la vida, i si a més haguéssim aprofitat per simplificar administracions, repensar els Consells Comarcals, reduir els càrrecs polítics i pensar en l’eficàcia i l’eficiència de les administracions, segurament també els ciutadans ho entendrien millor. Però es clar això que és competència de la Generalitat, que simplificaria l’Administració, que no es veuria afectat pels límits provincials, i que a més és constitucional, per l’independentista no té gràcia.

Cal que siguem clars i expliquem als ciutadans els efectes de la Llei aprovada i aquests efectes no són altres que de vegueries n’hi haurà quatre: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, per què per fer possibles les altres són les Corts Generals les que hauran de legislar. Val la pena explicar també que la nova llei no aborda el finançament dels nous ens, bàsicament per què el finançament serà el propi de les Diputacions provincials, per que avui per avui, les vegueries no representen més que un canvi de nom de les Diputacions provincials.

En conseqüència cal que quan parlem de vegueries sabem de què estem parlant. El debat es fa difícil fins i tot impossible, si quan parlem de vegueries uns parlem d’una cosa, i altres parlen d’una altre cosa diferent. Per tant el debat entorn les vegueries va molt més enllà del Penedès sí o Penedès no, si no que el debat ha de ser sobre què volem que hi hagi darrera d’això que en diem vegueries.

Al capdavall de tot plegat les coses no són com uns o altres diuen que són o els agradaria que fossin, si no que són el que realment són; encara que no ho diguin o no els agradi.

No hi ha descans, no hi ha vacances, en plena Festa Major de Vilanova i la Geltrú, es fan noves revelacions sobre el Cas Millet, i segur que encara no seran les darreres.

Tot just a una setmana de tancar les conclusions del Cas Palau al Parlament, s’han fet públics els informes pericials de l’Agència Tributària sobre diferents aspectes del cas. No puc amagar una satisfacció personal per quan la coincidència dels informes pericials amb les conclusions aportades pel nostre Grup Parlamentari a la Comissió d’Investigació són evidents, ara bé, lògicament els informes pericials van més enllà doncs disposen d’altra informació que no hem disposat a la Comissió.

El Partit Popular varem arribar a les conclusions de què Ferrovial pagava un 4% de determinades adjudicacions d’obra pública al Palau, que d’aquest 4%, un 1,5% es quedava al Palau (no corresponia a la Comissió concloure que un 80% se’l quedava Millet, i el 20% Montull) i del 2,5% restant una part es pagava a la Fundació Trias Fargas i amb l’altre es pagaven factures de proveïdors que mai havien treballat pel Palau, però si per CDC.

L’Agència Tributària va més enllà i afirma la relació directa entre els pagaments a proveïdors i serveis prestats a CDC, així com també afirma categòricament que el tal “Daniel”, es refereix a “Daniel Osàcar” secretari de finances de la Fundació Trias Fargas, i de CDC, tot i que aquest extrem ha estat negat mil vegades pel mateix Osàcar i per tot dirigent de CDC. En total, 5,9 milions d’euros haurien arribat a través dels secretaris de finances de CDC, a aquesta formació, segurament per alguna cosa més que impulsar grups de cant coral, o posar música en els actes de la Fundació Trias Fargas.

Comença a ser urgent que CDC doni explicacions i assumeixi responsabilitats: responsabilitats pels fets del Palau, però també responsabilitats per les mentides a la Comissió parlamentària. També les hem exigit al PSC, pel cas de l’hotel, però em sembla que ni uns ni altres tenen cap interès en assumir cap mena de responsabilitat. Això sí, es van entendre ràpidament per tancar precipitadament la Comissió d’Investigació i així segurament, evitar que poguéssim saber més coses. Al final, però, tot se sap.