Avui, la notícia, una de tantes, però en l’àmbit audiovisual, la notícia ha estat la missiva de la Directora de TVC en relació a la funció social dels mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Recordo com fa uns quants anys, val molts, quan em va començar a atreure el mon de l’empresa, un llibre que em va cridar molt l’atenció va ser “La funció social de l’empresa”, llibre que per cert vaig deixar a un amic amb el qual vam fundar una empresa ja farà vint anys, però que encara no m’ha tornat, de fet ja n’hi ho espero. Però el cert és que les empreses, que solen ser vistes superficialment, com a màquines de fer diners, i també de perdre’n, tenen sempre una funció social que sovint passa desapercebuda. No és pot ser en el marc de les empreses on es genera riquesa, es creen llocs de treball, s’obtenen avenços tecnològics, o també on passem una part molt important de les nostres vides relacionant-nos amb companys, clients o proveïdors.
Simplificant massa, el món de les empreses és un món canviant tant internament com externament, i els directius de les mateixes n’han de ser conscients, no per canviar el món, si no per adaptar les empreses al món. I aquest és el problema que expressa la directora de TVC que es manifesta extraordinàriament conservadora, desitjant que “l’empresa”, els mitjans públics, mantinguin llur posició predominant, això sí, en bé del “país”. Doncs no.
Avui veiem tele per un “tubo”, per ones terrestres, via satèl·lit, via mòbil, via parell de coure, via cable òptic, via … tenim múltiples finestres per on accedir als continguts audiovisuals que volem. Repeteixo, que volem, no que alguns volem que veiem, com fa trenta anys. I per tant la oferta i també la demanada audiovisual ha canviat, i per tant faríem bé que si volem mantenir una finestra audiovisual pel bé del “país”, aquesta s’adeqüés al que és el país, i no al país que alguns voldrien, o que malenconiosament fora.
Finalment, pensar que en la actual conjuntura hi ha elements que han d’estar fora de tota discussió política i banal, és absolutament certa i per això penso que continua sent molt més important oferir una atenció sanitària d’ordre humà que disposar d’una magnífica “eina de construcció nacional”, i només aquell que alimenta i s’alimenta d’aquesta eina, pot pensar que lo seu, que “és de país”, està per damunt del país.
