Categoría: Política

Publicado el

Arguments pornogràfics

Fa unes setmanes, en aquest mateix mitjà publicava un article titulat “En campanya amb paper couché”, posant en evidència que el Partit Socialista dedica la seva campanya al “glamour” més que no a explicar els arguments pels quals els ciutadans els hauríem de votar. El que no m’esperava, encara que ja no em sorprèn rés, es que acabaríem veient la candidata socialista al paper couché de veritat. Ingenu, si ja van començar la legislatura al paper couché, amb tot luxe de pells.

La prudència, que a vegades és mala consellera, em va recomanar no fer cap mena de referència al que era evident i al que tothom comenta, i és que la candidata socialista, farda d’embaràs, tot i que és pràcticament impossible que se li noti, l’ús i abús de roba premamà, i l’ús i l’abús de posicions premamà amb una clara finalitat electoral, és pornogràfic. És un insult a la pròpia condició femenina.

Resulta patètic, encara que es possible que a algú li agradi, la explicació que dona quan li va dir a ZP que estava embarassada. Crec difícil que una persona pugui arribar a caure tant baix, per intentar aconseguir un grapat de vots. És un altre insult a la intel·ligència dels ciutadans. És això, el que queda del partit “socialista” i “obrero”?

Que els hi sembla aquesta campanya “glamourosa”, a les famílies que els costa pagar la hipoteca? Que els sembla als joves que avui mateix començaran a cobrar 200 euros per accedir a un habitatge? Que els sembla, als treballadors que han perdut, o estant a punt de perdre els seus llocs de treball? Que els sembla a aquelles famílies, que no es poden plantejar tenir fills?

“Doctora” Chacón: façana, pura façana, el partit socialista, pretén enlluernar amb una façana sense contingut, sense propostes, sense idees, sense arguments. Nosaltres, a la nostra, a presentar propostes per almenys intentar resoldre els problemes dels ciutadans.

Publicado el

Reaccions

M’han sorprès positivament algunes de les reaccions als incidents amb Dolors Nadal a la Pompeu Fabra, comentats al post anterior: el rector de la mateixa UPF, el rector de la UB, el President Montilla, i algú més, han condemnat els fets. Poca cosa més.

Comentari destacat mereix el programa d’avui mateix, d’ “Els matins” de Josep Cuní, amb una Pilar Rahola, més sensata que mai (potser ho és ara, que s’hi guanya les garrofes) amb uns convidats que, d’entrada, m’han fet pensar que TV3, es prestava a l’habitual joc de donar protagonisme a aquells que se’l guanyen per les seves actituds feixistes. Vaja que han convidat un parell de nanos que intentaven justificar les agressions, però el Cuní i la Rahola, han estat al lloc que els correspon en un mitjà de comunicació públic, i no els han deixat el més mínim marge per a sortir-se amb la seva.

De totes maneres, i posats a convidar joves que eren a l’acte, tant dins com fora, no hagués estat de més, convidar els organitzadors de l’acte, que eren els de la ULD (Universitarios Liberal Democratas). En poden prendre nota per a la propera ocasió, que desitjo no es torni a produir.

Publicado el

Demòcrates?

nadalpompeu.jpgComença malament la setmana, primer incident seriós el que s’ha produït avui a la Universitat Pompeu Fabra, quan la Dolors Nadal pretenia oferir una xerrada sobre el posicionament del Partit Popular respecte del cànon digital.

Ella, i els seus acompanyants no només han estat escridassats, si no també agredits per una colla d’indesitjables, quin únic objectiu és limitar la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió. Greu error el seu, en nom de la democràcia i de la llibertat, aquests autèntics feixistes són els que impedeixen el desenvolupament de la pròpia democràcia, i els que impedeixen l’exercici de les llibertats constitucionals.

Tot i que ha estat freqüent al llarg dels temps trobar-nos amb actituds intolerants com la viscuda aquest migdia, és difícil prendre consciència que hi ha individus que, probablement, engrescats per frustracions polítiques es dediquen a impedir que aquells que creiem i participem de la democràcia, ho podem fer amb normalitat.

No m’agradaria veure per acció o omissió cap actitud de connivència, ni de justificació, per part d’altres forces polítiques respecte d’aquestes actituds, doncs això només significaria avalar actituds més pròpies de règims totalitaris que no pas de societats democràtiques. Per tant, en el proper post, espero poder afirmar, que aquesta lleugera sospita que em permeto compartir amb vosaltres, havia estat només una sospita del tot infundada.

Publicado el

Antes partia que doblà

Fa unes setmanes, en aquest mateix mitjà publicava un article titulat “En campanya amb paper couché”, posant en evidència que el Partit Socialista dedica la seva campanya al “glamour” més que no a explicar els arguments pels quals els ciutadans els hauríem de votar. El que no m’esperava, encara que ja no em sorprèn rés, es que acabaríem veient la candidata socialista al paper couché de veritat. Ingenu, si ja van començar la legislatura al paper couché, amb tot luxe de pells.

La prudència, que a vegades és mala consellera, em va recomanar no fer cap mena de referència al que era evident i al que tothom comenta, i és que la candidata socialista, farda d’embaràs, tot i que és pràcticament impossible que se li noti, l’ús i abús de roba premamà, i l’ús i l’abús de posicions premamà amb una clara finalitat electoral, és pornogràfic. És un insult a la pròpia condició femenina.

Resulta patètic, encara que es possible que a algú li agradi, la explicació que dona quan li va dir a ZP que estava embarassada. Crec difícil que una persona pugui arribar a caure tant baix, per intentar aconseguir un grapat de vots. És un altre insult a la intel·ligència dels ciutadans. És això, el que queda del partit “socialista” i “obrero”?

Que els hi sembla aquesta campanya “glamourosa”, a les famílies que els costa pagar la hipoteca? Que els sembla als joves que avui mateix començaran a cobrar 200 euros per accedir a un habitatge? Que els sembla, als treballadors que han perdut, o estant a punt de perdre els seus llocs de treball? Que els sembla a aquelles famílies, que no es poden plantejar tenir fills?

“Doctora” Chacón: façana, pura façana, el partit socialista, pretén enlluernar amb una façana sense contingut, sense propostes, sense idees, sense arguments. Nosaltres, a la nostra, a presentar propostes per almenys intentar resoldre els problemes dels ciutadans.

Publicado el

CiU ho té clar.

Estem en plena precampanya de eleccions generals, les enquestes publicades delaten un empat tècnic entre PP i PSOE, atès que les diferències percentuals que reflecteixen són inferiors als marges d’error de les enquestes. El guanyador de les eleccions serà qui connecti millor amb els ciutadans durant els propers 24 dies que queden per les eleccions.

Amb aquest panorama, no és aventurat afirmar que el 10 de març, el paper dels grups minoritaris al Congrés, serà important per a la formació del nou Govern. Un d’aquests, CiU, que històricament s’ha implicat, per bé o per mal, en la governabilitat d’Espanya, passa per un moment delicat: el seu candidat Duran i Lleida ha quedat malhauradament, fora de joc (aprofito per dessitjar-li una ràpida recuperació) i el líder de la federació, mas, ha pres les regnes de la campanya, després de les desafortunades declaracions “guerra civilistes” del candidat Macias.

El missatge torna a ser, que el preu per donar suport a un govern del PSOE, és entregar-li el govern de la Generalitat. La notícia no és la obsessió dels nacionalistes amb el govern de la Generalitat, si no que CiU, mostra d’una forma clara, la seva preferència per un govern del PSOE.

Publicado el

Doctora Chacón

Si hi ha una cosa que detesto de les persones, sense cap mena de dubte, són les mentires, i en aquest camp em dona la impressió que alguns socialistes hi estan abonats. Ja sé que la mentida és transversal, i per tant, professar una ideologia o altra no significa a priori ser més o menys propens a la mentida, però sí és cert, que d’acord amb l’escala de valors d’una o altra de les persones que formen les forces polítiques pot ser més freqüent trobar-les a un lloc que a altre.

La candidata pija del PSC, també Ministra, no només ha estat enxampada amb “xuletes” a la mà en una entrevista televisada, el que demostra el poc convenciment que té sobre el que diu, si no que a més en el seu currículum, ha fet constar un doctorat que no té. Per si això no fora suficient el PSC s’ha afanyat a desmentir que això fos cert. Doble mentida, la de la candidata, i la del secretari d’organització. Aquí teniu la prova:

http://www.e-noticies.com/actualitat/carme-chac%f3n-va-inflar-el-curr%edculum-amb-un-doctorat-34801.html

La honestedat de les persones, descriu el grau de confiança que es pot tenir en elles, en l’àmbit personal, però també en el professional. Un polític, pot tenir bones o dolentes qualitats per exercir la política, pot ser brillant o fosc, pot ser eficaç o no, pot ser bon gestor o no, pot ser bon orador o no, pot estar molt preparat o no, però el que cal exigir a un polític que administra i gestiona bens comuns, és honestedat, cosa que la senyora Chacón demostra no ser.

Publicado el

Pitjor que no saber, és no voler saber

Ja fa uns quants mesos, masses, que els principals indicadors econòmics espanyols, encara que també catalans, no presenten evolucions com per tirar coets. Les advertències sobre la desacceleració econòmica arriben d’arreu, i el que acostumen a fer els governs sensats, és adoptar mesures. Les mesures poden ser encertades o no; el risc de governar, és que cal prendre decisions, i a vegades poden ser equivocades.

En qualsevol cas, el risc es torna certesa, si les decisions no s’adopten.
Aquesta mateixa setmana, s’acumulen dades que corroboren que alguna cosa es mou en l’àmbit econòmic: creixement de la inflació el mes de rebaixes; creixement de l’atur; creixement de la desconfiança en la situació econòmica; o la caiguda dels mercats borsaris, són la prova de la evidència. Diuen que és possible que es tracti d’una crisi de confiança, més que de confiança, potser fruit de la incertitud: de la incertitud del mercat nord americà, però també de la incertitud sobre com s’abordarà la crisi a la Unió Europea de la moneda única.
El darrer baròmetre del CIS, indica que el 80% de la població considera que la situació econòmica és entre molt dolenta i regular. El problema està en que el Govern sencer es deu trobar entre el 20% restant. Una cosa és no saber, i una altre molt diferent i pitjor, és no voler saber: i aquest és el cas del President ZP.
Publicado el

En campanya en paper couché

Qui ho havia de dir, després d’una legislatura convulsa i polèmica, el PSC s’ha decidit a fer una campanya de “glamour”. Primer, ha estat un perfum, quines propietats per cert, rebel·len llur estat d’ànim (herbes per afavorir els bons sentiments, per aplacar la irritació i la ansietat, per combatre la fatiga emocional, el nerviosisme i la depressió, entre d’altres propietats), ara ens obsequien amb un souvenir d’aquells que recorden, no sé si amb enyorança, la època de les dictadures comunistes de l’est d’Europa, les matriosques.

La veritat, és que si haguessin dedicat la meitat de la imaginació que hi posen a les campanyes electorals, alhora de governar potser les coses anirien millor a Espanya, però també a Catalunya. Així en lloc d’obsequiar-nos amb productes i imatges més pròpies del paper couché, i de histories roses, casament i embaràs inclosos, podrien oferir arguments més sòlids, per exemple, per facilitar l’accés a l’habitatge, o per explicar per què no es fa el quart cinturó, o per què en lloc de fer infraestructures, el que volen és eliminar-ne, reduint carrils a les autovies, o per què no han instat la il·legalització d’ANV i del PCTV en quatre anys i ho fan ara a correcuita.
El glamour podrà agradar o no, però el que és segur és que no serveix per què el país progressi, ni per resoldre els problemes dels ciutadans, i molt menys és una recepta adequada per resoldre la crisi econòmica, ara el que cal, són les idees clares, ni que sigui amb paper reciclat.
Publicado el

La fragància delatadora

Quan s’apropen unes eleccions, el manual de capçalera d’estratègia política indica que cal cridar l’atenció d’una manera o altra, per tal de reclamar l’atenció dels ciutadans cap a una determinada formació política, és el que s’acostuma a anomenar “entrar en campanya”. No descriuré aquí quines ha estat o estant sent aquestes eines en aquesta o altres campanyes electorals, el lector s’hi pot entretenir intentant-ho esbrinar, però sí que em vull aturar analitzant la més recent d’aquestes accions: la del PSC.

Agradarà més o menys, però ha complert la seva funció: la presentació de la fragància del PSC, ha centrat l’atenció de propis i estranys, i ha merescut portades, bromes, i comentaris de cafè. Ha estat una acció que uns diran encertada, altres que banalitza la política, però ha centrat l’atenció. Cal afegir que aquestes actuacions per “entrar en campanya” solen tenir per subjecte algun argument polític, cosa que sembla no succeir en aquest cas. Bé, dic sembla, per què la lectura política, la trobem en la composició de la fragància presentada i les virtuts de cada un dels seus components.
Els socialistes no han tingut cap recança en publicitar les virtuts de cada un dels components de la seva nova fragància, i la veritat és que resulten reveladores: aromes de gran ajuda en casos de tensió nerviosa, insomni i depressió (rosa de Damasc), afavoreix les relacions humanes i els bons sentiments (palissandre), aplaca els estat d’ànims negatius com la irritació i la ansietat (Ylang Ylang), contribueix a la claredat d’idees (Guaiac), combat la fatiga intel•lectual (nou moscada), afavoreix la consciència sobre un mateix i sobre la relació amb el món (sàndal), útil en problemes nerviosos i emocionals, ansietat i depressió (gerani olorós), combat la fatiga mental (romaní), ajuda a despertat la consciència (te blanc), ajuda a prendre decisions i a planejar el futur (bergamota), eficaç en casos de pèrdua d’atenció i memòria (alfàbrega), i així fins a un total de disset components, de virtuts similars a les ja descrites.
Vaja, vaja, resulta que la fragància no és més que un reflex de l’estat anímic del PSC, i pretén ser un remei eficaç davant tot un grapat de problemes, que se’ls deu haver manifestar davant les properes eleccions generals. Que no pateixin, que si el Govern els provoca tots aquests maldecaps, nosaltres els podem donar un cop de mà, ajudant-los a deixar el Govern, com a mínim es sentiran més alleugerats: ells, però també la resta de ciutadans.
Publicado el

Política de destral

La meva capacitat de sorpresa no té límits: quan encara no feia ni 24 hores que s’havia fet pública la incorporació de l’expresident d’Endesa a la candidatura del Partit Popular per Madrid, des de Catalunya, tot l’aparell mediàtic i polític (amb honroses excepcions), aquell que conforma el virtual oasi català, ha carregat, i de valent contra Manuel Pizarro i el Partit Popular.

Crec no errar en el convenciment, que de fet, tant s’hi fa, que el candidat es digui Pizarro, o “perico de los palotes”, pel simple fet d’acceptar ser candidat pel Partit Popular, ja és culpable de tots el mals de Catalunya, i és la constatació de que el Partit Popular vol governar contra Catalunya i el catalans: a aquest nivell arriba el sofert victimisme nacionalista, ja sigui convergent o socialista, que deu trobar-se tant absent de valors propis que requereix dels aliens per autoafirmar-se per contraposició. Sí que n’és de pobre la bossa dels arguments, que cal recórrer a la desqualificació constant i permanent.
De fet, la meva sorpresa, és que aquestes reaccions encara em sorprenguin, després d’anys en els que la política de la destral ha estat practicada, contínua i contundentment contra el Partit Popular, no sé de que em sorprenc. Reconec que crec en la llibertat de pensament, i en la llibertat d’opció política, i no dic que altres no hi creguin, simplement que no la respecten, i això ja comença a fer pudor, pot ser per això, algú ha cregut necessari crear un ambientador polític.
Pot ser en el fons, aquestes reaccions evidencien el convenciment de qui les formula, de que el Partit Popular guanyarem les properes eleccions, i és que alguns, estan convençuts que contra el Partit Popular viuran millor.