El Mal de la Diagonal.

No, no pretenc expressar la meva opinió sobre si la reforma de la Diagonal s’ha de fer segons A, segons B o segons Z, ho deixo pels barcelonins. El que sí voldria es posar en evidència alguns efectes col·laterals de la consulta, més aviat a la manca de rigor que envolta la consulta impulsada per l’Alcalde sortint Hereu.

Fa pocs mesos estàvem al Parlament immersos en debats sobre la possible llei electoral catalana. Un dels temes en el que vam coincidir tots els grups era en la introducció de les tecnologies de la informació en els sistemes de votació. D’avantatges n’hi ha i moltes, però també vam detectar inconvenients, els quals s’han posat de relleu en aquesta consulta sobre la Diagonal.

En primer lloc: el vot ha de ser personal. En un sistema telemàtic, com podem garantir que qui exerceix el vot, és qui té dret a fer-ho i coincideix amb la seva identificació virtual? Dificil solució: si ens fem amb les claus, codis, documents electrònics d’una altre persona, podré votar per ell, sense que ningú ho pugui detectar, més que la persona suplantada la qual no podrà exercir el seu dret al vot. Doncs això, és el que li passat a Alberto Fernandez Diaz, i que la consulta sobre la Diagonal ha posat en evidència.

El segon dels inconvenients és que en el vot presencia amb paperetes, les paperetes d’una urna es poden comptar una i altra vegada; en canvi en el cas del vot per mitjans electrònics no hi ha paperetes, si no que confiem el resultat a un programari que és el que efectua el recompte dels vots. Som capaços de confiar en un sistema de recompte de vots que no és transparent com una urna? Possiblement molts sí, d’altres sí amb condicions, per exemple que el codi del programari sigui públic i consultable, però hi hauran d’altres persones que els costarà molt confiar en una màquina que els dona un resultat. Una vegada més, la consulta de la Diagonal i la experiència de l’Alcalde sortint Hereu ha accentuat aquesta possible desconfiança en desconèixer ell mateix si havia votat, o no ho havia fet.

Diuen que els animals ferits són perillosos, i em dona que aquesta és la situació, des de que Hereu surt perdedor a les enquestes, intenta fer-se un lloc primer amb unes olimpíades d’hivern que pocs es creuen, i ara amb una consulta sobre la Diagonal. La conseqüència d’aquesta consulta com a mínim n’és una: allunyar la possibilitat de què algun dia proper podem votar telemàticament o electrònicament.

El propi Govern incompleix l’Estatut.

Amb aquest Decret Llei, el Govern es carrega el consens necessari per nomenar el President del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Encara que en el video, potser no s’aprecia massa bé, aquesta ha estat una intervenció interactiva i participativa amb el públic…

Pregunta sobre la velocitat variable

Pregunta al Conseller Baltasar sobre la possibilitat d’incrementar la velocitat màxima, a les àrees de velocitat variable:

Primera resposta del Conseller:

Réplica al Conseller:

Segona resposta del Conseller:

Diari d’una no llei electoral (IV)

S’ha materialitzat el descord previsible, però tot i això, no vull tancar aquest cicle d’articles, tot i que li he canviat el nom, ja que tinc la sensació que en les properes setmanes molt probablement, la llei electoral pugui tornar al debat polític, i és que es dona la circumstància que hi ha en tràmit al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular de Ciutadans pel Canvi, que formen grup parlamentari amb el PSC, amb una proposta de llei electoral, i que es debatrà quan la Junta de Portaveus així ho decideixi.

S’equivoquen els que pensin que la llei electoral no ha sortit per què els partits estan tancats en sí mateixos, i els fa por obrir o desbloquejar (selecció de candidats preferents en una llista de partit) les llistes: rés més lluny de la realitat. De fet les propostes de PP, PSC i CiU, apostaven per llistes obertes en districtes uninominals, i ERC per llistes desbloquejades.

El problema principal per acostar posicions, s’ha trobat en aquells elements que apuntava en articles anteriors, proporcionalitat i representació territorial, i més concretament el problema es troba fonamentalment a la actual circumscripció de Lleida, la qual ha perdut població en relació a la resta de províncies catalanes, i per tant la proporció d’escons de fa 30 anys, queda ara molt desfasada.

Un altre problema ha estat, com ho és a altre nivell, intentar considerar les vegueries com a circumscripcions electorals, la qual cosa porta a la llei electoral el mateix debat que a la llei de vegueries: quantes i quines? L’Aran, no vol formar part del Pirineu; Lleida, no vol dividir-se en tres o quatre vegueries; el Penedès, desaparegut.

Sobre la Iniciativa Legislativa Popular de Ciutadans pel Canvi, cal apuntar, que segons la meva opinió, es tracta d’un error considerable, atenent la condició de socis del PSC, ja que veig molt difícil articular una majoria parlamentària de dos terços, entorn una proposta que surt de part d’un grup parlamentari, que a més forma part de la majoria de govern. Difícilment, els promotors de la ILP, la retiraran, ja que defraudarien als 90.000 ciutadans que l’avalen, pel que la proposta s’haurà de sotmetre a debat de totalitat i podria prosperar, però desprès serà encara més difícil trobar una majoria de dos terços per aprovar-la definitivament.

En fi, crec que el més sensat seria deixar aquesta qüestió per a la propera legislatura, amb més temps per la reflexió, més temps per arribar a acords, i més temps per pair el canvis que es poguessin introduir.