NoNomésLletres

Esgotades les dues primeres jornades de compareixences si una cosa ha quedat clara és la forta càrrega política de la Comissió d’Investigació, que s’han vist marcades pels reiterats intents del tripartit de limitar els objectius de la Comissió.

Certament és important conèixer si dels milions d’euros que Millet i Montull van desviar del Palau de la Música, s’havien rebut comissions provinents d’adjudicacions d’obra pública, i si aquests van anar a parar a CiU, ja sigui a través de la Fundació Trias Fargas, o a través del pagament de factures de campanya. Però també és important conèixer com ha estat possible que ningú de les administracions públiques detectés que es derivaven milions d’euros cap a finalitats privades dels màxims directius del Palau; i les fosques circumstàncies que envolten la signatures de convenis per part del Conseller d’Economia, sense els informes jurídics ni tècnics preceptius, i el perquè la valoració d’una pèrdua patrimonial per a la Generalitat de més de 5,5 milions d’euros no es valora en quatre anys, i es fa quan mostrem interès en el decurs de la Comissió i hi ha una querella de la fiscalia de delictes urbanístics, per presumpte tràfec d’influències.

Al tripartit però, no li interessa. Només li interessa CiU, i a nosaltres també, però no només això. La ciutadania espera respostes, i hauríem de ser capaços d’arribar a unes conclusions que més enllà de poder determinar responsabilitats, permetin arbitrar mecanismes que evitin que un espoli com el que ha patit el Palau, a base de recursos fonamentalment públics pugui tornar a succeir.

Espero que la invitació de Puigcercós per conversar amb CiU per tantejar possibles acords electorals, llençat després de la constitució de la comissió, i la posterior negativa de CiU, no sigui una de les motivacions de la Comissió, ni estigui en l’origen de la bel•ligerància que els representants d’ERC mostren en les seves intervencions.

Com podeu endevinar el contingut de les declaracions han aportat poca llum, si bé crec que ha quedat clar que els convenis per les requalificacions que havien de permetre la construcció de l’hotel, es van fer molt a la lleugera probablement influïts per la seducció del Sr. Millet, o que també el control d’auditoria que es realitzava a la Fundació del Palau, era més un tràmit administratiu que no una auditoria que hauria de perseguir la verificació de que els comptes donaven una imatge fidel de la entitat.

Moltes contradiccions, alguns silencis eloqüents, ens poden fer pensar que han passat coses que ens podem imaginar, però això només ho podem pensar i imaginar, per ara no es pot demostrar rés més que Millet i Montull han viscut a cós de rei, a costa del Palau de la Música i de fons públics. Només un parell de xifres: el rènting del cotxe de Millet costava 3.974,91 euros mensuals i el de Montull altres 2.742,78 euros, i evidentment les factures anaven a compte del Palau de la Música.

Ha plogut molt des de que a la campanya de les eleccions generals de 1993, l’aleshores President en decadència, Felipe Gonzalez, li etzibés en un debat televisat al candidat José Maria Aznar “ustedes bajaran las pensiones”. La afirmació, un cop baix, va agafar imprevist el candidat popular, que no va saber replicar. En aquell moment es va dir, que aquesta anècdota li va fer guanyar aquelles últimes eleccions a Felipe Gonzalez.

Certament, en aquelles èpoques, la fixació de la revalorització de les pensions estaven sotmeses al caprici i la gràcia del govern de torn, però aquell instant televisiu va canviar les coses. Cert és que José Maria Aznar no va reaccionar en aquell moment però ho va fer en els mesos i anys següents, impulsant el conegut Pacto de Toledo que val culminar el 1995. Així l’apartat 11 del Pacto de Toledo, diu: “debe garantizarse el mantenimiento del poder adquisitivo de las pensiones mediante la revalorización automàtica de las mismas, en función de la evolución del índice de precios al consumo y a través de fórmulas estables”.

En compliment d’aquest acord, l’any 1996, ja amb el Govern del Partit Popular es va materialitzar aquell acord en forma de llei, i d’aquesta manera es treia del debat polític el debat sobre les pensions, i la seva revalorització deixava de ser una gràcia del govern, per passar a constituir un dret. Fins que ha arribat Zapatero!

Efectivament, el Real Decret Llei 8/2010, conegut com el Real Decret de les retallades, es carrega tots aquells pactes per les pensions, i contempla la congelació, és a dir, la no revalorització de les pensions, i això es va aprovar al Congrés gràcies al vot favorable del Partit Socialista, però també gràcies a l’abstenció de Convergència i Unió, convé recordar-ho.

Conscients de la gravetat del que havia succeït, vam decidir demanar a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que es pronunciés sobre aquesta circumstància, ja que més de 10.000 vilanovins es veurien afectats per aquesta decisió, i el resultat certament que ens va sorprendre: PSC i CiU van optar per mantenir la posició que els seus respectius grups parlamentaris havien defensat al Congrés, es a dir, contrari a la revalorització de les pensions. Fins aquí, podem dir que cap problema.

El sorprenent és que el mateix PSC va presentar tot just a continuació una proposta per criticar que el Govern del PSOE, i amb els vots de 25 diputats del PSC, i la abstenció dels de CiU adoptés un acord per limitar l’endeutament dels ajuntaments. És a dir, al PSC i a CiU, els preocupa més poder continuar gastant als ajuntaments, que no que els pensionistes perdin poder adquisitiu: quina llàstima!

Avui he arribat a la conclusió de que pot ser sí que aquells “progres” que als de dretes ens diuen que som “rancis” o “carques”, potser tenen raó.

Avui, precisament avui, setmana de retalls i retalls als salaris dels funcionaris, a les pensions, sí també a les pensions: el Partit Socialista amb l’abstenció de CiU, ha “suspès la revalorització de les pensions”; precisament avui una amiga m’envia un retall de premsa, que ràpidament he volgut verificar, per que no donava crèdit a allò que llegia, i ho he trobat: és al Boletín Oficial del Estado del passat 16 de febrer de 2010, pàgina 14529.

Es tracta d’una resolució del Ministerio de la Igualdad per la que es publiquen les subvencions concedides per a investigacions relacionades amb estudis feministes, cosa que d’entrada ja em sembla discriminatori i un despropòsit, no per que no cregui en les investigacions que hi crec i molt, si no que aquestes tinguin un gènere específic. Però no és aquí on radica la meva sorpresa, si no en la variada temàtica de les subvencions que el Ministeri de la senyora Aida (amb perdó del seu pare que es deu dir Aido) atorga pel progrés de la ciència, suposo que també feminista. Criden l’atenció alguns títols, com per exemple: “Topografias domésticas en el imaginario femenino” o “Elaboración de un mapa de inervación y excitación sexual en clítoris y labios menores” guardonats el primer amb 15.107€ i el segon amb 26.597€ (ja se sap que la topografia està menys valorada que els mapes!).

Això deixant de banda el 22.767€ dedicats a l’estudi de “las esclavas negro-africanas y las españolas abolicionistas (siglos XVI al XIX)”, que dic jo, probablement després de tants segles potser hagués pogut esperar algun any amb algun aturat menys que el més de 4 milions que hi ha ara.

No és que vulgui dubtar jo de la utilitat de les investigacions en qüestió, que em considero un ignorant en matèria de “recerca en estudis feministes”, però sí que dubto que siguin els moments adequats per subvencionar segons què. Que això és ser ranci? Doncs potser ho soc! Que això és ser carca? Doncs ho soc! Que amb aquests diners no es resol el problema del dèficit de l’Estat? Segur que no, però no em puc imaginar la cara que posaran els o les pensionistes o qualsevol funcionari o funcionaria, si es pren la molèstia en analitzar com se’ls gasta aquest Govern: això sí, després correm-hi tots.

Per acabar un aclariment: quan diem, a voltes potser de forma recurrent, que cal impulsar un canvi del model productiu i apostar per la recerca, no ens estem referint a aquesta recerca, si no a un altre tipus de recerca. I un altre dia, ja us comento les meves impressions sobre les famoses retallades d’aquesta setmana.

Per cert m’ha semblat més apropiada la foto que adjunto que cap altre.