NoNomésLletres

Després que els Ajuntaments d’El Vendrell i de Calafell hagin sorprès tothom amb una suposada negociació amb els “top manta”, vaja, venedors il·legals, per reubicar-los a zones menys turístiques, no sabem si a canvi d’alguna mena de taxa municipal, ara surt el Conseller estrella de Montilla, per defensar aquest nou estatus.

Per Saura el problema ja no és si aquests venedors il·legals estan o no legalment aquí, o venen legalment, o venen objectes legals, si no que el tema és que les il·legalitats les facin en llocs on no sigui tant visibles. Segurament, si no es veuen tant, el problema serà menor.

De fet no em sorprèn que l’encara Conseller d’Interior (he perdut el compte de les vegades que n’he demanat no ja la dimissió, si no el cessament) que es va considerar molt proper als antisistema, que ara surti a la defensa d’aquest nou despropòsit: tant se val que hi hagi màfies que s’aprofiten de la feblesa de les persones, tant se val que s’enfonsin els nostres comerços, tant se val que comerciïn amb còpies il·legals de música i cinema (després la SGAE ja s’ho cobrarà als comerços legals), si només se n’aprofiten una miqueta ja va bé.

S’imaginen negociar amb els xoriços que aprofiten que els turistes o locals es remullen per estirar-los la bossa? Els podríem convidar a anar a robar (encara que tècnicament se’n diu furt) a llocs on la seva il·lícita activitat no sigui tant evident, i tant visible.

S’imaginen que a cada ciutat hi hagués un barri franc d’impostos? Un barri en el que per posar un comerç no s’hagi de demanar permís municipal, on no s’hagin de pagar impostos, on es puguin vendre productes il·legals.

Doncs no, aquest no és l’exemple que els ciutadans esperem dels governants ja siguin municipals o de la Generalitat. Les normes estan per complir-les, i mentre els que imposin les normes siguin els primers a permetre’n i comprendre’n l’incompliment, difícilment tindran autoritat moral suficient per governar aquesta societat.

Val a dir que la resolució del problema del “top manta” no és fàcil, ningú ho ha dit, tampoc ningú ha dit que sigui fàcil governar, però segurament si els esforços d’alguns per justificar-ho s’adrecessin a intentar-ho resoldre, el problema seria molt menor.

Aquest article també ha estat publicat al VilanovaDigital. Clicant l’enllaç, en podreu seguir els comentaris:

http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?Iddoc=28432

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova a l’edició del 6 d’agost.

La setmana passada, amb no poques incògnites, es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei de Vegueries. Sense cap mena de dubtes l’absència del Penedès és un dels elements d’aquesta nova llei però no l’únic, ja que n’hi ha d’altres segur que molt més importants, com ara quines seran les funcions de les vegueries.

Val a dir que l’entorn polític tampoc és aliè al tipus de llei aprovada i que ens permetrà entendre moltes coses: el veritable interès de les vegueries és l’entitat metropolitana de Barcelona que és el que interessava recuperar al Partit Socialista en contrapartida a la qual, Esquerra Republicana exigeix les vegueries, però unes vegueries particulars que pretenen substituir l’ordenació territorial de l’Estat, al més pur estil nacionalista sense tenir en compte que la competència per ordenar territorialment l’Estat és de les Corts Generals.

Ens podem adonar que on hi ha una mancança d’ordenació territorial és precisament a la Generalitat, així podem veure uns àmbits territorials amb delegacions del Govern, que no es corresponen amb els àmbits territorials a efectes de serveis educatius, que tampoc es corresponen als àmbits territorials sanitaris, i que tampoc es corresponen als àmbits territorials a efectes de seguretat. Si la voluntat de les vegueries hagués estat ordenar l’Administració de la Generalitat, segurament ens haguéssim complicat menys la vida, i si a més haguéssim aprofitat per simplificar administracions, repensar els Consells Comarcals, reduir els càrrecs polítics i pensar en l’eficàcia i l’eficiència de les administracions, segurament també els ciutadans ho entendrien millor. Però es clar això que és competència de la Generalitat, que simplificaria l’Administració, que no es veuria afectat pels límits provincials, i que a més és constitucional, per l’independentista no té gràcia.

Cal que siguem clars i expliquem als ciutadans els efectes de la Llei aprovada i aquests efectes no són altres que de vegueries n’hi haurà quatre: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, per què per fer possibles les altres són les Corts Generals les que hauran de legislar. Val la pena explicar també que la nova llei no aborda el finançament dels nous ens, bàsicament per què el finançament serà el propi de les Diputacions provincials, per que avui per avui, les vegueries no representen més que un canvi de nom de les Diputacions provincials.

En conseqüència cal que quan parlem de vegueries sabem de què estem parlant. El debat es fa difícil fins i tot impossible, si quan parlem de vegueries uns parlem d’una cosa, i altres parlen d’una altre cosa diferent. Per tant el debat entorn les vegueries va molt més enllà del Penedès sí o Penedès no, si no que el debat ha de ser sobre què volem que hi hagi darrera d’això que en diem vegueries.

Al capdavall de tot plegat les coses no són com uns o altres diuen que són o els agradaria que fossin, si no que són el que realment són; encara que no ho diguin o no els agradi.

No hi ha descans, no hi ha vacances, en plena Festa Major de Vilanova i la Geltrú, es fan noves revelacions sobre el Cas Millet, i segur que encara no seran les darreres.

Tot just a una setmana de tancar les conclusions del Cas Palau al Parlament, s’han fet públics els informes pericials de l’Agència Tributària sobre diferents aspectes del cas. No puc amagar una satisfacció personal per quan la coincidència dels informes pericials amb les conclusions aportades pel nostre Grup Parlamentari a la Comissió d’Investigació són evidents, ara bé, lògicament els informes pericials van més enllà doncs disposen d’altra informació que no hem disposat a la Comissió.

El Partit Popular varem arribar a les conclusions de què Ferrovial pagava un 4% de determinades adjudicacions d’obra pública al Palau, que d’aquest 4%, un 1,5% es quedava al Palau (no corresponia a la Comissió concloure que un 80% se’l quedava Millet, i el 20% Montull) i del 2,5% restant una part es pagava a la Fundació Trias Fargas i amb l’altre es pagaven factures de proveïdors que mai havien treballat pel Palau, però si per CDC.

L’Agència Tributària va més enllà i afirma la relació directa entre els pagaments a proveïdors i serveis prestats a CDC, així com també afirma categòricament que el tal “Daniel”, es refereix a “Daniel Osàcar” secretari de finances de la Fundació Trias Fargas, i de CDC, tot i que aquest extrem ha estat negat mil vegades pel mateix Osàcar i per tot dirigent de CDC. En total, 5,9 milions d’euros haurien arribat a través dels secretaris de finances de CDC, a aquesta formació, segurament per alguna cosa més que impulsar grups de cant coral, o posar música en els actes de la Fundació Trias Fargas.

Comença a ser urgent que CDC doni explicacions i assumeixi responsabilitats: responsabilitats pels fets del Palau, però també responsabilitats per les mentides a la Comissió parlamentària. També les hem exigit al PSC, pel cas de l’hotel, però em sembla que ni uns ni altres tenen cap interès en assumir cap mena de responsabilitat. Això sí, es van entendre ràpidament per tancar precipitadament la Comissió d’Investigació i així segurament, evitar que poguéssim saber més coses. Al final, però, tot se sap.