Categoría: Política

Publicado el

Diccionari de la llengua «pseudoprogre»

Estem vivint aquests dies una vaga (o no sé ben bé quina nova paraula s’han inventat per definir-ho, crec que “tancament patronal”) força diferent de qualsevol altra que es pugui produir. Si hi ha vaga dels treballadors de l’aeroport, afecta els viatgers; si hi ha vaga dels conductors d’autobusos, afecta els respectius viatgers; si hi ha vaga de mestres, afecta els alumnes i els pares; però si hi ha vaga de transportistes ens afecta absolutament a tots, doncs no arriben les mercaderies de primera necessitat als seus llocs de venda: ni gasolina, ni llet, ni carn, ni peix, per no parlar d’altres productes més accessoris.

El problema de l’alça dels preus dels combustibles no és ni nou, ni recent: els governs però (principalment el de l’Estat, però també el de la Generalitat, que s’ha inhibit del problema) no han reaccionat a temps, i ara la solució al conflicte és més complicada. I ho és per què ara a les reivindicacions, algunes de difícil solució respecte del preu del combustible per la escassa capacitat operativa del Govern, s’hi afegeixen altres més pròpies de reivindicacions laborals alienes al petroli.
El problema també es troba la coacció que pateixen aquells que volen treballar i els ho impedeixen, ja sigui pel tall de carreteres que afecten tothom, transportistes o no, o per la incívica actuació d’aquells que malmeten camions i mercaderies: i aquesta no és una responsabilitat del Govern de l’Estat, és una qüestió d’ordre públic, i per tant a Catalunya és responsabilitat del Govern de la Generalitat, el qual “no sabe, no contesta”.
Algú creu que un Govern que encara no s’ha assabentat de la crisi (desacceleració, segons el nou diccionari de la llengua “pseudoprogre”) que estem travessant és capaç d’adoptar mesures preventives, per evitar arribar a aquestes situacions? Segur que sí, però jo no m’hi compto entre ells.
Publicado el

Aigua per un tubo

Interpretis el títol com es vulgui, però la realitat és que vull evidenciar la paradoxa que suposa que avui a les portades de la majoria de mitjans de comunicació apareguin les inundacions de l’Ebre, mentre que a l’altre extrem de Catalunya, el Ter estigui gairebé eixut, per pocs dies sortosament, gràcies a les pluges, i segurament a les pregàries agnòstiques de l’encara Conseller a la Mare de Déu de Montserrat.

El nivell dels pantans del sistema Ter-Llobregat, estan propers al 45%, un 20% per sota del que estaven fa un any, quan es va decretar la sequera i l’únic que es planteja el Govern és la derogació del Decret que permet dur aigua de l’Ebre a l’àrea de Barcelona, això sí, només en cas necessari.
Però la realitat és ben diferent, continuen arribant vaixells sota la pluja amb aigua, imatge que ha donat la volta al món, l’aigua més cara que ens podem imaginar, i amb la menor aportació de totes les mesures adoptades pel Govern. A més, el fet que arribin els vaixells, va suposar la modificació del decret de sequera català, per evitar l’aixecament de les restriccions, que s’havia de produir en arribar el nivell dels embassaments al 25%. Doncs bé, la mesura que cal adoptar ja, és la suspensió del transport d’aigua en vaixells, i aixecar les restriccions que perjudiquen i molt diversos sectors econòmics, com ara la horticultura o la jardineria.
Doncs no, no crec córrer massa riscos en aventurar que la prioritat del Govern acabarà sent “tallar el tubo” que evitarà que ens arribi l’aigua, i d’aquesta manera tornar a actuar amb l’aigua amb el seu particular interès partidista, perdent de vista les necessitats actuals, però també futures dels catalans, tant els del nord, com els del sud.

Ja feia bé l’exalcalde de Tarragona d’encomanar-se a Santa Tecla per què no plogués.

Publicado el

Enganyats, però feliços

Dilluns, en una tertúlia d’un emergent programa radiofònic català, el conductor del mateix posava un exemple rellevant: “Aznar ens va dir que no al CAT a les xapes, i tots emprenyats; Zapatero ens va dir que sí, i no ha complert, però estem feliços”.

Ara estem davant un nou episodi, i no em refereixo al de l’aigua, que és el penúltim. Ara em refereixo al debat sobre el finançament de la Generalitat, perquè el debat és sobre el finançament de la Generalitat, que és molt diferent que debatre sobre el finançament de Catalunya.
Doncs bé, després que el Partit Popular ens haguem afartat d’intentar explicar que, el del finançament, no pot ser un debat entre els Governs de Catalunya i Espanya, si no que havia de ser un debat entre totes les autonomies i el Govern d’Espanya, per què del que es tracta és de redistribuir els recursos de la forma més eficient entre tots, i que el Govern de Zapatero i el Partit Socialista (qualsevol dels dos) s’entestés en mantenir la negociació bilateral a l’Estatut, ara és el Partit Socialista (el que mana de veritat, el PSOE), el que diu que no hi pot haver negociació bilateral, i que aquesta ha de ser entre totes les autonomies: una altra vegada enganyats, però feliços.
Veure alguns polítics (i opinadors remunerats) com expressen satisfacció per que un membre del Tribunal Constitucional ha mort, i així l’Estatut tindrà més probabilitats de sortir indemne de la sentència; veure tot l’espectacle que s’ha format entorn a l’ús de l’aigua de l’Ebre i la negació del transvasament que s’acaba realitzant; i tants altres exemples com ara l’apagada de Barcelona, el fracàs de les rodalies, o les eternes promeses sobre l’aeroport; ens porten a la mateixa conclusió: l’oasi català deu ser el reflex del lloc on s’és feliç, per què s’hi viu enganyat.
Publicado el

Amb renúncies, no hi ha debat.

Malauradament, el Partit Popular estem ocupant els darrers dies les primeres planes de diaris, per les dissensions que, de forma pública s’estan produint.

 

El marc és, i hauria de ser el debat d’idees que sol precedir un Congrés d’un partit, que tot i haver ampliat el seu suport electoral, no ha guanyat les eleccions, però no està sent així: el lògic i necessari debat d’idees s’acaba amb personalismes. I els personalismes, inherents a la condició humana, no són bons consellers.

 

Precisament si hi ha un Congrés és per poder plantejar i replantejar idees: aquells que renuncien al conjunt, si les seves idees personals no són les recollides, ni contribueixen al debat, ni la seva actitud permetria que hi hagués debat.

 

El debat, no només ha de ser entre tots, si no que ha de ser sense dogmes, ja que aquests no permeten ni avançar, ni evolucionar, i un partit que ha estat i vol tornar a ser partit de Govern, no es pot permetre l’immobilisme.

Publicado el

L’incomprensible desarmament unilateral

A ningú se li escapa que una de les “armes” més poderoses de què disposa un Govern, són els mitjans de comunicació públics. Ens agradarà o no que així sigui, però és així. A mi particularment, no només no m’agrada, si no que penso que amb la evolució de les noves tecnologies de la comunicació, ben aviat deixaran de tenir sentit els mitjans de comunicació de titularitat pública; de fet, a algú se li acut que en el món occidental un Govern sigui titular d’un periòdic?
Té mèrit que des del Govern, s’intenti, al menys en aparença, impulsar la independència dels mitjans de comunicacions audiovisuals, de fet, algú em va comentar al respecte: coneixes cap Govern que es desarmi unilateralment? Doncs bé, això és el que s’ha pretès, i repeteixo, s’ha pretès, i en aparença, per què la realitat, a més de toçuda és diferent.
Toçuda, per què en el marc tecnològic en què ens movem, en el que es multipliquen els canals audiovisuals (i aquest mitjà n’és un exemple) i es multiplica la oferta ser líder d’audiències costa més diners dels que els ciutadans estem disposats a pagar. Diferent, per què en el fons, i en els darrers mesos ha quedat prou evidenciat: ha canviat tot, per què no canviï rés. Però la realitat és que el control dels mitjans públics, continua del costat del Govern, bé potser no de tot el Govern, si no només de part del mateix.
De rés serveix que es critiqui la “crostra”, de rés serveix demanar tallar caps, de rés serveix que es demani airejar la “crostra”, si a l’hora de la veritat, el desarmament és unilateral. Incomprensible.
Publicado el

Crisi de Congrés?

En política, hi ha dos tipus de Congressos, els dels partits de Govern, i els dels partits de la oposició. La distinció és necessària, per què sovint els Congressos dels partits de Govern solen ser de tràmit, ja que no té massa sentit que tenint la responsabilitat de governar, es qüestionin com han de fer-ho. Tot i això, hi ha partits que tot i estar al Govern es qüestionen permanentment que hi fan, i que hi tenen que fer: és estrany, però legítim.
En el cas dels partits que estan a la oposició, els Congressos han de tenir un altre sentit molt diferent: solen sortir de processos electorals, dels quals òbviament, no n’han sortit guanyadors, i per tant els Congressos serveixen per perfilar, modular o canviar estratègies i visions polítiques, per tal d’intentar afrontar nous processos electorals amb majors garanties d’èxit. És la democràcia interna dels partits, sovint qüestionada, la que ha de permetre que abans i durant els processos congressuals es debatin idees, propostes i models, que per diferents no ha de significar oposats, fins i tot, poden acabar sent, no només compatibles, si no complementaris.
És cert, que ara tothom cercarà les diferències insalvables entre els diferents candidats, els recolzaments que tenen uns i altres; uns mitjans intentaran influir a favor dels seus favorits, altres intentaran aprofundir en les diferències. Es traslladarà una imatge de divisió; i és innegable, sempre quedarà una diferència que no s’haurà pogut salvar, però també és innegable: l’èxit o el fracàs del procés es mesurarà després i amb resultats; aquest és l’objectiu que ens uneix a tots.
Publicado el

A propòsit de Jaume I

Farà uns quatre anys, el nou Govern socialista d’Espanya, va derogar els transvasaments del Pla Hidrològic, (aquella grolleria d’un Govern del PP, que pretenia, entre d’altres aportar solucions als problemes d’aigua de l’entorn de Barcelona).

El Govern de Catalunya, van exigir que els diners que s’havien de destinar a aquella infraestructura fos gestionada des de Catalunya, que des d’aquí ja resoldríem el problema de l’aigua, i així es destinaren 649 milions d’euros. Quatre anys més tard ni tenim infraestructures, ni tenim aigua.
Ara, el mateix Govern de Catalunya, li diu al Govern d’Espanya que és irresponsable, que és deslleial, i que és frívol (segurament se m’escapa algun altra adjectiu), i que s’espavili a cercar solucions al problema de l’aigua. I tot això, per què la Ministra de Medi Ambient, ha tingut la gosadia de dir, que no creu oportú el transvasament del Segre.
Aquest mateix cap de setmana el President de la Generalitat, s’ha fet sentir i ha declarat solemnement: “l’aigua és de tots”. I que té a veure tot això amb Jaume I? Doncs que les declaracions del President les ha fet durant la commemoració a Poblet, dels 800 anys del naixement del Rei Jaume I el Conqueridor, rei de la Corona d’Aragó.
Segurament el President no ho sabia, però la norma més antiga que es coneix sobre l’aigua, és el Codi d’Aigües, promulgat precisament pel Rei Jaume I, al segle XIII. Saben quin era el principi inspirador d’aquell Codi d’Aigües? Doncs que l’aigua és un bé comú que no pot ser propietat privada de ningú.
Renoi, si se n’hagués recordat uns anys abans, ara potser no tindríem tants problemes.
Publicado el

Els satèl·lits del PSC

Les conseqüències dels resultats de les eleccions generals del passat 9 de març, porten cua i donaran encara molt que parlar, però segurament no tant dels que hem perdut aquestes eleccions, el Partit Popular, ja que perdre amb un suport electoral de 10 milions de ciutadans, dona forces per tirar el projecte endavant, i segur que plegats ho farem, i segur que amb molt menys soroll del que ho estan fent, aquells que, tot i estar al Govern de la Generalitat, han ensopegat i de valent.
Em refereixo a ERC, que l’endemà mateix de les eleccions provocava una crisi de Govern, la enèsima des de que estan al Govern, i continua. Ara és l’anunci de Carod de no repetir com a líder del partit, però disposat a continuar de candidat. Que s’ho facin com vulguin o com puguin, però mentrestant qui pateix les conseqüències del discurs de la frustració és Catalunya i els catalans. Al marge dels discursos autocomplaents a que ens comença a tenir acostumats el tripartit, la inestabilitat d’una força política, converteix en inestable un Govern i tota la seva acció, i això ja fa més de quatre anys que dura. Quatre anys d’oportunitats perdudes en crisis partidistes i debats identitaris irrellevants, uns provocats pel propi PSC, altres pels seus satèl·lits.
La situació s’agreuja amb la ampla victòria del PSC a Catalunya, que ara deu veure compromès el Govern de la Generalitat, pels mateixos satèl·lits que els mantenen al Govern, tot i l’ample suport electoral obtingut. La situació política és complexa, i en aquest sentit l’altre satèl·lit hi col·labora amb transvasaments que no són transvasaments i amb una bona dosi de memòria històrica, que deu ser per oblidar el present.
Catalunya i els catalans necessitem perspectives de futur, necessitem objectius que complir, necessitem ambició i necessitem autoestima, ens sobren víctimes i victimismes. Va sent hora, de que assumim les nostres pròpies responsabilitats, sobretot aquells que tenen o han tingut responsabilitats de govern. Tant de bo, la situació serveixi de reflexió i de inflexió davant els reptes de futur.
Publicado el

La guerra de l’aigua

És temps de noves pseudocultures, i és que és sota l’argument de la nova cultura de … (emplenis amb el que es consideri convenient: aigua, energia, etc… ) s’hi amaga el que s’havia anomenat la cultura del no: no a tot. La diferència està en que aquells que impulsaven la cultura del no, per evitar que els governs poguessin governar, avui són al govern i reben la mateixa medecina que van voler prescriure. Evidentment ara, adopta nomenclatures més erudites, com la nova cultura de …, l’efecte NIMBY (No In My Back Yard –no al meu pati del darrera- ), que fins i tot és objecte de cursos de postgrau, per tal que els governants aprenguin a driblar les oposicions populars “autènticament espontànies”.

Aquesta és la situació que avui vivim amb l’aigua, i el problema de sequera que patim a Catalunya. A tota no, a una part de Catalunya. Bé, per ser més justos a tres parts de Catalunya: a la Catalunya del Ter, que en solidaritat amb la regió metropolitana l’hem deixat sec; a la Catalunya beneficiada dels transvasaments del Llobregat, que pateix les mateixes penúries, que la Catalunya del Llobregat i que és l’altra part de la Catalunya seca, a pesar de la Catalunya del Ter.
El Govern, que és aquell ens a qui li correspon prendre decisions (i aquest sol ser un exercici que té costos) està lligat de peus i mans, pels seus propis plantejaments: s’han prohibit parlar de transvasaments, i ara es topen amb la crua realitat, i és que sense cap mena de transvasament condemnen una part de Catalunya a la sequera, mentre “solidàriament” altres comunitats plantegen projectes tipus Las Vegas, al més inhòspit dels deserts ibèrics (als Monegros, per qui no hagi volgut entendre). Tot un exercici de solidaritat territorial: evidentment la culpa de tot és del PP, per plantejar solucions al problema de l’aigua.

Ara en diran “punts d’intervenció”, “barcos botijo” o qualsevol altre cosa, quan el que volen dir, sense poder-ho dir, és transvasaments. La realitat és que sembla lògic, que aquells que solen fer bandera de la solidaritat, la practiquin, ni que sigui d’amagatotis, però almenys que no diguin que la culpa és dels demés, per intentar abordar els problemes amb el seu nom.

Publicado el

Conseller, el suahili no és oficial

La rellevància mediàtica que ha tingut el fet que Mariano Rajoy, en el cara a cara amb Zapatero, l’interpel·lés directament sobre l’aplicació que es fa a Catalunya de la Llei de Política Lingüística, posant un exemple d’un empresari vilanoví ha estat important, i ha posat de relleu, que a Catalunya tenim un problema. Segur que en tenim més, però aquest probablement és simptomàtic d’allò que es cou a Catalunya, d’allò que s’ha vingut a anomenar l’oasi català.
No és cap novetat, el PP ja fa temps que ho venim denunciant que a Catalunya, es sancionen establiments comercials per tenir rètols en castellà, llengua també oficial a Catalunya. Ja sé que em diran que tergiverso les coses, i segurament és veritat, però no ha faig menys que aquells que diuen que les sancions són pels qui no retolen en català, o aquells qui diuen, Conseller Tresserres inclòs, que a Catalunya es parlen 2000 llengües i totes han de tenir els mateixos drets. Bé això darrer ja no és tergiversar, és mentir: amb tots els respectes per la llengua suahili: ha de tenir els mateixos drets el suahili, que el castellà? Recordo que el castellà segons la Constitució Espanyola, l’Estatut i la mateixa Llei de Política Lingüística, es llengua oficial de Catalunya. Respecte del suahili no he trobat rés a l’ordenament jurídic, però tampoc he trobat cap rètol en aquesta llengua.
El problema no és la tergiversació de la llei, si no que s’utilitza la llei de forma sibil·lina per imposar una llengua per damunt l’altre. També em diran que aquesta llei és de la època CiU, i és cert, però no es comença a utilitzar per a sancionar establiments amb rètols en castellà, fins que arriba el tripartit al Govern.
Altres diran: les lleis es fan per complir-les, i aleshores els hem de dir que és cert, però per tota la llei, i no només la part que interessa per a determinades finalitats: per què no es dona compliment a un altre article de la mateixa llei, que diu que “el català i el castellà, com a llengües oficials, poden ésser emprades indistintament pels ciutadans i ciutadanes en totes les activitats públiques i privades sense discriminació” (art. 3.2), o al que diu “els infants tenen dret a rebre el seu primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà” (art. 21.2).
El problema està, en què alguns pretenen, no impulsar l’ús del català, cosa que considero necessària i imprescindible i rebrà sempre el meu suport, si no impedir l’ús del castellà, la qual cosa mereixerà sempre el meu rebuig